Albert Rossich: «Si el català no és la llengua principal a Catalunya, on ho serà?»

Albert Rossich a la redacció de L’Avenç

Per Griselda Oliver i Bernat Puigtobella

A més a més, Rossich ha estat recentment escollit membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans gràcies a la seva recerca en l’àmbit de la història de la literatura catalana de l’edat moderna i del segle xix. Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre la seva especialitat, d’entre els quals destaca Una poètica del Barroc: el Parnàs català (1979), Poesia eròtica i pornogràfica del segle xvii (1985) i El futur de la llengua catalana (1991), aquesta última escrita conjuntament amb August Rafanell i Modest Prats. Actualment dirigeix el grup Llengua i Literatura de l’Edat Moderna de la Universitat de Girona.

Al seu últim estudi, El plurilingüisme en la literatura catalana, escrit juntament amb Jordi Cornellà, el lector pot descobrir que moltes de les obres a les quals us referiu han estat menystingudes pel cànon. Són curiositats extravagants?

A vegades són extravagants, però sempre tenen un sentit. Aquest estudi parteix d’un enfocament no convencional, ja que tracta exclusivament d’obres escrites en més d’una llengua. La història de la literatura selecciona segons la qualitat, la importància, l’originalitat, etc., mentre que aquest nou enfocament t’obliga a fer una selecció diferent i planteja problemes diferents; moltes obres que no sortirien en una història de la literatura perquè des del punt de vista de la qualitat o de la representativitat no són importants, en aquest context hi troben un lloc, i això permet elaborar un discurs en què hi intervenen altres temes de la sociolingüística, de l’estilística o de la retòrica: el prestigi d’una llengua respecte una altra, la intencionalitat d’una llengua en contra d’una altra, la capacitat de paròdia que pot suscitar una determinada llengua, etc.

Provocació, paròdia, irreverència. Aquestes obres poden haver estat bandejades del cànon per raons morals?

Sí, però aquestes obres no solen tenir un encaix clar: de quina literatura han de formar part? Per exemple, el llatí macarrònic situa el lector davant d’un joc retòric i lingüístic en què es mescla el lèxic d’unes llengües vulgars amb la morfologia d’una llengua culta, antiga i prestigiosa. No es pot integrar, per tant, en la literatura llatina. En tot cas, relativament es podria encaixar en una literatura específica: la del llatí macarrònic, però el llatí macarrònic de base catalana és sensiblement diferent al de base castellana o al de base francesa. És interessant de veure que els textos de llatí macarrònic que sorgeixen aquí durant el segle xvii i xviii són de base totalment catalana, mentre que als textos del segle xix, en canvi, es barreja un substrat català amb un de castellà o la base és completament castellana. Tot això revela uns canvis en una literatura, la macarrònica, que es podria estudiar independentment si no fos perquè posseeix unes característiques pròpies segons el territori i el moment històric. Es tracta, per tant, d’una literatura que planteja uns problemes diferents als d’altres estudis històrics sobre aquest tema.

Aquest llibre vol demostrar que el plurilingüisme literari no es produeix en un moment determinat ni en una època determinada, sinó que abraça un vast període: des de l’Edat Mitjana fins avui, passant per tots els gèneres possibles —poesia, teatre, narrativa—. I, a més, ho fa a través de les coses més tangencials, com és el cas d’una gramàtica francesa paròdica escrita durant la primera Exposició Universal de Barcelona, amb el pretext que així els municipals aprendrien una mica de francès. I què és, això? No és literatura, ni gramàtica, sinó joc i paròdia.

Es pot recuperar aquesta guia francesa?

Aquest llibre té una estructura que el fa impublicable. Té una introducció teòrica i una antologia de tota classe de textos. Però és massa extens i conté tants exemples que es fa difícilment publicable. Per això, vam pensar de fer un blog on expliquéssim aquests fenòmens amb diversos exemples que havíem anat trobant. De manera que, paral·lelament a la publicació del llibre El plurilingüisme en la literatura catalana, hem obert una pàgina web, un blog, on tenim previst d’abocar-hi moltes de les obres que hem anat citant al llarg d’aquest estudi: des de reproduccions escanejades o altres passatges fragmentaris fins a textos manuscrits, dels quals es pot fer una edició. Serà un espai obert i constantment actualitzat.

En el discurs literari actual, i fins i tot televisiu i de ficció, hi ha una gran resistència a l’alternança. Fins fa poc, era difícil trobar un personatge que parlés castellà en una sèrie o en una novel·la al costat del català. Ara sembla que és més habitual i que, per raons de versemblança, s’ha obert aquesta comporta.

La majoria de les llengües tenen un públic monolingüe, ja que tots els espectadors comparteixen una llengua que els és única i comuna. La televisió espanyola, per exemple, es dirigeix a un públic de llengua castellana —malgrat que aquests parlin altres llengües—, perquè aquesta és comuna a tots. Els productes que surten de Catalunya es dirigeixen a un públic que parla català, però també castellà. Si hi hagués realment un àmbit de difusió —un mitjà televisiu, posem per cas— que abracés el Rosselló i Catalunya, això teòricament es trencaria, perquè la llengua comuna, en aquest cas, seria el català. El que passa és que això no pot passar perquè en realitat el català ja no és llengua comuna a la Catalunya Nord.

Totes les cultures es basen en aquesta convenció, encara que hi hagi gent que parli més d’una llengua: la llengua amb la qual cada individu s’identifica és la que comparteix amb els membres de la mateixa cultura. A partir d’aquí a Catalunya sorgeix la idea que «nosaltres volem ser com els altres», és a dir, com els que fan, per exemple, televisió en castellà: s’intenta que tot es pugui expressar en català i això genera una certa resistència al plurilingüisme, però alhora el plurilingüisme és més gran aquí que a fora. Tot s’acaba reduint, doncs, a un estira i arronsa entre la possibilitat de reflectir el món en la teva llengua o en una altra llengua que et sigui coneguda. Els textos que conformen El plurilingüisme en la literatura catalana també reflecteixen aquest conflicte.

   Albert Rossich

Què és el plurilingüisme? Amb què es diferencia del multilingüisme?

El plurilingüisme i el multilingüisme són termes sinònims. Mentre que el primer se sol fer servir en la bibliografia italiana, que és on s’ha estudiat més aquest fenomen, els anglosaxons prefereixen fer servir el segon.

Al llibre parleu de tres formes de plurilingüisme: l’alternança, l’amfilingüisme i el mixtilingüisme. D’aquestes tres formes, l’alternança és la més clara.

L’alternança és la forma bàsica i la més característica del plurilingüisme. Les llengües que surten apareixen l’una al costat de l’altra.

I l’amfilingüisme?

L’amfilingüisme no és un fenomen únic català, però aquí ha tingut una tradició molt forta. Es tracta d’un episodi que comença en un moment en què es fan textos que poden ser en llatí i català, en llatí i castellà al mateix temps, amb paraules de tots dos idiomes. A aquest fet se n’hi afegeixen dos més: d’una banda, és molt fàcil fer textos en què el català i el castellà es combinin —ja que les dues llengües comparteixen moltes paraules—, i, de l’altra, el castellà en aquells moments esdevé una llengua de prestigi. A partir d’aquí, i al llarg dels segles xviii i xix, comença un joc retòric que a la llarga es converteix en una proposta política: ajuntar el català i el castellà per aconseguir una llengua comuna produïda a partir d’una confluència neutral i evitar que hi hagi vencedors i vençuts.

L’amfilingüisme, doncs, es farà servir com un joc retòric. No obstant això, en alguns actes oficials —sobretot en unes èpoques molt concretes—, també s’utilitzarà per poder fer coses en català que al mateix temps estan en castellà: durant l’època del franquisme aquest fenomen es tornarà a activar.

El mixtilingüisme què és?

És la confusió de dos o més idiomes de tal manera que el resultat no és cap llengua realment existent, sinó una barreja nova, normalment per suscitar un efecte humorístic, o per caricaturitzar algú que no domina un idioma.

Fabra reacciona contra tot això.

És clar, quan Fabra proposa la normativització del català, ho fa per marcar territori i no pas per defensar tot allò amb què el català s’assembla al castellà. De fet, el català també s’assembla a l’italià, per exemple. I el castellà al portuguès. Les llengües romàniques presenten moltes semblances pel fet que provenen de la mateixa llengua mare, el llatí. En el moment en què aquestes van accedir a l’escriptura, en l’època dels trobadors —i fins i tot una mica abans—, la tendència era barrejar varietats romàniques perquè totes s’hi poguessin sentir identificades.

En certa manera, això és el que van fer els trobadors en tot el territori de l’àmbit trobadoresc. Agafant paraules de diverses varietats pròximes, van crear una llengua —més o menys artificiosa— amb què tots s’hi poguessin sentir identificats. Més tard, però, les llengües romàniques s’aniran imposant als seus territoris respectius.

En un primer moment, doncs, l’intent de formar una llengua comuna ja havia existit. Diversos autors, al llarg de la història, han defensat aquesta postura i han intentat crear una llengua comuna, la qual ha tingut molts detractors perquè consideren que aquest és un camí perdut. En el moment en què es produeix la normativització del català, s’intenta afirmar la personalitat del català, a partir d’allò que li és específic i no pas d’allò que comparteix amb les altres llengües romàniques. D’aquí sorgeixen termes i conceptes com llengua genuïna. És un episodi interessant i cal abordar-lo a partir del plurilingüisme literari. Si no, com?

Ara que parla de normativització, podríem començar a parlar del fet que l’han nomenat membre de l’IEC.

Sí. De tota manera, jo no sóc a la Secció Filològica, sinó a la Històrico-Arqueològica, que és la que estudia literatura.

  

Albert Rossich

Però tots el que sou allà vetlleu per la bona salut de la llengua.

Sí, és clar. Jo diria, però, que a mi m’han escollit com a membre de l’Institut perquè han considerat que hi ha una etapa de la literatura catalana, la de la literatura moderna, que ha estat injustament marginada i que cal dignificar, i que jo, amb altres persones, hi podria contribuir. A mi em sembla que el meu paper a l’IEC és el d’omplir uns buits, normalitzar un període i, en definitiva, posar de relleu que la història de la literatura catalana és la història d’una continuïtat i no d’una mort i resurrecció. Al meu parer, la visió d’una literatura catalana que experimenti períodes de conflictes i desaparició és totalment desenfocada i distorsionada, segurament per raons polítiques, per inseguretat o desconeixement. La literatura catalana té una continuïtat des del moment en què neix, al segle xii, fins avui. Si no fos així, no existiria.

Vostè és especialista en català de la llengua moderna i del segle xix. Per què es va decantar per estudiar aquesta època, anomenada decadència?

La veritat és que no va dependre de mi. Quan em van oferir feina a la Universitat, em van dir que aquest àmbit no estava gaire estudiat. Jo havia fet la tesi sobre una preceptiva barroca de 1703. Per tant, era un tema que m’era familiar, conegut i, a més, m’agradava. M’entusiasmava la idea d’agafar un període que fos poc conegut, que m’obligués a anar a biblioteques, arxius i publicar textos desconeguts. M’agradava més això que fer crítica literària o estudiar obres que ja eren conegudes.

Quan vaig endinsar-me en allò que s’anomenava llavors la decadència, vaig adonar-me que hi havia molta literatura desconeguda —i obres importants— que encara no s’havien estudiat. Més obres de les que ens pensàvem i algunes més bones del que crèiem. Al principi, però, no em semblava que el terme decadència fos tan negatiu i que s’hagués de rebutjar. De fet, és un concepte tòxic. Amb el temps vaig començar a veure que la clau no era prescindir del terme pel fet que hi haguessin moltes obres i molt bones, sinó prescindir-ne perquè, quan parlem de la literatura d’altres èpoques, no ens preguntem pas si les obres són o no són bones, si n’hi ha moltes o poques. Simplement estudiem el que hi ha. Aleshores: per què ens ho preguntàvem a propòsit d’aquesta època? Perquè s’havia imposat el discurs que era una època negativa, catastròfica, que seria superada més endavant. Era un discurs totalment interessat, sorgit dels escriptors de la Renaixença per reivindicar-se, que no feia res més que destrossar la idea d’una literatura catalana normal i contínua.

Des de fa uns anys dirigeix el grup de recerca Llengua i Literatura de l’Edat Moderna. Com funciona i quins són els seus objectius?

Som un grup de diverses persones, la major part dels quals som professors de la Universitat de Girona, però alguns són d’altres universitats, i també hi ha hagut becaris. El grup està format bàsicament per historiadors de la literatura, historiadors de la llengua i llatinistes. Inicialment, ens centràvem en l’estudi de l’edat moderna. Actualment el grup es troba en un període de renovació, i, si tot va bé, augmentarem l’horitzó d’estudi fins al segle xx i xxi: amb aquesta ampliació volem diversificar la història de la llengua, també, amb aspectes relacionats amb l’actualitat, la percepció i les emocions lingüístiques. Alguns dels membres que en formen o n’han format part són: Pep Nadal, Modest Prats —que estaven elaborant una història de la llengua catalana i ja havien publicat els dos primers volums—, Mariàngela Vilallonga, que s’ha dedicat sobretot a l’estudi dels humanistes catalans, Pep Valsalobre, August Rafanell, Eulàlia Miralles o Francesc Feliu. Ben aviat s’hi incorporarà Xavier Pla, especialista en literatura contemporània. I més persones.

Quina creu que és la situació actual del català?

Una situació de bilingüisme oficial no genera automàticament estabilitat entres dues llengües, ni tampoc és una garantia de supervivència d’una de les dues llengües en contacte en un territori. Per això la majoria dels països tenen només una sola llengua oficial. Nosaltres, que en tenim dues, hem de prendre consciència que en aquests casos l’equilibri dels usos lingüístics és inestable i, per tant, hi hem d’estar a sobre.

En aquesta situació, doncs, els poders públics han de vetllar perquè no es produeixi la suplantació d’una llengua per una altra. Per aquesta raó a Catalunya s’ha estat aplicant durant anys una política de discriminació positiva a favor del català, i és molt important que no hi hagi marxa enrere en aquest propòsit. Això es veu clarament en l’ensenyament: la immersió lingüística és una correcció en relació amb l’ús d’una llengua molt majoritària, que, fora del nostre territori, és absolutament hegemònica i que podria desestabilitzar la supervivència del català.

Per combatre aquesta situació, no fa gaires anys es va estendre la idea —avui superada— que l’important era saber el català, sense pensar en la importància de fer-lo servir. És clar: el coneixement és molt important, però encara ho és més l’ús, perquè l’ús empeny al coneixement, mentre que el coneixement no obliga a l’ús. Per tant, si l’ús és hegemònic, la gent s’espavila a aprendre la llengua.

Perquè, si el català no és la llengua principal a Catalunya, on ho serà? Aquest és un plantejament que actualment es veu molt clar, però no ho era tant anys enrere. Malgrat els esforços per part dels poders públics i de la societat civil a lluitar a favor del català, l’estat continua prenent decisions que contradiuen aquesta política. Aquest, per mi, és un dels factors pel qual cada vegada més gent veu més necessari tenir un estat propi: no perquè el català sigui l’única llengua oficial, sinó perquè sigui la llengua principal, encara que n’hi hagi dues, d’oficials. Si hi ha un estat propi, aquest pot controlar que no hi hagi un desequilibri en contra del català. Dins l’estat espanyol, no es pot garantir.

   Albert Rossich i Jordi Cornellà

Presència del català a Internet i a les xarxes socials. Sembla que és una assignatura que s’ha guanyat a temps. Què n’opina?

És molt positiu el gran pes que el català té a Internet. Les estadístiques diuen que el català és una de les llengües més usades en aquest àmbit i que té un pes molt superior al que hauria de representar per la seva demografia, però cada vegada que pensem en el català i en els factors positius a favor del català, també hem de pensar en el percentatge d’usuaris que utilitzen el castellà. Normalment ens diuen que el català s’usa molt, però quant s’usa en relació al castellà? M’agradaria saber quin és l’ús que es fa a Internet del castellà a Catalunya, perquè potser ens trobem amb la sorpresa que, malgrat que el català és molt utilitzat, això es deu al fet que aquí es fa un gran ús de les noves tecnologies però que el castellà encara és més utilitzat que el català. Això no seria gaire bona notícia, perquè en realitat el que seria normal és que el català fos la llengua més usada aquí. Pregunto: ho és?

I encara em pregunto una altra cosa: és una dada molt positiva que moltes persones declarin que tenen el català com a llengua prioritària, però segur que moltes d’aquestes persones també utilitzen el castellà. I, en canvi, els que tenen el castellà com a llengua prioritària, en quina proporció utilitzen també el català? Perquè si els catalanoparlants fan servir les dues llengües i els castellanoparlants només una, aquí hi ha un desequilibri que s’hauria d’anar corregint. 

[Font: www.nuvol.com]