Traducció de Susanna Fosch
Piotr Rawicz (1919-1982) en la vida real va ser arrestat per la Gestapo mentre fugia i va passar tres anys als camps d’extermini d’Auschwitz i Leitmeritz. Era un jueu ucraïnés, però ocultà la seua vertadera identitat i va ser detingut com a cristià ucraïnés i opositor polític, gràcies a un document com el que, en la novel·la, el protagonista Borís/Iuri Goletz acaba obtenint per justificar la seua circumcisió. Autor i protagonista de La sang del cel (Afers 2022) aconsegueixen «enganyar» els seus captors en argüir que la circumcisió li va ser practicada en haver patit una malaltia sexual i haver-se fet necessària una operació en el penis.
Aquesta història d’una ciutat soterrada i d’un home que fuig va ser simplement viscuda o imaginada per un poeta assedegat de somnis cruels? L’autor ha passat una vida en paral·lel a la del protagonista en una Europa ocupada i dominada per la bota dels nazis... però no es tracta d’una obra autobiogràfica ni històrica. És una ficció prematurament postmoderna en què Rawicz condemna els crims de lesa humanitat.
en algun lloc d’una Ucraïna de llegenda, Piotr Rawicz aconsegueix reconstruir, a un ritme trepidant i salvatge, l’univers, la bestialitat de la persecució nazi i descriure el mecanisme d’extermini de tot un poble
A través de terrenys erms, viles cremades i presons, a través de planes i muntanyes situades als confins de la terra, en algun lloc d’una Ucraïna de llegenda, Piotr Rawicz aconsegueix reconstruir, a un ritme trepidant i salvatge, l’univers, la bestialitat de la persecució nazi i descriure el mecanisme d’extermini de tot un poble. Els guardians persegueixen els jueus, marcats amb estrelles grogues, fins a l’extenuació i la mort. Aquest país de ficció està ocupat, els carrers estan buits i militaritzats, els guàrdies identifiquen els vianants i busquen a tots aquells que s’amaguen a les muntanyes i en caus subterranis. Al final, un a un, als homes, els fan baixar la bragueta per veure i comprovar si estan circumcidats, si són jueus.
L’autor divideix l’obra en tres parts: «El piu i l’art de comparar»,«El viatge (l’eterna fugida)» i «El piu i el fracàs de les comparacions». Ací tenim al protagonista identificant-se davant els exterminadors:
 |
| Afers (2022) |
Té les mans encadenades. La fiola del verí s’exposa. Escarxofada, sobre la taula, com un cos desitjat, perdut per sempre més. La bragueta esquinçada revela la verga blavosa. El senyal de l’Aliança hi és inscrit amb caràcters indelebles, massa llegibles per a aquells homes que s’exalten. El piu i l’art de comparar.
Sota la pell de l’anonimat, Borís/Iuri Goletz escolta com un guàrdia de les forces d’ocupació, que no sap que és jueu, li recita una poesia negra sobre els escarabats. Probablement relaciona l’insecte amb el destí dels condemnats. I, entre cadàvers, en el jardí, el protagonista es fa una pregunta:
Quins són els pensaments d’un escarabat quan veu, quan nota que una bota pesant és a punt de trepitjar-lo i esclafar-li la closca, de rebentar-li les incomptables tripes blanques? S’imagina el Cruixit i la Fetor, els dos darrers productes que la seua vida esvaïda deixarà sobre la terra? I quin seria el fruit d’un encreuament –o és que és impossible– entre una aranya mascle i un hermafrodita humà?
I parla d’un Déu, entre tantes calamitats: «Si Déu existeix, només hauria d’estimar els ateus. I jo temo qualsevol amor, en primer lloc el de Déu».
En La sang del cel, Rawiicz no deixa una canya dreta. Parla dels kapos i dels col·laboracionistes necessaris per a consumar la Xoà, l’Holocaust. Rawicz és un dels primers a assenyalar la complicitat dels Judenrat o Consells Jueus, perversament imposats pels ocupants, que es delectaven veient com aquell poble d’insectes i paràsits organitzava obedientment la seua pròpia liquidació. I parla d’un Déu, entre tantes calamitats: «Si Déu existeix, només hauria d’estimar els ateus. I jo temo qualsevol amor, en primer lloc el de Déu».
En la llarga fugida fora del Gueto i del país ocupat, Noemí, la seua última parella, li conta a Borís, transvestit de Iuri Goletz, una conversa dels seus pares de quan ella era petita: «Puc acceptar la mort de nosaltres tres, però tinc por que la Noemí passe fred!»
Rawicz també va criticar durament la deriva totalitària del règim soviètic i de la República Popular de la Xina en els seus escrits en el diari Le Monde (1963-1975). L’autor reflexiona sobre ell mateix i sobre l’art de l’escriptura:
Ben semblat, s’ha fixat que l’home mai no s’assembla tant a un insecte com quan es lliura al joc d’escriure. Seccionar el món en petits elements, dibuixar sobre el paper petits signes ràpids que pretenen ser únics, vet aquí l’actitud en que la fraternitat –esgarrifosa, per ser franc– de l’home i l’insecte, es manifesta de la manera més pura, amb la màxima obscenitat.
Rawicz era un provocador i un incomprés.
En 1982 se suïcidà d’un tret a la boca, mesos després de la mort de la seua muller:
Als meus enemics... (I tots vosaltres ho sou) Viviu eternament. I a mi, deixeu-me, a mi i prou, la dolça gràcia de morir. Déu la va oferir a l’home en la seua gran pietat. Ell mateix va experimentar, sembla, la immortalitat, la immortalitat cruel. Pobre...
[Font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário