Sandra Comas era fins al passat mes de febrer una promesa de la
literatura catalana. Els qui havíem tingut la sort de tastar alguns dels
seus relats esparsos sabíem del potencial que s’amaga al darrere de
l’autora (Puigcerdà, 1977), però sempre es corria el risc de ser algú
capaç de presidir l’associació de joves escriptors en llengua catalana i
no arribar a publicar mai res (de més verdes n’han madurada) i malgrat
el seu treball de guionista, érem molts els que esperàvem el seu debut
en la ficció. Eixam (Voliana), és molt més que això, és un camí
que obre moltíssimes possibilitats i que fa que allò que Sandra Comas
era en potència ara ho sigui en acte. Podem afirmar amb tota la
rotunditat que ha nascut una escriptora (ella ja decidirà si a partir
d’aquí vol continuar sent-ho o no) de la mateixa manera que quan una
cantant o un cantant debuta en alguna casa de fados de Lisboa s’espera
el famós veredicte “há fadista”, tan difícil d’aconseguir.
Quins són els mèrits que atresora Sandra Comas per haver aconseguit aquest estatus? Doncs els vuit relats impecables d’Eixam,
que compta amb el subtítol de “vuit contes per a vuit veus” i que estan
protagonitzats de forma directa o indirecta per l’escultora Camille
Claudel, la pintora Zinaida Serebriakova, la també pintora Jeanne
Hébuterne, l’actriu Marlen Dietrich, la fotògrafa Dora Maar,
l’escriptora Mercè Rodoreda, la cantant Édith Piaf i l’escriptora Sylvia
Plath. Totes elles protagonitzen el llibre de la Sandra Comas, que els
hi ret homenatge i les individualitza per si soles com el que són, grans
creadores molt més enllà de les figures masculines que sovint les han
ocultades. Són vides en la major part dels casos desgraciades,
tristíssimes més enllà del reconeixement que ara puguin tenir totes
elles.
Comas en els relats ha aconseguit trobar el to just per explicar les
seves vides, sovint aportant-lis veu, però d’altres vegades
convertint-les en el rerefons de les seves històries. Comas domina els
recursos narratius: li agrada la primera persona quan és possible, el
recurs del dietari i de les epístoles i les històries paral·leles amb
denominadors comuns. Construeix els seus relats amb un to amable que per
sota amaga la terrible cruesa de la vida dels seus personatges, tal i
com feia en moltes ocasions Mercè Rodoreda, que és l’homenatjada en la
que per a mi, és la millor peça del llibre juntament amb la que dedica a
Jeanne Hébuterne. Són dos contes, a més a més, que es complementen a la
perfecció perquè en el segon veiem com a protagonista principal la dona
que fa de secundària en el segon. El que dedica a Hébuterne és, a més a
més, d’una plasticitat brutal des del seu inici terrible i és del tot
commovedor. També m’agrada molt el relat que dóna títol al llibre i que
el tanca i en el qual la protagonista és Sylvia Plath. El recurs tècnic
del punt de vista és una gran troballa.
En un moment en què el relat és tan complicat de publicar però que
sembla que ha fet forat entre tota una generació de narradores coetànies
de la Sandra Comas, és d’elogiar que l’editorial hagi optat per
mantenir un volum ben editat on les fotografies de les autores, les
frases extretes de les seves obres de no ficció i les biografies formen
part també d’un conjunt que va molt més enllà del que alguns podran
qualificar de feminisme i que simplement hem de qualificar d’acte de
justícia on la qualitat literària està per sobre de qualsevol ideologia.
Eixam
Sandra Comas Anglada
Voliana, 2016
136 pàgines
[Font: www.revistabearn.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário