Famosa és la proclama de Charles Baudelaire que ens convida a embriagar-nos: de vi, de virtut, de poesia, del que sigui, però cal que ens embriaguem. En el centenari del naixement del conegut escriptor nord-americà Jack Kerouac, aprofitem per parlar d’un dels escriptors més embriagats, d’altres insignes de la seva generació beat i d’alguns dels mestres de la literatura universal que han investigat la influència de les drogues a través d’uns escrits atrevits, provocadors, reveladors, durs i immisericordes.
| Jack Kerouac |
Enguany no només podem celebrar els centenaris de naixement de Joan Fuster, Gabriel Ferrater, Guillem Viladot, Pier Paolo Pasolini o William Gaddis. L’emblemàtic Jack Kerouac, o Jean-Louis Lebris de Kérouac tal com s’anomenava ell mateix, també va néixer el 1922, en el seu cas un dia 12 de març a Lowell, Massachussets, en una família de quebequesos emigrats. Va viure i va morir com un autèntic meteorit contracultural banyat en alcohol: als 47 anys va patir múltiples hemorràgies internes provocades per una baralla de setmanes anteriors mal curada i per complicacions derivades d’una cirrosi galopant.
A la universitat havia destacat com a corredor de futbol americà, fins i tot havia obtingut una beca, però una lesió i un bon grapat de discussions amb l’entrenador i altres autoritats varen tallar de soca-rel una carrera que va intentar trobar nous camins amb un ingrés, de poc temps, a la marina mercant, d’on també el varen acabar expulsant, en aquest cas perquè un diagnòstic mèdic declarava que Kerouac patia “personalitat esquizoide”. Aquella energia desbocada que el marcava el va menar a escriure obres literàries ja canòniques com la proverbial novel·la A la carretera, que compta amb diverses edicions en llengua catalana, a cura de Manuel de Seabra, a la MOLU; d’Anna Llisterri, que va traduir el rotlle original per a Edicions 62, o de Ferran Ràfols Gesa, que ens ha proporcionat la darreríssima versió a Kalandraka. A la carretera és fonamental per la seva fúria desbocada, pel seu to inqüestionablement melancòlic, però també perquè és la pedra de toc que va catapultar Kerouac i la generació beat, una obra que va ser adaptada en cinema per Walter Salles l’any 2012 i degudament comentada per Àlex Milian en un article publicat a EL TEMPS: “Literatura americana sobre rodes”.
En efecte, Jack Kerouac ser un viatger infatigable, un cercador d’experiències extremes, un catòlic fervent, un anticomunista convençut, un amant fervorós del jazz, un fornicador insaciable, un alcohòlic assedegat i un escriptor que va destacar amb dret propi per la seva prosa espontània, directa, rabiosa i tan corprenedora, sense concessions. Llegir-lo en l’adolescència és un incendi que sens dubte mena cap a més lectures o, fins i tot, cap a la necessitat d’escriure sota l’empremta del seu mestratge. Rellegir-lo durant l’edat adulta confirma el do que tenia a l’hora de saber transmetre emocions fortes amb paraules clares, sentències apoteòsiques i revelacions atordidores. Va flirtejar amb la bohèmia, es considerava un marginat, era un contestatari, però va canviar la manera d’encarar-se a la pàgina en blanc definitivament, amb coratge i estil i llibertat.
La veu reconeixible de Jack Kerouac comparteix entusiasme amb les de Jack London, Thomas Wolfe, Ernest Hemingway, William Faulkner, Raymond Carver, John Fante, Charles Bukowski o Hunter S. Thompson, i ha deixat una empremta tan fonda a la literatura nord-americana que el seu llegat continua viu i frement. Ho sap molt bé un dels seus seguidors més cèlebres a casa nostra, una de les persones que més coneix la generació beat, com Jordi Benavente, autor del llibre Tots els focs totes les pistoles, un evangeli salvatge publicat a la col·lecció “DeBiaix” de Lleonard Muntaner Editor. Aquests focs i aquestes pistoles han estat un èxit de públic i crítica, i han mostrat les sàvies combinacions de passions beatniks al costat del furor per Roberto Bolaño, Gary Snyder, Sam Shepard, Patti Smith i l’art de caminar per les muntanyes com un pelegrí orat ferit per la bellesa. Llegint Benavente es té la sensació que estem davant d’un fill bastard dels beatniks passat pel sedàs nostrat de Perejaume: “Va deixar escrit que no volia epitafis. // Va deixar escrit: Qui necessita temples tenint camins?”
Pòtols, místics i embriacs
En els darrers anys, Kalandraka ha anat configurant un magnífic catàleg, potser massa poc conegut encara, amb alguns dels llibres més apassionants de la literatura mundial, obres que encara no s’havien traduït al català o que si les teníem a la nostra llengua feia anys que estaven descatalogades. Aquest darrer és el cas d’una autèntica bíblia beatnik com Els pòtols místics de Jack Kerouac, amb traducció i pròleg de Manuel de Pedrolo i revisió de Tina Vallès.
Aquesta obra emocionant és un convit a l’aventura de viure més enllà dels límits permesos, és un tractat orientalista i orientalitzant que va posar de moda conceptes com el zen per al gran públic, és una autoficció exaltada que es constitueix a partir de l’èpica del viatge americà, és un manual de mística fervent construït seguint els patrons de novel·les aventureres i filosòfiques com les de Jack London i, finalment i entre moltes altres coses, és un retrat fascinat d’un personatge anomenat Japhy Ryder, alter ego de Gary Snyder, que ha vist com els seus Assaigs sobre vida i natura han estat publicats recentment en català gràcies a Quid Pro Quo amb traducció de José Luis Regojo. L’exaltació que proposa Kerouac troba un punt ascètic al costat del vessant naturalista, conscient i pausat del fascinador Snyder, “un dels grans herois nous de la cultura americana”, segons el narrador, Ray Smith, transsumpte del mateix Kerouac.
A l’aclaridora introducció que acompanya Els pòtols místics, Manuel de Pedrolo parla del “panteisme còsmic” i de la “presa de consciència” dels beatniks, que segons el prolífic autor nascut a l’Aranyó, responsable d’obres com Espais de fecunditat irregulars o Crucifeminació, són uns “existencialistes” contemporanis que varen reflexionar, a través dels seus escrits i els seus fets vitals, sobre la vida humana, i la varen fer tremolar, tot a partir d’una llibertat sexual sense fissures i l’acostament a tota mena de substàncies que alteressin la consciència i obrissin “les portes de la percepció”, en paraules del mestre William Blake. Pel que fa al consum de drogues per potenciar l’escriptura, els beatniks no varen ser els primers, però potser sí els que ho varen cridar més fort als quatre vents.
Beatniks: ments brillants i cossos devastats
Les persones que varen integrar la generació beat, i els moviments que se’n derivaren a continuació, varen representar un rebuig clar i rotund contra els valors estàndards de la societat, varen abraçar filosofies i mirades orientals, varen dur a terme una defensa absoluta de l’espontaneïtat i de la llibertat, i en el fons no varen deixar de ser, en cap moment, uns experimentadors que s’esforçaren a viure de primera mà experiències radicals, com la de l’abús de drogues, i a crear nous llenguatges i noves maneres de fer una literatura desfermada. Com ho va significar per al filòsof Antonio Escohotado, responsable de títols conegudíssims que han fet història com Historia general de las drogas, prendre segons quines substàncies pot ser un motor per a la creació i per a nous estats alterats de la ment, transformacions que no sempre tenen un bon final.
Com canta Allen Ginsberg al seu Udol, autoedició i traducció de Pepa Úbeda, ell mateix va veure les ments més brillants de la seva generació destruïdes, en part, per drogues comprades a barris de mala mort. Sobretot tabac, marihuana i alcohol, però també amfetamines, LSD, metadona, peiot o drogues encara més dures, com l’heroïna, tal com ho explica amb tot luxe de detalls surrealistes William S. Burroughs a obres polèmiques com The Naked Lunch, un llibre que és a la vegada una raríssima autobiografia lisèrgica, una curiosa fusió de malson de ciència-ficció i novel·la negra, així com una anada d’olla considerable a través d’un llenguatge fet trossos entès com a “virus” frenètic. David Cronenberg va compartir l’obra clau de Burroughs en un dels seus millors films de “carn nova” i metacossos mutants.
De fet, acaba d’arribar a les llibreries la biografia que Barry Miles ha dedicat al terrorista lingüístic i jonqui més desfermat de la generació beat, William S. Burroughs, autor d’un dels llibres clau per entendre què significa consumir heroïna com és Junkie: Confessions of an Unredeemed Drug Addict, després batejada Junk i finalment Junky, obra que primer es va publicar sota el pseudònim de William Lee. Kerouac va fer un homenatge a Burroughs a les pàgines d’A la carretera convertint-lo en el personatge d’Old Bull Lee, un professor que es va passar la vida aprenent, un nòmada i un consumidor de tota mena de substàncies.
Drets, de dreta a esquerra: Michael McClure, Gregory Corso, (S.I.), Kenneth Rexroth, Allen Ginsberg i Lawrence Ferlinghetti. A sota, Peter Orlovsky, Diane di Primia, Elise Cowen, (S.I.), Joyce Johnson, Gary Snyder i S.I. A la dreta, algunes de les traduccions més recents de Kerouac, Snyder i Ginsberg.Elles també escrivien, follaven i es drogaven
És molt coneguda la frase que va amollar Gregory Corso en un homenatge a Allen Ginsberg: “Hi varen haver dones beatnik, oi tant que n’hi varen haver, jo les vaig conèixer, les seves famílies les varen tancar en institucions psiquiàtriques, varen haver de patir electroxocs. Durant els anys cinquanta, si eres un home podies ser un rebel, però si eres una dona les teves famílies t’havien d’engarjolar. Hi varen haver dones beatnik, jo les vaig conèixer; algú, algun dia, en parlarà.”
Fou el cas d’Elise Cowen, una poeta que tenia una amistat molt forta amb Allen Ginsberg. Tots dos deien de broma que eren germans bessons, perquè s’assemblaven molt físicament i espiritualment, però aquesta relació tan màgica i especial no va impedir que arrossegués un seguit de depressions molt profundes i que als 28 anys se suïcidés llençant-se d’una finestra de l’hospital on estava tractant-se d’una hepatitis i de la seva psicosi. Un dels seus poemes més recordats es titula “Heroïna” i l’acaba anomenant “llaminadura” en un final de profund impacte. Blai Bonet deia que els acabaments d’un poema han de ser com cops de boxa definitius. Doncs Elise Cowen sempre guanyava per KO.
Joan Vollmer Adams, una jove poeta, va morir a Mèxic per culpa del tret que el seu marit William S. Burroughs li va fotre al cap mentre jugaven amb una ampolla de vidre buida tot imitant Guillem Tell en un moment de delírium trèmens alcohòlic i jonqui. Aquesta sòrdida història de final tràgic és una de les moltes que amara el volum de poemes en prosa Guillem Tell que el poeta Jordi Valls, un dels darrers guanyadors del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels Premis Octubre, va publicar al segell AdiA Edicions i que, segons Bernat Dedéu, “conté el vers de l’any (2016)”.
William S. BurroughsAls dinou anys, Diane di Prima (“Soc una dona de plaer”) va mantenir correspondència amb Ezra Pound, que la va considerar una gran nova veu, i Kenneth Patchen, un mestre per a les noves lleves i un dels noms més respectats per la generació beatnik per les seves bellíssimes traduccions de poetes d’Orient. Diane di Prima va ser una autora que es va implicar en classes d’escriptura creativa, en teatre, en poesia política de combat..., i imprescindibles són les seves Memoirs of a Beatnik per aprofundir en l’època.
Leonore Kandel va acabar convertida en Romana Swartz, “un monstre romanès de gran bellesa”, segons Jack Kerouac a Big Sur. Va ser molt més que això. Kandel va ser una poeta que amb The Love Book, i concretament el poema “To Fuck with Love”, va ser censurat i confiscat per la policia. El seu delicte? Obscenitat pública, un procés inquisitorial que ja havia patit Allen Ginsberg amb Howl. Poc després d’això va patir un accident de moto amb la seva parella, un Àngel de l’Infern, i per culpa de les seqüeles va haver de conviure amb grans dolors fins al final de la vida.
Però no totes les beatniks són mortes, n’hi ha que encara aguanten, i de quina manera, com Anne Waldman, autora que ha publicat més de quaranta títols i va ser molt amiga d’Allen Gisberg, amb qui va fundar la Jack Kerouac School of Disembodied Poetics a la University of Naropa de Boulder (Colorado), i de William S. Burroughs, a qui sempre va considerar un mestre i una de les seves majors influències pel que fa a la construcció d’artefactes lírics polifacètics. O com Marge Piercy (“Humit, humit, en la humitat fotut, / crec que ets cervesa, llet i semen”), poeta, novel·lista i responsable d’increïbles creacions ciberpunk. O com Diane Wakoski, responsable d’una prolífica obra cada cop més respectada, amb títols bestials com Coins & Coffins, Inside the Blood Factory, The Magellanic Clouds o Dancing on the Grave of a Son of a Bitch. En efecte, els seus títols són molt il·lustratius, però és que els seus poemes són com hòsties.
Finalment, Djuna Barnes no va ser beatnik, no, però sí una figura precursora que va beure quantitats industrials d’alcohol, es va drogar incansablement al llarg de la vida, va viure una orgia perpètua a través d’una seductora ambigüitat sexual i es va consagrar a una escriptura personalíssima i experimental que encara ara fascina per la seva aposta reeixida. Recentment, LaBreu Edicions ha publicat un dels seus títols més valorats, El bosc de la nit, amb una nova traducció de Laia Malo, pròleg de T. S. Eliot i epíleg de Jeanette Winterson.
Totes aquestes figures oblidades, negligides, silenciades varen trobar en Annalisa Marí Pegrum una aliada que les va agombolar i traduir en un recull que va tenir molta fortuna, Beat Attitude, una antologia de dones poetes de la generació beat a Bartleby Editors, absolutament clau per descobrir una faceta secreta d’aquella època tumultuosa i sensacional, entre el miracle i el desastre.
Altres evangelistes de les drogues
Tanmateix, la ficció, la poesia i l’experimentació de la tropa beatnik no són els únics camins per a l’exploració literària de les possibilitats de les drogues, una “drecera a la transcendència. Aquesta és alhora la seva gràcia i el seu problema”, com ho explica Joan Burdeus en un dels seus sempre enlluernadors articles. Recentment, Edicions Poncianes ha publicat a la col·lecció “Bèsties Noir” una altra joia bibliogràfica per al seu excepcional catàleg, una perla negra que continua una línia d’obres testimonials d’autors que han volgut deixar el seu testimoni a partir del contacte directe amb les drogues. Es tracta del dietari d’exploració Miserable miracle. La mescalina d’un autor sempre viatger com Henri Michaux, amb traducció de Guillem Usandizaga i pròleg de Joaquim Sala-Sanahuja. El conegut explorador belga, que va conrear totes les arts i les va construir a partir de recerques geogràfiques o imaginàries, va consumir mescalina en sessions monitorades per tal d’estudiar les possibilitats de l’al·lucinogen extret del peiot de Mèxic. Ho fa sense misticismes ni romanticismes, la cruesa de les seves paraules mata la capacitat de fascinació d’una substància que sembla més insuportable que plaent. El volum inclou els seus dibuixos escrits sota la mescalina: són gairebé terrorífics. Així el títol és orientatiu: és un miracle, en efecte, però ben miserable. No era el primer cop que Michaux obria finestres a través de digestions extremes: anys abans havia tastat l’èter i l’opi per escriure poesia. Ho explica molt bé al seu article “Michaux, Miserable miracle”, que publica a El Temps de les Arts el poeta i traductor Ricard Ripoll, darreríssim guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels Premis Octubre amb Fènix, publicat per Edicions 3i4.
Un dels orígens més importants d’aquest historial d’obres que formen part de la literatura universal per la seva voluntat de desvetllament de veritats fins aleshores esquenades és Les confessions d’un opiòman anglès de Thomas de Quincey, amb traducció d’Enric Sòria a Bromera. És una inquietant autobiografia construïda a partir del consum d’opi i de la fascinant força de la imaginació humana de part d’un dels autors més rars i prolífics de la literatura anglesa. Té escenes tan crues i implacables que les pàgines del conegut devorador, així com defensor de l’assassinat com una de les belles arts, varen influenciar escriptors com Edgar Allan Poe o Charles Baudelaire. El primer es va matar bevent, com Kerouac, el segon va proclamar que l’embriagament és un estat superior de l’home.
I com que considerava l’embriagament absolutament necessari en un món corromput i putrefacte, Charles Baudelaire va estudiar amb cura l’opi, l’haixix i el vi en Els paradisos artificials, que compta amb una traducció, introducció i notes increïbles per part del poeta Andreu Subirats a la bella editorial Días Contados, tot i que és cert que hi havia hagut versions anteriors a cura de Ferran Canyameres, Carles Castellanos, Vicent Alonso i Anna Montero. De fet, Subirats desmitifica l’obra i la presenta amb tots els ets i uts: “La veritable originalitat d’Els paradisos artificials la trobem tant en les descripcions dels diferents estats d’embriaguesa com en la poètica de la composició i l’heteronímia de la narració, que aporta una veu sincera, poètica i singular.”
Un altre dels pioners que es va embarcar en l’anàlisi de les drogues des d’una perspectiva gairebé científica, i amb el somriure burleta de Déu a la ploma, va ser Honoré de Balzac. L’escriptor Melcior Comes, que ha publicat fa poc Tots els mecanismes a Proa, va traduir fa anys Sarrasine i altres narracions de Balzac, amb epíleg de Victor Hugo, per a l’editorial Ensiola. Inclou el “Tractat dels excitants moderns”, un dels moltíssims assajos que va escriure l’incommensurable geni francès amb voluntat de fer un registre civil de totes i cadascuna de les veritats del món. Tot i que era un confessat addicte al cafè, ja que en consumia quantitats descomunals per escriure les seves obres mastodòntiques, arriba a conclusions una mica dràstiques després d’haver-lo analitzat al costat de l’alcohol, el sucre, el te i el tabac: “L’home només té una força vital, que està repartida de manera igual entre la circulació sanguínia, mucosa i nerviosa. Absorbir-ne una aprofitant-se de les altres és causar una tercera part de la mort.”
Òperes d’àcid, cavalls salvatges i dames de Formentera
L’editorial Males Herbes ha apostat amb insistència per un dels llibres més brutals de la història de la literatura recent: Òpera Àcid de Miquel Creus. S’hi explica l’infern de l’heroïna des d’una mirada tòrrida i tèrbola, duríssima i monstruosa, delirant i enrampada, gens ni mica amable. L’obra comença amb una nena que “té una xeringa clavada al braç: l’agulla enfonsada dins d’una vena inflada i morada.” La baixada als inferns que proposa és esborronadora. Tot i el seu alè devastador, ha generat una legió de fans, des de l’escriptor, editor i prologador de la reedició necessària del volum, Ramon Mas, fins a un altre dels autors de la casa com Ferran Garcia, que enguany ha aconseguit un gran ressò amb Guilleries, una novel·la que és una curiosa fusió entre els universos onírics d’una demencial Catalunya profunda com de Vayreda i les imatges trasbalsadores de Miquel Creus passant pels aforismes d’Andreu Vidal. De fet, Ferran Garcia va aconseguir el Premi Recull de Retrat Literari amb una escriptura dedicada a Miquel Creus i està preparant, amb Ramon Mas i Ricard Garcia, un llibre i un documental dedicat a l’autor responsable d’Òpera Àcid, que va morir poc després de donar el consentiment per a la reedició de la seva obra de culte, la darrera que va escriure abans de marxar a Berlín per deixar-ho tot enrere i enfora.
Tanmateix, l’autor que a casa nostra més ha estat consagrat per un apoteòsic díptic de drogues, sexe, somnis i rock-and-roll és Jordi Cussà, no pas un jonqui que va escriure sinó un escriptor que durant un temps havia estat jonqui i, anys després de l’experiència, la va immortalitzar en una de les obres que més ha captivat noves mirades durant aquests darrers vint anys de naixement, renaixement i proliferació: Cavalls salvatges. Va veure la llum a Columna per primer cop l’any 2000, com si l’autor hagués volgut sacsejar els fonaments de la literatura catalana tot just acabat de començar el nou mil·lenni. Actualment, aquest volum cada cop més llegit i rellegit es pot trobar a L’Albí amb pròleg de Matthew Tree, i fa poquíssim s’ha convertit en una novel·la gràfica gràcies al dibuixant Kap a la col·lecció “Doble Tinta” de Pagès Editors; ha aparegut en traducció al castellà, del mateix autor, a Sajalín, i en traducció a l’anglès a Fum d’Estampa Press a cura de Tiago Miller.
L’obra que tanca la trajectòria de Jordi Cussà és Les muses, capítol final d’una trilogia històrica atípica iniciada amb La serp i continuada amb El Ciclop. Presenta una altra metodologia a l’hora de fer una novel·la que miri enrere en el temps i converteix la inspiració en una mena d’estat en èxtasi creatiu, com el proporcionat per substàncies addictives. Tanmateix, Cussà és expert a eliminar mitificacions i romanticismes, i descriu les drogues com a seductores màquines de matar. És des d’aquest prisma on destaca Formentera Lady, un dels best-sellers i long-sellers de LaBreu Edicions, l’altra cara del díptic i el retorn de Cussà als seus orígens, aposta que li va costar molt, ja que es va esforçar durant un bon temps per constatar la seva habilitat més enllà de la seva obra de culte. Com que no es volia repetir, volia aportar alguna cosa nova que encara no havia dit, i és així com Formentera Lady aconsegueix anar més enllà de Cavalls salvatges a partir d’un interessantíssim joc narratològic de nines russes que dialoga molt bé amb clàssics com Boccaccio o Chaucer, però també amb noms catalans com Miquel de Palol. No s’equivoca, però, Matthew Tree quan assegura que Cavalls salvatges de Jordi Cussà és el nostre Trainspotting i que és un “d’aquells llibres en què no sobra ni hi falta res: ens ofereix tot un món, rodó i complet. El món, en aquest cas, és el dels jonquis i traficants catalans dels anys vuitanta, però el llibre no és d’interès exclusivament per a venedors o consumidors d’estupefaents, ni de bon tros: al contrari, l’autor ha aconseguit que aquest món i els personatges que hi viuen, tingui una universalitat —per fer servir una paraula potser massa altisonant— que fa que tots ens hi puguem emmirallar…”.
Les drogues han proporcionat miralls, forats o finestres que ens han permès contemplar la realitat des d’altres perspectives en una estranya barreja de plaer i dolor que encara ara continua fascinant pel misteri obscur que proposa i pel joc constant amb la mort a partir d’una vida viscuda amb intensitat prohibida. La literatura ha funcionat, un cop més, com a espai segur per no haver de viure en pròpia pell alguns paradisos artificials i alguns inferns particulars, fosc testimoni de vides truncades o d’experiències sobrehumanes. Qui continuarà els evangelis jonquis del futur? El temps i la gosadia ho acabaran confirmant.
[Font: www.eltemps.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário