L’exemple dels jueus

Per Cristina García 

A principis de desembre de 2013, edicions BonPort va iniciar el seu viatge de partida amb la publicació en format electrònic de L’exemple dels jueus. El catalanisme d’esquerres i la seva visió del poble jueu, del sionisme i del conflicte a Palestina (1928-1936). Mozaika s’ha fet ressò d’una obra que documenta com durant la Segona República, Catalunya mirava atentament l’emergent estat d’Israel. La informació reportada per corresponsals, viatgers i diplomàtics catalans al Pròxim Orient, com Josep Carner, va crear un interès que va convertir-se en una empatia entre un estat en procés de consolidació i un altre que objectivava la mateixa finalitat.

Quines eren i què van dir les veus a Catalunya que es manifestaven sobre l’exemple jueu en aquell període, com van ser els orígens sobre el conflicte entre Palestina i Israel, i quina va ser l’actitud i el pensament dels catalans en una Europa on l’antisemitisme es trobava en l’apogeu que precedí l’holocaust. Va ser Catalunya una via d’escapament pels exiliats jueus alemanys? “L’exemple dels jueus” es una obra cabdal per entendre aquestes i moltes altres qüestions relacionades amb el món de la temàtica jueva dins i fora de les nostres fronteres, en el marc de la història contemporània. L’autor, Joan Pérez Ventayol, es llicenciat en Història Moderna i Contemporània, diplomat en Estudis Avançats per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i actualment, està realitzant el doctorat en la UAB sobre la interpretació catalana de la qüestió jueva.

Per què ha estat tan silenciada aquesta etapa del catalanisme, que alhora va ser tan inspiradora per a la nació catalana?

D’entrada, comentar que no considero que l’etapa dels anys vint i trenta del segle XX en la història del catalanisme hagi estat silenciada. Tot el contrari. Potser és el període històric del nacionalisme català amb un nivell d’investigació més elevat i amb un coneixement més profund sobre personatges, partits, moviments, tendències i evolucions. Dit això, és cert que aquest aspecte puntual del catalanisme, com va ser la interpretació que es va fer de la qüestió jueva -i cal entendre aquí qüestió jueva en un sentit ampli: poble i cultura jueves, sionisme, antisemitisme, Palestina…-, no havia estat encara objecte de recerca per part dels historiadors. En aquest sentit, sí que era, doncs, una temàtica silenciada. Però només per manca de recerca. No hi ha hagut cap intent premeditat de ningú perquè aquest tema no sortís a la llum.

A l’hora de fer la recerca es podia haver donar el cas que el catalanisme no hagués tingut interès sobre aquesta qüestió, o que hi hagués dedicat poca atenció. Però no fou així. Encara que no hi va haver un discurs sòlid o continuat en relació amb la qüestió jueva, sí que hi va haver referències més o menys documentades i opinions poc o molt rumiades durant aquest període. El fruit de l’anàlisi d’aquestes interpretacions i referències és aquest llibre, que alhora va ser la meva tesina de doctorat.

Etapa inspiradora? Simplement va ser una etapa de gran contingut i riquesa periodística, cultural, ideològica i política, i això, sens dubte, va ajudar a difondre moltes temàtiques, entre elles la de la qüestió jueva. A part d’això, l’interès per la temàtica hebrea responia a un seguit de causes que van convergir en aquells anys i que no només va generar-se en el catalanisme d’esquerres, sinó en bona part de la intel·lectualitat de, com a mínim, catalanistes conservadors, catòlics liberals i integristes catòlics, que van fer discursos ben diferents sobre aquesta qüestió.

Els factors que van coincidir en aquell període, amb antecedents clars ja al segle XIX, foren, a grans trets, la tradicional visió que sempre ha tingut el catalanisme en contemplar altres nacionalismes i grups nacionals; l’interès historiogràfic que des d’inicis del segle XX hi hagué sobre el passat medieval dels jueus catalans; la important presència de catalans a Terra Santa i a la zona del Pròxim Orient; la publicació l’any 1928 d’un llibre cabdal per a aquesta temàtica El Sionisme o la qüestió nacional hebraica, del capellà Pere Voltas i Montserrat. A més, als anys vint i els trenta hi hagué de nou presència jueva a Catalunya, sefardites i més tard refugiats alemanys. I també un determinat context internacional, amb l’arribada de contingents de jueus sionistes a Palestina amb el consegüent conflicte al mandat britànic o l’increment de l’antisemitisme arreu d’Europa. Tot plegat ajudà a posar atenció sobre la qüestió jueva.

Amb les recents negociacions de Mas a Israel, sembla que Catalunya, d’alguna forma està mirant cap a un estat on sempre l’ha vinculat “una mateixa manera de fer i psicologia nacionalista” com s’apunta al llibre, hi trobes similituds entre el període de la segona República i els fets actuals?

La veritat és que hi ha pocs punts de coincidència entre els dos períodes. És evident que hi ha llaços de continuïtat, com és l’interès català pels jueus i el seu nacionalisme i l’empatia cap al món hebreu que s’estableix en una part de la societat catalana, d’ara i d’abans. Més enllà d’això, penso que les dues situacions són diferents. Als anys vint i trenta, Palestina era un mandat britànic en el qual les disputes violentes entre àrabs i jueus sionistes eren cada vegada més grans. Les notícies sobre els aldarulls a Palestina, juntament a testimonis directes de catalans que havien viatjat a Terra Santa com a pelegrins, turistes o per diplomàcia (com Josep Carner), foren en gran part l’únic vincle català amb l’establiment sionista a Palestina. Actualment, Israel és un estat reconegut amb el qual Catalunya hi pot establir relacions com amb qualsevol altre país. Per tant, no és el mateix l’empatia que alguns intel·lectuals catalanistes van tenir pel nacionalisme dels jueus als anys trenta que l’acció exterior actual d’un govern com el català, que en principi es mou per interessos polítics i econòmics i no ideològics.

Cal tenir present, a més, que la societat catalana dels anys i trenta era tan plural i diversa com ho és ara. I aquesta pluralitat ideològica també va influir en la visió que es tenia del sionisme i del conflicte a Palestina. Tal com he pogut estudiar a la meva tesi doctoral, que estic a punt de finalitzar, pel que fa al sionisme, de la certa empatia del catalanisme d’esquerres es passa a l’escepticisme del catolicisme liberal (per la qüestió dels llocs sants cristians), i del rebuig d’una part dels intel·lectuals del regionalisme conservador a l’oposició frontal de l’integrisme catòlic antijueu. La unanimitat catalana no existia aleshores. Tampoc ara. La qüestió dels jueus despertava una passió molt gran, molt més gran del pes que realment tenia la població jueva a Catalunya i la seva incidència real al país. També com ara.

Com avui dia passa amb Israel, la societat catalana dels anys trenta estava força polaritzada en aquesta qüestió, fins i tot amb excés, i això sí que, tornant a la pregunta, és un element que vincula el període actual amb el de la Segona República.

Es pot considerar que hi ha un cert paral·lelisme entre el creixent antisemitisme de l’època, amb els brots d’extrema dreta tant continuus últimament a Europa?

No sóc un expert en antisemitisme. A més, establir paral·lelismes entre esdeveniments del present i fets històrics del passat té un xic de perill. La constatació de l’actual augment de l’antisemitisme a Europa té uns factors i unes causes que suposo que són explicables i tangibles, i entre elles apareixen els aspectes econòmics de la crisi, que fa que sorgeixin ideologies extremistes amb components antisemites. Ara bé, tal com el catalanisme d’esquerres o la societat catalana dels anys trenta en general -en aquest tema hi va haver més unanimitat que no pas en el del sionisme- va copsar l’ascens de l’antisemitisme d’entreguerres, poc té a veure amb la situació actual.

Pràcticament ningú a Catalunya va sustentar ideològicament el nazisme durant els anys trenta. Ni l’intregrisme catòlic més antijueu podia donar suport a Hitler, tot i certes ambigüitats. La repressió antisemita dels nazis, per tant, fou rebutjada per pràcticament tots els grups ideològics de la societat catalana del moment. Per la immensa part de la intel·lectualitat, es denuncià, es rebutjà i es criticà durament l’acció antisemita dels nazis.

Ara bé, això no vol dir, d’altra banda, que no hi hagués discurs antisemita a Catalunya. Existí en alguns casos i en personatges ben concrets. Era un antisemitisme que bevia dels autors de l’extrema dreta catòlica i antiliberal francesa, però lluny del racisme alemany. També cal dir que, en alguns moments, Barcelona es va convertir en un punt de difusió important de la propaganda antijudeomaçònica que més tard el franquisme recolliria com un dels elements ideològics centrals de la dictadura.

En aquest sentit, doncs, és complicat establir vincles entre els anys de la República i els actuals. Ni el context internacional ni el discurs antisemita de sectors ultracatòlics dels anys de la República poden equiparar-se amb l’actualitat. Tanmateix, això no vol dir que no s’hagi d’estar atent a la deriva d’alguns partits extremistes i populistes de l’Europa actual.

«Tel Aviv és el símbol i la clau de la prosperitat palestiniana; nova tota ella plena de moderníssimes exigències europees, i ensems redreç, no pas sense una punta d’infatuació i d’insolència jovenívola, de la raça àvida, nerviosa i infatigable que veu renéixer alhora les esperances de la Terra Promesa i, lluny d’ella, les pitjors basardes del ghetto medieval.» (Josep Carner al diari «La Publicitat», 1935)

[Font: www.mozaika.es]