Traducció d’Albert Pejó
Us vaig prometre recentment que us parlaria d’El silenci i la ràbia, la segona part de la tetralogia “Els anys gloriosos”, de Pierre Lemaitre. Aquesta novel·la comparteix amb El gran món, la primera de la sèrie, els personatges principals, els membres de la família Pelletier, i part dels espais, Beirut i sobretot França, entre febrer i març de 1952. Amb tot, però, està concebuda perquè es pugui llegir bé com a continuació de la primera —només han passat quatre anys des dels esdeveniments que s’hi narren—, bé de manera independent. De fet, Lemaitre té la virtut de donar dades contextualitzadores que potser el lector recorda d’haver legit en El gran món, però que en cap cas no resulten repetitives i són del tot necessàries per a aquells que no l’hagin llegida. Els personatges evolucionen, maduren i se’n van incorporant altres que amplien el color de la narració, però el to general i l’alta qualitat novel·lística es mantenen en aquest segon lliurament.
Si volem buscar-hi alguna diferència, m’atreviria a afirmar que les trames estan més interconnectades en El silenci i la ràbia. No vull dir amb això que la trama sigui única —la vida real com la dels personatges de ficció mai no té una única trama— però sí que és cert que, potser facilitat pel fet que Jean, François i Hélène Pelletier viuen a París i els dos darrers treballen per al mateix diari, Lemaitre concentra els fils argumentals, entre els quals destaca el procés previ a la inundació d’un poble, Chevrigny, per posar en marxa la presa que ha de proveir d’aigua una central hidroelèctrica i que Hélène cobrirà com a periodista del Journal du Soir. Cal dir que, com se’ns explica en els agraïments del llibre, la presa de Chevrigny s’inspira en la de Tignes, també anomenada de Chevril, que quan es va inaugurar el 1952 era la presa més alta d’Europa i continua essent la més alta de França. Al poble de ficció, com al real, s’estableixen dos bàndols, els resistents i els negociadors o, com diuen els adversaris corresponents, “els endarrerits” i “els col·laboracionistes”, respectivament, i entre ells els odis van creixent a mesura que avança la novel·la, alimentats per l’estratègia de l’enginyer que la companyia hidroelèctrica ha enviat perquè enllesteixi el procés.
Pierre Lemaitre, El silenci i la ràbia, Bromera (2024)Tot plegat m’ha fet recordar el que va passar al meu poble després de les inundacions provocades per la caiguda de la presa de Tous el 20 d’octubre de 1982. No em refereixo al trasllat de Tous, bastant més anterior, que jo no vaig conèixer i que tampoc no degué ser fàcil, sinó al de Gavarda a una nova ubicació ben pròxima a la del nucli antic però més elevada, amb l’excusa d’evitar-hi noves inundacions. Realment va ser molt traumàtic, amb enfrontaments que s’assemblen als que Lemaitre narra en el seu llibre: discussions, odis, famílies dividides i, en general, molta mala bava. Mon pare va ser un dels disset propietaris que, des del primer moment, va decidir que no volia desfer-se de sa casa. Sempre he pensat que hi pesava, i molt, el fet que aquella casa era el que més el lligava a ma mare, que havia mort poc més de quatre anys abans. Tant se val. L’important és que crec que ara la situació està bastant reconduïda i els enfrontaments al meu poble són com els que podem trobar en qualsevol poble d’un miler llarg d’habitants: el futbol, la política i poca cosa més. Això sí, han hagut de transcórrer més de quaranta anys i pràcticament morir una generació completa.
Els llocs són un ancoratge dels nostres records. És per això que perdre els llocs ens pot resultar quasi tan dolorós com perdre les persones. Us confesso, de fet, que durant molts anys a mi em va costar passejar pels carrers del meu poble i comprovar que s’havien enderrocat cases d’amics amb qui jo havia compartit tantes i tantes hores dels meus primers anys de vida. Sé que vaig ser un infant i un adolescent relativament solitari però, vist amb distància, el poble em va oferir uns espais de felicitat que després m’ha costat de trobar en altres llocs en què he viscut. És potser per això que m’ha resultat tan tendre un personatge com el Petit Louis, de qui només us diré que dedica grans esforços a netejar la campana de l’església que una gran grua ha dipositat a la plaça: potser no sap, o no vol saber, que la intenció que tenen les autoritats és fondre-la per fer-ne una de més petita que càpiga al campanar de l’església del poble nou.
Si en parlar d’El gran món dubtava a qualificar-la com a novel·la històrica, em sembla que el dubte se m’ha fet més gran en llegir El silenci i la ràbia. El context, indiscutiblement, se situa en una realitat històrica, la França dels primers anys cinquanta del segle passat, però em fa l’efecte que la voluntat de Pierre Lemaitre va molt més enllà, geogràficament i temporalment. D’una banda, hi veig una crítica al progrés que duu associat el benestar d’una majoria a costa de la destrucció dels béns d’una minoria. D’una altra, els enriquiments il·lícits, les lluites de poder, la maldat humana, la hipocresia, l’abús laboral, l’assetjament sexual, però també, la força de l’amor sincer, que tot ho pot i tot ho supera. Elements que podem trobar en qualsevol lloc i en qualsevol moment de la història.
El silenci i la ràbia és una novel·la magnífica, d’aquelles que no voldreu deixar de llegir fins que arribeu a la darrera pàgina, amb uns personatges que estareu desitjant que tornin a aparèixer en la tercera part d’“Els anys gloriosos”.
[Foto: Wikimedia Commons - font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário