La catalanitat sagrada de Gaudí

Reus ha estrenat amb polèmica lʼAny Gaudí, que commemora el centenari de la seua mort. Lʼobra ʻTrencadís: de la natura a la llumʼ, un muntatge basat en el patinatge artístic, feia parlar en castellà el genial arquitecte a través de la intel·ligència artificial. La realitat, però, és ben diferent: Gaudí arribà a ser detingut per negar-se a emprar el castellà en una conversa amb la policia. Perquè, a banda de la fe cristiana i la innovació transgressora, el caracteritzà un catalanisme de pedra picada. Lʼafecte al franquisme Joan Bassegoda Nonell, que dirigí de 1968 al 2000 la Càtedra Gaudí, lʼocultà deliberadament. 

Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926), amb la Sagrada Família i la Casa Batlló, dues de les seues principals obres. | Fotomuntatge de Toni Payà

Per Víctor Maceda

El catalanisme de pedra picada dʼAntoni Gaudí va passar molts anys desapercebut. Massa anys. Com si haguera estat reclòs, amb pany i forrellat, a les profunditats de la cripta de la Sagrada Família. Tot el mèrit recau en un personatge de nom tan catalaníssim com lʼadmiració robusta que professava pel règim franquista: el també arquitecte Joan Bassegoda Nonell, fill i net dels arquitectes homònims Bonaventura Bassegoda.

Bassegoda Nonell ocupà, de 1968 al 2000, lʼany de la seua jubilació, la direcció de la Càtedra Gaudí, creada en 1956 per a estudiar a fons el llegat del geni de Reus i difondreʼl arreu del planeta. La seua popularitat, que ja era gran, va multiplicar-se després dels Jocs Olímpics de Barcelona. De la mateixa manera que el 1992 va marcar un abans i un després a la trama urbana i la projecció exterior de la ciutat, aquella fita esportiva també va fer més coneguda —i admirada— lʼobra gaudiniana.

Del seu vessant ideològic, però, no seʼn parlava tant. Una simple visita al Gaudí Centre de la seua ciutat o al Caprici de Gaudí, a la localitat càntabra de Comillas, ens permet comprovar —mitjançant les cartes, els plànols i la resta dʼescrits que sʼhi exposen— que la seua llengua habitual era el català. A través dʼella va simpatitzar amb el catalanisme de finals del segle XIX i inicis del segle XX.

No obstant això, durant les més de tres dècades que Bassegoda Nonell estigué al capdavant de la Càtedra Gaudí, sʼesforça a fons per a amagar la catalanitat de lʼarquitecte. I, sens dubte, va aconseguir-ho. Bassegoda era un catòlic tan practicant com Gaudí —immers en un procés de beatificació que hauria de concloure satisfactòriament enguany—, però no hi tenia res a veure des del punt de vista ideològic.

Perquè, en efecte, es tractava dʼuna persona situada als antípodes del catalanisme. Bassegoda, un franquista empedreït, lluïa orgullós diversos símbols del règim anterior —entre els quals, un bust del dictador— en el seu despatx de la Càtedra Gaudí, a la Universitat Politècnica de Catalunya. Una de les seues obsessions consistia a quantificar les destrosses al patrimoni religiós causades pel bàndol republicà en el transcurs de la Guerra Civil, fins al punt de participar en diversos llibres sobre la matèria, tot centrant-se ell en el cas català. En una ocasió va manifestar que el Valle de los Caídos era «molt bo» des del punt de vista arquitectònic i que les crítiques es devien a «raons polítiques».

Als anys setanta, en una Barcelona on bullia lʼantifranquisme, va convertir-se en lʼobjecte de la ira dels estudiants de lʼEscola Tècnica Superior dʼArquitectura. No el volien com a professor per la seua adscripció política, que no sols no amagava sinó de la qual feia ostentació.

Joan Bassegoda Nonell, arquitecte i professor universitari, va dirigir la Càtedra Gaudí de 1968 al 2000, lʼany en què va jubilar-se.

Amb tot, durant la seua existència, Joan Bassegoda Nonell fou la referència inexcusable de tothom que volia aproximar-se a la vida i obra de Gaudí. El seu gran estudiós. Els escrits sobre lʼarquitecte reusenc, les conferències que pronunciava i les seues aparicions en programes i entrevistes als mitjans de comunicació, constituïen un tresor molt valuós. Dʼalguna manera, ell era la prolongació de Gaudí a la terra.

Lʼentrevista amagada

Un any després de la jubilació de Bassegoda, en 2001, EL TEMPS va rescatar una entrevista a Gaudí que ell havia mantingut convenientment amagada. Li lʼhavia feta Guillem Forteza, un estudiant mallorquí que estava a un pas de completar la carrera dʼarquitectura. Era lʼagost de 1917, feia només una setmana de la mort dʼEnric Prat de la Riba, redactor de les Bases de Manresa i líder de la Lliga Regionalista. Lʼentrevista havia de formar part dʼun número especial de la revista Ofrena, una publicació mensual catalana nascuda en 1916 i desapareguda en 1918, però, a causa del seu contingut polític, fou censurada per lʼautoritat militar. No veié la llum fins quatre mesos més tard, el 15 de desembre de 1917, i en una altra revista, Vila-Nova, de caràcter literari i periodicitat quinzenal, radicada a Vilanova i la Geltrú.

Forteza titulà aquell article de manera explícita: «Parlant amb en Gaudí dʼEn Prat de la Riba i lʼactual moment de Catalunya». Hi escriu, literalment: «No sabria estar-me —malgrat saber lo que perdran sos pensaments al dir-los amb paraules meves— sense fer esment de la íntima i llarga conversa que amb lʼinefable arquitecte del Temple de Catalunya vaig tenir sobre En Prat de la Riba iʼl moment actual de la nostra terra. Com no sabria reproduir-la amb sa orgànica continuïtat i, per altra part me faria llarguíssim, inclouré en paràgrafs distints lo més relacionat amb el caràcter del present número», que estava dedicat íntegrament a Prat de la Riba.

Guillem Forteza, el jove estudiant dʼarquitectura que entrevistà Gaudí en 1916, encara que la peça no veié la llum fins més dʼun any després, a la revista Vila-Nova.

«Vetaquí un català que ha cremat ràpidament la seva vida en holocauste a Catalunya. La seva decidida i forta vocació de jurisconsult, com lʼha sacrificada! Ha conegut que era hora de demostrar que Catalunya és apte per a governar-se, i despreciant la glòria personal i abstracte que li hauria reportat el desplegament de sa vocació jurídica, compleix amb el deure dʼabnegació que li demana la Pàtria i se senta a la cadira de les realitats pràctiques, transparentant una alta qualitat de la seva terra i una fonamental condició dels catalans, que és el saber-se governar, el saber administrar llur riquesa», escriu Forteza reproduint les paraules del genial arquitecte. Lʼadmiració per Prat de la Riba i la seua obra era total: «Ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern. No solament amb migradesa de medis, sinó amb perennes inconvenients, destorbs, pressions de l’Estat central. No se li dóna un tresor inicial per a crear una riquesa nacional i ell institueix un crèdit que fa radicar precisament en la seva persona, en la confiança que té el poble amb la seva justícia, amb la seva integritat, amb els seus dots administratius».

[Font: www.eltemps.cat]