Traducció de Montserrat Camps
Quan s’ha idealitzat una terra és bo que un dels seus fills ens recorde que les idees no existeixen enlloc, que ens faça tastar el sofriment de la condició humana i, també, la glòria d’un «d’aquells matins benaurats» quan «el sol escalfava, els llentiscles feien bona olor, l’orenga i la farigola tapaven els vessants de la muntanya», com si trepitjàrem el paradís. Si, a més, aquesta terra es diu Grècia, sentirem a flor de pell la presència de les nimfes i dels déus en cada aventura del protagonista que s’evoca a si mateix com el personatge d’un drama que no ho és, perquè «més tard o més d’hora, totes les tragèdies acaben bé».
El juny de 1963, Theodor Kallifatides s’acomiada dels pares a l’estació de Larissa, anant cap a Estocolm, amb una maleta de cartó mig buida que conté una camisa rosa i dos llibres: un de Kavafis i l’altre de Seferis. El passat no és un somni, unes memòries que es lligen com una novel·la, relata els fets que condueixen l’autor a una nova llengua i una nova pàtria des que abandona Molai, el poble on ha nascut. Veiem el xiquet de vuit anys i l’avi a dalt de la somera pels camins del Peloponès per arribar a Monemvassia i embarcar-se en un caïc que fendeix les ones en direcció al Pireu. La primera fugida de l’emigrant per raons polítiques, el 1946, acaba en retrobar-se a Atenes amb la mare que «portava un vestit lleuger de flors, que arrossegava darrere seu la dolça llum del capvespre. Tenia trenta-dos anys i semblava immortal».
Els espais que habitaren les deesses i les heroïnes esdevenen casernes militars on s’exalça la violència més baixa, la que humilia l’ésser humà per robar-li l’ànima. O, pitjor encara, presons on es tortura els vençuts
Els espais que habitaren les deesses i les heroïnes esdevenen casernes militars on s’exalça la violència més baixa, la que humilia l’ésser humà per robar-li l’ànima. O, pitjor encara, presons on es tortura els vençuts de la guerra civil de 1946-49, com a son pare; o se’ls executa, com a Nikos Belogiannis, «l’home del clavell», a qui assassinaren «a les 4.30 del diumenge 30 de març de 1952» tot i la petició de gràcia d’intel·lectuals europeus, com ara Sartre. Una guerra infernal que malgrat tot no s’endú els principis ètics del pare, un mestre comunista, que impediran al germà major participar en una violació col·lectiva, perquè «qui tria salvar la pell abans que la seva humanitat no és un home». Aquella llei moral que havia colpit el jove Kallifatides, tot i no entendre res de la Crítica de la raó pràctica de Kant: «Hi ha dues coses que m’omplen de perplexitat, el cel estelat damunt meu i la llei moral en el meu interior».
Les passions dolces de joventut, més enllà del temps i l’espai concrets, viuen en els escenaris que freqüentà Sòcrates –«un altre que s’havia suïcidat, quan la vida ja no tenia lloc per a ell»– i donen sentit a «les paraules alades d’Homer» que l’havien deixat «indiferent» fins aleshores. L’autor rememora les lectures i les hesitacions de la seua formació intel·lectual: «Dostoievski havia fet que l’estudiant Raskòlnikov matés la vella usurera perquè necessitava diners, però també perquè la seua existència no podia representar un obstacle per als grans plans que tenia ell. Era repulsiu però comprensible. Camus anava encara més enllà. Mates algú per la senzilla raó que ho pots fer». La narració, clafida d’uns noms –Delfos, Ismini, Eleusis, Leto, Helena...–– que ressonen a través dels segles, brilla amb els personatges, plens d’humanitat, d’un barri popular d’Atenes que ens recorden Kostas Takhtsís en Terceres núpcies.
unes memòries que es lligen com una novel·la, relata els fets que condueixen l’autor a una nova llengua i una nova pàtria
Després d’escriure durant quatre dècades en suec –la llengua d’adopció–, Kallifatides sent la necessitat de recuperar les paraules amb què va descobrir el món, les de la infantesa i la joventut. Aleshores enceta en grec la literatura testimonial d’Una altra vida, encara i Mares i fills que du a El passat no és un somni, Premi Nacional grec de Literatura Testimonial en 2013, publicades les tres per Galaxia Gutemberg.
La llengua es converteix en la vertadera pàtria de l’emigrant que va descobrir de jove que «adorava la gramàtica que no ordena només la llengua sinó també el temps». Kallifatides ens diu en un moment d’intensa emoció que escrivim –com ens posem l'anell de la mare morta tot i no haver-ne dut mai cap– per no oblidar d'on venim, per mantenir viva la memòria sobre què i qui ens ha fet ser com som. La identitat múltiple bastida amb l’amor esdevé la gran protagonista del relat.
El mestissatge de Theodor Kallifatides, fill dels grecs expulsats de Turquia després de la «Catàstrofe de 1922», expulsat al seu temps del poble i del país d’origen, ens recorda que el passat no és un somni, ni tampoc el present, «va caure un estel fugaç al cel, tan de pressa que no vaig ser a temps de demanar un desig. No sé si el meu germà hi havia arribat a temps, però els dos sabíem el que desitjaríem: que el passat fos un somni». Una lectura d’estiu que s’arrapa a l’ànima i ens deixa la suau dolçor de la gosadia de viure, encara que siga hivern.
[Font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário