IV Premi Internacional d’Assaig Palau i Fabre
En
el retrat-entrevista que Jordi Llavina fa a Francesc Parcerisas, un
llibre imprescindible per a entendre’n la personalitat literària i
aspectes biogràfics importants (AELC, 2019), aquest afirma que els seus
llibres de prosa, escrits en plena maduresa, són “una excrescència” de
la seua obra. Si no donem al mot cap matís despectiu, si interpretem el
que diu Parcerisas com una continuació ètica i estètica de la seua
poesia, això és ben cert. Els seus dietaris —La primavera a Pequín, Un estiu i La tardor em sobta,
tots tres en Quaderns Crema— ja són part de la prosa catalana
contemporània més atraient. L’amenitat estilística, l’erudició gens
pretensiosa, l’alè de misteri en el desplegament dels temes, l’humor a
la Billy Wilder, ingenu però crític, i la incitació constant a descobrir
universos literaris configuren un subjecte que és, en paraules del
mateix poeta, el d’un “hedonista de la vida en general”.
Els textos que recull Sense mans podrien encabir-se en un dels seus dietaris. Hi ha la perspectiva del memorialista, el testimoni, la circumstància provocadora que obri un camí de camins imprevisible, laberíntic, en què oneja una vasta cultura literària que connecta autors i obres de tot arreu, èpoques i moviments artístics diversos, una prosa exuberant que em recorda la de Borges. Però Sense mans se centra en la traducció, en les qüestions més determinants d’aquesta disciplina. No oblidem que Parcerisas, a part d’un gran traductor —entre molts altres, Tolkien, S. Heaney o E. Pound, la seua “dèria personal”, segons diu, gràcies a la qual la literatura catalana ha fet seua aquesta obra originalíssima que són els Cantos—, ha estat durant molts anys professor de traducció i interpretació a la UAB.
Parcerisas considera la traducció més que un art. La situa en el nucli efervescent de la història cultural i li dona un valor paradigmàtic: “La traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat (...) amb la traducció”. La traducció, entesa “com a barreja, com a mestissatge cultural”, és l’avantguarda en un món sense fronteres. Per això, abans d’abordar la relació entre un original i la seua adaptació a una altra llengua, cal saber les raons de la traducció, per què hi ha “necessitat de traduir”.
Els textos que recull Sense mans podrien encabir-se en un dels seus dietaris. Hi ha la perspectiva del memorialista, el testimoni, la circumstància provocadora que obri un camí de camins imprevisible, laberíntic, en què oneja una vasta cultura literària que connecta autors i obres de tot arreu, èpoques i moviments artístics diversos, una prosa exuberant que em recorda la de Borges. Però Sense mans se centra en la traducció, en les qüestions més determinants d’aquesta disciplina. No oblidem que Parcerisas, a part d’un gran traductor —entre molts altres, Tolkien, S. Heaney o E. Pound, la seua “dèria personal”, segons diu, gràcies a la qual la literatura catalana ha fet seua aquesta obra originalíssima que són els Cantos—, ha estat durant molts anys professor de traducció i interpretació a la UAB.
Parcerisas considera la traducció més que un art. La situa en el nucli efervescent de la història cultural i li dona un valor paradigmàtic: “La traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat (...) amb la traducció”. La traducció, entesa “com a barreja, com a mestissatge cultural”, és l’avantguarda en un món sense fronteres. Per això, abans d’abordar la relació entre un original i la seua adaptació a una altra llengua, cal saber les raons de la traducció, per què hi ha “necessitat de traduir”.
Per
tant, Parcerisas no defuig les lluites de poder, els interessos
latents, la dialèctica històrica que arrossega tot acte de traduir: “La
traducció no és, doncs, mai, innocent”. I ho exemplifica portant a
col·lació diversos contextos culturals: des dels problemes de traducció
que va tenir Hernán Cortés en la conquesta de Mèxic al segle XVI fins
als problemes semblants durant la invasió nord-americana de l’Iraq el
2003; des de la primera traducció russa d’El Senyor dels Anells —una autocensura indecent— fins a la promoció que feu la CIA, en plena Guerra Freda, del boom literari
llatinoamericà a fi de desactivar ideològicament la Revolució Cubana
del 1959. Aquest és el Parcerisas més compromès, l’intel·lectual crític
que no s’està de denunciar la vulnerabilitat dels traductors en els
fronts de guerra, on es juguen la vida, o la desconsideració que
pateixen en les societats democràtiques, on sovint treballen en
condicions gens còmodes i són mal pagats.
Però també hi trobem, en Sense mans, el Parcerisas que es meravella davant tota manifestació artística, el professor que aprèn dels alumnes i els regala llibres, que passeja pel mercat de Sant Antoni de Barcelona en cerca d’obres estrafolàries, que furga en llibreries històriques —com ara la Shakespeare & Co. de París—, que a partir d’un quadre s’empesca un assaig —sucosa és la reflexió al voltant d’El gran masturbador de Dalí per a tractar els pros i els contres de l’autotraducció—, que recorre a fets de la vida quotidiana per a explicar els ets i uts de l’acte de traduir —encertadíssima és la metàfora de la centrifugació d’una rentadora per a alertar que una traducció no s’ha d’allunyar massa de l’original—, el poeta de mirada expansiva sobre la realitat que es deixa seduir per les seues formes i en fa imatges belles —com diu Llavina, “Parcerisas és un dels nostres més aguts caçadors d’imatges”.
O el Parcerisas que va dirigir, entre 1986 i 1993, una col·lecció de traducció de clàssics moderns per a l’editorial Edhasa, una iniciativa de luxe que no va tenir l’èxit de vendes que s’esperava —sabeu per què? perquè som, i això no ho diu Parcerisas, una cultura d’escopeta de fira, de fum de botges, mandrosa com el tarquim.
Jordi Llavina diu que per als poetes de la seua generació L’edat d’or de Parcerisas, publicada el 1983, “es convertí en una mena d’obra de culte”. No hi puc estar més d’acord. Encara dic més: tota l’obra de Parcerisas —el moll de l’os poètic i l’“excrescència” de les proses— és de culte. Només cal llegir la plaquette de vint poemes, Branquillons, que li acaba d’editar Edicions 96: un despullament insòlit en la seua estètica que assoleix una altura impressionant.
El Parcerisas poeta funciona igual que el Parcerisas assagista o dietarista: com el terrissaire, d’un tros de fang informe, amb unes mans tocades de gràcia, en puja una obra d’art. En Sense mans, més que un elogi de la traducció, Francesc Parcerisas en fa un cant, una música i un text plens de bellesa que abracen la complexitat del llenguatge i del món. Perquè existir és traduir. Perquè l’existència és un caos si l’Art no ens la tradueix.
Sem comentários:
Enviar um comentário