Escrit per Marcel A. Farinelli
Aqueixa setmana, sorprenentment, l'Alguer ha rebut molta atenció, sobretot a les xarxes socials. El
motiu és que 400 famílies han demanat oficialment que als seus fils
se'ls hi faci classe en català, i de català. És un fet inèdit, i
sobretot és la prova que a la ciutat sarda existeix un cert interès per
aprendre català. Naturalment, aquí a Catalunya aquesta notícia ha
generat molt entusiasme, i ha estat particularment comentada a les
xarxes socials. El problema és que aquest entusiasme, vist amb ulls
d'alguerès, és un poc exagerat. Des de la distància, acostumem a no
veure els defectes i els punts foscos, una distorsió que afecta també
com nosaltres algueresos interpretem arguments molt debatuts aquí. Per
exemple, si li demaneu a un alguerès què en pensa de la presència de la
llengua als mitjans públics catalans, us dirà que vos mira amb enveja.
En compte, si li demaneu a un català del Principat, vos dirà que anem
molt malament.
Pel que fa a la demanda de classes en
català, el problema és que s'ha presentat aquesta notícia com la
conseqüència d'una forta pressió social, i alguns han celebrat el fet
com la primera volta que el català arribava a les escoles de l'Alguer.
No és ben bé així, i per bé que la notícia sigui important és menester
mirar la qüestió amb realisme. I no hi ha millor manera de fer-ho que
posar en context les notícies recents, repassant com els algueresos van
aprendre català, per millor comprendre la importància i els punts
crítics de les novetats en l'ensenyament a les escoles alguereses.
Primer de tot, no és veritat que per primer cop el català ha arribat a les escoles. Paradoxalment,
l'alguerès era present en l'ensenyament públic fins als anys vint del
segle passat, on era utilitzat per ensenyar italià als pocs nens que
freqüentaven les escoles públiques. El mètode, difós a tot Itàlia, tenia
com a finalitat la difusió de l'italià fent servir els "dialectes", i
fins i tot existien diccionaris ad hoc que els mestres feien servir. Un
d'aquests mestres era Joan Palomba, que amb Ramon Clavellet i
Joan Pais fou un dels protagonistes del moviment cultural que volia
refer els lligams amb Catalunya. Llavors, si bé pràcticament tots
coneixen el català, ningú ho sabia escriure correctament.
Els algueresistes no l'havien après a l'escola, i de fet sovint en la
correspondència amb catalanoparlants "continentals" (llavors, sobretot
eren del Principat) els algueresos demanen gramàtiques, diccionaris
i altres instruments per perfeccionar la mateixa llengua. La redacció
d'una gramàtica del català de l'Alguer serà un factor que provocà
divisions, i la seva publicació, l'any 1906 per part de Palomba, va
generar una forta crisi dins dels intel·lectuals algueresos. La
gramàtica, però, serví a poc perquè amb la instauració
del règim feixista la política lingüística canvia, i des d'una
tolerància instrumental dels primers anys del règim, es passa a la
prohibició. Si abans podia ser un instrument per ensenyar l'italià, ara
és una relíquia que cal eliminar. Però, la falta de finançament i la
guerra mundial fan impossible realitzar aquest procés.
Per tornar a veure algú ensenyar els fonaments de la gramàtica catalana, hem d'esperar els anys cinquanta.
Durant la postguerra, hi ha un moviment de recuperació de la llengua i
dels lligams amb els territoris de parla catalana, que quasi tots viuen
una situació de repressió, política i cultural. Gràcies a dues figures,
Antoni Simon Mossa i Rafael Catardi, l'associació Centre d'Estudis
Algueresos promou cursos de català, adreçats en gran part a població
adulta. No es tracta d'ensenyar l'idioma, que és encara el més difós,
sinó d'alfabetitzar. L'Alguer ha participat marginalment al procés de
normalització del català, i la circulació de llibres era molt limitada:
pocs sabien escriure, i ho sabien fer perquè autodidactes. Els cursos
van prendre el nom d'escoleta del bon pescador, i eren els primers
que es van organitzar regularment. Llavors no es pensava a fer arribar
el català a l'escola pública, era un context completament diferent del
d'avui.
Després del 1968, a tot Sardenya es pren
consciència de la importància de protegir la identitat, i doncs la
llengua, amenaçades pels canvis provocats pel procés de construcció
nacional, i els canvis econòmics que afecten l'illa. Abans, la
identitat sarda no estava en perill. En això, l'Alguer ha estat pioner a
l'illa. En aquell moment l'Estat Itàlia no reconeix ni el sard ni el
català com a llengües, simplement són dialectes, i els activistes sards
van començar una batalla per obtenir aquest reconeixement. És el pas
previ perquè les escoles públiques puguin ensenyar en sard i en català.
Malauradament, els primers resultats arribaren només entre 1997 i 1999,
quan primer la Regió Autònoma de Sardenya, i després l'Estat Italià, van
aprovar una llei que reconegui les minories lingüístiques, entre les
quals sards i algueresos. Finalment, per primer cop de forma oficial,
els alumnes poden fer unes hores d'activitats didàctiques en català. Es
tracta del projecte Palomba, començat l'any 1998, i que fins al 2011 ha
estat l'única ocasió pels alumnes algueresos de rebre educació en català
dins de la instrucció pública.
Quin impacte ha tingut
aquesta experiència? No hi ha dades a disposició, però aquella generació
d'ensenyants que, als seixanta, no van transmetre la llengua als seus
fills, eren els mateixos que entre 1998-2011 van participar en el
projecte. Com a mínim, hi va haver un canvi de mentalitat, i
sobretot es va realitzar una important cooperació entre Municipi i
Generalitat, base per a futures experiències. Des del punt de vista
quantitatiu, però l'impacte deu haver estat mínim: eren només unes
hores, i eren opcionals. Tancada aquella experiència, aprendre català a
l'Alguer ha estat possible només fora de la instrucció pública, en gran
part gràcies a l'Escola d'Alguerès Pasqual Scanu, fundada als
anys vuitanta i que ha sigut fonamental per la difusió de la llengua.
Doncs, per què ara es diu que estem davant d'un canvi tan rellevant?
L'any 2019 la Presidència del Govern sard és a les mans del Partit Sard d'Acció, que històricament ha representat el sardisme. El
govern sardista, aliat amb la Lega de Matteo Salvini, vol donar nou
impuls a la política lingüística i a la valorització de la cultura
sarda, i per això es posa mà a la legislació que fins llavors existia.
La idea és aquella de racionalitzar, i unificar en una llei, els
proveïments en matèria lingüística que s'havien promulgat, de manera poc
organitzada, en els anys anteriors. També es volen superar divisions,
que han impedit aplicar la política lingüística en els anys precedents.
La notícia, en àmbit català, ha estat presentada com la primera volta
que la llengua era reconeguda oficialment, i podia ser ensenyada a les
escoles. No era la primera volta, era un pas important perquè es
racionalitzaven lleis ja existents, i es posaven uns recursos econòmics
que abans, per falta de voluntat política, no s'havien mai posats.
En
aquest context, les institucions municipals, amb la col·laboració
d'aquelles sardes i la participació de la Generalitat i de l'Institut
Ramon Llull, han començat a organitzar l'ensenyament en català a
l'Alguer. El primer problema ha estat la selecció del personal
docent, una qüestió complicada pel fet que a l'Alguer el català, com hem
dit, no ha estat quasi mai matèria d'ensenyament a les escoles
públiques, i només uns pocs han fet estudis de filologia o llengua
catalana, a Sàsser o en alguna universitat catalana. Falten professors, i
aquells que es van formar com a docents a Sardenya han fet tots els
estudis en italià, per ensenyar en italià, i tècnicament no tenen el
certificat de català. Un problema ben gran, com es pot entendre. Per
trobar una solució, el setembre del 2021 es va convocar un examen per
obtenir el certificat C1 de català, i així poder tenir l'habilitació a
l'ensenyament. Un prova que, donat que el curs escolar comença als
inicis de setembre, ha arribat tard. A desembre, es va obrir el termini
per demanar l'ensenyament en i de català, a través d'un formulari en
línia que els genitors han d'omplir, i a principis de febrer s'anuncia
que unes 400 famílies ho van fer. Ara, és menester esperar que es
programin les activitats didàctiques, i que se seleccionin els
ensenyants capaços de portar-les a terme.
És
una notícia important, però només és un pas en un recorregut gens fàcil.
Primer de tot, és clar que la decisió arriba tard, ja que el curs
escolar acaba en pocs mesos. Segon, el personal docent ha
demostrat el coneixement de l'idioma, però no té experiència docent en
català, com tampoc té formació. Aquest és un punt especialment crític,
perquè quan es va plantejar la llei alguns van observar com la
Generalitat podia proposar formació als futurs docents, o fins i tot
algú va parlar de docents catalans enviats a les escoles sardes. Aquí,
la negativa per part sarda ha estat rotunda: els ensenyants han de ser
sards, i formats a Sardenya i amb experiència realitzada dins del
sistema italià. És una decisió que, des d'un punt de vista insular, es
pot entendre, que, però per la peculiaritat de l'Alguer exclous tots
aquells que han emigrat, i s'han format i han fet experiència, en
universitats catalanes. És un senyal que encara cal treballar per la
cooperació transfronterera entre Sardenya i Catalunya, una cooperació
que passa per l'Alguer. L'ensenyament és un terreny delicat, en què
podem enfortir aquest lligam, o definitivament posar-lo en perill.
[Font: www.racocatala.cat]