En un acte del Partit, Joseph Stalin va dir que “el màxim desenvolupament del poder de l’Estat, amb l’objectiu de preparar les condicions de la dissolució de l’Estat: aquesta és la fórmula marxista. És contradictòria? Sí, ho és”. Aquesta lògica perversa en nom de la qual es va perpetrar un dels pitjors experiments socials del segle XX va inspirar George Orwell per encunyar el terme ‘doblepensament’, un tret dels habitants de la societat de la seva cèlebre novel·la 1984 que, exposats a la barreja de vigilància i propaganda contínues del Gran Germà, acaben sent capaços de creure una cosa i la contrària sense que el seu ésser grinyoli. “El doblepensament és explicar mentides deliberades i creure-se-les realment, oblidar qualsevol fet que esdevingui inconvenient i, quan torni a ser necessari, retirar-lo de l’oblit mentre faci falta, denegar l’existència d’una realitat objectiva mentre s’actua tenint en compte la realitat negada”. Fa un parell d’anys que d’això en diem postveritat, i s’està estenent com una epidèmia arreu del món.
George Orwell
Maixa Gessen és periodista, escriptora i activista russoamericana, la qual cosa vol dir que coneix i pateix dos dels líders que millor instancien el doblepensament al segle XXI: Donald Trump i Vladímir Putin. Amb motiu de la celebració del Dia Orwell, l’autora de El futuro es historia. Rusia y el regreso del totalitarismo (Turner, 2018), va parlar al CCCB sobre la importància de la imaginació per mantenir una democràcia sana i resistir l’avenç del totalitarisme. D’entre totes les reflexions d’Orwell sobre la qüestió, Gessen va elaborar el seu discurs a partir d’una de les frases més cèlebres de l’autor britànic, escrita a l’assaig de 1946 The Prevention of Literature: “la imaginació, com alguns animals salvatges, no es reprodueix en captivitat”.
La idea central que comparteixen Orwell i Gessen és que “fins i tot un sol tabú pot tenir un efecte devastador sobre la ment, perquè sempre hi ha el perill que qualsevol pensament que seguim lliurement acabi conduint cap al pensament prohibit”. El resultat és un empobriment de l’ecosistema creatiu, que acaba conduint cap a un empobriment de la literatura. Allà on Orwell parlava de literatura, avui podríem referir-nos a qualsevol manifestació cultural i, especialment, com observa Gessen, no a les obres mestres, que no deixen de ser miracles que contradiuen el signe del temps i precisament per això el transcendeixen, sinó a la creació “bona, o prou bona”. Quan la boira del totalitarisme crea una determinada atmosfera, la imaginació col·lectiva es degrada i el resultat és que la literatura normal, la que copa les llistes de best-sellers, esdevé un producte putrefacte.
Orwell va definir els règims totalitaris amb dues característiques: la mentida i l’esquizofrènia. Sobre la primera, Gessen compara les intuïcions d’Orwell amb les de Hannah Arendt quan va dir que la propaganda totalitària “ho converteix tot en concebible, perquè res és veritat”. Per explicar la condició esquizofrènica, Gessen va recórrer al sociòleg Yuri Levada, que després d’un vast estudi de l’URSS de 1989, va concloure que la persona soviètica “s’identificava fortament amb el gran Estat soviètic i el seu gran experiment, i malgrat tot se sentia insignificant, celebrava la modernitat i el progrés, i malgrat tot vivia en condicions de pobresa forçada, sovint privada de les comoditats modernes que fins i tot els pobres d’Occident havien arribat a donar per fetes; creia en l’igualitarisme i criticava les desigualtats evidents, i malgrat tot acceptava l’ordre jeràrquic extrem i l’estructura rígida de classes de la societat soviètica”.
Gessen està convençuda que avui “els valors, les institucions i la major part del que ens estimem de la política està sota atac”. Quan això passa, la imaginació pateix perquè es veu obligada a invertir els seus esforços en tasques defensives, intentant mantenir les coses tal com són en comptes d’explorar lliurement com podrien ser d’una altra manera. La metàfora naturalista orwelliana serveix per a entendre allò que últimament escoltem que les paraules s’han buidat i ja no signifiquen res: en comptes d’endinsar-se a nous territoris i campar com un animal salvatge, la imaginació s’ofega quan l’obliguem a viure dins dels paràmetres de la mera realitat. El resultat és un cercle viciós que, segons Gessen, ens duu a “enfrontar el futur amb les mans buides: pel que fa al llenguatge, som imbècils davant del futur que ens ve de cara”.
La conferència de Gessen va acabar amb un exemple recent i concret d’aquest desarmament imaginatiu i lingüístic. Visitant Detroit, la periodista es va trobar davant d’una de les granges urbanes que han ocupat les desferres de la ciutat que van quedar abandonades per culpa de la crisi. Aleshores, una de les escriptores més competents del planeta —requisit obligatori per pertànyer a la plantilla del New Yorker—, va sentir que no tenia paraules per descriure el que estava veient. “Estava mirant una espècie de comunitat, una mena de parentiu i una forma de cooperació. Estava mirant arranjaments econòmics que no impliquen mà d’obra remunerada. Estava mirant una alternativa a la propietat privada. Estava mirant quelcom que semblava existir en paral·lel al capitalisme”. La revelació consistia a adonar-se que l’única definició al seu abast era negativa, que podia parlar en termes del que no era allò, però que no tenia les paraules adequades per explicar en positiu el que tenia davant dels ulls.
Orwell va saber veure que la democràcia i la imaginació es necessiten l’una a l’altra. Sense llibertat de pensament i d’expressió en el camp polític, la tasca dels escriptors es converteix en un remar a contracorrent condemnat al fracàs. I, sense horitzons imaginats, la democràcia decau en totalitarisme. L’autor britànic va llegar-nos una de les distopies més memorables de la història de la literatura, sense la qual no sabríem veure les amenaces a les quals ens enfrontem avui. Gessen ho subscriu, però demana que anem més lluny de la crítica i siguem capaços d’aplicar la imaginació a les esperances, que les distopies vagin acompanyades d’utopies. I és que el lema dels poders que ens governen sempre és una versió o una altra del “no hi ha alternativa”. Les decisions polítiques es presenten com la conclusió inevitable d’un algoritme determinista i neutral que es limita a calcular l’única acció possible. Contra la tirania de “les coses que no poden ser d’una altra manera”, el poeta Wallace Stevens va definir la imaginació com “una violència interior que ens protegeix d’una violència exterior”. Quin preu estem pagant per viure en un món que no sabem descriure?
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário