segunda-feira, 9 de julho de 2018

Sigmund Freud, Hannah Arendt i els refugiats


Escrit per Josep Lluís Barona

Fa uns quants anys l’historiador i psicoanalista britànic Daniel Pick va publicar el llibre The pursuit of the nazi mind: Hitler, Hess and the analysts (“A la recerca de la ment nazi: Hitler, Hess i els analistes”) (2012), que explorava l’impacte de la psicoanàlisi entre els anys 1940 i 1950, quan semblava una espècie de metadisciplina o instrument útil per a totes les ciències humanes. En aquells anys la teoria psicoanalítica va aportar conceptes per explicar l’horror dels camps de concentració nazis i també el gulag soviètic i va ajudar a entendre la deriva psicològica de les masses durant el nazisme i la guerra freda. A més, si donem crèdit a la recerca de Pick, també va ser un instrument útil al servei dels governs. Tant l’exèrcit americà i el britànic com els serveis secrets se’n van servir, i això és prova de l’impacte cultural, social i polític que va tenir.
Alguns historiadors han trobat influències i afinitats entre les aportacions d’Hannah Arendt –especialment es el seu Origins of totalitarianism (“Els orígens del totalitarisme”) (1951)– i les idees freudianes. Lyndsey Stonebridge ha trobat vincles entre Arendt i Anna Freud en el seu intent de comprendre la construcció d’un nou concepte de refugiat al llarg del segle xx, que ha estat conseqüència de guerres, persecucions i exilis. De fet el refugiat ha assolit un lloc central en la historiografia actual dels estudis sobre les migracions. El llibre del tristament desaparegut Tony Judt, Postwar: A history of Europe since 1945 (“La postguerra: Una història d’Europa des de 1945”) (2005), és una aportació essencial sobre les migracions en temps de totalitarisme. Perquè els refugiats es veuen forçats a reconstruir apressadament la seua identitat, en condicions de gran pressió, i amb reaccions mentals sovint adverses, havent de lluitar pel reconeixement d’uns drets civils bàsics que abans donaven per garantits. I aquest és justament el context en el qual Freud va explorar les defenses mentals tan crucials per a la supervivència del refugiat. El britànic Institute for the Scientific Treatment of Delinquency, creat després de la guerra, va estar regit per psiquiatres i psicoanalistes. Aquest organisme va treballar per inculcar els valors liberals-democràtics en el context educatiu, una tasca impulsada per Anna Freud. També va fer recerca sobre la conducta criminal i la prevenció d’aquesta, creant un nou discurs criminològic basat en conceptes psicoanalítics sobre la infància, l’agressivitat i la violència. S’inspirava en una idea política fonamental: per evitar el feixisme en el futur els impulsos criminals han de canalitzar-se cap a orientacions democràtiques durant la infància. 
Després de l’holocaust, la psicoanàlisi va aportar un llenguatge útil als supervivents jueus per superar el trauma, en bona mesura gràcies a un col·lectiu de psicoanalistes d’origen jueu que es varen refugiar als Estats Units fugint dels nazis. La noció de superego esdevingué un punt de debat no sols entre analistes, sinó també entre teòrics socials. Diversos acadèmics alemanys de l’Escola de Frankfurt van fer servir el concepte de superego per analitzar la «personalitat autoritària» i la crisi de la societat liberal. L’antisemitisme esdevingué també un camp de recerca psicoanalítica. L’humor de Woody Allen es construeix en bona mesura al voltant de la seua condició de jueu i d’una conflictiva relació amb la psicoanàlisi, la qual cosa es comprèn millor en el context del procés que estem narrant. L’humor és sempre una manifestació sublim de la intel·ligència.

[Foto: Ryohei Noda - font: www.metode.cat]

Nenhum comentário:

Postar um comentário