quarta-feira, 15 de abril de 2026

La donna più ricca del mondo

Bella storia (vera) e buon cast capitanato da Isabelle Huppert, ma il racconto è convenzionale e pieno di cliché, con una forte dimensione da rotocalco 

Raphaël Personnaz e Isabelle Huppert in La donna più ricca del mondo

di Emanuele Rauco

“Conta come ti vedono gli altri”. È la chiave di lettura di La donna più ricca del mondo: la pronuncia un fotografo alla protagonista, cambiando completamente la sua vita, oltre che la propria. Infatti, il film diretto da Thierry Klifa - in sala dopo il fuori concorso di Cannes 2025 e la presentazione al Festival del nuovo cinema francese di Roma - è ispirato a una vera storia che rielabora cambiando i nomi e poco altro: si narra di Marianne, la donna del titolo interpretata da Isabelle Huppert, erede di una potente ditta di cosmetici che subisce l’adulazione e il fascino di Pierre-Alain (Laurent Lafitte), il fotografo di cui sopra, il quale costruisce un’immagine pubblica vincente per l’imprenditrice e si fa ripagare da donazioni, regali, investimenti che finiscono per allarmare la famiglia.

Klifa, insieme a Cédric Anger e Jacques Fieschi, si ispira al caso Banier-Bettencourt che tenne banco su giornali e riviste d’Oltralpe tra gli anni ’80 e ’90, arrivando a conclusione giudiziaria solo nel 2016, per farne non un thriller o un dramma processuale, ma per raccontare il rapporto di una donna di potere con sé stessa, con il denaro e con quel potere. 

La donna più ricca del mondo

Strutturando il racconto per interviste, come se fosse un documentario, ma con un retrogusto da interrogatorio - infatti il film si apre con la retata della guardia di finanza per poi procedere a ritroso, il film racconta di un’ereditaria che non ha alcun interesse per la ricchezza che le è capitata, sa gestirla e farla fruttare, ma non combatte per essa, anzi pare quasi viverla come una gabbia, da cui ipocritamente cerca di fuggire proprio nel rapporto con Pierre-Alain, un’amicizia interessata, ma che paradossalmente resta sincera e “pura” proprio per questo.

Klifa racconta lo sguardo manipolatorio della ricchezza e il filtro che essa apporto allo sguardo dei ricchi, cerca di riflettere sull’importanza dell’immagine e della sua costruzione, ragiona su cosa significhi farsi guardare nel capitalismo moderno, come la persona pubblica sia indice di salute economico-finanziaria (c’è un accenno, purtroppo non approfondito, sul passato del marito di Marianne come collaborazionista di Vichy, raccontato attraverso l’ascolto dei telegiornali) più dei libri contabili; per questo, appare sensata la decisione del regista e del direttore della fotografia Hichame Alaouié di restituire una dimensione estetica da rotocalco. 

La donna più ricca del mondo

Peccato che in quella dimensione resti anche la narrazione, facendo mancare profondità al discorso, lasciando i protagonisti a navigare a vista dentro i cliché, soprattutto Lafitte che, pur portandosi a casa il César, sembra mimare e imitare la versione del gay vista ne Il vizietto; lo stesso Klifa vi rimane incastrato, indeciso tra ricostruzione fedelmente cronachistica e artificio narrativo esposto, e soprattutto, non riesce a gestire al meglio i tempi e toni del racconto, specie verso il finale, si rilassa, si sfilaccia e perde interesse proprio quando la tensione dovrebbe portare a una stretta.

La donna più ricca del mondo è uno di quei film che una volta avremmo definito “medi”, basati su una bella storia e su bravi attori, uno di quei tipi di produzione che sanciscono la salute di un’industria e di una cinematografia (e che quella francese stia bene, al netto dei problemi congiunturali, è fuori di dubbio); questo tenta anche di emanciparsi dagli schemi convenzionali, dai codici di racconto per cercare una strada più peculiare, ma l’eccessiva lunghezza e confidenza nei propri interpreti, i quali va detto sono bravi, ma lavorano su binari confortevoli, specie Huppert, impediscono il successo completo. Ed è un’impressione, un’apparenza, su cui Klifa al contrario di Pierre-Alain non riesce a operare più di tanto.

 

[Foto: Manuel Moutier - fonte: www.cinematografo.it]

Au Brésil, l’essor de l’immigration cubaine à Curitiba

Face au durcissement de la politique migratoire aux Etats-Unis, le nombre de demandes d’asile déposées par des Cubains au Brésil a presque doublé entre 2024 et 2025, dépassant désormais celui des Vénézuéliens, jusque-là en tête depuis dix ans.

Écrit par Anne-Dominique Correa 

Passeports à la main, Rosa Maria Borrero, 62 ans, et sa mère de 82 ans avancent timidement dans le couloir carrelé de l’organisation humanitaire Caritas, qui accueille les migrants à Curitiba, une ville de 1,7 million d’habitants située dans le sud du Brésil, dans l’Etat du Parana. « Nous sommes de Cuba », glissent les deux migrantes lorsqu’un jeune travailleur social, casquette sur la tête, les invite chaleureusement à entrer dans son bureau.

Arrivées dans la ville en bus deux semaines plus tôt, le 24 mars, la mère et sa fille ont vendu tout ce qu’elles possédaient à Cuba afin de financer leur voyage jusqu’au Brésil, dans l’espoir d’y trouver un avenir meilleur, loin des pénuries et des coupures d’électricité qui frappent leur pays natal, où la situation s’aggrave en raison du blocus américain sur les importations de pétrole de l’île. Ne connaissant personne à Curitiba et ne parlant pas portugais, elles ont été orientées vers cette organisation par le personnel de l’abri où elles logent, afin d’être accompagnées gratuitement dans la régularisation de leur situation migratoire. 

À leur image, de plus en plus de Cubains franchissent la porte de Caritas en quête de soutien. Face au durcissement de la politique migratoire aux Etats-Unis, où se concentre la majorité de la diaspora cubaine, le Brésil apparaît, d’après les Nations unies, comme le deuxième pays recevant le plus de demandes d’asile de ressortissants de l’île, derrière le Mexique, en raison de la politique migratoire ouverte du géant sud-américain. « Ici, les migrants peuvent travailler, avoir accès à la santé publique et aux aides sociales, même dans l’attente de la reconnaissance de leur statut de [...]

 

[lisez l'intégralité de ce billet sur https://www.lemonde.fr/international/article/2026/04/14/au-bresil-l-essor-de-l-immigration-cubaine-a-curitiba_6679940_3210.html]

Gautier Sabrià: «L'extrema dreta francesa ha reduït la catalanitat a una cosa simbòlica»

Plataforma per la Llengua ha nomenat el sociòleg Gautier Sabrià com a nou responsable de l'entitat a la Catalunya del Nord. Amb el nou encarregat de l'ONG a la zona més septentrional de l'àmbit catalanoparlant, EL TEMPS radiografia les constants vitals de la catalanitat i de la llengua pròpia en aquest territori. 

El sociòleg Gautier Sabrià

Escrit per Moisés Pérez 

—Vostè ha estat nomenat com a responsable de Plataforma per la Llengua a la Catalunya del Nord. Quin diagnòstic fa de la salut del català en aquest territori?

—Segurament, no viu els seus màxims moments de glòria. Ara bé, la llengua és viva i un exemple és que ambdós puguem fer aquesta entrevista en català. A casa nostra, de fet, tenim una manera de viure la catalanitat una mica diferent de la resta dels Països Catalans. Diríem que cada cop està menys vinculada a l'idioma, malgrat conservar el sentiment de pertinença a la catalanitat. Aquesta diferència es produeix per la feina de l'Estat francès per minoritzar la llengua.

—Hi ha, per tant, una identificació amb la catalanitat a pesar d'un ús del català en retrocés.

—Existeix, de fet, una frustració. Ho veig en molta gent del meu entorn: se sent catalana, però, en realitat, no sap dir gran cosa en la llengua catalana. A causa d'aquesta sensació, s'està produint un augment de l'interès per aprendre català i reconnectar amb la llengua. Hi ha persones que viuen com un dol el fet de sentir-se molt catalanes i, al seu torn, no saber expressar-se bé en català.

—Com es desenvolupa aquesta pertinença a la catalanitat més deslligada de la llengua?

—Diria que es dona una sensació inversa a la valenciana: si al País Valencià hi ha menys connexió amb la catalanitat i es parla més la llengua, a la Catalunya del Nord ocorre el contrari. Ens sentim plenament catalans. Per a nosaltres, és un orgull perquè ens fa una mica diferents de la resta de l'Estat francès. És el nostre particularisme i ens connecta amb els veïns del sud. A ma casa, ningú m'ha dit mai que era francès. Sempre ens hem identificat com a catalans. I no es tracta d'una anècdota, sinó que ocorre en moltes famílies. A la Catalunya del Nord, tothom té clara la seva identitat catalana.

—Ha percebut aquesta erosió de la vitalitat de la llengua?

—La meva generació, per exemple, fou de les últimes a viure la presència del català amb tota normalitat. Els meus avantpassats, els meus avis, els meus padrins, tots es parlaven en català. Parlaven la llengua amb tothom, amb els seus amics. Els meus avis, de fet, no tenen cap dubte de quina és la seva llengua. Tanmateix, la sort que tenim és la persistència de la identitat catalana, perquè tothom ens coneixen com els catalans. Fa un temps, va haver-hi un debat, especialment a Barcelona, sobre com anomenar la Catalunya del Nord, sobre si s'havien de denominar com a Pirineus Orientals. La qüestió era que ningú coneix els habitants del departament com a pirinencs orientals, sinó com a catalans. De fet, la nostra identitat catalana és molt inclusiva.

—Per què?

—Perquè tothom es pot sentir part d'aquesta comunitat catalana sense haver-hi un vincle directe amb la llengua. Tinc molts amics que no han nascut a la Catalunya del Nord, però que hi han vingut per estudis o per feina. Poques coses em generen més goig i més il·lusió que aquesta gent s'identifiqui com a catalana. A la Catalunya del Nord ens emociona que una persona nouvinguda d'un altre territori, d'un altre indret, se senti catalana. Diríem que és una identitat inclusiva i popular.

—Explique's.

—Qui ha mantingut històricament el català a la Catalunya del Nord? Han estat més aviat la gent pobra. La identitat catalana és especialment popular i oberta. Un dels moments més visibles d'aquesta catalanitat és al camp de la USAP, en els partits d'aquest equip de rugbi. A l'estadi sempre hi ha moltes banderes catalanes i els seus aficionats no van amb la samarreta blau cel del seu equip, sinó que van vestits de roig i groc.

«A casa nostra, de fet, tenim una manera de viure la catalanitat una mica diferent de la resta dels Països Catalans. Diríem que cada cop està menys vinculada a l'idioma», assenyala el nou responsable de Plataforma per la Llengua a la Catalunya del Nord. | Viquipèdia-Jordi Gili / Diada del 7 de novembre del 2018

—Entre les noves fornades, s'ha perdut el català?

—Diria que hi ha una reconnexió amb l'idioma. A la meva generació, hi ha aquesta connotació del català com una llengua del passat, dels nostres avis. En canvi, a les noves fornades, s'observa una visió positiva del català, com un símbol de progrés i de modernitat. Les noves generacions no tenen aquest menyspreu de considerar el català com una llengua del passat.

—Quines escletxes han trobat els sectors conscienciats amb la llengua per esquivar les polítiques uniformadores i de pressió lingüística desplegades per l'Estat francès?

—És cert que a la Catalunya del Nord no és fàcil sentir el català a l'espai públic, ja que es reclou més a l'àmbit privat. Ara bé, el nostre francès està força influenciat pel català, amb moltes expressions i estructures importades del català. Davant d'unes institucions que no han fet res per la llengua i, fins i tot, hi han jugat a la contra, hi ha escletxes de reivindicació de la catalanitat, com ara els estadis o les festes majors d'un poble. L'associacionisme, però, ha estat el gran bastió de resistència, amb espais com ara el Casal de Perpinyà o el Casal de Conflent. Les entitats han estat els motors perquè encara puguem expressar amb certa normalitat la nostra identitat catalana.

—Quin rol tenen per al sosteniment del català i de la identitat catalana espais educatius com ara la Bressola?

—Són molt importants, però no hi ha només la Bressola. Hi ha més escoles, com ara de caràcter públic, que fan una tasca d'ensenyament en català. Es desconeix que Perpinyà és l'única ciutat de l'Estat francès que té dues escoles amb un model bilingüe d'una llengua denominada regional. Ni els bretons, ni tampoc els bascos, no gaudeixen d'una oferta pública amb aquests trets. Sí que tenen escoles associatives, com ara la Bressola. És determinant que hi hagi encara ensenyament en català. De fet, cada cop hi ha més interès per estudiar el català.

—Detalle aquest procés.

—Aquest interès naix de pares amb 38 o 40 anys i un sentiment de pertinença a la catalanitat, però que no saben parlar ben bé la llengua. Aquests progenitors estan reconnectant amb la llengua i aprenent-la després d'apuntar els fills a la Bressola o les escoles associatives bilingües Arrels. Hi ha procés de transmissió invers molt bonic, on són els fills que empenten els pares a aprendre català. Possiblement, i si es manté aquesta tendència, en uns anys, a la Catalunya del Nord, el català serà una llengua més parlada per la gent jove que no per altres generacions. Aquest fet injecta optimisme.

—Com es compagina aquestes iniciatives amb el creixement de l'extrema dreta a l'Estat francès, la qual sempre ha manifestat una posició nacionalista francesa, uniformadora, més exacerbada?

—Molta gent viu la seva catalanitat lligada al fet de ser francès. Crec que no es pot comparar el vot a Reagrupament Nacional amb el vot a Vox a l'Estat espanyol. Discursivament, l'extrema dreta francesa mai carrega contra el català.

—En la pràctica, però, sí que ocorre?

—Sí, el creixement de l'extrema dreta té efectes pràctics sobre la persistència de la catalanitat. A Perpinyà, de fet, tenim un bon exemple. El batlle de Reagrupament Nacional ha eliminat el lema de la ciutat, que era «Perpinyà, la catalana». Era una denominació acceptada per tothom, amb la qual hi havia un consens absolut. Tenia una dimensió emocional.

—Quines altres accions contra la normalització lingüística ha impulsat l'extrema dreta francesa a la Catalunya del Nord i, més concretament, a Perpinyà?

L'Ajuntament de Perpinyà, en mans de Reagrupament Nacional, ha emprat les subvencions com a eina política. S'ha vist amb la Bressola o amb Òmnium Cultural. L'extrema dreta francesa està reduint cada cop més la catalanitat a una cosa simbòlica i està traient tota la part lingüística i cultural. És cert que ha mantingut el Sant Jordi, però s'ha eliminat qualsevol element de catalanitat del seu cartell. Abans, per exemple, hi havia barretines, espardenyes o la flama del Canigó.


[Font: www.eltemps.cat]

terça-feira, 14 de abril de 2026

Un libro uruguayo entre los más bellos del mundo

Editorial Morisqueta vuelve a destacar en la Feria de Bologna 

Por segunda vez, la editorial uruguaya Morisqueta es reconocida en uno de los escenarios más relevantes de la literatura infantil a nivel global. Su libro "Las canciones de Natacha", con poesía de Juana de Ibarbourou e ilustraciones de Alicia Baladán, fue seleccionado para integrar el BRAW Amazing Bookshelf 2026 en la Feria Internacional del Libro Infantil de Bolonia. 

La distinción reúne 150 títulos destacados entre más de 4.000 obras provenientes de 73 países, consolidándose como una de las selecciones más exigentes del circuito editorial internacional. Este nuevo reconocimiento reafirma el posicionamiento de la editorial, que ya había sido distinguida en 2023 con la publicación "El rojo orgulloso". 

El libro retoma un poema publicado originalmente en 1930, proponiendo una experiencia que cruza poesía e imagen desde una sensibilidad contemporánea. Las ilustraciones de Baladán expanden el universo del texto, construyendo una narrativa visual que invita a nuevas generaciones a acercarse a la obra de Ibarbourou desde la emoción y el juego.


Durante la feria, la ilustradora participará además en el espacio Poetry Corner, dedicado a explorar cómo editoriales latinoamericanas reintroducen a figuras como Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral y Alfonsina Storni en el presente editorial. 

Fundada en 2022 en Maldonado, Editorial Morisqueta se ha consolidado rápidamente como un proyecto centrado en el libro álbum, con un enfoque en la calidad artística y el cruce entre tradición literaria y mirada contemporánea. Su presencia en Bologna, junto al stand oficial de Uruguay, refuerza la proyección internacional de la edición nacional en el ámbito infantil y juvenil. 

La reiteración de este reconocimiento no solo marca un hito para la editorial, sino que también señala el creciente lugar de la ilustración y la literatura infantil uruguaya en el mapa global. 



[Fuente: www.revistadossier.com.uy]

L’IEC estudiarà un nom comú per a la llengua a tots els territoris de parla catalana

La presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans demanarà a la Secció Filològica que inclogui ‘minorització’ al diccionari normatiu

Teresa Cabré, presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans 

Escrit per Raül G. Aranzueque

La presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Teresa Cabré, demanarà a la Secció Filològica (SF) que estudiï en el seu ple quina és la fórmula més adequada de denominar la llengua catalana en els fòrums en què es troben participants de tot el domini lingüístic. En una intervenció durant el Fòrum Vives de Política Lingüística Universitària, que es va fer a la Universitat de Barcelona (UB) els dies 16 i 17 de març, Cabré va demanar trobar un nom comú a la llengua “quan ens trobem tots i ens volem sentir comunitat”. Va proposar dir-ne llengua catalana i va anunciar que l’IEC ha fet una proposta per traslladar al ple de la Secció Filològica (SF).

“No començaria a ser hora que perdéssim la por de tenir una denominació per a la llengua i que no fos ni català ni valencià i que en el moment en què ens referíssim a la llengua, que ha de tenir nom i ha de tenir prestigi, a l’exterior de les nostres comunitats comencéssim a fer servir llengua catalana?”, va dir Cabré, que veu això perfectament compatible amb el fet que “els catalans de Catalunya quan volguéssim referir-nos a la nostra varietat català de Catalunya diguéssim català i no llengua catalana” i, de la mateixa manera, “demanéssim que els valencians, fora de la seva comunitat lingüística, que és lògic que només utilitzin valencià perquè és on és sinònim valencià i català” facin servir la mateixa denominació que a Catalunya.

Nom acadèmic

“Comencem a replantejar-nos el nom de la llengua perquè, almenys els acadèmics, fem servir una cosa més unificada”, va dir Cabré. “Si anem pel món sense un nom unificat per a la llengua estem una mica perduts”, va afegir.

En la mateixa intervenció, la presidenta de l’IEC va reclamar que la paraula minorització sigui al diccionari normatiu, tal com passa amb el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), on hi surt definida com a “Acció o efecte de minoritzar. Minorització lingüística. Minorització cultural i econòmica”. “Sento vergonya que minorització no sigui al diccionari”, va dir Cabré, que no “entén” com “l’Observatori de Neologia de la UPF, que buida sistemàticament la premsa”, no hagi “recollit aquesta paraula com un neologisme”. La presidenta va prometre que es posaria “a treballar amb la Secció Filològica”, tot i que en aquest moment no és a la comissió de Lexicografia, per resoldre-ho.


[Imatge: IEC - font: www.diaridelallengua.cat




Uma autobiografia química

 


Escrito por Maria do Rosário Pedreira  

Talvez por o ter traduzido há muitíssimos anos (e revisto há uns dez), mandaram-me do Brasil um exemplar de A tabela periódica, de Primo Levi, que acaba por ser uma espécie de autobiografia em vinte e tal capítulos, cada qual relacionado com um elemento químico. Carbono, zinco, ferro, níquel, hélio e muitos outros servem de ponto de partida para Levi, químico e escritor judeu italiano que esteve num campo de concentração durante a Segunda Guerra Mundial, falar da trajectória da sua vida, desde os anos de formação no Piemonte, passando pela descoberta da vocação e pela experiência profissional, chegando ao testemunho do horror nazi e ao regresso a uma Itália completamente devastada no fim da guerra.  

Brilhante como outros livros do autor (Se isto é um homemA tréguaSe não agora quando?...), este livro foi traduzido em muitas línguas e, no Reino Unido, foi também considerado o melhor livro de ciência já escrito, embora não seja um livro científico, mas uma reflexão sobre como a condição humana resiste a limites impensáveis (os relatos que têm que ver com o campo são terríveis, mas magníficos.

Saul Bellow referiu que A tabela periódica não tem nada de supérfluo e que o impressionou muito.

Gostei de o ler e de o traduzir. Oxalá os Extraordinários o leiam. Para nunca esquecer, sobretudo num tempo que há loucos ao leme neste mundo.

 

[Fonte: horasextraordinarias.blogs.sapo.pt]


Documentos desclasificados revelan los contactos de la milicia judía clandestina anterior a la creación del Estado con la Alemania nazi

La apuesta nazi de Stern: unos archivos recién desclasificados revelan la estrategia del líder del Lehi, Avraham «Yair» Stern, para conseguir el apoyo de Alemania contra Gran Bretaña, así como el seguimiento de los servicios de inteligencia que se llevó a cabo a raíz de ello.

Arriba, de izquierda a derecha: Natan Yellin-Mor, Naftali Lubenchik. Abajo: Avraham «Yair» Stern, líder del Lehi, y los expedientes recientemente desclasificados. Créditos: Archivos del Estado, Izkor online, David Eldan / Biblioteca Nacional. Edición fotográfica: Masha Zur Gluzman

Escrito por Ofer Aderet

En mayo de 1941, Eliyahu Golomb, fundador y comandante de facto de la Haganá, el ejército preindependiente de los judíos en la entonces Palestina bajo mandato británico, intervino en un pequeño foro: «Tengo información… sobre sospechas relativas a un grupo de judíos que mantienen vínculos con el enemigo», afirmó. En aquel momento, durante la Segunda Guerra Mundial, el enemigo al que se refería eran los alemanes. «Según la información, hay un hombre que se puso en contacto con los alemanes. Este hombre es conocido; su nombre es S», añadió.

«S» era Avraham «Yair» Stern, líder del Lehi, la milicia clandestina preestatal también conocida como la Banda Stern. Se había separado del Irgun porque creía que la lucha contra los británicos debía continuar incluso durante la guerra.

«La policía ya está hablando de una ‘quinta columna» judía’», añadió Golomb, refiriéndose a la policía británica.

Las declaraciones de Golomb quedaron registradas en tiempo real en un documento de inteligencia de la Haganá archivado bajo el título «Contactos con el Eje». El expediente se conservó en los archivos de las FDI y posteriormente se transfirió a los Archivos del Estado. Hace unos tres años, Haaretz solicitó que se desclasificara. Recientemente se ha escaneado y subido a la red.

El análisis del expediente permite conocer el material recopilado por la Haganá, y posteriormente por el Shin Bet y las FDI, sobre los intentos del Lehi de establecer vínculos con las potencias del Eje, Italia y Alemania.

La idea de reclutar a la Alemania nazi para ayudar a liberar Palestina del dominio británico fue concebida por Stern, quien abogaba por una resistencia violenta e intransigente frente a los británicos. Su postura contradecía la de la mayor parte de la comunidad judía, que había suspendido su lucha contra Gran Bretaña para centrarse en la lucha contra Alemania.

Combatientes de la Haganá, el ejército judío anterior a la independencia en la entonces Palestina bajo mandato británico, durante una patrulla. «La policía ya está hablando de una ‘quinta columna» judía’», afirmó Eliyahu Golomb, fundador y comandante de facto de la Haganá, refiriéndose a la policía británica. Crédito: Zoltan Kluger / GPO

Un documento describe la ideología de Stern de la siguiente manera: «Con el estallido de la Segunda Guerra Mundial… Stern sostenía que no hay mejor momento para una guerra de independencia que durante la guerra. Las fuerzas británicas están atadas… y sería posible vencerlas. La cuestión de la orientación le parecía sencilla.

«Los judíos son una de las partes en la guerra y, por lo tanto, no pueden ser neutrales. Gran Bretaña traicionó al pueblo judío y nunca permitirá el establecimiento de un Estado judío. Por otro lado, Alemania no tiene ningún interés especial en Palestina y, dado que los nazis quieren limpiar Europa de judíos, nada es más sencillo que trasladarlos a su propio Estado».

El documento afirma además que Stern creía que «es posible llegar a un acuerdo práctico con los alemanes… se deberían iniciar negociaciones, y los judíos de Europa deberían ser reclutados en un ejército especial que se abriría paso hasta Palestina y la conquistaría a los británicos. Los alemanes, argumentaba, estarían de acuerdo porque eso les libraría de los judíos al tiempo que expulsaría a los británicos de Oriente Medio».

Otro documento señala que Stern creía que en la Alemania nazi existían dos corrientes de pensamiento respecto a la comunidad judía en Palestina. Una abogaba por el acercamiento a los árabes y apoyaba el liderazgo del muftí de Jerusalén, Hajj Amin al-Husseini, porque consideraba que la comunidad judía de allí era «más peligrosa que cualquier otra comunidad judía, ya que estaba dotada de cualidades agresivas y un deseo de libertad».

Tel Aviv durante el toque de queda impuesto por el Mandato Británico a raíz de las actividades de Lehi y Etzel, en 1947. A la izquierda: Avraham «Yair» Stern. Fotos: Zoltan Kluger / GPO, GPO

La otra corriente de pensamiento, según Stern, defendía el fortalecimiento del asentamiento judío mediante la llegada de judíos de Europa, en la creencia de que estos se mostrarían agradecidos y ayudarían a Alemania.

El expediente que recoge los contactos de Lehi con las potencias del Eje también incluye un documento escrito en 1949. Su autor anónimo afirmaba que había aclarado con Stern, en tiempo real, los «fundamentos ideológicos» de su postura. Según el autor, Stern dijo:

«Nos las arreglaremos de alguna manera con los alemanes después de que conquisten el territorio, igual que los soviéticos se las arreglaron con ellos cuando fue necesario».

Otros documentos afirman que Stern aspiraba «a hacerse con el control de todo Eretz Israel por la fuerza con la ayuda de una potencia extranjera», y que «está claro que consideró seriamente convertirse en un ‘Quisling judío’, con la ayuda de una potencia extranjera». La referencia es al primer ministro noruego que colaboró con los nazis y cuyo nombre se convirtió en sinónimo de traición.

Naftali Lubenchik (derecha). Benito Mussolini, en la primera fila, segundo por la izquierda, junto a Adolf Hitler, durante su visita a Italia en 1938. Fotos: Izkor online, Farabola / leemage vía AFP


Estos planes no eran meramente teóricos. Las investigaciones históricas documentan varios intentos por parte de enviados del Lehi de ponerse en contacto con funcionarios alemanes. Uno de ellos dio lugar a un documento en el que se proponía una «colaboración activa» con Alemania en la guerra, basada en «los intereses comunes entre la política alemana y las aspiraciones nacionales judías». También sugería que un Estado judío formaría una alianza con el Reich alemán.

Estos contactos no tuvieron éxito, pero la Haganá los siguió de cerca.

El expediente también recoge comentarios adicionales de Golomb en 1941 en dos foros cerrados: «No hay duda de que hubo un intento de contactar con los alemanes, y es posible que prometieran algo, tal vez una fuerza policial judía interna». Añadió que el Gobierno británico había obtenido material que podría utilizarse políticamente contra la comunidad judía. «Varios judíos fueron arrestados, sospechosos de tener conexiones o de intentar conectar con italianos o alemanes, muy probablemente con los alemanes».

Golomb también se refirió a un folleto interno del Lehi que explicaba la ideología: «Gran Bretaña es una traidora. ¿Quién decidió que el bando contrario debe estar necesariamente en contra de los judíos? En cualquier caso, los judíos deben llevar a cabo una política independiente y conectar con quien sea que valga la pena».

En la misma reunión también estuvo presente Zalman Shazar, quien más tarde se convertiría en ministro de Educación y presidente del Estado.

«Hablé con alguien que leyó ese folleto y me transmitió su contenido», informó. «Los nazis están efectivamente en contra de los judíos, pero su odio se dirige contra los judíos de la diáspora. No hay oposición en el programa nazi a un Judenstaat (un Estado judío)».

El expediente también menciona a Naftali Lubenchik, un miembro del Lehi que fue enviado a reunirse con representantes alemanes. Un documento redactado en 1951 afirma que él creía que «el Eje no busca la destrucción física del pueblo judío, sino más bien su expulsión de Europa y su concentración en un solo lugar…».

Afirma además que él pretendía «demostrar a los responsables políticos del Eje que valdría la pena designar a Eretz Yisrael como ese lugar de concentración, ganándose así la amistad del pueblo hebreo, que se alistaría con este fin en la guerra contra Inglaterra».

Lubenchik murió en 1946 en Eritrea, donde había sido exiliado por los británicos. Se le conmemora en el sitio conmemorativo Yizkor como uno de los caídos de Israel. El sitio señala que sus contactos con los alemanes tenían por objeto «salvar a los judíos de Europa y concentrarlos territorialmente en la Tierra de Israel».

El expediente también incluye declaraciones de dos líderes del Lehi que apoyaban los intentos de establecer vínculos con los nazis.

Natan Friedman, más tarde conocido como Natan Yellin-Mor y futuro miembro del Knesset, escribió en 1943: «Alemania aún no ha sido derrotada y todavía puede convertirse en nuestra aliada».

Israel Eldad, quien, según el sitio web conmemorativo del Lehi, era «miembro del comité central del Lehi y su principal ideólogo e intelectual público», fue citado en 1949 diciendo: «Yair actuó correctamente, y estaba justificado al hacerlo al buscar un aliado contra Gran Bretaña, al igual que la Unión Soviética actuó en su propio interés cuando se alió con la Alemania nazi para no ser abandonada por Gran Bretaña».

Los contactos de Lehi con los nazis finalmente no llegaron a nada. El propio Stern fue asesinado por los británicos en 1942 y, al final, como afirma uno de los documentos del expediente, «no salió nada de ello».


[Fuente: Haaretz - reproducido en www.losotrosjudios.com]

El jazz supersónico de Sun Ra

 


Escrito por Juan Cervera

Subtitulado “Miscelánea de ensayos terrícolas, contactos con Saturno, biografía marciana, discografía esencial comentada y una entrevista a Sun Ra”, este “El jazz supersónico de Sun Ra” es pequeño en formato y extensión (y precio) pero suculento en su contenido, recopilando piezas previamente publicadas sobre la vida y milagros del genio de Sun Ra (1914-1993), el músico que cayó a la Tierra para salvar a la humanidad con sus torrenciales destilados musicales.

El grueso del volumen lo conforman cuatro inmersiones biográficas en la vida del artista de Alabama. La primera, firmada por John Sinclair (“Sun Ra visita el planeta Tierra”, recuperada de “Sun Ra. Entrevistas y ensayos”; Libertos, 2011). “Última astronave a Saturno”, de Jaime Gonzalo, se publicó en ‘Ruta 66’ en abril de 1994 y rememora una actuación de Sun Ra en Nueva York en 1992, compartiendo cartel con Sonic Youth (la pieza ha sido revisada por Gonzalo para su inclusión en el libro). Los textos de Rag Cuter (“Fácil dejar la tierra: los mundos heliocéntricos de Sun Ra y su Arkestra infinita”; no se pierdan su monumental “Historial social del jazz primitivo”, 2023) y Vale Noir (“La tribulaciones de Sonny Blount: el jazzman que vino del espacio exterior”) vieron la luz en el número 6 (2011) del fanzine ‘Vacaciones en Polonia’.

Sinclair, ideólogo de MC5 y uno de los nombres bisagra de la contracultura norteamericana, entrevistó a Sun Ra en agosto de 1966 por el ‘Detroit Sun’, conversación aquí incluida y también procedente del citado “Entrevistas y ensayos”, como el resto del material que completa el volumen: Wayne Kramer recordando el día que tocó con la Arkestra, Ben Edmonds (editor de ‘Creem’) explicando su descubrimiento de la música de Ra, discografías comentadas a vuela pluma (Sinclair, again) y el (breve) paso de Sun Ra por el cine por Sinclair y David Kerekes (recuerden esa marcianada de culto de 1972 llamada “Space Is The Place”).

Una miscelánea muy útil como introducción al gigantesco corpus sonoro de un músico que impulsó el concepto de jazz hasta los límites de las galaxias más lejanas y que se cierra con la traducción de Saturnina Plutón (el humor que no falte) de cuatro poemas del protagonista.

 

[Fuente: www.rockdelux.com]

El govern espanyol diu que no hi ha cap estat que veti el català a la UE

Albares garanteix que la llengua “serà oficial” tot i que no sap quan

Consell de la Unió Europea
Escrit per Miquel Vera Ligero / ACN

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, ha afirmat aquest divendres que no hi ha cap estat de la Unió Europea que vulgui vetar l’ús del català a les institucions comunitàries. “No puc dir el dia que serà oficial, però sí que garanteixo que ho serà. Perquè tots els estats que s’hi han de sumar, els altres 26, ja m’han dit que no ho vetaran, sinó que necessiten simplement més temps”, ha assegurat en una compareixença a la comissió d’Exteriors del Senat. Així mateix, ha demanat al PP que deixi de “sabotejar” a Europa aquesta iniciativa, que busca potenciar també el gallec i el basc. “No hi ha cap deshonor a donar suport a les llengües oficials. Fem-ne un èxit compartit”, ha reblat.

El govern espanyol ha afirmat recentment que “no renunciaran” a l’oficialitat del català, el basc i el gallec malgrat la manca d’avenços durant els últims mesos. De fet, des de l’executiu apunten que es “continua avançant” en l’expedient i que aquest es tornarà a debatre “quan es pugui constatar que hi ha consens” al si del Consell d’Afers Generals. A hores d’ara, la principal reticència és d’Alemanya, amb qui l’Estat manté contactes sobre el tema.

Afer encallat

L’oficialitat del català, el basc i el gallec a la UE no ha tornat a la taula dels ministres europeus des del juliol de 2025, coincidint amb l’inici de la presidència danesa al Consell de la UE. Durant la resta del mandat danès –que expirava el desembre de 2026– la petició espanyola no va entrar en l’agenda de cap dels Consells d’Afers Generals, el fòrum dins de les institucions europees on es tracta el reconeixement de les llengües. En la mateixa línia, el català a la UE tampoc s’ha abordat en cap de les reunions ministerials sota la presidència xipriota, la qual va començar l’1 de gener de 2026.

Per Albares, cal que el PP s’involucri en aquest assumpte per facilitar un gir del govern alemany, encapçalat per un partit democristià, la CDU-CSU, aliat dels populars espanyols. “Als seus eurodiputats [del PP] a Brussel·les els han donat l’ordre de ni tan sols reunir-se amb mi. És l’únic grup polític que no s’ha reunit mai amb mi, tot i que jo els ho he sol·licitat fins i tot per carta”, ha lamentat el ministre en la seva intervenció davant el Senat. “El senyor Feijóo, que aparentment parla gallec… Digueu-li que s’hi sumi”, ha conclòs.


[Foto: ACN - font: www.diaridelallengua.cat]