Pol Viñas publica
'No ets especial' (Ara Llibres), un assaig sobre identitat i cultura en l'era
de l'autenticitat.
 |
| Pol Viñas |
Escrit per Joan Burdeus
Crític cultural. Filosofia, política, art i
pantalles.
Graduat
en Filosofia, Política i Economia per la UPF i estudiant de doctorat, Pol Viñas
(Campdevànol, 2001) és un dels articulistes que fa menys que s’ha incorporat a Núvol, però la seva veu ja forma part de la
conversa fins al punt que “què diria en Pol d’això?” s’ha convertit en una
pregunta natural a les reunions de redacció. I ara ha escrit el seu primer
llibre: No ets
especial (Ara
llibres), un assaig breu sobre “identitat i cultura en l’era de l’autenticitat”.
Igual que als articles, aquest assaig conté una crítica dura i directa, però
que, en comptes de deixar-se anar pel broc gros, contempla els matisos i els
contraarguments d’una manera que aconsegueix que el text sempre tibi i et fa
sentir respectat intel·lectualment com a lector. M’explica que una de les coses
que més li preocupava de fer un llibre tan curt sobre un tema tan complex era
no caure en l’autoajuda fàcil, però després de llegir-lo fa pensar en una frase
que em va dir la filòsofa Agnes
Callard: “la
diferència entre l’autoajuda i la filosofia és que la primera t’ajuda a fer
realitat els teus objectius, i la segona també, però a més a més et fa veure
que hauries de tenir objectius que no sabies que havies de tenir”. Parlem sobre
les paradoxes de l’autenticitat, les xarxes socials, i voler ser massa català.
Quan comences
a sentir un malestar amb la idea d’autenticitat?
No em desperto un
dia sentint-me malament per no ser prou autèntic. Però, a mesura que analitzo
fenòmens socials i polítics, detecto que moltes conductes estan completament
condicionades per l’anhel d’autenticitat, per una pressió per ser autèntic. I
és llavors quan m’adono que, moltes vegades, jo mateix també he fet, pensat o
criticat per culpa d’aquest afany.
El teu gran referent
per pensar-ho és Charles Taylor, però Taylor situa l’origen d’aquest ideal
d’autenticitat al segle XVIII.
Taylor troba
l’origen d’aquestes idees en el romanticisme del XVIII, en el naixement dels
nacionalismes, l’ideal de l’artista, el poeta maleït, etcètera. Però també diu
que és a la segona meitat del XX que això deixa de ser un corrent subterrani i
esdevé el gran ideal de la societat. I a mi em sembla que, des dels noranta que
Taylor va escriure sobre d’això, encara s’ha estès més. Naturalment, el factor
clau ha estat l’aparició d’Internet i les xarxes socials.
La mort de Déu
té a veure amb l’era de l’autenticitat?
Sí. Però, més que
la mort de Déu, el que hi ha és una individualització absoluta de la fe, que la
fe avui està lligada a les tries estrictament personals de cadascú. Fins i tot
la gent que puja en famílies creients ha de prendre una decisió en
l’adolescència, reafirmar o no la seva fe. I trobo que aquesta exigència de
convertir-te conscientment també està lligada a la cultura de l’autenticitat.
I quina
diferència hi ha entre la mirada de Déu que jutja la conducta dels homes i la
mirada dels nostres seguidors a Internet que ens jutgen?
Són mirades que
ens condicionen de maneres molt semblants, però en Déu hi tens un fonament, una
objectivitat. En canvi, l’autenticitat no té cap mena de fonament. L’únic
fonament de l’autenticitat ets tu mateix, però la gran paradoxa és que tu no
tens manera de saber si ets autèntic. I com que nosaltres no som capaços de
saber si som autèntics, busquem l’acceptació dels altres. Se substitueix la
mirada de Déu per la de les likes a les xarxes. I, qui diu les xarxes, diu la
societat de les xarxes, perquè les converses quotidianes cada cop es contagien
més de l’expectativa de validació de les xarxes socials.
Taylor diu que
el perill de l’autenticitat és caure en el subjectivisme que denuncies, però
que una comunitat pot crear horitzons compartits que corregeixin aquest extrem.
Per què no podem establir un diàleg amb la comunitat de les xarxes socials que
ens refini de la mateixa manera?
Aquesta mirada no
ajuda a trobar els horitzons compartits justament perquè tot està viciat per la
preocupació de ser autèntic. No pots corregir el subjectivisme dels altres ni
el teu si els jutges per no ser prou autèntics o si tu et reivindiques com a
més autèntic que ells. Això fa que tots els horitzons es tornin artificials i
no deixin de ser codificacions de la pulsió de ser autèntic. En els gustos
culturals es veu molt bé: la gent valida el que llegeixes, el que escoltes o el
que veus, només si validant-te a tu es validen ells mateixos. No es poden
formar horitzons compartits si tot el fonament és individual.
I com podem
orientar-nos cap a horitzons compartits?
Per utòpic que
soni, jo crec molt en la idea de les coses en si. No és el mateix dir que t’has
llegit un llibre, que llegir-te’l. Alasdair MacIntyre parla la
distinció entre béns externs i béns interns. Els béns externs són aquells que
es troben lligats a la pràctica per accident social, però que es poden obtenir
d’altres maneres: la riquesa, la fama, la influència, la satisfacció, etcètera.
En canvi, els béns interns són aquells que sols es poden aconseguir a través de
la pràctica en qüestió, i que tenen a veure amb l’excel·lència interna de
l’activitat, reconeixibles i lloables sols per als qui hi participen. Doncs bé:
els béns interns no es busquen, es troben. Perquè quan no estàs duent a terme
la pràctica, no estàs pensant constantment en la significativitat d’aquesta
pràctica, sinó en la pràctica com una finalitat en ella mateixa. Crec que
buscar aquesta mena d’experiència genuïna del món, aliena a les mirades
externes, ens beneficiaria a tots.
Algun mètode
per saber que hem trobat un bé intern?
És que un dels
problemes afegits d’aquesta omnipresència de l’autenticitat és que les
pràctiques ja es presenten aviciades per imperatius externs com ara “llegeix
perquè tindràs molts universos interiors”, “llegeix que seràs un
intel·lectual”. Aquesta manera de veure-ho ofereix la possibilitat que et
reivindiquis com una persona amb molts universos interiors o com a molt
intel·lectual directament, sense haver de llegir cap llibre. La cultura de
l’autenticitat et permet reivindicar uns fruits que no t’has guanyat, fer-te
teves virtuts que ningú saps si tens o no. Els incentius són per mostrar, no
per fer.
El fil
conductor del llibre és com aquesta pressió d’autenticitat estrafà avui la
cultura catalana: productes audiovisuals com ara El foraster, el turisme
en temps d’anuncis d’Estrella Damm, o fenòmens digitals, o aquell noi que
imitava una professora de català a TikTok i amb prou feines parlava català.
Quan et
reivindiques com a autènticament català, estàs presentant una idea del que és
la cultura catalana. I, si presentar-te com a català autèntic dona capital
social, oferiràs una imatge estrafeta de la catalanitat, excessivament
intensificada. Perquè l’únic que tens a mà per demostrar que ets català són els
excessos de la catalanitat, com ara forçar un accent folkloritzat, ensenyar
molt la bandera, reproduir clixés, etcètera. El que em preocupa a mi és que, si
això es va assumint en conjunt, la cultura catalana s’empetiteix. Perquè ser
autèntic és ser conscient de quina és la teva cultura, mai sentir-te’n
avergonyit, però sempre mirar d’aportar-hi la teva individualitat. És el que
sempre han fet els artistes més admirats, el que volia dir Pau Riba
quan deia que volia destruir la cultura catalana.
I això no
passa a tot arreu?
Repetim que hem
de ser una nació normal, i, com totes les nacions normals, tenim dret a fer
l’imbècil. Però aquest argument sempre es malinterpreta, perquè sempre que diem
que hem de ser una nació normal, ho diem conscients que no ho som. I en una
nació que no té el poder de les nacions normals, folkloritzar-nos té efectes
més nocius que en cultures nacionals poderoses i perfectament establertes.
A
l’assaig ho anomenes “la nostra esquizofrènia”. Com es cura?
Com a mínim,
posant-la sobre la taula. M’adono que sempre ens trobem en debats entre ser
majoria i minoria, ser un país normal i ser conscients de viure en un país
ocupat. I això ho empantanega tot perquè hi ha dues converses paral·leles i els
arguments d’una no valen per a l’altra.
En el fons,
estàs demanant-nos als catalans que apugem el nivell, que augmentem
l’autoexigència intel·lectual per estar a l’altura de la situació anormal en
què vivim.
Sí. No cal dir
que no vull ser elitista. Simplement, demano a la gent que pot fer aquest
esforç, que és molta, que el faci. Perquè em trobo a molta gent amb molta
capacitat per fer coses i molta formació, que constantment redueixen el nivell.
Si l’intel·lectual que ha de recomanar llibres, recomana llibres de merda, la
gent cada cop llegirà llibres més de merda. I això també val per a la lluita
política i les demandes nacionals.
Com hem
arribat a aquesta esquizofrènia?
En bona part
perquè després del Procés ens hem adonat que no havíem prestat atenció a la
cultura ni a la llengua, quan, en el fons, això és el més important. I ara
vinga a córrer a salvar-ho. Però el problema no és que la gent defensi massa la
llengua o la cultura, sinó de fer-ho malament, perdre el que és important. De
cop, a tots ens va semblar que el català només se salvaria a Internet. I això
està molt bé i un Internet en català normal hauria de ser la base mínima. Però
ara ens adonem que no tenim poder polític, ni legislatiu, ni força al carrer,
que és el que realment importa. I la cultura de l’autenticitat no serveix per a
res quan es tracta de lluitar per aquestes coses més grises, no et dona cap
incentiu, sinó al contrari.
 |
| Pol Viñas |
Al llibre cites
MacIntyre dient que “la rebel·lió contra la meva identitat és sempre una manera
possible d’expressar-la”.
Justament perquè
la idea no és anar a favor o en contra de la cultura catalana, sinó agafar-la
de referència. I agafar-la de referència vol dir agafar-la sencera, no una
versió superficial. És la diferència entre els Tyets i la Ludwig Band.
Quan escric crítica cultural m’adono que molts cops em prenc seriosament un
producte que no s’ha pres seriosament ni tan sols el qui l’ha fet. Però crec
que la crítica s’ha de fer igualment, perquè assenyalar aquest buit és una
forma de sortir del bucle. Quan critico, intento que mai sigui per afany
destructiu, sinó perquè n’espero coses bones.
Mostres que
l’autenticitat també afecta molt als polítics.
Perquè el que
esperem dels polítics ja no és només que siguin honestos, eficients, valents,
sinó que ells mateixos representin alguna identitat. Volem un president de
Catalunya sigui Catalunya o que el president del Barça sigui el Barça. No és
casualitat que una política com Sílvia Orriols passi el dia amb
Catalunya a la boca, que parli amb un accent que al Ripollès no fa servir
absolutament ningú.
Vincules
l’obsessió política amb l’arrelament a la mateixa pulsió d’autenticitat.
L’arrelament està
molt bé, però el que em molesta és l’ostentació d’arrelament. L’autenticitat
està molt relacionada amb la nostàlgia, i ningú sap capitalitzar la nostàlgia
millor que l’extrema dreta. Encara que tu després preguntis quan va ser gran
Amèrica o quan va ser rica i plena Catalunya i et responguin coses completament
diferents i contradictòries.
Llavors no pot
haver-hi una renaixença que funcioni, una operació constructiva amb la
nostàlgia?
Torna a ser la
idea de no agafar-nos una part merament cosmètica, que tornar al passat no és
tornar al passat, sinó a les preguntes que van fer que alguna cosa s’aixequés.
Naturalment que en temps passats hi ha grans virtuts, però crec que, en
general, ens hi emmirallem de maneres merament estètiques. Reivindiquem l’Odissea
o la Catalunya medieval sense cap contingut.
Crec que
sovint et trobes amb l’acusació d’aixafaguitarres.
[Riu] Sí. Em sap
greu quan se’m percep així perquè, en el fons, soc molt entusiasta i em
preocupo molt per les coses. No em sento gens cínic, i tot això que critico és
perquè m’importa.
Intentem
acabar amb el costat bo de l’autenticitat: al llibre comentes la definició de
l’Alcover Moll: “autèntic” és tot allò “que és d’una certesa ben fundada”.
M’interessa
aquest redoblament, l’afegitó “ben fundada”: és un gran exemple de com costa
molt definir que és l’autenticitat. En el fons sempre acabes a la idea que és
“ser tu mateix”. I això no té res a veure amb dir la veritat, sinó amb trobar
la teva pròpia veritat. I té un doble vessant: d’una banda, és molt alliberador
i et fa sentir autodeterminat. Però, de l’altra, desencadena una pressió molt
forta per trobar una essència que, paradoxalment, hauria de limitar la
llibertat del que pots ser.
Es pot sortir
de la paradoxa?
L’autenticitat
pot ser qualsevol cosa, però alhora hi ha certes codificacions per ser
autèntic: és autèntic l’avi que viu al llogarret més remot, o és autèntic el
modernet que està trencant constantment les convencions. Però el que vull dir
amb el títol “No ets especial” és que, en realitat, ser autèntic és una cosa
molt normal, que no hi ha tantes diferències entre nosaltres i tots estem
determinats de manera molt similar pels condicionants socials.
D’aquests
codis que dius, el que consideres més fonamental és el de la confessió.
La confessió és
la millor manera de demostrar que ets autèntic. Exposar les teves pors, els
teus secrets, la teva vida. Crec que això pot ser molt bo quan algú ho elabora
artísticament, però la confessió per si mateixa no té cap valor. No tots podem
ser Carrère, Ernaux, o Knausgård.
La confessió
és el que agermana els “nous formats” que analitzes, com ara el pòdcast, el
butlletí o el photo dump?
Són formats que
t’incentiven a poder dir coses sense rigor, mitjans que et permeten
expressar-te sense haver-te d’expressar bé i sense que es noti que no t’estàs
expressant bé. Per això sabem que de la gran majoria de pòdcasts només se
n’escolten els reels. Quan expressar-te bé no és important, el que dona valor
és ser capaç de donar molt de contingut, de parlar de moltes coses tota
l’estona.
Llavors les
xarxes no són, simplement, una tecnologia que amplifica la vella possibilitat
de mentir?
No només.
M’interessa molt la distinció entre mentida i falsedat, igual que entre veritat
i autenticitat. La mentida té pretensió de veritat, i tu pots verificar si una
cosa que algú diu és una mentida o no. En canvi, la falsedat, que és pretendre
ser autèntic, és una cosa impossible de verificar, perquè fa referència a un
reialme massa íntim. De fet, és tan difícil que ni tan sols la mateixa persona
pot saber del tot si és autèntica o no. El que em preocupa de les xarxes és que
amplifiquen els incentius per a la falsedat.
Tanques
l’assaig comentant una citació de Montserrat Roig “cal una mica de mentida per
imaginar-nos que perseguim una mica de veritat”.
La idea és que no
hi ha essència, o que l’essència és aquesta construcció mig personal mig
col·lectiva, que ens condiciona a tots d’una manera molt semblant. Però, quan
detectes un valor en el món que t’interpel·la, la gràcia de la idea
d’autenticitat és que reflecteix que això que has trobat et pot interpel·lar
d’una manera molt diferent que a la persona que tens al costat. Si tu llegeixes
un llibre i només n’extreus allò que t’ha explicat algú altre o que t’han dit
que toca extreure, no hi ha cap experiència.
De nou, al cap
del carrer, el que ens demanes és que apugem el nivell.
El que importa de
l’ideal d’autenticitat és saber-ne aprofitar l’esperit contestatari. Odio
expressions de la mena “avui en dia el més revolucionari és ser conservador”,
però crec que, avui en dia, el més revolucionari és prendre’s les coses
seriosament.
 |
| Pol Viñas |
[Fotos: Marina Miguel Pavia - font: www.nuvol.com]
