L'excepcional Guillem d'Efak

Portada de l'EP 'Cançó per les dones' d'en Guillem d'Efak

“¿Negro y además canta en catalán? ¡Mira que hay que ser desgraciado!”

Aquesta cita literal no està extreta de cap fil de Forocoches. Tampoc és material d'Herois Indepes, ni causarà cap acció per part del col·lectiu Drets perquè ja ha prescrit. Aquest menysteniment vers el fet català ve de lluny. La frase té més de 40 anys i el seu autor era el capità general de Catalunya, la màxima autoritat militar imposada al nostre territori. La va pronunciar, a tall de sentència, després de prohibir un recital musical. El censurat i qui provocà el seu menyspreu fou en Guillem d’Efak. Manacorí nascut a Guinea i cantant en català. Una combinació que feu sorgir un talant colonial i xenòfob al quadrat cap a algú que a més de negre, i nascut en una colònia africana, s'identificava i parlava la llengua d'una altra colònia, la catalana.

Aquesta anècdota tan il·lustrativa ens la va recordar el seu biògraf, Bartomeu Mestre, autor del llibre Balada d'en Guillem d'Efak (Documenta Balear, 1997) en unainteressant entrevista que ens va oferir ara fa un any, coincidint amb el vintè aniversari de la mort de l'artista.

Guillem Fullana i Hada d’Efak (Asobla, Mbini, 23 de març del 1929, Palma, Mallorca, 15 de febrer del 1995) era un home excepcional. La seva vàlua superava amb escreix la d'aquesta autoritat, sense classe, que ho era pel pes de les armes. Les paraules esputades ni el molestaren, ni l'ofengueren. Tota la vida va tenir clar qui era i d'on era. Davant dels qui destacaven el seu color de pell, ell s'autodefinia com a “persona”, una declaració d'intencions que tothom, amb dos dits de front, té clar en l'actualitat, però fa quaranta anys tenia un punt de radicalitat en un Estat que encara se sentia imperi.

I pel que fa a la seva condició de cantant, aquesta anava molt més enllà del fet artístic i abraçava el compromís nacional. Guillem d'Efak sabia que cada vegada que pujava dalt d'un escenari per a cantar en català, una llengua marginada i perseguida, evidenciava la seva unitat i la realitat d'una cultura i identitat compartida al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya.

Tenia clar l'existència dels Països Catalans, i que la nostra situació en el marc espanyol, respecte a la de Guinea en aquells anys, era “pitjor que una colònia perquè a nosaltres no ens reconeixen la situació de colònia” (L'Estel de Mallorca, 15 de maig del 1993). Aquesta opinió, que escandalitzaria determinats actors de la nostra vida pública, té el valor d'haver estat verbalitzada per algú que ha viscut a dues colònies a un entrevistador que 20 anys després patiria en la seva pròpia persona aquest tractament imperial. Parlem d'una altra persona excepcional i digna, en Jaume Sastre, el professor que va portar fins al límit de la seva pròpia salut una vaga de fam contra el TIL, davant de la indiferència del govern popular de José Ramón Bauzá, l'ara recol·locat senador.

Guillem d'Efak va ser la primera referència d'un segell històric, Concèntric, l'any 1965 i va desenvolupar la seva carrera musical a Catalunya fins a l'any 1980. A diferència del seu amic Ovidi Montllor, qui fou marginat per ser una veu “molesta”, d'Efak es va retirar perquè pensava que Catalunya, amb la reinstauració de la Generalitat, havia assolit certa normalitat institucional. Mogut per la seva voluntat de servei al país, tornà a Mallorca que vivia llavors una situació d'espera (fins al 1983 les Illes Balears no van tenir Estatut). Allí continuà amb la seva faceta d'escriptor fins al dia de la seva mort.

L'excepcionalitat de la seva figura féu possible que al seu concert d'homenatge del 1994 i assistissin tots els protagonistes de la Nova Cançó, sent l'única ocasió en què han coincidit en una mateixa vetllada Raimon, Lluís Llach i Joan Manuel Serrat. També fou la darrera vegada que es pogué veure dalt d'un escenari a l'Ovidi Montllor, que havia tornat actuar un any abans, després de molt de temps sense fer-ho, amb motiu de la celebració dels 30 anys de la publicació d'”Al Vent”.

Malgrat els 21 anys de la seva mort, els 36 de la seva retirada i els 48 de la publicació de la seva última novetat -Cançó per les dones (Concèntric, 1968)-, la figura d'en d'Efak ha estat molt present. El segell Blau va reunir totes les seves cançons en una antologia,Discografia completa (1997), i també va editar un recopilatori uns anys després,Selecció de cançons (2010). Aquesta discogràfica ha emparat a més el disc de versions que li va dedicar Gom Teatre, Poeta en bicicleta (Blau, 1996) i Projectedefak, un grup que va reivindicar-lo amb Malapesta (Blau, 2009). Entre les adaptacions que s'han fet dels seus temes cal destacar les que diferents que s'han fet de “Blues en sol”, per part de noms tan importants com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet o Joan Bibiloni.

Guillem d'Efak també ha ressorgit dalt d'un escenari teatral de la mà de l'actor mallorquí Pep Tosar a l'espectacle Tots aquests dois (2012) o més recentment, a l'homenatge Siau qui sou!, en motiu dels 20 anys de la seva mort. .

La millor manera de viure d'Efak és escoltar-lo: Recuperar les seves cançons i ser partícips dels seus pensaments.

[Font: www.racocatala.cat]