Segons els
estatuts, perquè un membre surti de l’ens, ha de tenir el vot del conjunt dels
altres membres, un element que podria dificultar la sortida de Perpinyà
Escrit per Lluís Dagues
Després d’anunciar el seu projecte d’Institut del Rosselló, el Louis
Aliot, batlle de Perpinyà, i el seu equip municipal volen sotmetre a
votació, durant el consell municipal de demà, de retirar-se de l’Oficina
Pública de la Llengua Catalana (OPLC).
Era previsible. Després de set anys justos d’existència, l’Oficina
Pública de la Llengua Catalana és a punt de perdre un dels seus membres
fundadors. Louis Aliot va convocar un consell municipal extraordinari aquest
mes d’agost amb el pretext de fer votar un pla de prevenció de riscs
d’inundació. Però una setmana abans del consell, el batlle va afegir a l’ordre
del dia la retirada de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana amb aquesta
informació: “Des de la seva creació, la Vila dóna 25.000 euros per al
funcionament de l’estructura i el seu programa d’activitat”.
Cinc mesos després de la seva reelecció, mesos en què ha suprimit la
Regidoria de la Catalanitat de l’ajuntament i ha anunciat la creació d’un
Institut del Rosselló, el batlle de la capital nord-catalana vol eliminar
l’últim rastre de política en favor del català. L’anunci segueix el que va fer,
fa vuit mesos, la Regió Occitània, també membre fundador de l’oficina i
presidida per Carole Delga (socialista), de retirar 50.000 euros dels
100.000 anuals que donava a l’OPLC. Entre el secessionisme lingüístic i la baixada
de les subvencions, l’estructura sofreix una hemorràgia interna. Diagnòstic
general d’un malestar de la llengua.
Una oficina
catalana per a una regió occitana
Per entendre l’OPLC, s’ha de tornar enrere. El 2015, el govern socialista
va imposar la constitució de megaregions administratives, amb el pretext de
facilitar la gestió dels territoris i economitzar mitjans i recursos. Si bé a
Tolosa la notícia fou ben acollida, a Perpinyà la reforma va fer sortir milers
de nord-catalans al carrer. El 2016, per tal de rasurar el món militant
nord-català, Carole Delga va proposar la creació d’una Oficina de la Llengua,
estructura que ja existia a l’estat francès per a les llengües basca, occitana
i bretona, i que porta les polítiques lingüístiques per a incentivar
l’ensenyament, l’ús i la presència pública de les llengües pròpies a cada
territori.
El projecte d’Oficina Pública de la Llengua Catalana era un vell tema
recurrent, segons Pere Manzares, activista. “Va sortir d’uns quants àmbits
al voltant de l’any 2010: un candidat a les eleccions regionals, de la
Federació d’Entitats en Defensa de la Llengua Catalana, i també s’havia
creat el Sindicat Intercomunal per la Promoció de la Llengua Catalana i
Occitana (SIOCCAT)”.
El 2016, la nova Regió Occitània, el Departament dels Pirineus Orientals,
la Vila de Perpinyà i l’estat francès, per mitjà de la seva delegació regional
i dels representants de l’Education Nationale, anunciaren per fi l’impuls de
l’OPLC. Els estatuts foren signats passats vint-i-dos mesos d’espera, i
referendats per l’estat, que mai no complí el seu compromís financer, fins al
punt que avui deu desenes de milers d’euros no atorgats a l’OPLC.
Pere Manzanares, que va seguir la constitució de l’OPLC, explica: “En
Pujol [predecessor d’Aliot] era pas un gran defensor de la llengua, però hi
havia elegits que sí que eren convençuts pel projecte.” Entre ells, Annabelle
Brunet, que fins el 2019 fou elegida a la Vila de Perpinyà, sota el mandat
de Jean-Marc Pujol, i que va representar l’ajuntament durant el procés de
creació de l’OPLC. Pujol, després de perdre l’ajuntament contra Aliot, féu
costat al batlle de RN. Brunet, per la seva banda, va continuar plantant cara a
Aliot fins a guanyar, en les darreres eleccions municipals, una plaça entre els
escons –reduïts– de l’oposició. Brunet recorda: “Amb la Regió era molt
complicat, hi havia una guerra d’influència. Volien triar la direcció des de
Tolosa, i no volien compartir la governança amb la Vila de Perpinyà. Veient la
situació ara, no era tampoc una mala idea, i si vam veure de seguida que
Perpinyà no seria un motor per a l’OPLC, volíem que almenys en fos un actor
financer. Llavors, allò que ens preocupava més, a banda de la voluntat que la
Vila de Perpinyà tingués més pes en l’estructura, era que l’OPLC tingués un
pressupost propi per al seu funcionament. Un pressupost nou per a una nova
política lingüística.”
Amb un pressupost total de 365.000 euros
anual, és a dir, 1,36 euros de diners públics invertits per a la llengua
catalana per cada habitant de Catalunya Nord, l’OPLC va néixer deu mesos abans
del confinament sanitari per la pandèmia i de la primera elecció de Louis
Aliot. De llavors ençà, l’Ajuntament de Perpinyà s’ha presentat únicament dues
vegades a l’assemblea general de l’oficina, representat pel seu antic delegat
de Cultura, André Bonet, que deixà finalment un seient buit durant
sis anys. “Tot mantenint l’adhesió financera, van desertar completament. Cap
notícia”, resumeix Manzanares. Per Annabelle Brunet, “és l’OPLC que va prendre
el relleu de la política lingüística, atès que l’Ajuntament de Perpinyà ho va
deixar completament”.
La Nova Enquesta d’Usos
Lingüístics
Contactat pel diari local L’Indépendant, l’ajuntament avança que “el manteniment d’aquesta ajuda financera no es justificava en un moment de rigor i seguiment de diners públics”. Recordem, irònicament, que Aliot acaba de ser condemnat per malversació de diners públics europeus. A més, l’ajuntament reprotxa a l’OPLC unes despeses majoritàriament centrades en el manteniment de l’estructura o injustificades, i posa d’exemple de la realització d’una enquesta lingüística que costà 50.000 euros. És, de fet, de la Nova Enquesta d’Usos Lingüístics a Catalunya Nord, basada en les enquestes sociolingüístiques que es fan a la resta dels Països Catalans.
Deu anys després de la darrera, amb una aportació financera compartida entre el departament (una aportació de 20.000 euros), la Generalitat de Catalunya (25.000 euros) i l’OPLC (35.000 euros), l’enquesta, de 1.800 respostes, havia estat votada en assemblea general per unanimitat. Recordem, novament, que tres anys després de la seva primera elecció, Louis Aliot havia encarregat una enquesta de satisfacció a un gabinet de sondatge privat que va costar 33.000 euros per 600 respostes, és a dir, 55 euros la resposta; contra 44 euros per l’enquesta lingüística.
“Els ciutadans sempre s’han de malfiar de les institucions”
Els estatuts de l’OPLC declaren que, perquè un
membre deixi de participar-hi, ha de tenir el vot del conjunt dels altres
membres. Un element que podria dificultar la sortida de Perpinyà. Pere
Manzanares és més aviat crític, i diu que l’anunci de l’Ajuntament de Perpinyà
no és pas una sorpresa. “Em pensava que ho farien abans. Teòricament, la seva
retirada ha de ser acceptada per tothom. A la pràctica, és molt difícil de fer-ho.”
Per Annabelle Brunet, la retirada de l’ajuntament “no és una qüestió
d’oportunitat financera, sinó que és, primer, l’afirmació d’una política
anticatalanista, de cara també al debat actual sobre el canvi de nom del
departament”. I afegeix: “Després, és l’ocasió que té per a atacar-me,
desacreditar-me personalment, perquè sóc l’elegida de Perpinyà que va
participar en la creació de l’OPLC.” Diagnòstic compartit per l’advocat i
vice-president del partit polític Unitat Catalana, Mateu Pons: “És
la continuïtat de tota la política d’Aliot. És la primera vegada que la llengua
catalana és completament absent d’un programa polític a Perpinyà.”
I com s’interpreta que el batlle de Perpinyà
presenti, alhora, el projecte de l’Institut del Rosselló? “És una pensada ideològica
d’extrema dreta regionalista”, diu Manzanares. “De Mauràs a Petain, tots
valoraven la petita pàtria per enfortir la gran, és a dir, del campanar fins a
la nació. És una manera de singularitzar i de no ser pas acusat
d’antiregionalisme, reemplaçant ‘català’ per ‘Rosselló’. Aquest institut voldrà
substituir l’OPLC, i va lligat amb les relacions que va teixir el RN amb el
PP-Vox de Mallorca i el conveni signat entre Palma i Perpinyà l’any passat.
Aquest rossellonisme ja hi era fa cinquanta anys, però sense clau política, amb
un aspecte merament cultural, lingüístic o intel·lectual, i que no ha
qüestionat mai els lligams amb la resta dels Països Catalans.”
Blaverisme a la francesa
Per Manzanares, el discurs al voltant d’una identitat rossellonesa “és un perill, perquè Aliot, agafant el protagonisme, pot difondre molt fàcilment aquestes idees entre gent que no fa la diferència entre ser català i ser rossellonès. D’altra banda, confii que tot el sector intel·lectual, cultural i universitari no seguirà pas la ideologia d’Aliot.” Annabelle Brunet pensa que “és més patètic”: “No són prou intel·ligents ni s’interessen prou pels altres per mirar què passa a l’altra banda de la frontera. Ens agradaria creure que hi ha un gran complot blaver, de Perpinyà a Palma, perquè ens donaria més impacte, a nosaltres els catalans. Però ni tan sols és això. És únicament un acte mediàtic, un contrafoc. És bestiesa i ignorància. El que costa és treballar i lluitar contra tota aquesta política, que no té cap sentit, però que justament ens desorganitza i ens deixa perplexos.” Però afegeix: “Aquest rossellonisme pot ser molt perillós si els habitants no coneixen les intencions que hi ha al darrere. És a dir, que la gent que se sent molt vinculada al sentiment de catalanitat pot acabar essent enganyada per un home que els ven la protecció del Rosselló”. Per Mateu Pons es tractaria “d’un doble joc, en què defensa la seva pròpia política lingüística, però sense cap política definida per la llengua, cap pressupost dedicat a la llengua, i amb la supressió dels serveis dedicats a la llengua”. I continua: “El seu primer mandat va ser un esborrament progressiu. Aquests sis últims mesos han estat menys insidiosos: es tracta d’una anihilació completa”.
El fenomen de la rosquilla
Fins ara, no hi ha hagut gaires reaccions públiques del món polític o ciutadà. Pere Manzanares, més aviat cínic, diu: “Crec pas que hi hagi una acció jurídica del departament o de la regió per a obligar l’Ajuntament de Perpinyà a pagar, i crec pas tampoc que hi hagi una resposta ciutadana, perquè les manifestacions espontànies han desaparegut. D’altra banda, lamento les complicacions de subvencions, sobretot que el departament i la regió retallin, any rere any, el pressupost dedicat a les associacions. En paraules diuen que sostenen, però en actes és diferent.” Annabelle Brunet és més pragmàtica: “Quan Aliot va canviar el lema de la Vila, hi va haver una reacció popular. Ara cal transformar aquesta reacció popular en reacció política. Aquest episodi ens mostra que els ciutadans sempre s’han de malfiar de les institucions. A Catalunya Nord sabem que no podem pas comptar amb l’estat. Ara hem d’entendre que el nostre benestar no vindrà del funcionariat ni de les institucions.” Mateu Pons analitza: “Hi ha una reacció feble del món polític del territori, és el mínim que podem dir. Però ara, per a la majoria de la ciutadania, el posicionament d’Aliot contra el català és molt clar. Molts dels seus votants no podran continuar votant-lo i, alhora, declarar-se catalans.”
I continua: “Constatem que molts municipis al voltant de Perpinyà fan com més va més per la llengua, cosa que abans no passava. Hi ha potser un efecte mirall, on tothom fa més, tret de Perpinyà, que fa menys. És el fenomen de la rosquilla [pastisset nord-català amb forma rodona i un forat al centre]: Perpinyà ha deixat el seu paper de motor que tenia històricament. Hi ha una fugida cap als afores, que fins ara tan sols era un fenomen econòmic i social, però que actualment és cultural i lingüístic. La catalanitat surt de la capital i va cap a la perifèria. La natura detesta el buit i el no-res, i com que Aliot ha triat el buit, els altres municipis han agafat el relleu, no pas per militància, sinó per contestar a una necessitat social i ciutadana. Pensi també que el món associatiu agafarà el relleu a la carència institucional, sóc molt optimista. Hi va haver reaccions disperses, és clar que falta de coordinació. La Federació pot ajudar amb això.”
[Font: www.vilaweb.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário