Gerard Furest: «La desnacionalització de Catalunya no és irreversible»

Activista pel país i la llengua catalana, Gerard Furest ha escrit 'Un país als llimbs. Vuit perspectives (i un pròleg)'. L'obra és un recull d'entrevistes per aixoplugar diverses mirades sobre els Països Catalans i la seua construcció nacional. Amb les ferides del procés encara surant, EL TEMPS entrevista el filòleg sobre els reptes nacionals que afronta Catalunya. Ho fem a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, a València. 

L'activista Gerard Furest

Escrit per Moisés Pérez

—Hi ha veus que adverteixen d'un procés de desnacionalització a Catalunya. Ho comparteix?

—Penso que és un procés molt evident, del qual som conscients després de la gran il·lusió col·lectiva del procés. Ara estem en una etapa on hem de ser proactius, superar la passivitat. Fer coses per revertir aquesta situació. I ho hem de fer en un moment de reflux multifactorial, amb qüestions demogràfiques surant i d'altres d'ànim col·lectiu. Sí, estem en una fase de desnacionalització, però considero que no és irreversible.

—Com ho justifica?

—S'ha de tenir en compte que quan parlem de desnacionalització ens referim a descatalanització. Tenim exemples de nacions d'Europa, que estaven en una situació pitjor a escala lingüística, com ara el País Basc, i ho han revertit. Podem capgirar l'escenari si hi ha voluntat i, sobretot, si hi ha un bon diagnòstic de quina és la situació. Si el diagnòstic és dolent i aspirem a fer una independència exprés, llavors no ens en sortirem. Vuit anys després, hem d'aterrar i saber quina és la situació en l'actualitat.

—Quina seria per a vostè, doncs, la situació actual de Catalunya? Aquesta desnacionalització estarà fonamentada en indicadors, en símptomes.

—El símptoma més evident és el retrocés de la llengua. L'Enquesta d'usos lingüístics ho deixa palès: entre 2018 i 2023, és a dir, en només cinc anys, Catalunya ha passat d'un 36,1% de parlants habituals en català a un 32,6%. El problema, però, és més greu: per primera vegada, els parlants habituals joves estan per sota d'aquells que són d'origen i, per tant, tendeixen a la bilingüització. Fins ara, una part dels castellanoparlants es bilingüitzaven; una part dels catalans ho feien, però mantenien molta més fidelitat pel català, i ara, per qüestions mediàtiques i d'efectes de la globalització, entre altres causes, s'està donant aquest procés lingüístic a les generacions més joves. Recordem que els joves són el futur de la llengua i, en conseqüència, de la nació. Estem immersos en una cruïlla. 

—Catalunya, que havia estat un bastió de preservació del català, estaria immers en una dinàmica de regressió lingüística preocupant?

—Sense dubte. La pèrdua d'ús del català als joves és un problema de gran magnitud. Catalunya ha patit el supremacisme dels espanyols, però, de vegades, ha actuat amb paternalisme sobre el País Valencià. Moltes vegades s'ha dit que allí ningú parlava català i n'hi ha zones del País Valencià on es parla més català que a Catalunya. Hem de fer un diagnòstic encertat: al conjunt dels Països Catalans hi ha molts joves de pares catalanoparlants que s'estan parlant en castellà. Joan i Pere s'estan parlant en castellà. Aquesta pèrdua de l'ús del català es combina amb una regressió de la consciència nacional entre els joves, amb molts tendint a identificar-se com a catalans i espanyols o solament espanyols. Fa uns anys, el jovent era la franja més independentista.

—Com s'ha produït aquesta transformació lingüística i nacional del jovent?

—Una de les causes és haver treballat poc als joves. Per mantenir el lideratge de TV3, es va tancar un canal juvenil i s'han erosionat les trobades nacionalitzadores a Montjuïc del Club Super3. Has de prioritzar de manera estratègica els recursos, com ara quan es va encertar gastant-se milions d'euros amb l'anime en català de Bola de Drac o Musculman. Has de generar referents juvenils de caràcter audiovisual. A banda d'aquesta manca de treball, hi ha un altre element psicològic per la derrota al procés. Està àmpliament estudiat que els joves es volen sumar al cavall guanyador. Per què? Per què ostenten una identitat molt més fràgil, molt més líquida.

—Perceben el procés com una derrota de l'independentisme.

—Sí, no volen sumar-se a un exèrcit de derrotats. Com a joves, es van mobilitzar a Urquinaona en 2019 i amb les protestes a l'aeroport del Prat, però aquells mateixos que els van activar després no els van deixar anar fins al final. Arran, diguem-ne, d'aquesta manca de canya revolucionària, els joves han esdevingut banalment espanyols. Ara bé, si en un futur torna a haver-hi conflictivitat nacional, crec que els joves poden tornar a ser-hi. Açò no és el final de la història. Un país de mil anys no desapareix així com així. Sempre hi ha una brasa i un caliu. Ho dic perquè hi ha gent que es pensa que la nació catalana s'ha acabat amb el procés. I no. Estan ben equivocats.

—Si encara persisteix la sensació de derrota a l'independentisme pel procés, com es reactiva aquesta maquinària, diguem-ne, catalanitzadora?

—En primer lloc, ha d'haver-hi referents. Una persona sola no salva un poble, però tot el poble no pot ser salvat si no el condueix ningú. S'ha de tenir uns líders creïbles i el problema és que continuem amb uns referents que ja no ho són. Cal un relleu en els dirigents, uns lideratges forts i que hagin après alguna cosa del procés. Ja no es poden fer els mateixos discursos, ni aquests poden ser tous. Els nous referents han de tenir un marc mental i conceptual diferent, així com han d'atresorar voluntat de poder, sentit d'estat. Fa un temps, vaig escriure un article titulat «No hi haurà independència», en el qual explicava que no n'hi hauria perquè no tenim diplomàcia ni serveis secrets. Per a tenir un estat, has de tenir mentalitat d'estat. Necessitem una xarxa ben formada en diferents àmbits amb mentalitat d'estat. Ara bé, han d'estar alineats i tenir disciplina d'actuació.

—Aquesta mentalitat d'estat, de construir estructures nacionals, va ser-hi durant l'etapa de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya.

—Pujol va crear una gran maniobra d'il·lusionisme: ens va fer creure que érem un semiestat quan érem una comunitat autònoma. Ara bé, aquest moviment va generar autoestima en els catalans. No era del tot real, però va insuflar moral a una comunitat nacional que partia del franquisme. En aquell moment, tenies un país amb un 50% de catalanoparlants. En canvi, no hi havia una gran consciència nacional. Aquesta maniobra d'il·lusionisme ens va fer creure a l'etapa del procés que els Mossos d'Esquadra serien una mena d'exèrcit d'alliberament català i es va veure que eren una policia autonòmica. Arran d'aquesta experiència, sempre defenso l'autoorganització popular, que va possibilitar, en part, l'1 d'Octubre. Una nació no és una administració.

—En aquest magma de derrota i desencant sorgeixen opcions ultradretanes que capitalitzen el desencís, com ara Aliança Catalana. I ho fan a través de discursos xenòfobs.

—Aliança Catalana s'explica per diverses causes. Hi ha un factor europeu de creixement d'aquestes opcions i el desencant pel procés. Aliança Catalana recull el malestar català, però no canviaran res, perquè estan a favor del model turístic, que genera més migració. No ataquen els problemes de fons. Per a combatre Aliança Catalana de manera efectiva, cal deixar enrere la correcció política.

—Vostè què entén per correcció política? Moltes vegades s'empra aquesta expressió per emmascarar discursos contra els drets humans.

—La correcció política no és un programa ideològic, sinó que és una presó mental. És no dir que la demografia té un impacte lingüístic o dir que no ocorre res als serveis públics perquè vinguin 150.000 persones cada any a Catalunya. És evident que hi ha un impacte. Ara bé, hem de veure qui ho provoca. Aquest impacte no és responsabilitat del nouvingut. Qui ho genera són els empresaris, que aposten per un model econòmic amb sous baixos i fonamentat en l'explotació laboral dels immigrants. No volen gent ben pagada i incentiven el dúmping laboral. S'ha de parlar de drets i de deures, perquè la convivència és bidireccional.

—Què vol dir?

—Nosaltres defensarem els vostres drets, però vosaltres heu d'estar en les manifestacions per la llengua. Així, a la Sílvia Orriols li generes un problema, perquè li serà complicat excloure un nouvingut que defensi el català. TV3 hauria de tenir molt més nouvinguts que parlen català. Molts més racialitzats que parlin català. Com a referents, per donar exemple. La Catalunya del futur serà multiracial. La gent es creu que, si governa Orriols, reemigraran els nouvinguts, però és fals. L'extrema dreta no ho ha fet quan ha governat. Aquesta xenofòbia d'Aliança Catalana és un nou processisme, una altra maniobra d'il·lusionisme que s'ha empassat molta gent.

—Com es contraresten els discursos ultradretans d'Aliança Catalana?

—Amb el temps i l'emergència d'alternatives des de l'independentisme, hi haurà el desencís amb l'extrema dreta. Ara bé, calen propostes basades en els drets i en els deures, on nosaltres garantim la inclusió i l'acollida, però els nouvinguts compten amb l'obligació moral de respectar i defensar la llengua del nostre país. Ho hem de demanar tant als vellsvinguts com als nouvinguts.

 

[Foto: Laia Serchi | Laia Serch / Núvol - font: www.eltemps.cat]