Una bella literatura del dolor europeu
 |
Europa existeix? Els seus límits territorials són sinuosos. Turquia és tota
europea? I Rússia, amb frontera amb Corea del Nord? No tinc clar què seria
Europa més enllà d’una construcció política parcial. Albània i Bòsnia, de
majoria musulmana, ho són? Jo trobe que sí. Però, hi estan d’acord la majoria
d’europeus?
D’altra banda, Europa seria una realitat cultural?
A tot estirar, una de difusa i de contradictòria. La pàtria de la Il·lustració?
Sí. I la del colonialisme? També. I una substància literària?
No ho sé tampoc. Sí que sé, però, que Theodor Kallifatides és un gran escriptor
i, atesa la seua narrativa, un gran escriptor europeu, entre els límits
meridionals i septentrionals, de fet: un grec exiliat que ha publicat bona part
de l’obra en suec tot i que, segons com, ha tornat de tant en tant a la llegua
materna.
Nascut a Molai, un poblet del Peloponés,
mesos abans de la batalla de l’Ebre, visqué de xiquet la cruel ocupació
alemanya de Grècia. D’adolescent, ja a Atenes, “la ciutat dels llops”, prengué
consciència de la també macabra guerra civil grega o, més bé, de les
conseqüències, amb un germà condemnat a mort i un pare a qui les autoritats
impedien exercir la docència perquè simpatitzava amb els comunistes. Us sona?
Convé llegir, si un té el fetge en bon estat de revista, Savage
Continent, de l’historiador Keith Lowe, no traduït encara al
valencià, per a entendre que la fi de la Segona Guerra Mundial no acabà amb la
violència a Europa. Fou una guerra fredíssima.
Si la postguerra espanyola començà el 1939 i s’allargassà, la grega ho feu
deu anys més tard, i es perllongà també. El franquisme, i segons com, donà pas
a un règim constitucional el 1978. Només tres anys abans s’establí a Grècia una
democràcia més o menys homologable. Foren dècades de misèria material i espiritual,
de repressió de tota mena, política i també sexual, que Kallifatides sap
traslladar a la seua prosa. Al cap i a la fi, “no hi ha cap crueltat en la
història de Grècia que no tingui una altra crueltat en què fonamentar-se, és
una de les conseqüències de ser una nació cultural antiga”. L’atenenc, que
volia alenar aire fresc, decidí el 1964 abandonar el país hel·lènic i
establir-se a una societat molt diferent, una Suècia amb un avançat estat del
benestar.
De tota aquesta experiència, ha fet bona literatura. En concret, del període grec escriví una trilogia, que el donà a conéixer com a escriptor, conformada per Pagesos i senyors (1973), L’arada i l’espasa (1975) i Una pau cruel (1977). Grans llibres, tots tres. A nosaltres ens han arribat, escalonats, al llarg del 2024, mig segle després si fa no fa. Es poden llegir separadament, tot i que convé fer-ho per l’ordre d’edició, sobretot els dos primers. Autoficció? Què més té d’on trau un escriptor la inspiració per a les històries? És literatura que emociona i corprén. Què més en podem demanar?
Theodor Kallifatides, Una pau cruel, Galàxia Gutenberg (2024)
Una pau cruel se
situa en la postguerra grega. Per mitjà dels ulls de Minos, un xiquet que es va
fent gran, se’ns mostra l’Atenes d’aleshores. La seua mirada abasta les
contradiccions de la família, de l’escola i del barri. Així, tenim notícia del
patiment del pare, per la vida del fill major, per l’exclusió docent i per la
nostàlgia. Era originari de la regió del Pont i en fou expulsat, com un altre
milió i mig de grecs, sobretot d’Àsia Menor, Anatòlia Oriental i Tràcia,
territoris de la Turquia moderna.
La melangia és una força poderosa. De fet, comprava
sardines de Turquia per a “tornar a percebre els sabors i les aromes de la
infantesa”. També ens dona notícia de la misèria de la docència nacionalista i
religiosa. I de la repressió de la sensualitat. Era difícil l’amor i el sexe,
encara més, per a un xicon pobre.
Una pau cruel presenta
una combinació magistral de les dues màscares, la de la tragèdia i la de la
comèdia. En passar les pàgines un riu i més endavant el somriure se li glaça.
Les escenes on descriu el lavabo col·lectiu, “la casa de les llonganisses”, de
la casa de llogaters d’Atenes on vivien, són antològiques. L’administrador de
l’habitatge ho tenia clar: “Quan el budell constreny, entens el valor de
l’ordre i la democràcia”. O les prostitutes que exercien a soles, que advertien
en un cartell quan tenien la regla que l’artista no estava disponible perquè
“havien arribat els russos”. Kallifatides no se’n pot estar i amb ironia
introdueix que “I després ens preguntem com és que hi ha tants anticomunistes a
Grècia!”. Per contra, l’escena de la violació col·lectiva per soldats
monàrquics de dues guerrilleres és esfereïdora. També commociona el
maltractament sistemàtic dels captius a l’illa-presó de Makrónissos.
La prosa de Kallifatides és, en aparença, senzilla.
Frases curtes, paràgrafs curts. Ritme i, de tant en tant, frases colpidores,
gairebé aforismes –es podria traure un gran recull d’aforismes dels seus
llibres!–, de vegades ganivets que travessen el lector. Sense adonar-nos-en, la
bellesa sorgeix. Kallifatides ens n’ofereix píndoles, sense abusar, com ara “el
cap emergia i se submergia com si el mar fos una frase i ell fos el punt”.
Potser assistim al cas d’escriptor perifèric que, si
haguera escrit en anglés o en una altra llengua internacional,
hauria tingut més repercussió, encara, tot i que ha sigut traduït a moltes
llengües. Siga com siga, hem tingut la sort que Galàxia Gutenberg haja traduït
al català, en edicions acurades, nou dels seus llibres. A La Veu dels Llibres en
teniu diverses ressenyes: Mares i fills, El passat no és un somni, Amor i enyorança, Un nou país més enllà de la finestra o L’arada i l’espasa.
Llegiu
Kallifatides. No us en penedireu.
[Font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário