La honestidad y la confianza son res publica; sin ellas la democracia no deja de ser una palabra altisonante que rueda como un caramelo en la boca de los políticos impidiéndoles articular un discurso coherente y comprensible.
Chantal Maillard, La mujer de pie.
La paraula postveritat va aparèixer per primera vegada el 1992 a la revista The Nation. Aleshores, Steve Tesich, novel·lista i guionista de pel·lícules com El món segons Garp (1982), va escriure que la societat nord-americana, espantada pels escàndols del Watergate i l’Iran-Contra, entre altres, s’havia conformat, havia decidit girar l’esquena a la veritat i s’estava convertint en el somni de qualsevol líder totalitari: “Fins ara tots els dictadors havien tingut feina per eliminar la veritat. Ara ja no és necessari”.
Hannah Arendt
Un article d’Alfons C. Salellas
“Hem adquirit un mecanisme espiritual que despulla la veritat de qualsevol significat. Hem decidit lliurement que volem viure en el món de la postveritat”. Ho explica el periodista anglès Matthew D’Ancona en el seu llibre Post-truth: The New War on Truth and how to Fight Back (Postveritat: la nova guerra contra la veritat i com tornar-s’hi). Aquest columnista de The Guardian també recorda que, abans que el 2016 els diccionaris Oxford declaressin “postveritat” paraula de l’any, el comediant i presentador d’un popular Late show, Stephen Colbert, n’havia fet servir una altra en una entrevista, truthiness (que més o menys es podria traduir per versemblança), per explicar que els fets havien deixat de tenir cap importància. “Abans era així, tothom tenia dret a tenir la seva pròpia opinió, però no els seus propis fets. Aquest, però, ja no és el cas. Els fets ja no importen. La percepció (la sensació) ho és tot. És la certesa (la convicció). La gent estima el president [George W. Bush] perquè com a lider està segur de les seves decisions, fins i tot quan els fets que li haurien de donar la raó no sembla que hagin d’existir. És aquesta seguretat la que resulta atractiva per a una part del país. Ara bé, què és l’important, el que vols que sigui veritat o el que és veritat?” Així doncs, podem descartar que la postveritat arribés amb la campanya del Brexit o que Donald Trump n’hagi estat l’inventor. Com en gairebé tot, Trump és més símptoma que causa, però un símptoma certament desacomplexat, que representa com ningú l’època que vivim.
La postveritat no és el mateix que la mentida. De fet, que els polítics diguin mentides no té res de nou. El que sí que ha variat és la resposta del públic. En massa casos, la indignació d’abans ha donat pas a la indiferència i en darrer terme a la complicitat. Així, és difícil esperar una revolució contra l’statu quo quan la veritat s’ha convertit en una altra mercaderia (commodity). Si ens convé, bé, si no, tenim alternatives fetes a la nostra mida. Dels polítics no n’esperem ni veritat ni qualitat de deliberació racional. El que valorem és la convicció amb la que diuen les coses, encara que no s’adiguin amb els fets. En el nostre món de la postveritat, la creença i la convicció predominen sobre els fets i les proves, les vísceres i els sentiments passen per sobre de la raó i el que és simple, però enganyós, guanya la partida a la complexa honestedat. Hem passat del penso, llavors existeixo al crec i n’estic convençut.
Globalitzats, interconnectats vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, les xarxes socials són un canal per a tot tipus de “fets alternatius”. La tecnologia digital hi posa el hardware, la postveritat el software. Quan retuitem i compartim sense comprovar l’autenticitat dels continguts a què accedim, conspirem, sabent-ho o no, per a devaluar la veritat. Però el quart poder, el periodisme professional, aquell que hauria de fer explícita la complexitat, els matisos i les paradoxes inherents a la vida pública, està avui en massa casos als nivells més baixos del servilisme i de la simplicitat. En comptes d’oferir informació contrastada i fiable per a l’enfortiment de la democràcia, bombardeja propaganda i pren partit en cada notícia per afavorir grups concrets. Penso que la crisi de la premsa tradicional és més greu i més rellevant per a la salut de la convivència que la naturalesa híbrida de les xarxes socials.
El 1967, Hannah Arendt va publicar l’assaig “Veritat i política” a la revista New Yorker arran de la polèmica encesa per la publicació d’Eichmann a Jerusalem. Volia clarificar si encara era legítim de dir la veritat (Fiat veritas, et pereat mundus) i respondre a la quantitat de mentides que es van disseminar sobre el que ella havia escrit, d’una banda, i sobre els fets que ella havia reportat, de l’altra. En aquest article hi podem llegir paraules que podien haver estat escrites aquest mateix matí:
“Els fets i les opinions, encara que calgui distingir-los, no s’oposen els uns als altres: pertanyen al mateix camp. Els fets són la matèria de les opinions, i les opinions, inspirades per diferents interessos i per diferents passions, poden diferir granment i romandre legítimes tant de temps com respectin la veritat de fet. La llibertat d’opinió és una farsa si la informació sobre els fets no és garantida i si no són els mateixos fets que són objecte de debat. En d’altres termes, la veritat de fet proporciona informacions al pensament polític tal com la veritat racional proporciona les seves a l’especulació filosòfica” (èmfasi meva).
A la Unió Europea, a Espanya, als Estats Units, a Brasil, arreu la transparència i l’eficàcia de les institucions estan qüestionades. Les institucions són, o haurien de ser, els cossos que encarnen els valors declarats d’una societat, el seu exemple i la seva continuïtat. Per això resulta tan descoratjador saber del seu fracàs, de la seva decadència i del seu col·lapse. La postveritat ha nascut en aquest context de debilitat institucional, car la veritat mor quan els que haurien de funcionar com a garants de l’honestedat estan corromputs. Arendt explica en el seu llibre Sobre la revolució com els colons europeus de l’Amèrica del Nord, ja abans de la travessia, consideraven que l’aventura que estaven a punt de viure era el resultat d’una confiança mútua que depositaven en cadascun d’ells, de la seva fidelitat i resolució, de tal manera que no hi havia ningú que hagués pogut tenir el coratge suficient sense comptar amb la confiança dels altres.
Els colons, diu Arendt, tenien una idea clara i senzilla del caràcter col·lectiu de la seva empresa, així com de la seva alta significació. Per això atorgaven la major importància a la idea del pacte i estaven disposats, tantes vegades com fos necessari, a bescanviar promeses i establir vincles entre ells. Aquesta experiència els va ensenyar que les lleis a les quals estaven sotmesos eren lleis que ells mateixos havien adoptat i promulgat en establir-se en terres que acabaven d’ocupar. S’obeïen a ells mateixos, sense necessitat d’una ideologia compartida, de l’autorització d’un ésser superior o d’un rei, la carta del qual, en qualsevol cas, només vindria a reconèixer allò que de fet ja estava fundat: la república d’una ciutadania políticament lliure i jurídicament igual. Fundada i ratificada sobre el fonament de quelcom tan fràgil com les promeses mútues i la confiança entre els uns i els altres.
Sense respecte per la veritat, sense confiança en les institucions i entre els seus membres, una civilització acaba perdent vigor i mor d’inanició. Aquesta és la malaltia que revela el rastre de la postveritat. La confiança pot jutjar-se insuficient, però és ingenu pensar que només amb les lleis positives i cadascú mirant de reüll, com una col·lecció d’àtoms dissociats, la convivència quotidiana d’una societat lliure tirarà endavant. No hi ha cap projecte que involucri dues o més persones, en l’àmbit públic i en el privat, que sobrevisqui a la falta de confiança. Ben mirat, al final és tot el que tenim.
L'autor és doctor en Filosofia per la Universidade Federal do Rio Grande do Sul (UFRGS) de Porto Alegre
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário