terça-feira, 1 de agosto de 2017

Descodificant la misteriosa plaça de Giorgio de Chirico

Repte escarpat i apassionant el que ens planteja el CaixaForum per a aquest estiu: descodificar l’univers metafísic de Giorgio de Chirico (Volos, 1888 – Roma, 1978), un dels artistes europeus més críptics i influents del segle XX. Tenim l’oportunitat, doncs, gràcies a la completíssima mostra El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat, de submergir-nos en el desconcertant mar del pintor italià. A l’exposició topem amb diferents materials: olis i tremps, dibuixos i litografies i escultures de terracota i bronze, que sumen, en total, 142 peces que converteixen l’exposició en la més abundant que s’ha dedicat mai en tota la península al pare de la pintura metafísica. L’única exhibició de certa rellevància que es recorda és la del 2007 a l’IVAM, i només tractava la dimensió arquitectònica. Ens trobem, per tant, davant una proposta excepcional.

Repte escarpat i apassionant el que ens planteja el CaixaForum per aquest estiu | Foto: CaixaForum
Escrit per Gerard E. Mur

De nord a sud i d’est a oest, tot De Chirico és un enigma. Això, però, no vol dir que sigui un artista desconegut. Els seus quadres són fàcilment identificables. El que passa és que “no se’l situa encara en un estil o temps exactes”, deia Elisa Durán, directora adjunta de la Fundació La Caixa, durant la presentació de la mostra. “Igual que podem dir que hem tingut un somni dalinià també podem dir que un paisatge ens sembla de De Chirico”. Per a Durán, l’italià posseïa una “imaginació poderosíssima” i el considera un artista que “no es va deixar encasellar mai”, sempre consagrat a “la construcció d’una obra independent”. Una obra substancialment conceptual que va filtrar-se en els treballs d’escriptors com André Breton, soci i examic de l’època parisenca, i Paul Éluard.
Del pintor també en va parlar, àmpliament, Paolo Picozza, professor de dret i president de la Fondazione Giorgio e Isa de Chirico. Un grandíssim coneixedor de l’artista que, de fet, va arribar a orientar-lo durant la batalla judicial contra la circulació d’obres falses, especialment a Alemanya, on continuen exposant-se en algun museu que Picozza preferia no anomenar.
Recordà, per exemple, la particular teoria de la contemplació de l’obra que tenia De Chirico: “Deia que a l’obra no s’hi ha d’entrar des de la part frontal de l’escenari, sinó que l’accés ha de ser des de darrere per anar endavant”. Una mostra de la teatralitat amb què entenia la pintura i també una prova del potent discurs que va captivar Picasso. “S’estimaven i s’admiraven però eren dos genis mediterranis molt diferents. De Chirico es preocupava per la tècnica pictòrica; Picasso, en canvi, no”, explica Picozza. I, invocant a Maurizio Calvesi, va citar la comparació que el crític d’art feia entre el malagueny i l’italià: “Picasso és el lloc de la vida, la consciència; De Chirico és el lloc de la mort, l’inconscient”. “Un inconscient pertorbador, però impertorbable”, segons Picozza. La inquietud la sentiran observant quadres com La tristesa de la primavera o Espectacle misteriós. Es faran preguntes.

Plaça d’Itàlia amb font, ca 1968 | Quadre: Fondazione Giorgio e Isa de Chirico, Roma © Giorgio de Chirico, VEGAP, Barcelona, 2017.
La irrealitat de De Chirico acapara gairebé tota la mostra. Només hi ha dues parts on s’exhibeix el perfil figuratiu del pintor, aquell temps que passà allunyat del surrealisme i l’esfera metafísica. Un primer tram centrat en l’autoretrat clàssic i un passatge final en què retorna als paisatges i els bodegons. La resta de l’exposició està engolida per objectes deslocalitzats, places oníriques i maniquins sense rostre. Un cosmos tan intestinal que ni tan sols Picozza arriba a entendre al cent per cent: “Encara és difícil donar un significat a l’obra de De Chirico. Era una persona molt irònica. Ni a les entrevistes donava respostes aclaridores”.
Se n’ha parlat molt sobre la font inspiració de De Chirico. Diuen que podria ser fruit de les al·lucinacions que li provocava la forta migranya que patia. I això guardaria certa relació amb la revelació que va tenir de jove i va suposar l’embrió de les misterioses àgores: observant una plaça familiar, tots els elements identificables se li van tornar desconeguts. Però també s’atribueix el despertar imaginatiu a les lectures deleroses de Nietzche i Schopenhauer. És el misteri irresoluble que guarda De Chirico.
La confusió afecta, fins i tot, a la datació d’obres. De Chirico era un partidari acèrrim de la rèplica, del calc inexacte i interminable que va concebre Walter Benjamin. Les dates amb què registrava algunes obres reincidents eren falses. Ho feia per una qüestió purament comercial. Els quadres més antics es venien a un preu més alt. Del quadre El trobador hi ha registrades 150 versions. L’arxiu De Chirico consta de més de 4.000 obres. Va ser un pintor prolífic i obsessiu. “Les últimes setmanes de vida que va passar a l’hospital encara dibuixava estirat a la llitera”, ampliava Picozza.
Sobre la retrospectiva pròpiament, oberta fins al 22 d’octubre, direm que està segada en sis espais que equivalen a sis períodes. Són les etapes que les comissàries Mariastella Margozzi i Katherine Robinson han considerat que havien d’estar representades i que, per altra banda, aborden pràcticament la totalitat de la seva trajectòria. S’ha volgut acoblar l’explicació temàtica amb la cronològica. Enceta l’itinerari una sèrie sobre retrats i autoretrats on destaquen, sobretot, el mateix De Chirico abillat amb vestidures del segle XVII en el que és una celebració de Rembrandt i Van Dyck. Tot i que també es representa disfressat pel gust de pintar teles barroques –les troba més arriscades i boniques que les robes del seu temps– però també per retre culte al teatre, molt present en tota l’obra. El Retrat de la senyora L. Gartzen, de 1913, és l’altra peça clau. En aquest quadre ja són notoris els primers trets metafísics: l’expressió abstreta del rostre, l’ambient espectral i un cel pesat i profund.
Les seccions dos i tres –els interiors i les places– són la cúspide del joc metafísic. Fan acte de presència les habitacions plenes de cartabons i cavallets, cubs i galetes de Ferrara, la ciutat on De Chirico i el també pintor Carlo Carrà van establir els fonaments de la pintura metafísica. Entre 1915 i 1918, quan era soldat durant la guerra, va començar a practicar aquest moviment artísic en dibuixos. Recuperarà els interiors durant l’etapa neometafísica, als anys seixanta. En aquestes composicions, la finestra pren una importància cabdal com “un segon drama que se suma al drama de la persona”, segons Margozzi. Les cambres continuen omplint-se, ara de roques i escultures clàssiques. Els paisatges urbans s’intueixen més enllà dels finestrals i actuen com a quadres independents. És el quadre dins el quadre. Farà també el camí invers i col·locarà els mobles enmig de la natura, conjunt que es coneix com “els mobles a la vall” i que completa el binomi interior-exterior.
Pel que fa a les places d’Itàlia –tercera secció–, la incongruència que havien agregat els interiors queda rebaixada pels espais amples i menys carregats. Però tot continua sent estranyíssim. Places sense rastre de vida humana, només amb alguna estàtua –icona italiana–, ambients ombrívols, cels foscos i de plom –l’entorn fosc de la guerra– i “la part acústica” dels quadres: el moviment de l’aigua de la font i el pas del tren a l’horitzó (homenatge al pare, constructor de ferrocarrils). Sense oblidar, les arcades dels edificis blancs –inspirades per la ciutat de Torí– que les sales de l’exposició reprodueixen i Picozza creu que “li haurien agradat” a l’artista. La tercera fase queda conclosa amb els maniquins. Maniquins, en pintura o escultura, amb edificis, monuments i talles apilats al ventre: la sedimentació de la cultura.
Després dels maniquins, s’obre pas el tema dels banys misteriosos. El tram més breu, 13 obres, i homogeni que recull una fantasia altament cabalística. Són repeticions d’escenes de banyistes en altes i estretes piscines tubulars. L’aigua és de color marronós i fa unes formes zigzaguejants. Segons les comissàries, l’explicació estaria en una visita de De Chirico a casa d’un amic. El parquet que va trobar-s’hi era tan net i lluent que va tenir la sensació de veure l’amfitrió banyant-s’hi. Abans d’arribar a ser pintats, però, els banys misteriosos van tenir una vida prèvia com a litografies: foren les imatges que van il·lustrar la Mythologie de Jean Cocteau.
La mostra es desenllaça amb el polèmic retorn de De Chirico a l’art figuratiu. Un moment crític de la seva trajectòria en què decideix abraçar els paisatges i les natures mortes, que ell anomena “vides silencioses” perquè considera que la natura no s’ha mort sinó que està en vies de transformació. Però tot i la intenció de ser fidel a la realitat, aquestes pintures continuen supurant meravella i enrariment. Finalment, l’exposició clou entre gladiadors i figures del món clàssic, aquelles que el pintor va reactualitzar. Orestes, Electra i Ulisses són centrals en aquesta última etapa en què tolera colors més vius i s’allunya de la foscor del primer cicle metafísic.

[Font: www.nuvol.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário