La mística lisèrgica d’Oliver Laxe

Sergi López i Oliver Laxe, actor i director de ‘Sirat’ 

 Escrit per Imma Merino 

Les potents imat­ges del desert saharià, fil­ma­des amb mes­tratge per Mauro Herce, han fet que Sirat, d’Oli­ver Laxe, irrompés amb força en la secció ofi­cial a con­curs del Fes­ti­val de Canes, tot i que sem­bla haver-hi hagut una recepció bipo­lar: no tot­hom entra en el trànsit amb una certa pal­pi­tació mística que busca el cine­asta gallec, que invoca amb el mateix títol i una cita ini­cial un pas­satge de l’Alcorà sense esmen­tar-lo: al final dels temps, els humans hau­ran de pas­sar per un pont, a sota del qual hi ha l’infern, per arri­bar al paradís; i és així que els per­so­nat­ges del film (un grup de ravers als quals s’afe­geix un home i el seu fill petit a la recerca d’una jove des­a­pa­re­guda) viu­ran una tragèdia que, en parau­les del direc­tor, repre­senta una opor­tu­ni­tat de trans­for­mació i de “crei­xe­ment” si hi la fe que per­met accep­tar qual­se­vol cir­cumstància adversa, fins la més ter­ri­ble. En fi, si es tracta d’una qüestió de fe i de veure-hi tan­cant els ulls, no tot­hom hi com­brega. 

El cas és que en començar Sirat, pel·lícula amb par­ti­ci­pació cata­lana (Los deser­to­res Films/Uri Films, d’Oriol Maymó) en una pro­ducció que sem­bla lide­rada pels ger­mans Almodóvar pel seu reclam, uns grans alta­veus s’ins­tal·len en un paratge desèrtic per tal que esclati la música electrònica (apor­tada per Kang­ding Ray) que, amb el con­sum de substàncies lisèrgi­ques, fa que una mul­ti­tud entri en trànsit. Allà hi arriba l’home (Luis/Sergi López) que, amb el fill petit Este­ban /Bruno Núñez), busca la seva filla, de la qual va per­dre el ras­tre fa cinc mesos. La recerca tot just ha començat. Entre la mul­ti­tud, troba un grup d’amics (inter­pre­tats per actors no-pro­fes­si­o­nals que Laxe va triar entre els par­ti­ci­pants en raves a les quals va assis­tir) que l’infor­men que hi haurà una altra “festa” en un lloc encara més endin­sat del desert. Tot i la reticència ini­cial del grup, el pare i el fill els seguei­xen amb un cotxe gens pre­pa­rat per a una tra­ves­sia desèrtica. Això fa que la pel·lícula tran­siti entre el cinema d’aven­tu­res apo­calíptic (Mad Max) i el wes­tern errant (Cen­tau­res del desert) men­tre el grup afronta diver­sos obs­ta­cles: els pro­ble­mes per tro­bar ben­zina, les difi­cul­tats de pas­sar per certs llocs. Fins que, de manera ines­pe­rada, arriba la tragèdia. Resulta cer­ta­ment xocant sense que hi hagi cap recre­ació en el dra­ma­tisme, però pot sem­blar un cop d’efecte que es repro­duirà uns quants cop més amb la idea (òbvia) que el món és ple de perills: un camp de mines.  

No hi ha dubte de la potència visual de Sirat. D’aquí, hi ha qui diu haver entrat en trànsit, com si s’acordés en els moments d’estat lisèrgic dels ravers que tra­ves­sen el desert, i la visió d’aquest mateix els dugués a l’experiència del sublim en què la peti­tesa davant de la natu­ra­lesa immensa pro­jecta cap a l’infi­nit; però també és pos­si­ble sen­tir-se aliè(na), com en el cas d’aquesta cro­nista, a la mística lisèrgica d’Oli­ver Laxe, que ha arri­bat a la secció ofi­cial de Canes després de pas­sar-hi per diver­ses sec­ci­ons amb els seus tres ante­ri­ors llarg­me­trat­ges tri­om­fant-hi, el 2019, a Un Cer­tain Regard amb O que arde.   

A con­curs de la secció ofi­cial, també s’ha pre­sen­tat Dos­sier 137, pel·lícula de Domi­nik Moll (direc­tor de Harry, un amic que us estima, amb la qual Sergi López va tri­om­far a Canes l’any 2000) ins­pi­rada en un cas real que va tenir lloc durant les pro­tes­tes dels gilets jau­nes l’any 2018: un jove va resul­tar greu­ment ferit al cap a causa d’un tret de gas lacri­mo­gen dis­pa­rat pels anti­dis­tur­bis. Una mem­bre (excel·lent Lea Ducker) del depar­ta­ment d’Assump­tes Interns serà l’encar­re­gada d’inves­ti­gar un cas que fa pre­sent la impu­ni­tat de la violència poli­cial. Una pel·lícula dis­creta, però impe­ca­ble. 

 

[Imatge: EFE - font: www.elpuntavui.cat]