quinta-feira, 19 de novembro de 2026

Joan-Francesc Castex-Ey: «Escriure en català, ací, te fa sentir marginat»

Entrevisten una de les veus literàries més singulars de la Catalunya del Nord actualment 

Joan-Francesc Castex-Ey

Escrit per Salvador Vendrell

Al Centre Cultural Català de Perpinyà, mentre la ciutat sembla debatre’s entre la memòria i l’oblit, conversem llargament amb Joan-Francesc Castex-Ey, una de les veus literàries més singulars de la Catalunya Nord actualment. Ens hi acompanya el fotògraf Francesc Vera, que va capturant silencis i gestos, i també Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, que intervé sovint en la conversa amb preguntes precises i mirades compartides. 

Castex-Ey parla amb una barreja de serenitat i inquietud. Fill de pagès, geògraf de formació i escriptor per necessitat interior, ha construït una obra profundament marcada per la natura, la poesia, la llengua i una certa consciència tràgica del temps que vivim. La seua és una literatura feta des de la perifèria —geogràfica i cultural—, però amb una ambició universal i espiritual que travessa poemaris, novel·les i peces teatrals. 

Durant una bona estona, conversem sobre la resistència del català a la Catalunya Nord, sobre la relació entre poesia i pensament, sobre el paisatge devastat dels afores de Perpinyà, sobre la fascinació pel cosmos i també sobre la soledat d’escriure en català a França / dins l’estat francès. Castex-Ey no dramatitza, però tampoc edulcora res. Sap perfectament des d’on escriu: des d’un marge que, precisament per això, li permet mirar el món amb una intensitat especial.

Joan-Francesc Castex-Ey, El darrer mot, Paraules, 2026

Els orígens: una infància entre la plana i la llengua

Vas nàixer a Perpinyà l’any 1977 i has crescut a la Catalunya Nord. Quin era el paisatge humà i cultural que t’envoltava de petit?

La plana del Rosselló, amb el Canigó al fons, l’Albera… Soc fill de la plana, fill de pagès. Un paisatge de garrigues, presseguers i vinyes. És el meu paisatge original…

I la família?

Amb un pare de Perpinyà i d’Òpol —Òpol, que és a les Corberes catalanes— i ma mare dels Aspres i del Vallespir. Mon pare era pagès i ma mare infermera.

Quina era la llengua de casa?

Els avis parlaven català. Amb els pares era diferent, perquè sí que saben català, però amb nosaltres sempre han parlat una barreja de francès i un xic de català. Jo, amb els meus germans, parli francès.

Tens algun record de petit relacionat amb el català?

Com que els avis parlaven català, vaig poder veure el català viu. Fa quaranta anys el català encara corria pels carrers.

Joan-Francesc Castex-Ey a La Llibreria, Perpinyà 

Ací, vols dir a Perpinyà?

Als pobles, sobretot. A Perpinyà no tant, però hi havia més català que ara.

Per tant, el català no et va vindre després: et venia de casa.

Sí, però després va arribar la conscienciació de la problemàtica, un interès renovat pel català. Vaig haver de treballar molt la llengua. Cap als vint anys vaig prendre consciència que el català era una llengua minoritària. En aquell moment hi havia un ambient cívic, cultural i també polític molt diferent. Hi havia el lema “Perpinyà la catalana” del batlle Jean-Paul Alduy. Això va ajudar molt a prendre consciència de la realitat del català i de la identitat.

Explica millor això de l’Alduy als nostres lectors, que molts no coneixen la història d’ací —diu Víctor.

Jean-Paul Alduy, fill de Paul Alduy batlle de Perpinyà, també ho serà entre 1993 i 2009. És tota una dinastia. Jean-Paul Alduy tenia una política de promoció del català, de la identitat catalana i de les relacions amb Barcelona. També va ser força important per a jo el món associatiu.

                                                 Joan-Francesc Castex-Ey, El trencament, Trabucaire (2018)

Quines associacions hi havia aleshores?

Encara hi són —Arrels, Òmnium, Aire nou… Potser ara tenen una empenta diferent. Jo no soc de les escoles de La Bressola. Els meus pares no me van portar a escoles catalanes. Tota la meua escolaritat va ser en francès. Però sí que puc dir que el món associatiu i el context cívic i cultural van ser importants, com a alternativa a la realitat francesa.

Hi ha algun cas concret, alguna persona o associació que et marcara especialment? —pregunta Víctor.

Com que soc lletraferit, trobar-me amb Jordi Pere Cerdà per exemple va ser molt important. Era una de les veus més profundes i decisives de la literatura nord-catalana del segle XX. També hi havia moltes publicacions en català, moltes més que ara. Jo seguia tota aquella activitat literària i això me va empènyer cap al català i cap a l’escriptura.

                              Joan-Francec Castex-Ey, al Casal Jaume I de Perpinyà 

A casa tenies llibres?

Sí. Ma mare llegeix molt; mon pare, no tant.

En català?

Sí. El meu avi matern tenia llibres en català i ara els tinc jo.

Sabries dir-ne alguns?

Poesies de Maragall i de Pons, sobretot. Segurament això també va tenir un impacte en la meua escriptura.

Escriure en català: una elecció íntima i militant

Què representa per a tu llegir i escriure?

Tinc l’escriptura a dintre. La necessitat d’escriure. No sabria destriar una cosa de l’altra. Crec que llegir i escriure són igualment importants.

Vas estudiar Geografia a la Sorbona.

M’agradaven molt les humanitats. Vaig estudiar Geografia perquè m’interessaven els espais, els paisatges i les comunitats humanes, i volia comprendre’ls. Però també hauria pogut estudiar Lletres. De fet, ara tinc un doctorat en lletres amb una tesi sobre la visió del cosmos en la literatura nord-catalana.

La Geografia t’ha aportat alguna cosa sobre les identitats frontereres? És un tema que apareix en la teua obra.

Sí, segurament la geografia te dona una mirada sobre la diversitat i sobre la geografia humana. Quan ets geògraf normalment t’agraden els viatges, recórrer territori, descobrir, comparar. I t’adones que el cas d’aquí no és pas únic.

Des del principi escrivies en català?

No. Primer escrivia en francès. Cap als vint-i-cinc anys me vaig posar a escriure en català.

                          Joan-Francec Castex-Ey, La frescor de les nits, Les Presses Littéraires (2015)

I per què canviares de llengua?

Com que vaig començar escrivint poesia, el català era una eina que me convenia més, íntimament i amb aquest gènere. Però també hi havia una dimensió militant: el desig d’il·lustrar una llengua maltractada. Hi havia un sentiment d’injustícia.

Era molt difícil publicar en català, m’imagine —diu Víctor.

Sí. De fet, les primeres publicacions van ser autoeditades. Després, a poc a poc, vaig poder publicar en editorials d’aquí, com El Trabucaire. Actualment, també hi ha Edicions Paraules, on he publicat el meu últim poemari.

Quins autors nord-catalans et van marcar durant la formació?

Jordi Pere Cerdà, Josep Sebastià Pons… els grans poetes, diguem-ne. També els nostres novel·listes, però jo soc més de poesia i pensament que no pas de novel·la.

Et vas sentir hereu d’una tradició nord-catalana o vas construir el teu propi camí?

Crec que, tot inspirant-me en els poetes nord-catalans, vaig construir el meu propi camí. M’he sentit bastant sol. De la meua generació no hi ha pràcticament ningú que escrigui en català. La generació de Joan-Lluís Lluís, per exemple, encara eren uns quants, però després és un desastre.

Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

La llengua, la transmissió i el futur

Has treballat a la Casa de la Generalitat a Perpinyà?

Sí, i encara hi treballi. Després d’un tall i d’uns quants anys fent diferents feines de professor i formador. Al món institucional o acadèmic vinculat al català hi vaig arribar quasibé per atzar. Per al primer període a la Casa de la Generalitat vaig enviar una sol·licitud i vaig tindre sort perquè hi havia una baixa per maternitat.

Com que no vinc d’una família ni catalanista ni polititzada, hi vaig arribar tot sol, amb el meu perfil professional i intel·lectual.

Què significa ser català avui a la Catalunya Nord?

El sentiment identitari encara és fort. Molta gent encara se sent catalana. No sé si és majoritari, però continua tenint força. Ara bé, aquest sentiment de pertinença no passa necessàriament per la llengua i, fins i tot, escriure en català o apostar pel català te fa sentir marginat.

Ahir ens va passar una cosa molt estranya. Després de pagar en un restaurant, un cambrer ens va demanar disculpes pel seu català. Un català pràcticament inexistent.

La llengua ha guanyat prestigi. No hi ha pas més vergonya. Els meus avis sí que en tenien. L’estat francès els havia ensenyat a sentir autoodi. Hi va haver tot un condicionament, especialment a l’escola. Hi havia càstigs per parlar català.

                                       Joan-Francec Castex-Ey, Nosaltres, els Set Homes, Forment (2023)

Podries contar alguna cosa sobre aquests càstigs?

Te pegaven amb la regla als dits per parlar català. Hi havia humiliacions, cartells amb la injunció “Parlez français, soyez propres” —Parleu francès, sigueu nets. Els meus avis tenien això completament interioritzat. Cal tenir en compte que eren gent nascuda a començament del segle XX.

Podem dir que la llengua ha guanyat prestigi, però ha perdut parlants?

Sí. Ja no hi ha aquella vergonya, però ha perdut el gruix de parlants naturals.

Escriure i ensenyar formen part d’una mateixa vocació o són camins paral·lels?

L’ensenyament va venir després. Però hi ha una relació clara: la transmissió. Escriure en català dins un context com aquest implica inevitablement aqueixa problemàtica de la transmissió, i l’ensenyament també. De cara al futur, probablement escriuré menys poesia. De fet, dic que el darrer poemari —El darrer mot— serà l’últim.

Això ho diem tots.

En el meu cas crec que sí. Potser escriuré assaig. Segurament l’ensenyament i la recerca agafaran més pes.

                       Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

Explica en quin sector de l’ensenyament treballes.

Soc professor de català a la Casa de la Generalitat. Tinc alumnes adults, majoritàriament gent gran d’ací, catalans, però també persones de França endins que s’han jubilat aquí i volen aprendre la llengua. Hi ha una mica de tot: gent de mitjana edat i també alguns joves. Doni els nivells A2 i B1. 

A més, tinc un taller d’escriptura a la universitat amb estudiants de llicenciatura de català i hi faig recerca en literatura nord-catalana.

La teua recerca geopolítica transfronterera condiciona la mirada literària?

No tant, ara. Aquestes temàtiques han perdut pistonada per a jo. D’ençà que soc doctor en Lletres m’interessen més els temes literaris i les meues recerques s’orienten sobretot cap a la poesia i el pensament.

I com s’inicia la teua trajectòria d’escriptor? Quin va ser l’impuls creatiu?

Vaig començar amb la poesia. Després he escrit altres coses, com ara relats, contes, novel·la i teatre. Però la poesia és el gènere que més me correspon…

                       Joan-Francec Castex-Ey, Menudall d’ànima, Curbet (2015)

Natura, poesia i espiritualitat

La sang i la saba (autoeditat, Perpinyà, 2008); Salvatge (TDO Editions, Perpinyà, 2010); La matriu (Trabucaire); Ruta major / La grande route —edició bilingüe català-francés— (Éditions Les Presses Littéraires, Saint-Estève, 2014); Menudall d’ànima...

La sang i la saba, Salvatge i La matriu formen una trilogia. Hi parli un munt de la natura, de com impregna la nostra vida, perquè nosaltres també sem natura.

Podem dir que són una forma d’arrelament, de resistència o d’exploració interior?

Sí, tot a l’encop. El fet de ser fill de pagès i haver estudiat Geografia fa que la qüestió de l’arrelament sigui molt important per a jo. Arrelament i introspecció van junts.

La teua obra evoluciona cap a formes més híbrides. És una necessitat expressiva o una decisió deliberada?

Jo diria que el meu bagatge lingüístic ha evolucionat i s’ha ampliat, i això m’ha permès de tocar altres gèneres. Crec que la poesia era més fàcil al començament. Després me vaig posar a escriure novel·la, narrativa breu o teatre. Ara tinc una capacitat lingüística que no tenia al començament.

L’escriptor Joan-Francesc Castex-Ey i la llibretera Joana Serraa La Llibreria, Perpinyà 

Canvia també la manera d’escriure?

Sí. El fet de canviar de gènere modifica necessàriament les formes. Però, malgrat tot, la poesia és present en cada cosa que faig. Fins i tot en la narrativa i el teatre,  crec que la meua escriptura, independentment del gènere, sempre és poètica.

Molt aforística…

Sí. Aforística i metafòrica.

Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien (2016) és un llibre bilingüe on trobem una barreja de narració, assaig i moments poètics.

Són com petits retrats. L’escriptura és poètica, tant per les imatges com per la manera de parlar. També hi ha reflexió. La literatura poètica i la literatura del pensament són els dos gèneres que més m’agraden, i això necessàriament es traspua en l’obra.

Hi ha molta reflexió, però també molt de simbolisme. Com combines aquestes dues coses?

És una barreja de creativitat pura, de poesia, i també de reflexió i racionalitat. Signes sensibles. En la poesia pot haver-hi saviesa i pensament, però és un pensament diferent del filosòfic. És un pensament més incandescent, més viu, més carnal.

El trencament (Trabucaire, Perpinyà, 2018) és la teua primera novel·la, un relat d’anticipació situat en un futur asfixiant, l’any 2064, on combines acció i reflexió. És una advertència o una extrapolació del present?

Les dues coses. És una ficció amb, probablement, un missatge.

Joan-Francesc Castex-Ey, Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien, Les Presses Litteraires (2016)

En El trencament, d’alguna manera, expliques què és la poesia dins d’una narració? —pregunta Víctor.

Sí, efectivament. Hi ha molts moments força poètics: en les descripcions, en els sentiments, en els ambients. La poesia pot fer aflorar realitats amagades. Només la poesia pot fer això amb el seu llenguatge especial, la seua plàstica. I és una eina que també pot fer servir la narrativa.

Hi ha també un tema molt clàssic: la tensió entre el món urbà i la natura salvatge. És una tensió que travessa tota la teua obra?

Sí, hi és molt present. Potser no tant en l’últim poemari, perquè allí el centre són els mots.

La natura és també una forma d’escapament o de salvació en la teua vida personal?

Sí. El fet que ara visqui al Conflent no és casualitat. Som fugit de la plana i de Perpinyà, del seu ambient irrespirable. És una fugida, segurament. Me costa veure com ha acabat la plana del Rosselló, plena de cotius, urbanitzacions i centres comercials. No és la que vaig conèixer de petit. Ara, també simplement m’agrada la muntanya conflentina i la comarca.

Tu eres ets de Banyuls dels Aspres?

Sí. Tota la meua infància la vaig passar allí.

I per què has triat Rigardà?

No podia anar-me’n a la Cerdanya, massa lluny. Treballi a Perpinyà. Rigardà és a mig camí, però ja dins del Conflent.

Podríem dir que en El trencament hi ha també una dimensió espiritual?

Sí. La meua obra se pot llegir com una trajectòria espiritual, com un camí interior, una via cap a una possible transcendència. I el poemari que acaba de sortir, El darrer mot, és l’últim perquè crec que som tancat un cicle creatiu i un camí espiritual.

Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

La llengua, el teatre i el país que desapareix

Un poquet de teatre: La frescor de les nits. Allí planteges la desaparició de la llengua. Podríem dir que és el teu text més polític?

Potser sí. De tota manera, escriure en català ja és polític. Però segur que aquesta obra està més directament relacionada amb la situació cultural, lingüística i identitària de la Catalunya Nord. Hi plantegi la desaparició del català com un cataclisme climàtic. És un desastre comparable al canvi climàtic.

I per què tries el teatre per abordar aquesta qüestió?

Vaig pensar que el teatre podia permetre transmetre a l’encop un missatge i emocions, en directe. Era un bon canal. L’obra se va representar a Perpinyà, al teatre de la Universitat; a Pesillà de la Ribera; i a Arles de Tec.

Teniu alguna estimació de la gent que pot llegir en català a la Catalunya Nord? —pregunta Víctor.

La darrera enquesta seriosa, crec que del 2015, deia que un 60% de la població comprèn el català, un 30% el sap parlar i només un 10% seria capaç d’entrar en una llibreria i comprar un llibre en català. En canvi, hi ha un vuitanta per cent favorable a més ensenyament i més reconeixement de la llengua.

La llengua és un dels centres de la teua obra?

Sí, crec. En l’últim poemari, El darrer mot, tanqui precisament aqueixa reflexió. Els mots com a presó i com a alliberament; per dir i per callar; els mots que nos permeten desplaçar-nos, comprendre el món, crear. La relació entre el llenguatge i la vida, els altres.


Joan-Francesc Castex-Ey, L’odissea de Cosme, fill del vent, Òmnium Cultural Catalunya Nord (2025)

Pensament, cosmos i literatura des del marge

La teua obra té una dimensió gairebé còsmica. D’on prové aquesta mirada?

Sempre m’ha fascinat l’univers. Tinc records d’infantesa d’un sentiment d’estranyesa davant del món i de l’univers com a totalitat. Ara, nosaltres també sem univers. Després, a l’adolescència, tenia cosins molt científics que tenien un telescopi i fèiem sessions d’observació. Això me va impactar molt.

I et feies preguntes metafísiques? Qui som, què fem ací, on anem?

No només preguntes metafísiques. També hi havia la contemplació de l’univers. Ara costa més per la contaminació lumínica, però quan era adolescent encara era possible. És una experiència de bellesa, de magnificència i també de la nostra insignificança. Tot això ha marcat la meua obra.

Hi ha una bona combinació: pensador, geògraf, escriptor.

Geògraf no tant ara, però sí…

Escrius des de la identitat o des de més enllà?

Diria que al començament escrivia partint de la identitat. Ara potser he anat un pas més enllà, sense renunciar-hi.

Joan-Francec Castex-Ey i Salvador Vendrell al Casal Jaume I de Perpinyà 

Et sents part d’una Catalunya global o d’un espai perifèric però singular?

Jo sempre dic que soc català del nord, però tinc molt present la realitat dels Països Catalans i del domini lingüístic. Ara bé, hi ha diferències i una diversitat que és una riquesa i no s’hauria de veure mai com una ruptura. La Catalunya Nord existeix en si mateixa. La història nos ha fet diferents. Jo, per exemple, no tinc cap parent a l’altre costat de la frontera, encara que molta gent sí.

Tens relacions literàries a l’altre costat? —pregunta Víctor.

Soc lector de tota la literatura catalana. Relacions personals no en tinc gaires. Amb els valencians, més que amb els catalans del sud.

Tenim coses en comú.

Sí. Sem perifèries…

Què significa ser escriptor català a l’estat francès, avui?

Acabes marginat. Ser escriptor en català aquí és una llesta literària, però també política i vital. Jo som tingut sempre una vocació literària molt forta. Sempre som volgut escriure. Després vaig triar escriure en català, i això és una decisió emocional, vital i política, en el sentit noble de la paraula: denunciar una injustícia.

Víctor Labrado, Salvador Vendrell i Joan-Francesc Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà 


[Fotos: Francesc Vera - font: www.diarilaveu.cat]


quarta-feira, 18 de novembro de 2026

Les types d’occupation d’Israël et ce qu’ils révèlent sur l’expansionnisme sioniste dans l’après-7 octobre 2023

 

Construction de la colonie israélienne de Keshet en 1975.

Écrit par Gilbert Achcar

Pour saisir pleinement l’importance de ce qui se passe depuis le 7 octobre 2023 dans les territoires nouvellement réoccupés par Israël à Gaza et au Liban, il est nécessaire d’examiner le caractère de ces occupations par rapport aux précédentes menées par l’État sioniste. Comme on sait, la naissance même d’Israël est indissociable du fait de l’occupation. À la fin de la première guerre arabo-israélienne de 1948-49, le nouvel État proclamé le 15 mai 1948 sur plus de 56 % de la Palestine sous mandat britannique entre le Jourdain et la mer Méditerranée – le territoire attribué à « l’État juif » par la résolution de partage adoptée par l’Assemblée générale de l’ONU en novembre 1947 – se trouva finalement en possession de 78 % de la superficie du pays. 

Au cours de cette guerre, l’exode des Palestiniens fuyant par crainte des forces armées sionistes, y compris les bandes armées de l’extrême droite, comprit 80 % de la population arabe de l’ensemble du territoire saisi par Israël. Beaucoup fuirent tout en étant persuadés qu’ils pourraient rentrer chez eux une fois les combats terminés. Beaucoup d’autres furent forcés à partir. Les réfugiés palestiniens ne furent jamais autorisés à revenir à l’intérieur des frontières du nouvel État. Pour supprimer définitivement la possibilité même de leur retour, la plupart des 400 villes et villages arabes palestiniens dépeuplés furent détruits et rendus inhabitables. Un type initial d’occupation spécifique de la fondation de l’État d’Israël fut ainsi établi, que les Palestiniens et les Arabes appellent Nakba (catastrophe) depuis lors : une combinaison de « nettoyage ethnique » et de destruction de l’environnement bâti afin de prendre le contrôle total d’un territoire.

Réfugiés palestiniens lors de l'exode de 1948. Crédit : Fred Csasznik — couverture de « La naissance du problème des réfugiés palestiniens », par Benny Morris, domaine public

Le cas majeur suivant d’occupation israélienne ne se conforma pas au même type. En 1967, Israël ne réitéra pas le nettoyage ethnique de la Nakba dans les territoires palestiniens dont il s’empara dans la guerre des Six Jours. Ou, plus précisément, il ne le réitéra pas à la même échelle : il y eut effectivement des cas de dépeuplement forcé et de destruction de l’environnement bâti qui continuent jusqu’à nos jours, mais pas encore au point de constituer un épisode de nettoyage ethnique comparable à la Nakba. Une raison clé de cela était que la majorité de la population des territoires palestiniens nouvellement occupés (TPO) – la Cisjordanie et la bande de Gaza – se sont accrochés à leurs terres et demeures, sachant trop bien après l’expérience de 1948 quel serait leur sort s’ils fuyaient à leur tour. 

À la suite de cette nouvelle occupation, le cabinet israélien dominé par la gauche sioniste élabora un plan pour l’avenir des TPO, nommé d’après son principal architecte, alors ministre du Travail Yigal Allon : la plupart des zones densément peuplées, à l’exception de Jérusalem-Est annexée de facto, seraient rendues à la domination jordanienne dans un futur accord, tandis qu’Israël conserverait les zones jugées importantes pour des raisons de sécurité, à l’instar de la rive occidentale du Jourdain (la vallée du Jourdain), ou pour des considérations idéologiques, comme les abords de Jérusalem et d’Hébron. Le plan visait à annexer une grande partie de la Cisjordanie et de Gaza, mais sans la majeure partie de leur population afin d’éviter le dilemme de leur accorder la citoyenneté israélienne ou d’instaurer un apartheid officiel. Après la renonciation de la Jordanie à sa revendication sur la Cisjordanie en 1988, le plan Allon fut révisé en remplaçant la monarchie par la direction de l’Organisation de libération de la Palestine (OLP) dans le rôle de gardienne des zones de peuplement palestiniennes sous contrôle israélien avec l’annexion de facto du reste de la Cisjordanie. Cela fut mis en œuvre par le biais des Accords d’Oslo de 1993.

Tanks israéliens au Sinaï en 1967. crédit : Ronnie Kenigsberg Pikiwiki Israel, CC BY 2.5

L’extrême droite sioniste n’a jamais approuvé cette perspective. Depuis 1967, elle s’est engagée dans des opérations de nettoyage ethnique rampant, poussant constamment à la saisie de nouvelles terres en dehors des paramètres du plan Allon. Ce mouvement s’est accéléré lorsque le parti d’extrême droite Likoud arriva au pouvoir en 1977, et il s’est emballé depuis que le cabinet israélien actuel, formé en décembre 2022 sous la présidence de Benyamin Netanyahou et incluant toute la gamme de l’extrême droite sioniste, a tiré profit du choc immense créé par l’attaque menée par le Hamas le 7 octobre 2023. 

Il y eut cependant un cas de nettoyage ethnique à la manière de 1948 dans un territoire saisi durant la guerre de 1967 : il ne s’est pas produit dans la Palestine historique mais sur le plateau du Golan syrien, dont la majeure partie fut occupée au cours de cette guerre. L’intention d’Israël a toujours été de conserver ces terres en permanence, pour des raisons militaires avant tout. C’est pourquoi il y réitéra le type de nettoyage ethnique de 1948 : dépeuplement par une combinaison de fuite et de déplacement forcé, suivi d’une interdiction de retour et de la destruction massive de l’environnement bâti (plus d’une centaine de villages). En 1981, le gouvernement du Likoud annexa de fait le plateau du Golan occupé – une annexion que les États-Unis ont été les premiers à reconnaître en 2019 sous Donald Trump.

Invasion du plateau du Golan par l'armée israélienne. Crédit : Bureau de presse du gouvernement (Israël), CC BY-SA 4.0

De ce bref examen du bilan historique, il apparaît clairement que l’occupation israélienne recourt au nettoyage ethnique par dépeuplement et destruction – accompagnés de colonisation, bien entendu – partout où l’objectif est une annexion totale ; mais pas dans les terres qu’Israël entend rendre à la souveraineté arabe (le Sinaï égyptien occupé en 1967 en est un exemple). Ce fait a des implications claires pour les territoires de Gaza et du sud du Liban qu’Israël a réoccupés depuis le 7 octobre 2023. Gaza a été le théâtre d’une réitération extrême du type de nettoyage ethnique de 1948 : expulsion / déplacement de la population au moyen d’une guerre génocidaire, et destruction de l’environnement bâti à un degré d’intensité historiquement sans précédent, à l’exception du bombardement atomique d’Hiroshima et Nagasaki. Le Sud-Liban, où Israël contrôle une « zone de sécurité » qui fait plus du double de la superficie qu’il occupe actuellement à Gaza, a été soumis à un traitement similaire, excepté la dimension génocidaire. La « zone de sécurité », où l’objectif est une occupation à long terme, a été dépeuplée par la combinaison habituelle de fuite et d’expulsion, interdiction de retour et destruction massive de l’environnement bâti. 

L’intention finale du gouvernement israélien actuel doit donc être claire pour tous : il s’agit de l’annexion de la plus grande partie possible de la bande de Gaza – dont Israël occupe actuellement près de 70 % tandis que des responsables gouvernementaux israéliens de premier plan ne cachent pas qu’ils souhaitent la réoccupation du reste – ainsi que l’annexion de la « zone de sécurité » d’environ 600 km² au Sud-Liban. Aucune figure majeure de l’opposition israélienne à la coalition gouvernementale n’a catégoriquement répudié cette intention. L’homme désigné pour tenter de former un gouvernement à la suite des récentes élections au parlement israélien, la Knesset, le général Gadi Eisenkot – chef d’état-major de l’armée de 2015 à 2019 et connu pour avoir élaboré la doctrine visant à détruire l’environnement civil des forces ennemies, une doctrine en violation flagrante du droit international mise en œuvre pour la première fois au Liban en 2006 – a même souligné la « continuité entre les gouvernements » au sujet de Gaza et du Liban, dans un entretien avec le Times of Israel le 6 octobre dernier. En somme, sans pression internationale ferme pour en dissuader l’État sioniste et le forcer à se retirer des territoires nouvellement réoccupés, le scénario annexionniste risque fort de prévaloir, anéantissant toute perspective de paix régionale.

 

Gilbert Achcar est un chercheur et écrivain franco-libanais qui enseigne à l’École des études orientales et africaines (SOAS) de l’Université de Londres. Il est notamment l’auteur de Marxisme, orientalisme, cosmopolitisme, de Gaza, un génocide annoncé et plus récemment de l’ouvrage Les guerres de l’empire américain au Moyen-Orient, aux éditions La Dispute.

 

[Source :  www.frustrationmagazine.fr]


terça-feira, 17 de novembro de 2026

«Fatherland» di Paweł Pawlikowski

Nel raccontare il difficile rientro in Germania dello scrittore Thomas Mann nel 1949 con la guerra fredda ormai in corso, Paweł Pawlikowski sceglie di tornare a trattare, per una terza volta, il difficile periodo di divisioni e di tensioni seguito in Europa alla Seconda Guerra Mondiale. Premio della regia – ex equo al Festival di Cannes di quest’anno, caratterizzato da uno splendido bianco & nero e da una magnifica interpretazione.

di Cinzia Cattin

Fatherland. Voto ****. 

Con Fatherland vincitore del Premio della regia – ex equo al Festival di Cannes il regista polacco Paweł Pawlikowski sceglie di tornare a trattare ancora una volta, così come aveva già fatto in Ida e in Cold War, del difficile periodo di divisioni e di tensioni seguito in Europa alla Seconda Guerra Mondiale. Questa volta però lo affronta partendo da una vicenda storica: il ritorno in Germania nell’estate del 1949, quindi in piena Guerra fredda, del celebre scrittore tedesco Thomas Mann con la figlia Erika.

Dopo ben sedici anni di esilio negli Stati Uniti, e l’acquisita cittadinanza americana, lo scrittore premio Nobel fu infatti invitato a tornare in occasione dei festeggiamenti per l’anniversario dei 200 anni dalla nascita di Goethe. L’evento fu un caso unico perché celebrato in contemporanea sia dalla Germania Est che dalla Germania Ovest. Il ritorno in patria di Mann riscosse quindi un grande interesse mediatico nella Germania divisa, tanto che molti quotidiani del tempo seguirono con dettagliate descrizioni i movimenti dello scrittore.

Nella sua narrazione Pawlikowski ricrea con grande rigore, in particolare nei dialoghi, i due più importanti eventi riportati dalla stampa: il discorso dello scrittore al “Deutsches Nationaltheater” di Francoforte, città natale di Goethe, e quello tenuto a Weimar, la città dove il grande scrittore visse più a lungo.

Sandra Hüller

Nonostante Fatherland racconti il viaggio di Thomas Mann la scena d’apertura introduce brevemente la figura ormai delusa dalla vita e dall’arte di Klaus Mann (August Diehl), il secondogenito dello scrittore, e autore del romanzo pubblicato postumo Mephisto. È risaputo che il legame fra padre e figlio sia sempre stato piuttosto tormentato e sofferto, e il regista Pawlikowski sceglie in questo modo di conferirgli un rilievo notevole, così che l’ombra del tragico destino di Klaus rimane presente, sebbene sospesa, lungo tutto il film, fino alla toccante e malinconica scena finale.

Ma ecco, quindi, in Fatherland l’attore tedesco Hanns Zischler, che aveva debuttato con Wim Wenders in Nel corso del tempo e lavorato per Jean-Luc Godard in Germania nove zero, trasformarsi nel perfetto sosia del premio Nobel per la Letteratura alle prese con il rientro nella sua terra natale, la Germania, uscita dilaniata da anni di guerra, nonché colpevole di un atroce genocidio e divisa in due da un muro. Una terra con la quale condivide sì la stessa lingua, ma non il più vicino pesante passato: con la salita al potere del nazionalsocialismo Mann aveva scelto la via dell’esilio.

Un ritorno quindi non facile per lo scrittore, che si ritrova catapultato nell’atmosfera politica, carica di ambiguità e rigurgiti del passato, ed esposto ad un alto rischio di finire strumentalizzato. Mentre lui stesso è costretto ad affrontare la perdita familiare e violenta del figlio Klaus che, proprio durante il soggiorno dei Mann in Germania, compirà il gesto estremo del suicidio in una camera d’albergo a Cannes.

In grande sintonia con Hanns Zischler è l’attrice tedesca, ormai diventata una star internazionale, Sandra Hüller (Toni Erdmann, Anatomia di una caduta, La zona d’interesse, Rose) che, come ormai ben sappiamo, sa conferire un carattere personale e realistico a tutti i suoi diversi personaggi. Inutile dire che qui riesce perfetta nella parte della devota e mascolina figlia Erika, dotata per le lingue e quindi indispensabile al padre, e capace, forse, di un maggior senso critico per la situazione che si ritrova ad affrontare, e, sicuramente, di un maggiore legame affettivo nei confronti del fratello Klaus, del padre.

La ricostruzione storica del ricevimento organizzato all’Hotel di Francoforte per lo scrittore ben descrive la difficile e contrastata situazione nella quale i Mann si sono ritrovati. Qui Pawlikowski pone in evidenza l’acceso e spinoso incontro-scontro con i relitti ancora viventi di un passato nazista, come fra gli altri con l’attore Gustaf Gründgens (Joachim Meyerhoff), ex marito di Erika, e con i nipoti di Richard Wagner, che nel film sono alla ricerca di salvare il lascito e l’onore familiare; ma anche – forse un po’ meno – l’accoglienza organizzata da un apparato comunista già ben pompato di propaganda e servilismo.

Nel film vengono messe in risalto, così, le varie critiche mosse all’autore dai suoi delatori, o esposte da una certa parte politica, e allo stesso tempo le proposte e le onorificenze, invece, dall’altra.

Hanns Zischler e Sandra Hülle

In Fatherland ritroviamo lo stesso marcante rigore compositivo dei precedenti film del regista polacco. La fotografia porta come sempre la firma di Lukasz Zal (che ha firmato pure i capolavori La zona d’interesse e Hamnet). Già nel formato ‘a tutto schermo’, 4:3, il prediletto di Paweł Pawlikowski, riconosciamo il suo stile severo e distaccato, quasi a volerci consegnare non una narrazione nel contesto di un film di finzione, ma dei fatti accaduti. Per questo il regista solitamente lavora con immagini di un limpido e impeccabile bianco e nero, più ricche di contrasto che non di sfumature e capaci di aumentare l’effetto di realismo.

Inoltre, c’è poco spazio per i movimenti di macchina, limitati a poche, rarissime scene, mentre prevale la camera fissa a riprendere tavolate imbandite a festa accompagnate da cori militari. Forse per questo nel complesso la narrazione risulta alquanto rigida e solo le esperte capacità interpretative degli attori riescono ad attutire un poco questo inflessibile, ma superbo componimento formale che lascia solo in parte trapelare i sentimenti. Per questo motivo, in chiusura, la rappacificazione finale risulta ancora più necessaria e potente: un momento di intensa poesia che smuove nel profondo l’anima.

Presentato in anteprima italiana alla Festa di Roma (sezione Best of 2026)

In sala dal 16 di ottobre.


Fatherland (Vaterland) – Regia: Paweł Pawlikowski; sceneggiatura: Paweł Pawlikowski, Henk Handloegten; fotografia: Łukasz Żal; montaggio: Piotr Wójcik; musica: Marcin Masecki; scenografia: Katarzyna Sobańska, Marcel Sławiński; interpreti: Sandra Hüller (Erika Mann), Hanns Zischler (Thomas Mann), August Diehl, Anna Madeley, Devid Striesow, Theo Trebs, Joanna Kulig; produzione: MUBI, OUR Films, Extreme Emotions, Nine Hours, Chapter 2; origine: Polonia/Regno Unito/Germania/Francia/Italia, 2026; durata: 82 minuti; distribuzione: Mubi 

 

[Fonte: www.close-up.info]