L’ascens de Le Pen amenaça més que mai de dur l’extrema dreta al poder

La dirigent del Rassemblement National encapçala totes les enquestes després de la sentència per malversació de fons · Macron és acusat de blindar l’estat pensant en una possible arribada de Le Pen a l’Elisi 

Escrit per Alexandre Solano

Marine Le Pen vol arribar a l’Elisi. El Tribunal d’Apel·lació de París n’ha confirmat la culpabilitat per malversació de fons, però li ha reduït la pena d’inhabilitació i això li ha permès de recuperar la iniciativa política. La dirigent del Rassemblement National ja es presenta com la candidata indiscutible de l’extrema dreta francesa.

És la quarta vegada que provarà d’arribar a la presidència, però ara, amb unes expectatives radicalment diferents. No tan sols sembla que ha esquerdat l’anomenat “front republicà” que durant dècades ha barrat el pas a l’extrema dreta, i que ja va trontollar en les eleccions legislatives i municipals, sinó que ja encapçala les enquestes tant a la primera ronda com a la segona.

Le Pen es pot presentar a les eleccions, però la incertesa jurídica persisteix. El recurs al Tribunal de Cassació suspèn l’execució de la pena, també la inhabilitació i l’obligació de dur un braçalet electrònic, i li permet de fer campanya sense les limitacions de la detenció domiciliària. Tanmateix, una resolució abans de les eleccions podria tornar a posar en qüestió la candidatura: tant si la cassació confirmés la sentència i la inhabilitació com si ordenés de repetir el judici. Això obligaria el Consell Constitucional a pronunciar-s’hi.

Le Pen presenta la condemna com una maniobra política i un intent de privar els electors del dret de votar-la. El partit fa anys que denuncia una suposada instrumentalització política dels tribunals, però, d’ençà de la sentència, aquesta retòrica ha passat al centre de la campanya. Alhora, Macron ha començat a treballar pensant en la possible victòria de Le Pen.

Un discurs emblanquinat per arribar al poder

La quarta candidatura de Le Pen no serà una simple repetició de les anteriors. Durant més d’una dècada, ha treballat per desdiabolitzar el partit fundat pel seu pare, Jean-Marie Le Pen, i substituir la imatge del Front National per la d’una força de govern allunyada de l’extremisme. Ara ja no en té prou d’arribar a la segona ronda: vol guanyar-la. Per aconseguir-ho, ha de conservar el nucli més fidel de l’electorat d’extrema dreta i, alhora, reduir el rebuig que causa en una part dels votants.

Le Pen vol centrar la campanya en el poder adquisitiu, la immigració, la seguretat, la sobirania nacional i el desgast dels deu anys de presidència d’Emmanuel Macron; i també mira de presentar-se com una figura estable en una política fragmentada i sense majories sòlides a l’Assemblea francesa.

Les enquestes ja situen Le Pen clarament al capdavant de la primera ronda i, a diferència de campanyes anteriors, també la fan guanyadora a la segona. El 2017, Macron la va derrotar amb més del 66% dels vots. El 2022, la distància es va reduir, però Macron encara va superar el 58%. Ara el vot útil contra l’extrema dreta –sovint amb una pinça al nas– sembla molt més afeblit.

Una part de l’electorat ja no percep el Rassemblement National com una força aliena al sistema. Governa en municipis, té el grup parlamentari més gran de l’Assemblea francesa, ha guanyat les eleccions europees i ha normalitzat la seva presència institucional. De fet, en l’àmbit internacional, ha mostrat un discurs més moderat que no pas els EUA de Donald Trump, i el fet que, per exemple, Giorgia Meloni governi a Itàlia sense gaires trasbalsos també ha ajudat a aquesta normalització.

Alhora, l’hostilitat entre els blocs dificulta la reconstrucció d’un front comú. Molts votants de dretes es neguen a donar suport a Jean-Luc Mélenchon, i una part de l’electorat d’esquerres es podria abstenir amb un candidat procedent del macronisme. De fet, això ja es va veure en moltes segones rondes a les municipals.

Le Pen no necessita construir una majoria homogènia, sinó assegurar-se un bloc disciplinat mentre els rivals es divideixen el centre, la dreta tradicional i l’esquerra.

Macron prova de blindar les institucions

La possibilitat que Le Pen arribi a l’Elisi ja condiciona les decisions del poder actual. Quan manca menys d’un any perquè deixi la presidència, Macron ha encadenat nomenaments en institucions que continuaran exercint un paper central molt després de la seva sortida. El fet de situar persones pròximes al macronisme en càrrecs concebuts per ser independents de l’executiu i, en alguns casos, pràcticament inamovibles, no ha estat exempt de crítiques. 

La llista inclou algunes de les institucions més poderoses de la República. Richard Ferrand, antic president de l’Assemblea francesa i aliat de Macron, dirigeix d’ençà del 2025 el Consell Constitucional. Amélie de Montchalin, fins aleshores ministra de Comptes Públics, ha estat nomenada presidenta del Tribunal de Comptes. Marc Guillaume ha assumit la vice-presidència del Consell d’Estat i Emmanuel Moulin, antic secretari general de l’Elisi, ha estat designat governador del Banc de França.

Ferrand té un mandat de nou anys i no pot ser destituït pel futur president. Montchalin, de quaranta-un anys, no ha d’abandonar el càrrec fins a la seva jubilació. És a dir, pot estar-se més de vint anys en el càrrec, i Guillaume tampoc no podria ser substituït lliurement pel govern següent. El nomenament de Montchalin ha estat especialment controvertit perquè, com a ministra, havia participat en l’elaboració dels comptes públics que ara haurà de fiscalitzar.

Els nomenaments són una arma de doble tall. Aquestes designacions permeten a Le Pen de presentar qualsevol obstacle al seu programa o en contra seu, també les decisions judicials o constitucionals, com una maniobra del macronisme per a negar-li el mandat de les urnes. El relat troba el terreny adobat en un moment en què els antics consensos polítics estan com més va més erosionats i els contrapoders han adquirit una centralitat creixent.

Aquesta tensió es reflecteix en l’activitat del Consell Constitucional. L’any 2025 va rebre vint-i-sis recursos, deu més que no pas la mitjana i la xifra més alta d’aquests darrers quinze anys. La tendència s’ha mantingut el 2026: durant el primer semestre ja n’havia rebut onze, presentats, entre més actors, pel govern, la presidència del senat i el Rassemblement National. En aquest context, qualsevol decisió del Consell Constitucional pot ser interpretada no tan sols en termes jurídics, sinó també com una peça més de la confrontació política.

Uns adversaris dividits entre el centre i l’esquerra

Édouard Philippe és, ara com ara, l’aspirant més ben situat per a disputar a Le Pen la segona ronda. En alguns sondatges s’acosta a l’empat tècnic, tot i que ella manté l’avantatge. L’ex-primer ministre de Macron i batlle de Le Havre es presenta com un candidat de centre-dreta, europeista i institucional, capaç de reconstruir el vot moderat que va portar Macron a l’Elisi el 2017. Tot i això, té dificultats per atreure tant els sectors més socialdemòcrates com els més conservadors.

A més, és investigat per una possible malversació de fons a l’Ajuntament de Le Havre, un llast especialment delicat en una campanya en què la condemna de Le Pen serà un dels principals arguments dels seus adversaris.

Philippe tampoc no té el suport unànime del macronisme, ans al contrari, Gabriel Attal li discuteix la candidatura. L’ex-primer ministre i dirigent de Renaixement aspira a representar una generació nova i a impedir que Philippe monopolitzi l’espai centrista. Attal necessita reivindicar una part de l’obra de Macron i, alhora, distanciar-se d’un president desgastat. En un enfrontament directe, Le Pen s’imposaria amb prop d’un 55% dels vots.

Philippe i Attal han admès que, abans de les eleccions, caldrà parlar d’una eventual unificació. Tanmateix, tots dos esperen que siguin les enquestes que obliguin l’altre a retirar-se. 

A l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon també prepara una candidatura. Vol arribar a la segona ronda mobilitzant els barris populars, els joves, una part important de l’electorat d’origen estranger i els sectors més descontents amb el macronisme. Mélenchon va quedar a poca distància d’accedir a la segona ronda el 2022, però continua essent una figura fortament polaritzadora, amb un rebuig important fins i tot dins de l’esquerra. Una part de l’esquerra prepara una candidatura alternativa mitjançant primàries i Raphaël Glucksmann prova de construir un espai socialdemòcrata i europeista independent.

Però els sondatges són adversos per a tots dos. Le Pen s’imposaria còmodament a Mélenchon, amb més de dos terços dels vots, i també derrotaria Glucksmann, amb aproximadament un 60%.

Una oportunitat que potser no es repetirà

Marine Le Pen arriba a la quarta candidatura amb una condemna, un recurs pendent, un hereu impacient com és Jordan Bardella, que havia de ser candidat si no ho era ella, i un partit sotmès encara a més investigacions. Però també hi arriba amb una base electoral més àmplia que mai, una extrema dreta normalitzada i uns adversaris fragmentats.

Aquesta pot ser la seva darrera oportunitat. Bardella ja no és simplement un successor hipotètic i el temps afavoreix una renovació generacional. Una nova derrota faria molt difícil de justificar que Le Pen continués monopolitzant la candidatura presidencial. Per això, la sentència no ha obert una retirada, sinó una acceleració. Le Pen ha de consolidar-se com a candidata de facto abans que el Tribunal de Cassació confirmi o alteri la seva situació jurídica, mantenir Bardella a prop sense permetre que esdevingui una alternativa i confiar que Philippe, Attal, Mélenchon i la resta d’aspirants continuïn competint entre ells.

Durant dècades, la política francesa ha confiat que, arribada la segona ronda, el “front republicà” impediria l’accés de l’extrema dreta a l’Elisi. La campanya del 2027 comença amb una hipòtesi radicalment diferent: que aquest mecanisme ja no sigui prou fort. Si això passa, Marine Le Pen no necessitarà convèncer una majoria nova. En tindrà prou que els seus adversaris siguin incapaços de construir-la.

 

[Font: www.vilaweb.cat]