«Antònia Font ha influït en l’actitud de ser lliures»

Conversem amb Pau Debon i Joan Miquel Oliver sobre “Un minut estroboscòpica”, el retorn més esperat de la música catalana

                                               Pau Debon i Joan Miquel Oliver

Escrit per Agus Izquierdo

A vegades un s’oblida que es dedica al periodisme cultural. Es treu la màscara de la imparcialitat i la professionalitat i queda emocionalment despullat davant de gent que adora i que ara té davant. Toca interrogar, és la meva feina. Però quan s’està encegat pels seus ídols no pregunta: escolta, obre la boca i com a molt, baveja. Després de gairebé deu anys desapareguts, la notícia de la tornada d’Antònia Font a l’escena catalana ha estat un èxit. Un minut estroboscòpica (Primavera Labels), desè treball discogràfic de la banda, s’ha rebut amb expectació i ha complert de sobres amb el que prometia. Un àlbum que no renuncia, en cap aspecte, a l’ADN dels cinc mallorquins. Un disc que no vacil·la.

És migdia i toca jornada de promoció. Abans de dinar, Núvol. Som conscients que la premsa cansa i els reporters fatiguen. Els preguntem com se senten i el Pau Debon, cantant de la banda de pop en català més important de les últimes dècades, em respon, pragmàtic, que “és migdia, doncs mig cansats”. Conversem amb Debon i Joan Miquel Oliver, compositor i guitarrista de la formació, sobre el seu retorn, les vibracions que floreixen en reprendre els instruments i sobre un parèntesi que ha servit per recuperar forces i bones sensacions.

Com esteu? Quines sensacions teniu després d’haver passat per l’estudi i en veure, ara, el vostre disc de retorn llançat a l’univers?

Pau Debon: Bé, nosaltres ja fa mesos que vam gravar el disc, i va ser quan vam entregar el màster que vam ser conscients de tot plegat. Vam sortir molt satisfets de l’estudi. I a partir d’aleshores, comença una feina que depèn més d’estratègies de màrqueting, de propaganda, i on nosaltres no participem activament. Avui és un dia assenyalat, evidentment [riu]. Ho estem vivint tot plegat amb il·lusió, i també amb una mica d’expectació per saber com es rebrà el disc. Sempre tens aquella sensació de nervis per saber com s’ho agafarà la gent. Convençuts, és clar, que les produccions que hi han entrat són les que ens agradaven més. D’alguna manera sabem que agradarà al nostre públic, perquè és un disc que va amb concordança amb tot allò que ja havíem mostrat abans.

Què va motivar la retrobada? 

PD: Vaig ser jo qui va llançar la primera pedra. Recordo que vaig fer el primer comentari d’una possible tornada, arran d’un concert que vam fer a Palma en favor de la llibertat d’expressió. Vam tenir molt bones sensacions, tant amb el públic com entre nosaltres, sobre un escenari. A partir d’aquest concert vaig recuperar les ganes de tocar, i les ganes de directes, sobretot. En un moment donat, vaig mig proposar als companys la possibilitat d’una reunió, i així vam començar a parlar de tornar a Antònia Font.

Joan Miquel Oliver: El primer que vam haver de fer va ser intentar saber en quin estat es trobava la formació, perquè cadascú de nosaltres havia continuat fent música molt diferent, per separat, i ja no teníem ni local d’assaig [riu]. No sabíem ni per on començar. Al final vam decidir gravar una maqueta amb alguns temes que jo havia fet. Un per un, tranquil·lament. Així, vam estudiar quines possibilitats tenien aquestes cançons. No ens vam atrevir a fer el que sempre havíem fet, que era assajar i, un cop les cançons sonessin bé, anar a un estudi i fer un disc. Aquesta vegada no teníem totes les garanties que aquesta dinàmica funcionés, i per això vam pensar que podíem obtenir un millor resultat si analitzàvem més les coses. Havíem de fer encaixar cada instrument i cada músic dins aquest puzle, que és l’àlbum nou.

És un disc pensat conscientment per transportar al directe?

JMO: La primera cançó, “Un minut estroboscòpica”, sí que veig clar que té un riff festivalero. A part d’això, jo crec que res més està fet per sonar exclusivament en un escenari.

Les últimes tampoc?

JMO: Parles de “Caramel·let”, “Cançó de la llum” i “Venc amb tu”? Potser sí. En Pau em va dir una cosa, que és que tots els discos d’Antònia Font acaben molt cap avall, molt tranquils, i aquest ho fa per amunt, amb la cançó probablement més bèstia i eufòrica que haurem fet en molts anys (si no la que més de totes). És una cançó que diu una cosa com “no entenc les ànimes de l’univers, però l’única cosa que tinc clara és que vinc amb tu”. Tio, és molt guapo això, no? I la música, els ritmes de la bateria, les acústiques, la manera de cantar del Pau… Crec que és un final d’àlbum molt intens i enèrgic, però que sigui així no té res a veure amb que s’hagi fet pensant en un directe.

Potser és una qüestió de suggestió. És que hi ha molta gent amb moltes ganes de veure-us tocar sobre l’escenari. Heu d’entendre que els fans trobàvem a faltar aquest caliu dels directes d’Antònia Font, aquesta mena d’aquelarres dels quals no podem gaudir des de 2013.

JMO: [Riu] Clar, tu penses: “aquesta cançó en directe sonarà de puta mare”. Ho entenc, ho entenc.

PD: Vosaltres escolteu el disc sabent que oferirem pocs concerts, i que seran grans, que seran una festa. Per això veniu una mica contaminats per aquestes ganes.

                                     Pau Debon

Després de nou anys era difícil no canviar el so, però no ho heu fet. Soneu igual. Quina és la clau de la bona conservació?

JMO: Antònia Font és una cosa molt concreta, difícil de definir, perquè es defineix pels mateixos discos. La nostra música és d’una manera molt determinada: el so inconfusible, les lletres, la veu del Pau, tot… Té molta identitat. Això nou havia de ser Antònia Font i Antònia Font havia de ser això. Els cinc membres podríem haver fet un disc sense respectar aquesta màxima. De fet, el Vostè és aquí (2021), s’allunya una mica del que és Antònia Font. I Un minut estroboscòpica, en canvi no, és Antònia Font cent per cent.

Sou conscients que vàreu deixar orfes algunes generacions? Vam viure la vostra ruptura com si fos la nostra mateixa, com un fet culturalment dramàtic.

JMO: És clar, que ho va ser. Per una banda, va ser el descans d’una etapa de molta tensió però també un acte dolorós. Recordo, en el concert de comiat, que mentre tocava “Jo, robot” pensava “hòstia, igual no la tornarem a tocar mai més”. Em vaig emocionar molt. En Pau, al final, gairebé no podia ni cantar de l’emoció. Va ser fort per nosaltres, també. Ho va ser per tu, com no ho serà per nosaltres [riu].

PD: Això que diu el Joan Miquel, de saber que potser és l’última vegada que cantes una cançó, a mi em va passar bastantes vegades, durant els últims concerts. Deixes enrere molts anys, i fins i tot una manera de viure, perquè tot està condicionat pel grup. Tota la nostra vida era dependent d’Antònia Font. Després de la separació començava una etapa en què podies fer moltes coses, però deixàvem enrere un grup que ens havia regalat moltíssims moments. Moments super bons, super agradables, com a amics i com a músics. Al final, també hi havia la incertesa de no saber com seria la vida que estava per venir. Al principi, jo tenia ganes de descansar, però alhora no sabia per on tirar. Deixar-ho no va ser fàcil, i més sabent que ho vam fer en un moment en què estàvem de dalt. Deixar-ho a dalt encara és més complicat, perquè acabes sabent que pots continuar mantenint l’èxit i el públic. Podríem haver continuat sense problemes. Va ser difícil.

“Un minut estroboscòpica és un disc cent per cent Antònia Font”.

Aquesta pausa llarga us ha servit, creativament i artísticament parlant?

JMO: Totalment. No hauríem pogut fer el disc que hem fet, ni afrontar el calendari d’assaig, per exemple. Ara estem assajant moltíssim, que és una cosa que no havíem fet mai, i estem gaudint de tocar. Fa anys, ens faltava la motivació que hem tingut ara per fer Un minut estroboscòpica. En aquell moment no la teníem.

PD: No, és clar, i per això ho vam deixar.

JMO: No teníem la força que necessites per fer un disc i defensar-lo. Si no et veus amb coratge, amb ganes i il·lusió, val més que no ho facis. 

PD: Hem carregat piles. Hem desconnectat i ara tornem a connectar.

Se’n parla poc, del cansament que comporta tenir una banda, de cuidar-la.

JMO: És cert el que dius, però tampoc negarem que hi havia un malestar en la banda. Un malestar que es tradueix en les relacions humanes i en tensió entre nosaltres. Hi havia cansament, hi havia pèrdua de l’orientació artística. I tot això són problemes professionals que tenen unes conseqüències en l’àmbit personal. Perquè quan tot funciona i tothom té els papers clars, i sap què ha de fer, i el públic respon bé, tothom està content. Però quan et sents perdut, creativament parlant, i has de mantenir aquella relació constant amb més gent, la convivència comença a no ser tan fàcil. Si repercuteix en una cosa, també repercuteix en l’altra. No és que estiguéssim enfadats, perquè no teníem motius per estar-ho. Però tampoc estàvem contents.

PD: Jo crec que, al final, tot és un conjunt de molts factors. En aquell moment, amb el cansament general que provoca mantenir un grup com era Antònia Font… Una guspira petita genera un incendi. Va arribar a afectar les relacions personals, fins i tot et diré que afectava en el cercle familiar. Fora del grup, a mi em passava que estava cremat. Vam veure que les ganes i les motivacions s’anaven minvant, i llavors ens vam dir: “escolteu, aquí arriba el moment de parar”.

JMO: No és que hi hagués cap problema greu, ni a nivell professional ni personal. El que passa és que en aquesta professió no hi pot haver cap problema, per lleu que sigui. Perquè se suposa que estàs donant el millor de tu i de les teves possibilitats. Se suposa que quan estàs allà, damunt l’escenari, t’ho estàs passant de puta mare. Si t’ho estàs passant mitjanament bé, ja no val la pena. És que no estàs jugant al que toca. També ho vam parar per respecte al que havia estat Antònia Font. En aquell moment ja no era el que havia estat, i per aquest motiu vam decidir que valia més deixar-ho.

                                                                    Joan Miquel Oliver

Se’n parla poc, del cansament que comporta tenir i sobretot cuidar una banda, no?

PD: És difícil d’entendre. Quan ens vam separar, alguns van especular sobre què ens havia passat: que ens havíem discutit i tal. No era això. Senzillament, les conseqüències de tenir un grup de música és que aquest es pot acabar.

JMO: Pertànyer a un grup que es fa famós, encara que sigui en un àmbit local com el nostre, és feixuc, perquè tu potser vols anar per la vida i passar desapercebut. Va arribar un moment que, en un dinar a casa meva, mon pare i ma mare em tractaven com algú important pel simple fet de ser un músic més o menys reconegut. En el meu àmbit privat no volia xerrar de res d’Antònia Font, ni dels premis, ni de les gires. No m’interessava.

Sou conscients de la importància i del pes que té Antònia Font per un imaginari musical que va venir després?

JMO: Jo he llegit que Manel era una versió d’Antònia Font. No ens passem, això és molt exagerat. El Jaume Manresa ho explica molt bé, quan diu que Antònia Font ha influït en l’actitud de ser lliures. I el Pau diu que ha estat un exemple per creure en un mateix i defensar les idees sense cap mena d’acomplexament ni pors. Jo crec que amb això hem donat exemple. Potser ara hi ha grups que no podem dir que estiguin inspirats ni artísticament, ni musicalment, ni líricament, per Antònia Font. Però potser sí s’han atrevit una mica a ser ells mateixos perquè van veure que nosaltres ho hem fet i que ens ha funcionat. Jo crec que això és positiu.

PD: Antònia Font ha influït sense ser-ne conscient. Per pura naturalitat. I a molts grups els hi faltava aquesta pura naturalitat. Hi ha pocs grups, misteriosament, que cantin amb el dialecte que xerrem nosaltres [riu]. Dic misteriosament perquè per a mi és molt més fàcil cantar, expressar-me i transmetre com jo penso i com estic vivint que de qualsevol altra manera. I no sé per què hi ha la tendència de neutralitzar. Es pot fer una cançó en un altre dialecte, és clar, jo ho podria fer. Però no seria el mateix.

JMO: O cantar en un altre idioma.

PD: Puc cantar en un altre idioma, però no seria el mateix; no cantaria igual, n’estic seguríssim. La gent no s’atrevia a normalitzar això, que és una cosa tan normal [riu]. No sé per què. Fa anys, ho va fer Tomeu Penya. I li va funcionar. Nosaltres vam fer el mateix. Defensem la nostra naturalitat sense defensar-la, sense fer-ne bandera. Hem anat a Madrid a cantar com cantem, perquè és el normal.

JMO: Això és molt guapo, tio. Tu ara sents, sobretot a Manacor, la Maria Jaume o el Miquel Serra, que tenen un accent manacorí super fort i és molt guai. Sobre això que deies del Tomeu Penya, Pau, no crec que sigui el mateix cas, perquè el Tomeu Penya és com un pagesot que encara es fa més pagesot. Al principi ens deien que Antònia Font cantàvem en el mallorquí que xerrem, sense exagerar-ho, sense fer més. Doncs efectivament, això és el que fa tothom [riu]. Bob Dylan, Lou Reed, Pink Floyd… aquesta gent canta com xerra, i s’ha acabat. No té més misteri.

“Defensem la nostra naturalitat sense defensar-la, sense fer-ne bandera”.

Jo quan penso en Antònia Font penso en cel de tarda i en aigua cristalina. En una mena de puresa.

PD: La gent ens escolta i rep tot això sense pensar-ho gaire. Perquè ho fem tot naturalitzant-t’ho: les lletres i la música i la manera d’afrontar un directe… Jo recordo el primer concert, que vaig sortir amb roba del Decathlon [riu]. No m’hi vaig ni fixar. Hi haurà cantants que es fan el personatge, i es curren un altre tipus de feina, i eh, que està super bé. A mi m’encanta veure’ls. Però nosaltres no som així. I la gent ha rebut això, el que som.

JMO: Una vegada que vam anar a tocar, després d’unes proves de so, ens van dir: “bé, ara ja us podeu canviar”. I llavors ens vam mirar i vam riure i vam dir que no, que nosaltres no pensàvem canviar-nos. Per cert, vas sortir amb roba del Decathlon a tocar? [riu] No ho recordava.

PD: [Riu] Ja fa molts d’anys, d’això.

                                                   Pau Debon i Joan Miquel Oliver

 

[ Fotos: Laia Serch - font: www.nuvol.com]