segunda-feira, 10 de abril de 2017

Václav Havel, la moral és omnipresent

“La moral és omnipresent, igual que la política,
i la política que s’aparta de la moral és simplement una mala política”
Václav Havel, 1995
El novembre de 1989, Václav Havel feia sonar les seves claus tot imitant el gest de la multitud que es reunia a la Plaça Wenceslau. Era l’inici de la Revolució de Vellut, per la qual l’estat comunista de Txecoslovàquia començava a evolucionar cap al liberalisme i la divisió en dos estats democràtics: el txec i l’eslovac, el 1993. Aquest mes, el nom de Havel ha tornat a ressonar a Barcelona, gràcies a l’obra Protesta que s’ha representat a La Seca Espai Brossa

Jordi Gràcia i Carles Goñi a ‘Protesta’ a La Seca Espai Brossa 

Escrit per Clàudia Rius

“I la campana sonà i el conte s’acabà”, diu la dita amb què tanquen els contes populars txecs. És per això que el novembre de 1989, la gran quantitat de persones que s’aplegaven a la Plaça Wenceslau feia sonar les claus tot imitant el soroll d’una campana. Era la fi de la història comunista en un país, Txecoslovàquia, que ben aviat en seria dos: la República Txeca i Eslovàquia.
Entremig d’aquella multitud hi trobàvem Václav Havel, polític, escriptor i dramaturg txec. Però anem enrere. Anys abans, el 1962, Havel havia esdevingut dramaturg al Teatre de la Balustrada, on havia escrit els seus primers textos de renom: La festa del jardí (1963) i El memoràndum (1965). El 1968, i ja amb fama com a autor teatral, el dramaturg va donar suport a les polítiques postulades per Alexander Dubček, que va intentar reformar el règim comunista durant la Primavera de Praga i va ser forçat a resignar seguint el Pacte de Varsòvia d’invasió de Txecoslovàquia.
Havel va oposar-se a aquesta invasió soviètica, fet que va suposar que es prohibissin les seves obres i que fos empresonat en nombroses ocasions per la seva defensa dels drets humans. El dramaturg va optar per la dissidència i la clandestinitat, i va ser un dels fundadors i major exponent del moviment Carta 77. Després de la caiguda del règim comunista el 1989, l’artista dissident va ser elegit president de la República. Tres anys després, el 1992, es van iniciar les negociacions entre txecs i eslovacs amb l’objectiu de crear dos països: la República Txeca i Eslovàquia.
Václav Havel va dimitir oficialment com a president de Txcoslovàquia el 20 de juliol de 1992. Al gener de 1993, va ser elegit president de la nova Repúblia Txeca. Per problemes de salut, va abandonar el càrrec presidencial el febrer del 2003. Després de la fi de la seva carrera política, Hável va tornar a la seva activitat de dramaturg. Va morir el 18 de desembre de 2011 als 75 anys.

40 anys de la Carta 77

Tot i que Carta 77 és com s’anomena la iniciativa cívica en contra del règim soviètic que va tenir lloc entre el 1976 i el 1992, el nom parteix de la declaració firmada l’any 1977 que demanava als dirigents de Txecoslovàquia respectar els drets humans. En aquell moment, difondre el document era considerat un crim polític segons el règim comunista.
I allà hi havia Václav Havel, firmant i promovent la carta, que aquest gener del 2017 ha complert quaranta anys. El dramaturg hi era junt amb altres intel·lectuals, com ara el filòsof Jan Patočka, de qui la publicació de la 77 va suposar la mort a causa dels interrogatoris policials. Havel va ser empresonat durant quatre anys, però abans d’aquest ingrés a la presó, el futur president va escriure dos textos cabdals: el famós assaig El poder dels sense poder i la peça teatral que es representava ara per primera vegada en català: Protesta (1978). 
Jordi Gràcia és Staněk i Carles Goñi és Vaněk a ‘Protesta’ 

Protesta, Havel torna a Barcelona

Protesta és la tercera peça breu –després d’Audiència Vernissatge (1975)- en què Havel utilitza el personatge de Ferdinand Vaněk, una creació autobiogràfica que transcendeix el mateix Havel i retrata el conjunt d’autors del moment. Del 9 de març al 2 d’abril del 2017, l’artista en qüestió ha tornat a ressonar a Barcelona amb aquesta obra, que de fet, no té traducció en castellà.
La traducció al català de Protesta l’ha dut a terme Jordi Casasampera, doctorand de la Facultat de Filosofia de la UB que està fent la tesi doctoral sobre filosofia i art dramàtic en Plató, Patočka i Havel. Casasampera ha dirigit l’obra en qüestió, que de fet ja es va poder veure el 2014 a la Sala Beckett en el marc de la programació del festival Barcelona Pensa. Aleshores el resultat va ser una lectura dramatitzada a càrrec de Pere Arquillué i Joan Carreras; una lectura amb final feliç, perquè la va veure el director i productor txec Pavel Bsonek. Bsonek va decidir produir el muntatge per estrenar-lo, tal com s’ha pogut veure, a La Seca Espai Brossa. Aquest cop, els seus actors han sigut Jordi Gràcia i Carles Goñi.
El muntatge de Casasampera havia de prioritzar el text, i així ho feia: Protesta es redueix a una conversa entre Vaněk, alter ego de Havel, i Staněk, antic amic. Aquest últim es presenta com un hipòcrita, un escriptor que ha acabat acceptant el règim totalitari a canvi d’una bona posició dins del món de la cultura. A mesura que la representació avança, Staněk fa ús de la seva retòrica per a defensar la posició en què es troba i per acabar demanant un favor a Vaněk, el qual ja està acostumat a comprometre’s per causes justes.
El joc gira al voltant de la resposta del dissident, que fa que tant ell com Staněk es vegin immersos en una espiral de mala consciència, de dubtes morals i de compromisos propis d’una societat reprimida. Però l’alter ego de Havel no és un personatge qualsevol, al contrari: es presenta com un home callat, prudent, discret, molt cordial. Això dificulta encara més la tasca del seu interlocutor, que desplegarà tota la seva retòrica per a convèncer-lo. Tal com avisava La Seca Espai Brossa, el teatre de Havel porta a la incomoditat a través d’un domini del llenguatge, de l’acció i de l’humor.
Una escenografia fixa d’un despatx, en la qual només canviava la llum del dia que s’anava ponent, una ampolla de whisky i una carta per firmar, és tot el que els actors tenien a la seva mà per representar uns papers que encarnaven bé, sobretot Carles Goñi, el dissident, que havia de transmetre la timidesa del seu personatge a través del llenguatge corporal. I és que Vaněk no parla massa.
Dimecres 15 de març, la funció va comptar amb un col·loqui posterior amb la presència de Josep Montserrat, degà de la Facultat de Filosofia de la UB i director de la tesi doctor de Casasampera. “Protesta és un joc d’implícits: ells, allà, aquí, aquell”, reflexionava Montserrat, fent referència a l’ús del llenguatge en l’obra.
En el diàleg amb el públic, algunes de les paraules repetides van ser canvi de discurscovardiaéssers humansjoc de mentides i postveritat. Perquè l’obra pot agradar o no, però és innegable que Havel hi presenta un dilema moral que acaba transcendint els 60 minuts de duració de la peça. Entre el públic, alguns entenien que Staněk s’hagués sotmès a la pressió comunista; d’altres deien que el llenguatge està al costat del poder, i que per tant, la classe de retòrica de Staněk per protegir-se del dissident no és més que la demostració d’una relació de poder.
El que és clar és que en el cas de Vaněk, el dissident, té més importància el que no diu que el que diu. Segons Jordi Gràcia i Carles Goñi, la seva feina no ha sigut posicionar-se a favor o en contra dels personatges, sinó posar-se a la seva pell: “Jutjar-los seria massa fàcil”.
Des de fora, tot el que es pot fer és discutir sobre la moralitat del text, i demanar que s’editi en català l’obra completa de Václav Havel, que per cert, va rebre el Premi Internacional Catalunya l’any 1995. Va ser aleshores, en el seu discurs d’acceptació, quan va dir la sentència que resumeix també Protesta: “La moral és omnipresent, igual que la política, i la política que s’aparta de la moral és simplement una mala política”.


[Font: www.nuvol.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário