Una novel·la sobre el desig i la pèrdua de la innocència
Traducció de Jaume Creus
Si hi ha una cosa que m’atreu especialment de les petites editorials independents és l’aposta que solen fer per una literatura diferent. Algunes ho fan triant autors novells, d’altres recorrent a clàssics de la literatura universal, d’altres centrant-se en temàtiques concretes… Respecte a les traduccions, sovint prefereixen recórrer a obres de domini públic i preocupar-se per fer llibres de bona factura en lloc de dedicar els recursos a pagar drets…
Edicions de la Ela Geminada va néixer el 2011 i la gestionen tres dones joves, Laia Regincós, Nina Busquet i Anna Noguer, amb la voluntat d’oferir un catàleg ben particular, en què hi ha, entre altres, des d’una col·lecció d’erotisme, Idil·lis, a una de textos filosòfics, Pensament, totes dues ben interessants. En Narrativa clàssica, hi trobareu una nòmina d’autors catalans i traduïts d’alta volada, però les obres editades, amb bon criteri, no són sempre les més conegudes.
És el cas d’El mirall cec, un dels primers llibres que va publicar l’austríac d’origen jueu Joseph Roth (1894-1939), el 1925. El 1930 apareixeria Job, la novel·la que el va situar amb rotunditat en el panorama literari del moment, i dos anys més tard, La marxa Radetzky, sens dubte, la seva obra més coneguda.
El mirall cec és una novel·la breu, d’aparença senzilla —dinou capítols que en general no superen les dues o tres pàgines—, però bastant més complexa del que sembla, fonamentalment pel que fa al tractament dels personatges i dels espais, que sovint se’ns presenten d’una manera quasi esbossada, però que tenen una profunditat que de vegades aclapara.
 |
Joseph Roth, El mirall cec, Ela Geminada (2025) |
Certament, en El mirall cec la diferència entre el personatge principal i els secundaris és abismal. Tot i que la novel·la està escrita en una clàssica tercera persona, se centra tant en Fini, i d’una manera tan peculiar, que alguna vegada he tingut la sensació que més aviat estava llegint el diari d’una jove vienesa —s’intueix que és de Viena per informació col·lateral, perquè la ciutat mai no s’hi esmenta amb el nom: sempre és “la ciutat”. Fini, encara una nena, treballa de matí endreçant la casa i a la tarda repartint el correu d’un despatx d’advocats per guanyar-se els diners del franqueig.
És tan jove que en les primeres pàgines del llibre té la seva primera menstruació. La mare, que sempre li havia despertat una sensació de sentir-se escrutada i controlada, de ser tractada de manera estricta i alhora distant, té envers ella, potser per primera vegada, detalls de tendresa, en passar a considerar-la una dona adulta: “Ara ja no era una mare severa, sinó una dona fraternal”.
El pare, inicialment absent, torna de la guerra —no s’hi explicita, però s’entén que és la Primera Guerra Mundial—, “amb les temples canoses, misteriosament empetitit”, ferit, atordit, una mica sord… Tot això impacta en Fini i li desperta una empatia que fa que la relació amb ell s’intensifiqui. Si la mirada dels fills envers els pares canvia amb el pas del temps, l’efecte d’una guerra fa que aquesta transformació sigui encara més evident:
“La Fini el tenia present com un home gran i fort, que l’havia agafat en braços en marxar, ara ell era petit i fràgil, i era la Fini qui l’abraçava”
El llibre explora —i explota— de manera intensa la relació de la jove amb els homes, en general més grans que ella. En el seu despertar amorós i sexual, Fini se sent atreta per homes diferents —Ernst, un pintor; Ludwig, un músic, i Rabold, un jove orador revolucionari—, sovint superficials, que van marcant-la de maneres diverses, fins a conduir-la a un desenllaç especialment colpidor.
Si pensem en l’estructura narrativa clàssica de plantejament, nus i desenllaç, podríem concloure que aquesta obra de Roth està desequilibrada. He arribat a tenir la impressió que la novel·la acaba de manera abrupta, que era una mena de provatura de l’autor amb una trama que podria haver aprofitat per a desenvolupar un novel·la més ambiciosa. Això, però, no resta qualitat a un text que excel·leix, sobretot, per un tractament gairebé poètic del llenguatge, amb passatges d’una bellesa subtil, malgrat la duresa que sovint domina la vida dels personatges, especialment la dels femenins —també, i molt particularment, la de la germana de Fini, Tilly—, subjugats als desigs masculins.
Si ja heu llegit les obres cabdals de Joseph Roth, us farà gràcia llegir-ne aquesta novel·la inicial. Si no, és una bona manera d’endinsar-se en l’obra d’un dels autors essencials de la primera meitat del XX.
Sem comentários:
Enviar um comentário