La imaginació de Hermann Göring

El nazisme no és una patologia, i tractar-lo com una patologia el fa més difícil de comprendre i de desmuntar

Escrit per Montserrat Dameson

A Cardedeu no hi ha la mena de cinema multisales que ara s’estila, però al costat de la rectoria hi ha una sala prou menuda, l’Esbarjo, on de tant en tant, s’hi poden anar a veure pel·lícules acabades d’estrenar. Anar-hi a veure Nuremberg en xandall un divendres –de bracet amb el meu home també enxandallat–, és la mena de cita que fa sentir que, de tant en tant, en aquesta vida que avança a batzegades, alguna cosa troba el seu encaix. La pel·lícula, escrita i dirigida per James Vanderbilt, està basada en el llibre de Jack El-Hai El nazi i el psiquiatre (2013). El metge estatunidenc Douglas Kelly és l’encarregat de monitorar l’estat psicològic de Hermann Göring i diversos alts càrrecs nazis abans de ser jutjats per les atrocitats ordenades i executades. Vaig pensar, d’entrada, que seria la mena de film ideal per aprofundir i concretar l’abstracció que, de base, suposa la naturalesa del mal. I no vull referir-me a l’essència del mal un cop s’ha arribat a un acord moral per a definir-lo, ans més aviat a la relació del mal amb la vida i amb el món, treballant consensuadament en el sobreentès que l’Holocaust ja és moralment reprovable. 

El nazisme encarnat –això és, les vides dels dirigents nazis de Nuremberg, per exemple– és l’escenari auri per explicar que la part més important del mal és el grau de convivència amb el bé dins d’un mateix. O la capacitat per posar la sordina a la dissonància entre l’un i l’altre. Encara ara, hi ha una part del ventall ideològic a tot el món que peca d’etiquetar l’extrema-dreta de malaltia, com si fos una malaltia psicològica que es desenvolupés més enllà de la voluntat de qui articula les seves idees sota l’aixopluc d’aquest marc. Em refereixo a l’extrema dreta, però en realitat és una manera d’operar que condueix a la incomprensió de l’autoritarisme en termes genèrics, sigui de la mena que sigui. En el cas que ens ocupa, però, la tendència és la de pensar que el nazi està tot podrit i que, com que està tot podrit, dins seu no hi ha espai per a cap mena de virtut. 

Aquesta preconcepció del monstre engreixada per l’horror dels crims comesos ja va ser tractada i desmuntada per Hannah Arendt amb Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal, l’informe amb què Arendt explica que el nazi en qüestió no és ni un eixelebrat ni un boig, és un individu comú que acata ordres pensant que fa el que ha de fer. El nazisme no és una patologia, i tractar-lo com una patologia el fa més difícil de comprendre i de desmuntar. D’aquesta patologització, de fet, se’n desprenen consignes infantils com ara que el feixisme es cura llegint. El psiquiatre Douglas Kelly de Nuremberg arriba a aquest mateix pla despatologitzador fent el seguiment psicològic de Hermann Göring. De fet, quan la incomprensió dels superiors de Kelly els condueix a incloure una segona opinió en el monitoratge psicològic, el metge acabat d’arribar té curiositat per saber com és el criminal de guerra en el tracte personal. Douglas Kelly respon amb el que podria ser un elogi. Diu: «té molta imaginació».

Nuremberg m’ha fet pensar que la mena de pel·lícules, i de llibres, i de pòdcasts, i d’entrevistes que de veritat donen eines per nodrir el pensament amb què combatem determinats discursos són les que posen el focus en la possibilitat de la convivència del bé i el mal; o en la complexitat de l’estructura ideològica que mena a desconnectar-se de les conseqüències pràctiques i polítiques d’aquestes mateixes idees o a tractar-les amb frivolitat. I no els productes que presenten tot el fato digerit i caricaturitzat d’entrada. El nazi que pensa un sistema per assassinar milions de persones al seu despatx i que en arribar a casa abraça la seva família explica més diligentment la naturalesa del nazisme que el monstre total. Si l’explica millor, ens serveix millor per desafiar-lo. En els ulls de Göring preguntant si té correspondència de la seva dona i la seva filla s’hi reflecteix –metafòricament– l’escena de The Zone of Interest (2023) en què la canalla de Rudolf Höss es banya a la piscina del seu jardí cridant i rient i, just per sobre de la paret del jardí on la canalla riu i crida, s’hi intueix, subtilment, el fum del tren d’Auschwitz.

Nuremberg no té ni el tacte ni la subtilesa de la producció de Jonathan Glazer. De fet, tenint en compte la qüestió que tracta, el repartiment, les possibilitats de joc dels diàlegs i el potencial per endinsar-se i concebre un dels cervells de la carnisseria més gran de la història, la pel·lícula de Vanderbilt es queda a mig fer. En alguns moments, fins i tot, resol entramats secundaris o escenes completes de manera embafadorament sentimental, carrinclona, amb un efectisme americà que –salvant les distàncies– em va fer pensar un xic en Pearl Harbour (2001). M’atreviria a dir que la forma entorpeix el tractament del fons, però per a qualsevol que tingui la vida interior una mica desvetllada, tot producte amb aquest fons serveix per engegar els engranatges del cap; per engreixar el mecanisme que ens permeti, quan algú digui que Hermann Göring tenia molta imaginació, respondre amb un cert automatisme: «i per a què la va fer servir?».

[Font: www.nuvol.com]