El director argentí presenta a Barcelona el seu darrer llarg, que explica els últims dies d'una parella i ens fa conviure amb la senilitat amb una doble mirada transparent i dolorosa
 |
| Gaspar Noé |
Escrit per Agus Izquierdo
Explica Gaspar Noé que el fet que una persona no hagi plorat amb el seu últim llarg li suposa una ofensa. Que la ressaca de Clímax (2018) hagi estat Vortex és una cosa que els seguidors més incondicionals hem trobat lògic, gairebé orgànic i necessari. I ja se sap que les ressaques acostumen a ser més plàcides i tranquil·les que l’excés de la nit anterior, però potser per això hi ha més temps pel penediment i el dolor es torna més intens. Potser per això, el director argentí recau en la violència però ho fa d’una forma subtil i prolongada, en una història de descomposició d’un món que s’ensorra i de persones que es desconnecten. Noé plora a l’abandonament i la solitud compartida de la tercera edat, en un film llarg (142 min) com la deterioració dels protagonistes (Dario Argento, Françoise Lebrun i Alex Lutz).
Vortex no és essencialment una pel·lícula de terror. Però és tremendament realista, i això la fa encara més terrorífica, perquè hi exhibeix i narra, amb aquella delicadesa irònica tan punyetera i esmolada, la part més fosca, decadent i patètica de la naturalesa humana. Aprofitem la seva fugaç visita a Barcelona, on ha presentat el seu treball al Phenomena, per conversar sobre el seu últim títol.
El pas del temps, la demència, la descomposició, el record o l’abandonament… Vas sentir la necessitat de parlar de tots aquests temes a “Vortex”? Quin va ser el detonant a l’hora de fer la pel·lícula?
Tenia poc temps per fer una pel·lícula que em van encarregar a través d’una subvenció. A Vortex vaig voler explicar la història d’una parella en què la dona pateix de demència senil. Quan la va veure, el meu pare va dir que era el meu primer llarg apte per a tots els públics, però que també li semblava la més violenta i, de fet, li va portar molts mals records. Potser això passa perquè en la meva família hem viscut situacions similars a les que es reprodueix en la pel·lícula. La meva mare va perdre el cap al final de la seva vida, i tinc una àvia materna que també va patir-ho. Són situacions per les quals cap marit, ni cap fill, ni cap pare, ni ningú està preparat. Quan passen, ho gestionem amb bona voluntat, però mai les acabem de controlar.
Se’t coneix per un cinema controvertit, visceral, extàtic, en el millor dels sentits, i que aboca l’espectador al límit. Aquí potser el tractament formal és menys caòtic, però l’efecte de buit i de malestar és el mateix.
Això que dius també m’ho han comentat alguns amics meus, que s’han divertit amb totes les meves pel·lícules anteriors. Van riure molt amb Clímax, per exemple, on va d’uns joves que de cop es posen a ballar i es maten entre ells. En canvi, quan vaig presentar Vortex, aquests mateixos col·legues desapareixien després de les projeccions. Passava el temps i, quan per fi em trucaven, ho feien plorant, assegurant-me que feia quatre dies que pensaven en la pel·lícula. Hi connectaven profundament, perquè ells han viscut experiències similars. La pel·lícula toca un tema molt universal. Qualsevol persona de més de cinquanta anys ha estat en contextos semblants amb els seus pares. La vellesa o la malaltia, com a forma més terrorífica de la senilitat, és la principal por de gairebé tota la humanitat. Recordo una enquesta que van fer a França per saber quin era el més gran temor de la gent: no era la gana, ni el càncer, ni una guerra atòmica, ni la pobresa. Era l’Alzheimer. El que més preocupa al món és la salut mental. I ens aterroritza saber que una de cada tres persones patirà, directa o indirectament, una malaltia d’aquesta naturalesa.
“Vortex” també va sobre la inevitabilitat de la patologia.
És una mica com una loteria. És cert que ara pots saber amb antelació si tens números de patir aquest tipus de malalties o no; o si una persona és potencialment susceptible de patir Parkinson o Alzheimer. I l’estat senil té moltes variants. Sigui com sigui, la vellesa és un desastre. I el que és gairebé segur és que, si no mors jove, et caurà a sobre irremeiablement. I la teva vellesa pot ser un pes i una càrrega per la gent que t’envolta.
La història et planta a la cara un escenari molt real, molt palpable i infranquejable.
És curiós perquè aquesta pel·lícula ha agradat a la gent gran perquè se senten visibilitzats i compresos. En canvi, els que voregen la cinquantena, no l’accepten, perquè és una realitat que tenen al davant, com una muntanya que cau a la teva esquena. I aquesta muntanya és pesadíssima. En el cas de la meva família, va ser el meu pare, amb ajuda professional, qui va dirigir tota la situació. Però hi ha casos de fills únics que han d’afrontar el deteriorament dels dos pares alhora, i fins i tot lidiar amb això mentre s’han de fer càrrec dels seus fills. Això no hi ha psicoanalista que ho salvi. Aquí és on s’arriba a la desesperació, i també hi entra el sentiment de culpabilitat. Són situacions molt dures.
Hi ha un tractament molt naturalista, quotidià, sense grans efectes especials ni visuals, trencant el modus operandi amb els teus films anteriors.
Però sí que hi ha un joc, que és el de la doble pantalla. És bastant simple, i funciona tant formalment com emocionalment. Això fa que la pel·lícula l’entengui immediatament un carnisser, un escombraire i un taxista. Al minut de metratge, t’oblides d’aquest element, perquè ja hi has entrat i ho has digerit, com quan t’oblides que una pel·lícula és en 2D i no en 3D o quan obvies de seguida que és en blanc i negre.
No crec que cap de les meves pel·lícules sigui pessimista
Aquest split screen són com dues finestres que permeten el joc de perspectives. La desvinculació de dos personatges que viuen sota el mateix terrat. Una pantalla que divideix però també connecta.
D’aquesta manera la pel·lícula reflecteix de seguida, i millor, la complexitat de la soledat compartida. Si l’haguéssim rodat amb un format convencional, en un sol pla, hauria perdut efectivitat i autenticitat. Perquè al capdavall el joc de camps i contracamps és una astúcia del cinema que és totalment artificial. De fet, l’split screen em sembla menys artificial que el camp-contracamp.
A la pel·lícula també hi intervé, o ho intenta, la figura del fill: neutral, pacificador, arbitrari, passiu… Representa la incapacitat i la impotència social a l’hora de responsabilitzar-nos de les persones de la tercera edat?
El fill és un inútil. És bo però impotent, amb un passat indeterminat i fosc. I em va semblar que la pel·lícula guanyava en tristesa si introduïa el perfil que no és heroic. Tampoc és un antiheroi, perquè no actua malament. Intenta fer les coses bé, però no li surten, i no troba la manera de resoldre el problema. El fill representa el testimoni que veu com s’enfonsa un vaixell, però que és incapaç de salvar-lo.
Tinc la sensació que les escenes han assolit l’hiperrealisme gràcies a un treball d’improvisació brillant, sobretot per part de Dario Argento i Françoise Lebrun.
Normalment escric guions que són com sinopsis, amb seqüències detallades, repartides en seccions. Però mai no escric els diàlegs, sinó més aviat apunto el tema de la discussió per partir d’aquesta temàtica. Prefereixo que siguin els actors, una vegada dins el decorat i amb el vestuari, els qui decideixin col·lectivament com fer-ho perquè tot sembli realista i interessant. En general, els actors tenen idees molt millors de les que jo proposo.
Com has treballat en una pel·lícula filmada en pandèmia, que ha comportat només cinc setmanes de rodatge i menys de deu pàgines de guió?
En els rodatges, m’agrada anar corregint a mesura que fem tomes. És una qüestió de seguretat. La primera presa és com un assaig filmat, la segona surt millor, etc. En el cas d’aquesta pel·lícula va ser diferent: hi havia una sensació de paranoia vinculada a la covid, i a més els actors no són jovenets. A això s’ha de sumar que Dario Argento té el costum de no fer més de tres vegades la mateixa presa. M’era difícil repetir, per tant ens quedàvem al tercer o quart intent com a molt. Fins i tot l’escena en què el protagonista té una aturada cardíaca, i cau, la va fer només dues vegades. Li vaig demanar un tercer intent i em va engegar a la merda [riu].
I dirigir un consagrat i històric director, com és Dario Argento?
Jo envejava Godard quan va fer una pel·lícula amb Fritz Lang o a Bergman quan la va fer amb Sjöström, el gran mestre del cinema mut suec. O quan Billy Wilder va fer sortir Erich von Stroheim. O Spielberg quan va agafar Truffaut per fer d’expert en extraterrestres. Són directors que es posaven a dirigir als seus ídols. Jo també volia això. Quan treballes amb un director que admires saps que t’ho passaràs molt bé, que discutireu molt sobre cinema i que, sobretot, no et diran com has de fer una pel·lícula.
El Dario treballa ràpid, i en poc temps ja m’havia imposat el seu ritme natural com a director. Em vaig acostumar de seguida, en part perquè l’espai era claustrofòbic i angoixant. Era molt petit, i hi treballàvem molta gent. Intentàvem plegar d’hora per no acabar bojos. Sigui com sigui, incorporar-lo en el càsting va ser una grandíssima idea que jo vaig tenir, i el projecte només tenia sentit amb ell de protagonista: ens ho vam passar molt bé treballant junts, va ser una gran experiència, malgrat que ara el Dario va dient que no actuarà mai més [riu].
Gaspar NoéConsideres que és una pel·lícula optimista?
És una pel·lícula concreta, materialista i fins i objectivista. No estic venent paradisos ni inferns. La vida està aquí i després no hi haurà res més. Millor conèixer millor la vida, que ja prou difícil és entendre què és.
No crec que cap de les meves pel·lícules sigui pessimista. Perquè en totes es veu un amor al cinema i a la vida, com passa amb les pel·lícules de Buñuel, que parlava de la gelosia, per exemple a Él, o de la vila misèria, a Los olvidados. Són descripcions de la crueltat que fins i tot són divertides, com Vortex, que a estones ho és.
De fet arrenca amb una cita: “A tous ceux dont le cerveau se decomposera avant le cœur” (Per a aquells el cervell dels quals es podrirà abans que el seu cor. Al final, malgrat l’horror, hi ha mostres de tendresa genuïna. L’amor s’anteposa a tot?
L’amor aquí recau en la soledat compartida. Alguna cosa hem de compartir [riu]. Els personatges són tendres perquè són mamífers. Aquesta és l’avantatge dels éssers humans, que no som serps i rèptils. Quan la vas veure, vas plorar?
Em va afectar, sí.
Però vas plorar?
Sí, vaig plorar en una escena, concretament.
A mi em provoca gust, això. Tinc un amic que em va dir que feia trenta anys que no plorava, ni quan es va morir la seva mare i, en canvi, va plorar amb Vortex. És que aquesta pel·lícula està feta per això! Jo vaig plorar molt quan em vaig enfrontar a la situació del film, però en la vida real, i que la gent plori em sembla la cosa més natural del món. Quan algú em diu que no ha plorat amb una pel·lícula meva, penso que potser m’ha sortit massa tova [riu].
La situació de la pel·lícula és versemblant i duríssima però, tot i això, tampoc t’hi has recreat en emfatitzar el drama, com has fet en altres casos.
És que la pel·lícula, malgrat tot, és molt púdica. Perquè la realitat de la tercera edat, en els hospicis i les residències, és molt més orgànica, bruta i repetitiva. Hi ha situacions lligades a la senilitat que són colpidores, i em semblaven massa dures per mostrar-les en cinema. Vortex és la pel·lícula més púdica que he fet.
Que diguin el que vulguin. Quan m’acusen de feixista, jo dic que soc nazi
M’ha costat molt trobar-li el sentit de l’humor, Gaspar.
Sempre s’hi veu el plaer de filmar. Per això en cap de les meves pel·lícules hi ha el més mínim indici de pessimisme. En canvi les de Bergman sí ho són, i per això no el soporto i no està entre els meus mestres. S’ho pren massa seriosament, i és com un professor dolent que et vol explicar d’una forma valorativa que la vida està mal feta i que la gent és dolenta. Massa moral. Ara bé, com diu el meu pare, la vellesa no és un acudit. Jo vaig provar de ser molt seriós, però com a la vida ja no ho soc, igual que tampoc ho és el Dario Argento, alguna broma hi he incorporat. Algun element d’humor se’ns ha escapat [riu]. Com quan el protagonista diu que la gent és horrible.
La gent és horrible?
La gent és previsible. I la majoria dels homes tenen el cervell en la seva polla i van tota la vida darrera d’aquesta, com ja vaig plasmar a Love.
La ràdio, la casa fosca, carregada de llibres, de papers i objectes… Hi ha símbols que ens fan pensar en un món passat, primitiu, mort, oblidat.
És cert que la gent compra menys llibres i revistes. Quan vaig promocionar la pel·lícula a Nova York em va costar trobar un diari. A Manhattan han desaparegut els quioscos. Ara, la gent consulta per internet. Les llibreries estan desapareixent i els llibres es compren a Amazon. Jo tenia un avi que en tenia per totes bandes, i jo col·lecciono no només arxius i llibres, sinó també DVD, i la gent jove se’n fot, quan en veu un. Només els vells comprem Blu-ray.
Com veus el cinema del present?
La major part dels directors són dolents i mandrosos. Això ho veus, per exemple, quan vas a Cannes. A vegades no entenc per què alguns escullen dirigir, podent comprar-se una piscina o un perfum car. Això no em converteix en un director bo. Sí que penso que s’ha perdut la fascinació per les imatges en moviment. Patim una sobredosi visual de videoclips, sèries i anuncis, i fins i tot alguns han generat una mena d’al·lèrgia vers la imatge, sigui narrativa o no.
Per això hi ha qui et titlla de provocador?
Que diguin el que vulguin. Quan m’acusen de feixista, jo dic que soc nazi [riu]. Gairebé tots els cineastes que respecto han estat alguna vegada acusats d’alguna cosa o altra. Li va passar a Tod Browning, a Buñuel, a Fassbinder o Pasolini. Estic segur que Eloy de la Iglesia tenia un munt d’enemics, i és un dels meus directors espanyols preferits dels últims cinquanta anys.
Però sí busques una emoció, un xoc, un curtcircuit en l’espectador…
La gent sap què veu, i si no li agrada, atura la pel·lícula o abandona la sala. Jo no provoco. Quan era adolescent m’agradaven títols com Deliverance, Taxi Driver o Straw Dogs, on et plantegen situacions d’autèntic terror que existeixen i de fet es donen constantment. I d’alguna manera ens enriqueix veure-ho reproduït en una pantalla. De petit vaig veure Umberto D. de Vittorio De Sica, que és la història d’un senyor gran que perd la seva jubilació i, sabent que no pot alimentar el seu gos, decideix matar-lo. Em va semblar tristíssima, i vaig descobrir el que era la pobresa de la vellesa. Aquella pel·lícula em va emocionar molt, i jo tenia deu o onze anys. Encara penso que, la impressió que em va provocar, d’alguna manera, m’ha inspirat a l’hora de fer Vortex, cinquanta anys més tard.
[Fotos: Laia Serch - font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário