El Morphosis Ensemble i el pianista Jean-Pierre Dupuy van estrenar a l’Auditori de Girona ‘Cage Reload’, amb tota l’essència de l’autor, dins del cicle El Generador
 |
| La mezzosoprano Anna Tobella, en un moment de ‘Cage Reload> X.C. |
Escrit per Xavier Castillón Plana
El director va mirar els músics de l’orquestra i després el pianista que tenia a l’esquena, es va girar, va aixecar les mans de nou en direcció als músics i... silenci. Durant uns segons que, per l’inesperat gir de guió, van semblar eterns, l’escenari va quedar congelat, mut i a la gàbia, fins que s’hi va activar de nou la música, no de la manera previsiblement harmònica a la qual estem acostumats la majoria dels assistents que divendres ens trobàvem a la sala simfònica, la Montsalvatge, de l’Auditori de Girona. Era l’estrena absoluta de Cage Reload (I’ve got a secret), una producció de Morphosis Ensemble posada en escena gràcies a l’aliança entre l’Auditori de Girona i el cicle d’experimentació sonora El Generador, organitzat per l’associació cultural Ameba, que amb aquest gran muntatge artístic –més de vint músics i un important treball en l’àmbit visual, de llums, vestuari i disseny escenogràfic– ha fet un important salt endavant en la seva trajectòria, que ja ha arribat a la setena edició.
John Cage (1912-1992) va ser un dels creadors més influents
i il·limitats de la música del segle XX, no només en la música contemporània
d’alt risc, ja que la seva empremta va arribar al rock a través de John Cale i
The Velvet Underground i, anys més tard, de Sonic Youth i el noise. A aquestes altures de la història
ja no hauria de sorprendre a ningú que el creador de 4,33 –una peça de 4 minuts i 33 segons en què el pianista no toca ni una sola nota i, per tant, tot el que sona és, de nou, silenci– inspiri una
obra com Cage Reload, imbuïda del
seu esperit rebel: personatges que es mouen per l’escenari executant
accions absurdes i inconnexes, pianistes que s’adormen o s’estiren a
sobre de les tecles del piano, una cantant lírica que interpreta una peça formada
per paraules i sons que podrien provenir d’un altre món i que es visualitzen
en uns gràfics inintel·ligibles darrere seu. La primera reacció és pensar
que estem davant d’un caos orquestrat, en realitat molt més organitzat del
que sembla: els músics del Morphosis –ensemble barceloní
de música contemporània i electroacústica dirigit per Joan Bagés–, el
mateix Bagés al piano i la part electrònica, el pianista francès Jean-Pierre
Dupuy, gran coneixedor de l’obra de Cage, i els percussionistes de Neopercusión,
seguien amb precisió i fidelitat les partitures de Cage, fins al silenci
o l’aparent digressió. Potser el que ens volia transmetre Cage –home i
artista lliure, amb un irònic cognom: gàbia– és que les seves creacions absurdes no ho són molt més que totes les convencions que hem acceptat com a normals en l’art i la vida en general,
o sigui, les nostres gàbies.
En la recta final del concert o ritual, perquè alguna cosa de sagrat respirava tot plegat, els músics es van repartir entre el públic, amb faristols, partitures, instruments i ràdios emetent en freqüències diverses, seguint els paràmetres gens aleatoris de la Radio Music (1956) de Cage. L’experiència sensorial es va completar repartint entre el públic una delicatessen creada per Jaume del Rio, del restaurant Casa March, de Flix, amb bolet xiitake i bonítol secs. Va ser un final catàrtic per a una experiència, més que un espectacle, que havia tingut com a pròleg el muntatge audiovisual que l’estudi Playmodes va preparar al vestíbul de l’Auditori, amb elements acústics –el metall, la pedra i el vidre d’unes peixeres–, electrònica i arquitectures lumíniques, per dialogar amb l’arquitectura de pedra i vidre de l’Auditori gironí en el seu vintè aniversari.ge
En la recta final del concert o ritual, perquè alguna cosa de sagrat respirava tot plegat, els músics es van repartir entre el públic, amb faristols, partitures, instruments i ràdios emetent en freqüències diverses, seguint els paràmetres gens aleatoris de la Radio Music (1956) de Cage. L’experiència sensorial es va completar repartint entre el públic una delicatessen creada per Jaume del Rio, del restaurant Casa March, de Flix, amb bolet xiitake i bonítol secs. Va ser un final catàrtic per a una experiència, més que un espectacle, que havia tingut com a pròleg el muntatge audiovisual que l’estudi Playmodes va preparar al vestíbul de l’Auditori, amb elements acústics –el metall, la pedra i el vidre d’unes peixeres–, electrònica i arquitectures lumíniques, per dialogar amb l’arquitectura de pedra i vidre de l’Auditori gironí en el seu vintè aniversari
John Cage (1912-1992) va ser un dels creadors més influents i il·limitats de la música del segle XX, no només en la música contemporània d’alt risc, ja que la seva empremta va arribar al rock a través de John Cale i The Velvet Underground i, anys més tard, de Sonic Youth i el noise. A aquestes altures de la història ja no hauria de sorprendre a ningú que el creador de 4,33 –una peça de 4 minuts i 33 segons en què el pianista no toca ni una sola nota i, per tant, tot el que sona és, de nou, silenci– inspiri una obra com Cage Reload, imbuïda del seu esperit rebel: personatges que es mouen per l’escenari executant accions absurdes i inconnexes, pianistes que s’adormen o s’estiren a sobre de les tecles del piano, una cantant lírica que interpreta una peça formada per paraules i sons que podrien provenir d’un altre món i que es visualitzen en uns gràfics inintel·ligibles darrere seu. La primera reacció és pensar que estem davant d’un caos orquestrat, en realitat molt més organitzat del que sembla: els músics del Morphosis –ensemble barceloní de música contemporània i electroacústica dirigit per Joan Bagés–, el mateix Bagés al piano i la part electrònica, el pianista francès Jean-Pierre Dupuy, gran coneixedor de l’obra de Cage, i els percussionistes de Neopercusión, seguien amb precisió i fidelitat les partitures de Cage, fins al silenci o l’aparent digressió. Potser el que ens volia transmetre Cage –home i artista lliure, amb un irònic cognom: gàbia– és que les seves creacions absurdes no ho són molt més que totes les convencions que hem acceptat com a normals en l’art i la vida en general, o sigui, les nostres gàbies.
En la recta final del concert o ritual, perquè alguna cosa de sagrat respirava tot plegat, els músics es van repartir entre el públic, amb faristols, partitures, instruments i ràdios emetent en freqüències diverses, seguint els paràmetres gens aleatoris de la Radio Music (1956) de Cage. L’experiència sensorial es va completar repartint entre el públic una delicatessen creada per Jaume del Rio, del restaurant Casa March, de Flix, amb bolet xiitake i bonítol secs. Va ser un final catàrtic per a una experiència, més que un espectacle, que havia tingut com a pròleg el muntatge audiovisual que l’estudi Playmodes va preparar al vestíbul de l’Auditori, amb elements acústics –el metall, la pedra i el vidre d’unes peixeres–, electrònica i arquitectures lumíniques, per dialogar amb l’arquitectura de pedra i vidre de l’Auditori gironí en el seu vintè aniversari
[Font: www.elpuntavui.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário