Cinquanta anys després la seva obra continua viva, i 'Xavals de carrer', com la resta del seu llegat, segueix obligant el lector a mirar la realitat sense filtres
 |
| Pier Paolo Pasolini |
Escrit per Carlos Gázquez
Pier Paolo Pasolini va ser un terratrèmol de dimensions enormes. Vet aquí un autor que, per davant de tot, va defensar la seva llibertat personal, artística i política malgrat les conseqüències que això pogués tenir, i que malauradament el van portar a un final fatal. Fill d’un militar amb tendències feixistes i d’una mestra a qui va estimar moltíssim, va néixer el 1922 a Bolonya, en una Itàlia que encara no sabia fins a quin punt el segle XX seria cruel.
Va començar escrivint poesia en friülà, que ara podeu llegir en català gràcies a la traducció d’Eloi Creus a Godall Edicions. Es va fer militant del Partit Comunista Italià, del qual seria més tard expulsat per homosexual, va escriure novel·les, va dirigir pel·lícules, va publicar assajos… Com deia, es tracta d’un terratrèmol al que res se li resistia. I d’entre tota aquesta immensa obra, el festival BCNegra ha volgut centrar-se en la seva vessant novel·lística.
El llibre Xavals de carrer, traduït al català per Joan Casas, retrata la vida dels joves dels suburbis romans amb una mirada crua, despullada de moralismes, pròpia del neorrealisme italià del qual Pasolini és un gran referent. Els protagonistes, xavals que viuen entre robatoris, violència i pobresa persistent, no són ni jutjats ni romantitzats. Simplement existeixen. I aquesta neutralitat és, de fet, una de les grans incomoditats del llibre: el lector es veu obligat a mirar de cara una realitat social sense filtres.
El lumpenproletariat és molt present en l’univers de Pasolini, i això és fruit precisament del que ell mateix va presenciar quan caminava pels barris perifèrics de Roma després de la Segona Guerra Mundial, on les condicions de vida eren pèssimes. Ell és un artista incòmode que no té cap intenció d’embellir els seus relats, i no té cap por de ser desagradable mostrant les parts més horribles de l’experiència humana.
La conductora de la discussió, Anna Ballbona, ha posat en valor la relació que Pasolini va tenir amb Barcelona, explicada al documental Pasolini a Barcelona (2015), dirigit per Hilari M. Pellicé. De fet, va arribar a publicar a una revista italiana un especial sobre la literatura catalana, tal com ha volgut recordar Ballbona.
Pasolini va morir assassinat el 1975, a Ostia, en circumstàncies encara avui envoltades d’ombra. Tenia cinquanta-tres anys. Cinquanta anys després la seva obra continua viva, i Xavals de carrer, com la resta del seu llegat, segueix obligant el lector a mirar la realitat sense filtres. Llegir Pasolini és, encara avui, un acte de confrontació amb la vida tal com és, amb tota la crueltat d’aquest món.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário