«La bogeria», de Narcís Oller

Un crit a favor de la compassió entre humans   

Narcís Oller

Escrit per Marc Macià i Sobré 

La bogeria, una novel·la breu basada en fets reals que es va gestar en un moment de desesma literària d’Oller, per les morts dels crítics Yxart i Sardà i per la decadència del model realista i naturalista, va ser redactada entre tres i quatre setmanes, durant l’estiu de 1898, a Puigcerdà, i és la novel·lització d’uns fets viscuts que, tant Oller com Sardà, van conèixer des del seu origen amb el sobrenom burlesc de “plet del boig”.

A les Memòries literàries d’Oller es narra com tot d’un plegat un client d’aquests dos advocats –inicialment considerat com a modèlic i exemplar– va entossudir-se de tal manera en un afer que va ser titllat, jocosament, com a boig.

Malgrat que el client va acabar guanyant el cas, dos anys més tard, abans de finar, va ser tancat en un manicomi. A Oller li va causar una forta impressió el final de la vida d’aquell home i, a partir d’aquesta batzegada interior, va donar via lliure a la seva imaginació perquè construís amb la ploma el camí que justifiqués la fi del malaurat client.

D’aquí, en va sortir El boig, títol que més endavant va modificar –tal com testimonia una carta adreçada a Raimon Casellas– pel que ja coneixem: La bogeria. Així focalitzava l’atenció dels lectors en la malaltia i no pas en l’individu. 

Amb aquesta obra, doncs, Oller tractava una matèria plenament universal en l’espècie humana: les malalties psíquiques. Una temàtica, però, gens desconeguda per l’autor tal com testimonia, per exemple, el conte “On són els boigs?” dins Notes de color (1883), un dels molts escrits en els quals Oller havia anat tractant aquesta matèria.

Així mateix, malgrat que la novel·la es va escriure en un moment d’enlleïment del model escripturari que Oller havia cultivat al llarg de la seva carrera literària, La bogeria és una obra amb clars trets realistes com ara el llenguatge dels personatges, que no és artificiós: hi ha castellanismes –lentes, assessino– i col·loquialismes –istil, ideies–, a més d’abundants descripcions dels personatges i dels ambients, de vegades no gaire agradables per la cruesa que narren. També té components naturalistes, perquè el camí que seguirà el protagonista serà induït per dos motors: les reaccions de l’ànima, per una banda i, per l’altra, el determinisme –herència biològica i medi social.

Ara bé, La bogeria no és una obra eminentment realista i naturalista, també té components romàntics –Zola va afirmar en una ocasió que Oller “és un narrador que es commou pel seu mateix relat”– i elements costumistes –l’obra va néixer amb el subtítol de “novel·la de costums del nostre temps”. 

Narcís Oller, La bogeria, Educaula (2009)

Si parem esment en l’arquitectura de l’obra, notem que està segmentada en nou capítols que conformen un total de tres possibles unitats estructurals i cronològiques: els tres primers capítols –els sis primers mesos de 1868– ens presenten el protagonista Daniel Serrallonga, els tres següents –el 1872– ens exposen la malaltia i, per acabar, els tres últims –1878-1883– posen de manifest les conseqüències del seu estat psíquic.

Així, doncs, el protagonista de La bogeria, Daniel Serrallonga, és l’individu que personifica la bogeria i sobre el qual recau la trama. Un home, en definitiva, que té mala peça al teler per la família en la qual ha crescut i per la gent amb qui s’ha envoltat i que de mica en mica anirà degenerant mentalment sense que ningú mostri per ell el menor dels afectes.

Ens assabentem dels diversos episodis de vesània d’en Serrallonga mitjançant la figura del narrador –molt possiblement l’alter ego d’Oller–, de l’Armengol i d’en Pròsper Giberga –tots tres amb diferent parer enfront dels trastorns de la psique. De fet, aquesta manera de narrar la història ha estat exposada, segons la introducció de Josep Camps, com

“la gran troballa tècnica de la novel·la i, alhora, una de les aportacions més originals i modernes a la narrativa europea de l’època. L’autor deixa de banda l’omniscència total, característica de la seva producció anterior i pròpia de la narrativa realista i naturalista.”.

Segons Sergi Beser, a més, l’obra és “un exercici narratiu únic dintre la literatura europea del segle XIX”.  

Comptat i debatut, doncs, Oller hi pretén establir una conversa amb el lector tot posant de manifest fins a quin punt els antecedents familiars i les pressions del medi social influeixen en l’esdevenir d’una persona. És una invitació a pensar, a rumiar, a fer un diàleg sincer amb un mateix i a ser conscients de fins on poden arribar les nostres accions, siguin ben o malintencionades. També és un crit a favor de la compassió entre humans, que assenyala el camí que hauríem de seguir: el camí de la misericòrdia envers aquells a qui la natura els ha sigut poc clement.   

En conclusió, La bogeria de Narcís Oller suscita dins del lector la necessitat imperiosa de judicar la vida perspicaçment, per no confondre tan fàcilment la maldat amb la bogeria –quan no s’és primmirat– i, finalment, per descobrir la “poesia que conté a voltes el natural per a qui sap ben observar-lo”, en paraules d’Oller a les seves Memòries literàries.

[Font: www.laveudelsllibres.cat]