|
El problema de la identitat de la ciutat és que només es pot abordar des
del mite |
 |
| Joan Benesiu |
|
Escrit per Francesc Viadel Hi ha poques ciutats d’Europa que com Trieste conciten
entre els escriptors una curiositat i estimació tan amerada de nostàlgia. I
és, potser, perquè aquesta ciutat de tantes mixtures culturals i humanes és,
també, una ciutat escrita, podríem dir que en bona part el producte
meravellós d’un grapat dels millors escriptors d’Europa. Triestins van ser Italo Svevo, Giani Stuparic, Boris
Pathor, Umberto Saba, Bovi Bazlen, Scipio Slapater i Claudio Magris. I a
Trieste es van vincular per sempre més James Joyce, que va escriure a la
ciutat adriàtica bona part de Dublinesos, o Rainer Maria
Rilke, que va iniciar les seues elegies al castell de Miramare, a prop de
Duino. Entre els nostres escriptors, Joan Benesiu (Beneixama, 1971), és un dels
que potser millor ha estimat i tractat amb aquell racó isolat d’Europa, amb
aquella terra de frontera tan germànica com italiana com eslava com de ningú
i de tots. En Serem Atlàntida (2019),
Trieste, és un dels escenaris en què els seus dos protagonistes, Mirko
Bevilacqua i Clara, cercaran un món vertaderament insòlit. Una novel·la
celebrada que no podia tenir millor teló de fons. No és d’estranyar, per
tant, que haja estat l’escriptor escollit per parlar d’aquesta ciutat dins de
la col·lecció Ciutats per pensar Europa editada per la Universitat de
Barcelona. En Trieste. Una ciutat a plec de mapa (2024),
Benesiu aborda la triestinità des d’una
òptica literària i cultural on no pot faltar la mirada més personal i
fascinada. La primera vegada que l’autor la trepitja és en 2014 i,
sobtadament, resta desconcertat, com perdut en un paisatge estrany i difícil
de comprendre a colp d’ull: “On som? –escriu–, em vaig preguntar de seguida només posar els peus en
la ciutat, que no aterràvem a Itàlia? Per descomptat era Itàlia, però la
presència de l’esperit austríac es feia palès en els nous barris construïts
des que la ciutat era considerada port franc de l’Imperi austrohongarès; el
‘borgo Teresiano’, el ‘borgo Giuseppino’ fixaven una relació directa amb les
mansions habsburgueses de Viena, sols que la ciutat parlava italià i no eren
de cap manera invisibles els retolats continus en eslovè de carrers i cartes
de restaurants”. |
 | |
|
|
Explica Benesiu que hi ha molta literatura de
Trieste i sobre Trieste i en destaca com “l’assaig més enriquidor i eloqüent
sobre la ciutat, la seua literatura i la seua història” el d’Angelo Ara i
Claudio Magris, Trieste. Un’identità di
frontera. És el text
que, bàsicament, li ha servit a l’escriptor per confegir “aquesta breu i
limitada excursió per la ciutat i una part de la seua literatura”. Des de ben al principi, Benesiu assenyala el problema de
la identitat de la ciutat que només es pot abordar des del mite. Un problema,
adverteix, que no és nou i que s’arrossega des del moment en que
a la ciutat, austríaca des del segle XIV, comença a “notar-se la puixança italianitzant que prové del
moviment del Risorgimento i que aconseguirà la unificació de la Península,
amb l’excepció dels territoris de cultura italiana dominats per l’Imperi
austrohongarès”. És a partir d’aquest moment, escriu, que “tots els territoris de cultura italiana que
cauen sota els dominis de l’emperador Francesc Josep sentiran el batec de la
pàtria italiana que els crida i l’irredemptisme no farà més que guanyar
empenta”. Un fet que posarà en qüestió l’essència de la
ciutat, custodiada espiritualment per l’imperi austrohongarès i amb un hinterland eslau. A la última, més enllà de les disputes nacionals
bategava, també, per una altra part aconseguir fer d’aquella potentíssima
barreja un ciutat significant d’una realitat continental. Recorda, l’autor
que per a Magris en algun moment hi havia la idea de fer de Trieste: “una
ciutat-pont i una referència per a la connexió entre els universos llatins,
eslaus i germànics, i això és el que ocorre, segons ell, més o menys fins a
l’any 1848, amb
realitats culturals que saben de les
altres, que es tenen mínimament en compte”. Un reconeixement mutu que esquerdarà el
nacionalisme de manera que a partir d’aquest 1848: “l’alta cultura
es produeix o es pensa en alemany, la vida popular discorre en italià i els
eslovens aprenen a treure el cap en aquesta arquitectura política i ambiciosa
i difícil que significa l’Imperi austrohongarès de Francesc Josep”. I afegeix: “Amb aquesta complexitat, abordar la qüestió de
la triestinità resulta
poc menys que un impossible, perquè cada caràcter de dins de la ciutat queda
definit per la negació de l’altre i tots junts constitueixen, cada vegada
més, un univers de sords”. Fet i fet, tot seguint Ara i
Magris: “La
triestinidad existió en la literatura, su única patria verdadera, no
localitzable en ningún otro lugar de forma clara. Trieste, quizá más que
cualquier otra ciudad, es literatura, es su literatura. Svevo, Saba i Slapater
son menos escritores que nacen en ella y de ella, que escritores que la
generan y crean, que le dan un rostro, rostro que de otra manera, en cuanto
tal, quizá no existiría”. En 2019, Benesiu, torna per segona vegada a
Trieste. L’acull un
tal Walter, italià amb arrels d’Istria, que li demana pel seu interès per la
ciutat. Benesiu li assegura que persegueix: “l’estranyesa d’una emoció literària que sabia
que es referia a alguna cosa realment inexistent com la barreja de memòria,
la nostàlgia de no haver estat (…) ciutadà austrohongarès i la triestinità”. La resposta de Walter no pot ser més d’acord a
l’escenari. Li assegura que l’atractiu
d’actual no té res a veure amb aqueixes cabòries, ni amb la literatura, sinó
amb la confusió que hi havia als carrers entre els bojos i les persones
considerades amb seny. La resposta està en l’antic manicomi Ospedale
di San Giovanni i el psiquiatre de l’antipsiquiatria Franco Basaglia, que un
dia va decidir posar fi a l’internament dels malalts mentals i derrocar els
murs de l’hospital: “La follia –escriu Benesiu– havia de ser inclosa
com una pertorbació de la normalitat que no podia alienar els drets dels
diferents, dels dissidents d’una identitat normalitzada”. Basaglia, comenta, va batallar de valent amb tot
el seu equip de Trieste per eliminar els manicomis, una proposta mèdica i
alhora política que va compartir amb Michel Foucault. Només per aquest passatge de l’alliberament dels
bojos en la ciutat d’enlloc paga la pena llegir l’aventura triestana de
Benesiu, viatjar a la fi d’Europa…, o a l’inici d’Europa. [Font:
www.diarilaveu.cat] |
