«Cen anos de literatura galega. Edición facsimilar»: o labor duns patriotas das palabras

Escrito por Ramón Nicolás 

Nos estudos de sociolingüística galega, o ano de 1963 rodéase dun matiz auroral. Aprendemos, e estamos felizmente obrigados a transmitilo, que naquela data botou a andar un dos acontecementos que nos singulariza como é a celebración do Día das Letras Galegas e, igualmente, deu os seus primeiros pasos o proxecto editorial de Isaac Díaz Pardo baixo o nome de Edicións do Castro. Ao tempo, a Academia comeza a usar internamente a lingua galega, como apuntou no seu día Henrique Monteagudo; nacen as primeiras asociacións culturais e ve a luz o primeiro número da histórica revista Grial. Se cadra, non se lle outorga a relevancia precisa á mostra bibliográfica organizada por Alonso Montero e Ramos de Castro que acolleu o Círculo das Artes de Lugo en decembro daquel ano. 

Hoxe podemos calibrar as dimensións desta exposición grazas á edición facsimilar do catálogo da mesma, publicado orixinalmente en 1964, e prologado nesta ocasión por Manuel Celso Matalobos e polo propio Alonso Montero. Este último, entre outras reflexións de interese, subliña o feito determinante de que tamén se levaba á exposición a problemática que rodeou a lingua galega neses cen anos de maneira que non é difícil reconstruír o que a mostra debeu significar naquela época. Un proxecto ditado por unha vontade totalizadora (velaquí, así pois, as 2.149 fichas da exposición) e oportuno pois se celebraba o centenario da aparición de Cantares gallegos: libro inaugural da nosa tradición literaria contemporánea. 

Unha iniciativa verdadeiramente insólita que transmitía, para quen non o soubese ou non quixese sabelo, que a lingua galega, en 1963, atesouraba unha longa, transcendente e celmosa tradición bibliográfica como se pode ler nas máis de cincuenta seccións existentes que aínda resultan extraordinariamente útiles e nas cales se referencian traballos inéditos, por exemplo, de X. Fernández Ferreiro, sobre Cántigas en barallete, ou de J. Augusto Valentín, autor dunha historia da literatura galega. 

Hai algúns anos, nun limiar a outra publicación, Xesús Alonso Montero afirmou que aquela iniciativa se ideara e impulsara grazas a «un grupo de patriotas das palabras». Un clarividente e afouto grupo, non teño dúbida.

 

 

[Fonte: www..lavozdegalicia.es] 

Lo Reialme Unit acusat d’empachar los mainatges de militars d’aprene lo galés

Lo Ministèri de la Defensa despensa près d’un milion de liuras per an per escolarizar los mainatges de militars dins d’establiments anglofòns de Galas 

Lo Ministèri britanic de la Defensa despensa mai o mens un milion de liuras esterlinas per an per enviar los mainatges de militars dins d'escòlas privadas del nòrd del país de Galas, per tal d'evitar que seguisson de corses en galés. Segon Diari per la llengua, una enquista de la BBC a revelat qu’aquela mesura a per mira de «minimizar las perturbacions dins l'educacion» dels enfants, sovent obligats de cambiar de residéncia a causa del trabalh de lors parents. Aital, per l'annada escolara 2024-2025, lo govèrn paguèt 1,019 milion de liuras a d'escòlas privadas per 83 escolans, e 942 000 liuras per 79 mainatges l'annada precedenta.

Aquela politica entraïna una viva polemica. Lo partit independentista galés Plaid Cymru a denóncia un «gaspilhatge d'argent public» e «un insulte a la lenga galesa». Son pòrtaparaula per l'educacion, Cefin Campbell, ramenta que «lo bilingüisme enriquís la vida e favorís lo desvolopament dels joves», e jutja qu'aquela decision illustra lo mesprètz persistent de Westminster envèrs Galas e sa lenga.

La polemica s'es amplificada après la publicacion, sul sit de la Royal Air Force d’Ynys Môn, d'un article que convida las familhas a causir d'escòlas privadas anglofònas se los establiments publics ensenhan «en partida o entièrament en galés».

 

[Sorsa: www.jornalet.com] 

 

 

Judíos de todo el mundo exigen sanciones contra Israel por genocidio en Gaza

 

Más de 450 personalidades judías, entre ellas exfuncionarios israelíes, artistas, escritores e intelectuales, firmaron una carta abierta en la que piden a la Organización de Naciones Unidas y a los líderes mundiales imponer sanciones a Israel por lo que describen como acciones “inadmisibles” que equivalen a genocidio en Gaza.

En la carta, las y los firmantes recordaron que las leyes y convenciones internacionales que protegen la vida humana surgieron tras el Holocausto, pero que “esas salvaguardias han sido violadas implacablemente por Israel”. Entre quienes suscriben el documento se encuentran el expresidente de la Knesset Avraham Burg, el exnegociador de paz Daniel Levy, la autora canadiense Naomi Klein, el cineasta Jonathan Glazer y el actor Wallace Shawn.

El pronunciamiento también fue firmado por el autor británico Michael Rosen, las actrices Ilana Glazer y Hannah Einbinder, el periodista y documentalista Yuval Abraham, el novelista sudafricano Damon Galgut y el filósofo israelí Omri Boehm, entre otros artistas y académicos de distintos países.

Las personalidades llamaron a los gobiernos a detener la transferencia de armas, respetar los fallos de la Corte Internacional de Justicia y la Corte Penal Internacional, garantizar ayuda humanitaria a Gaza y rechazar las falsas acusaciones de antisemitismo contra quienes exigen paz y justicia. 

 

[Fuente: www.desinformemonos.org] 

Les Israéliens diront-ils un jour des atrocités commises par leur pays à Gaza : « J’ai toujours été contre » ?

Les gens ne naissent pas cruels, ils le deviennent. La cruauté des Palestiniens envers les Israéliens est largement couverte, tandis que notre cruauté, celle de la société israélienne, devient de plus en plus sophistiquée pour protéger nos butins. 

Écrit par Amira Hass

Les optimistes disent qu’en fin de compte, les Israéliens comprendront l’ampleur de l’atrocité qu’ils ont commise dans la bande de Gaza. La vérité s’infiltrera dans leur conscience.

Les anciennes vidéos de nourrissons déchiquetés par nos bombes atteindront un jour le cœur des Israéliens et les transperceront. Ils verront soudain des enfants recouverts de poussière provenant du béton broyé sous lequel ils ont été secourus, tremblant de manière incontrôlable, le regard vide, avec une expression qui n’est qu’un immense point d’interrogation.

À un moment donné, disent les optimistes, les Israéliens cesseront de dire : « Ils l’ont mérité, à cause du 7 octobre. Ils ont attaqué. » Les chiffres cesseront d’être des abstractions, et « Qui croit le Hamas ? » deviendra une question vide de sens. Les lecteurs comprendront que plus de 20 000 enfants ont été tués, soit un tiers de tous les morts – par nos mains. Plus de 44 000 enfants ont été blessés, soit un quart de tous les blessés. Ils comprendront qu’ils ont soutenu et facilité une guerre d’anéantissement contre un peuple, et n’ont pas vaincu une organisation armée et cruelle.

À un moment donné, ils comprendront que la cruauté individuelle et vengeresse démontrée par tant de soldats, souvent accompagnée d’éclats de rire et de sourires diffusés sur TikTok, et la cruauté létale froide, chirurgicale, anonyme, de ceux qui jouent à des jeux vidéo depuis les cockpits et les salles de contrôle, ne sont pas un signe d’héroïsme, mais une maladie grave. Sociale et personnelle.

Les optimistes croient que les parents ne pourront plus dormir la nuit, angoissés à l’idée que les croix gravées sur les fusils de leurs fils marquent des femmes, des vieillards, de simples jeunes partis cueillir des herbes pour manger. Le jour viendra où des adolescents demanderont à leur père, soldat à l’époque, s’il a, lui aussi, obéi à un ordre de tirer sur un vieil homme ayant franchi une ligne rouge inconnue.

Les filles de pilotes décorés demanderont si leurs pères ont largué une bombe « proportionnée » qui a tué cent civils pour un commandant intermédiaire du Hamas. « Pourquoi n’as-tu pas refusé ? », sanglotera la fille.

Les petits-enfants d’un gardien de prison à la retraite demanderont : « As-tu personnellement frappé un détenu entravé jusqu’à ce qu’il perde connaissance ? As-tu obéi à l’ordre d’un ministre de refuser nourriture et douches aux prisonniers ? As-tu entassé 30 détenus dans une cellule prévue pour six ? D’où venaient leurs maladies de peau ? As-tu connu l’un des dizaines de détenus morts dans une prison israélienne de faim, de coups, ou de torture ? Comment as-tu pu, grand-père ? » Les neveux de juges de la Cour suprême liront leurs décisions qui ont autorisé tout cela, et cesseront de leur rendre visite pour Shabbat.

À un moment donné, pensent les optimistes, la dissimulation de la réalité par les médias israéliens cessera d’endoctriner et d’anesthésier les cœurs. L’expression « le contexte » ne sera plus considérée comme une obscénité, et le public reliera les points : oppression. Expulsion. Humiliation. Déportation. Occupation. Et toutes les souffrances entre ces termes. Ce ne sont pas des éléments de slogans inventés par des Juifs qui se détestent eux-mêmes, mais la réalité vécue par tout un peuple, pendant des années, sous nos ordres et nos armes.

Les gens ne naissent pas cruels ; ils le deviennent. La cruauté des Palestiniens envers les Israéliens est largement couverte par nos médias, dans des articles et des gros plans. Elle s’est développée en réponse et en résistance à notre domination étrangère et hostile. Notre cruauté, celle de la société israélienne, devient de plus en plus sophistiquée, dans le but de protéger nos butins : la terre, l’eau, les libertés dont nous avons expulsé les Palestiniens.

Les optimistes pensent qu’il existe un chemin de retour. Quelle chance ils ont, les optimistes.

Traduction : RM pour l’Agence Média Palestine.

[Source : Haaretz - reproduit sur www.agencemediapalestine.fr] 

 

 

 

¿Què podem aprendre avui dels estoics?

«La millor manera de defensar-se d'un enemic és no comportar-se com ell», deia Marc Aureli

L’estoïcisme és una antiga filosofia grega que va néixer fa més de dos mil anys. Fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC), el nom de l'escola estoica prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes. Els autors, com Sèneca, Marc Aureli, Epictet, volien aprendre a distingir el que depèn de nosaltres del que no, amb l'objectiu de trobar una harmonia vital i ser feliç. A partir d’aquí, la seva idea bàsica era clara: posar l’energia en el que podem controlar i acceptar amb serenitat el que ens supera. Aquest missatge pot sonar sorprenentment actual, i és que rellegir aquests autors és com sentir una veu amiga que et dona consells per al dia a dia. Però els estoics no donen receptes màgiques, sinó que ens conviden a mirar la vida amb una altra perspectiva. La seva filosofia va vinculada a no deixar-nos arrossegar per l’ansietat ni les passions desmesurades, sinó a reconèixer els nostres límits i a valorar la llibertat que hi ha en l’actitud personal. Però tampoc és fàcil d'aplicar si tenim en compte la complexitat humana. Us n'oferim 14 reflexions.

1. Marc Aureli: «Recorda quant de temps fa que retardes aquestes coses i quantes vegades, havent rebut advertiments dels déus, no te n’aprofites. A partir d'ara, el cal que t’adonis de quin univers ets una part i de quin ésser, regidor del món, ets una emanació, i que la teva vida està circumscrita a un període de temps limitat. Si tu no l’aprofites per a asserenar-te, passarà i tu també passaràs, i ja no hi haurà una segona oportunitat». Meditacions, llibre II (Editorial Llibres de l'Índex, 2023. Traducció de Joan Alberich, edició de Joan Tello).

2. Marc Aureli: «En tot moment preocupa’t decididament, com a romà i com a home, de fer allò que tens entre mans amb serietat escrupolosa i sincera, amb amor, amb independència i amb justícia. I mira de tenir lleure per a alliberar-te de totes les altres distraccions. Ho aconseguiràs si fas cadascun dels teus actes com si fos el darrer de la teva vida, alliberat de qualsevol lleugeresa, de l’oposició emotiva al domini de la raó, de la hipocresia, de l’egoisme i del malcontentament envers el destí que ens ha tocat». Meditacions, llibre II. (Editorial Llibres de l'Índex, 2023. Traducció de Joan Alberich, edició de Joan Tello).

3. Marc Aureli: «Enutja’t, enutja’t, ànima meva. Ja no tindràs oportunitat d’honorar-te, perquè la vida per a cadascú és breu. Tu ja l’has gairebé acabada sense respectar-te a tu mateixa i, en canvi, has posat la teva felicitat en la fortuna dels altres». Meditacions, llibre II. (Editorial Llibres de l'Índex, 2023. Traducció de Joan Alberich, edició de Joan Tello).

4. Marc Aureli: «La millor manera de defensar-se d'un enemic és no comportar-se com ell». Meditacions, llibre VI. (Editorial Llibres de l'Índex, 2023. Traducció de Joan Alberich, edició de Joan Tello).

5. Marc Aureli: «Adona't alguna vegada que en el teu interior posseeixes quelcom més noble i més diví que els objectes que et generen les passions i que et fan moure com un titella estirat per un fil». Meditacions, llibre XII. (Editorial Llibres de l'Índex, 2023. Traducció de Joan Alberich, edició de Joan Tello).

6. Marc Aureli: «Moltes vegades m’he quedat sorprès del fet que cadascú s’estima a ell mateix per damunt de tot i, en canvi, atribueix menys importància a la pròpia opinió que a la dels altres [...] Fins a tal punt tenim més respecte per allò que els nostres veïns pensen de nosaltres que no pas per nosaltres mateixos». Meditacions, llibre XII. (Editorial Llibres de l'Índex, 2023. Traducció de Joan Alberich, edició de Joan Tello).

7. Sèneca: «Així, doncs, hem de tenir gran cura, més que de cap altra cosa, de no seguir, com fan les ovelles, el ramat dels que van davant nostre, sense encaminar-nos cap on hem d’anar sinó cap on aquest ramat es dirigeix. Ara bé, cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d’emmotllar-nos a l’opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit; també ens embolica el fet de tenir molts models que donem per bons i el fet de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació. [...] Ens perdem per l’exemple dels altres: ens guarirem si ens separem de debò de la multitud». La vida feliç (Angle Editorial, 2025. Traducció de Núria Gómez Llauger).

8. Sèneca: «Per què no cerco, més aviat, alguna cosa realment útil, que pugui sentir i no pas exhibir? Aquestes coses que són objecte de contemplació, davant les quals hom s’atura, i que els uns, estupefactes, mostren als altres, aquestes coses que per fora brillen, per dins són miserables». La vida feliç. (Angle Editorial, 2025. Traducció de Núria Gómez Llauger).

9. Sèneca: «Per tant, la vida feliç és aquella que es desenrotlla segons la seva natura, i només és possible d’arribar-hi si l’esperit, per començar, és assenyat i té una possessió constant d’aquest seny; seguidament, si és ferm i enèrgic; després, absolutament pacient, adaptat a les circumstàncies, curós del seu cos i de tot el que hi té a veure, però sense angoixar-se; en fi, atent a les diverses coses que configuren la vida sense mostrar una admiració particular per cap d’elles, disposat a fer ús dels presents de la fortuna però sense ser-ne esclau». La vida feliç. (Angle Editorial, 2025. Traducció de Núria Gómez Llauger).

10. Sèneca: «És feliç, en canvi, qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó proporciona el domini dels seus afers». La vida feliç. (Angle Editorial, 2025. Traducció de Núria Gómez Llauger).

11. Sèneca: «Els plaers dels savis són assossegats, mesurats, gairebé esmorteïts, continguts i amb prou feines visibles; de fet, si els crides no venen i, encara que acabin venint per iniciativa pròpia, no gaudeixen d’honors ni són rebuts amb cap mena de joia per aquells que els obtenen: els mesclen i els acullen com un joc i una broma entre els assumptes seriosos». La vida feliç. (Angle Editorial, 2025. Traducció de Núria Gómez Llauger).

12. Sèneca: «Cal entomar amb ànim generós tot el que patim per la naturalesa mateixa del món, ja que estem lligats a aquest jurament: suportar la nostra naturalesa mortal i no deixar-nos trasbalsar per aquelles coses que no podem evitar». La vida feliç. (Angle Editorial, 2025. Traducció de Núria Gómez Llauger).

13. Sèneca: «Menystindré les riqueses, tant les presents com les absents, i no em sentiré més trist si les perdo, ni més coratjós si brillen al meu voltant. No faré cas de la fortuna, ni quan arribi ni quan se’n vagi. Miraré totes les terres com si fossin meves, i les meves, com si fossin de tothom». La vida feliç. (Angle Editorial, 2025. Traducció de Núria Gómez Llauger).

14. Sèneca: «Us vaga, realment, d’escodrinyar els defectes aliens i emetre un judici sobre qualsevol? [...] Us fixeu en els grans dels altres, mentre vosaltres esteu coberts d’innombrables úlceres». La vida feliç. (Angle Editorial, 2025. Traducció de Núria Gómez Llauger). 

 

[Font: www.catorze.cat] 

«Els qui parlem català a l'Aragó no som aragonesos de segona»

Franjolins denuncien l'"irracional odi" del president d'Aragó a Catalunya 

'La Vanguardia' va convidar el passat 9 d'octubre al seu fòrum al president d'Aragó, Jorge Azcón, on va exhibir, un cop més, el seu profund odi cap a Catalunya, arribant al punt de negar que a la seva comunitat es parli català i renegar del topònim "Franja de Ponent".

Azcón, qui dirigeix un govern entestat a impedir tant la promoció com la normalització del català com de l'aragonès, va intentar reduir aquests idiomes a "localismes": "en Fraga hablan fragatí con normalidad, en Mallén hablan maellano con normalidad y en Benasque hablan benasqués con normalidad".

Aquestes paraules i aquest desconeixement de la realitat de la Franja de Ponent ha trobat resposta en la Chunta Aragonesista (CHA) del Baix Aragó-Casp. Un dels seus integrants, Víctor Prats, ha criticat durament Azcón, assenyalant que "no podem entendre com qui se suposa que és el president de tots els aragonesos i aragoneses pot confondre Mallén i Maella, dos municipis que es troben a 180 quilòmetres de distància i responen a realitats molt diferents". Prats ha afegit que "Jorge Azcón ha demostrat, una vegada més, que ni coneix ni li interessa comprendre la realitat del territori que governa, i que el seu irracional odi a Catalunya inclou tots els aragonesos i aragoneses que parlem català d'Aragó. No som aragonesos de segona".

En aquest sentit, Prats ha invitat Azcón a visitar Maella: "Estarem encantats de rebre la seva visita, mostrar-li la realitat del municipi i d'ensenyar-li a ubicar-lo al mapa", ha ironitzat. Mallén és un municipi de la província de Saragossa on es parla castellà, mentre que Maella forma part de la Franja, i el català és la llengua pròpia. El polític de la Chunta ha recordat que "malgrat els intents del PP de reduir-les a localismes per dividir-les i negar drets als seus parlants, a Aragó es parlen tres llengües: aragonès, català d'Aragó i castellà".

 

 

[Imatge: Salvador Miret - font: www.racocatala.cat] 

 

 

Recordo de Tánxer

Tánxer é unha desas cidades que debemos soñar moito antes de visitar, aínda que tamén poderiamos dedicarnos a fantasear e deixar correr a idea de estar nalgún lugar ao que nunca pertenceremos, polo que pasaremos sen deixar ningunha pegada máis que a de ozono. Como no amor, evitaremos o fracaso se polo menos elas, ou eles deixan rastro en nós.

Vista de Tánxer 

O avión deslizábase cara ás augas do Estreito arrolado polo vento de Levante que constrúe tolemias a dúas mans, ou a dous continentes, e eu pensaba no frechazo, tan misterioso, e nesa terra vermella que se debuxaba contra o mar con atrevemento, nesas estradas rectas que parecían conducir á eternidade ignorando a chamada da outra beira, a nosa, a que chama ao rezo da abundancia cinco veces ao día, como os muecines.

En Tánxer as mesquitas locen brancas e verdes, poida que amarelas, impolutas sempre como o céspede dos xardíns, tan coidados como os do palacio dun sultán. A vontade do estado está presente, supoño que ensinando o mellor ás visitas que estariamos máis contentas se puidésemos tomar unha cervexa nun bar. A civilización non son uns rododendros ben podados nas rotondas, non, a civilización é outra cousa, pero aínda non sei que. Pénsoo mentres tomo café au lait no café de París, ou no café Tingis ou en calquera dos cafés que xa existían cando Tánxer era toda esta beleza que vexo desde a terraza do hotel, a mesma baía que pintou Matisse mirando pola fiestra do Ville de France, e algo máis: o refuxio dos ricos, os bohemios, os excéntricos. Todo estaba permitido, o alcol, o sexo, comprar corpos e vontades. Todo é diñeiro, amigos, incluso a arte. Ou máis que nada, a arte, a literatura. Non pode escribir o mesmo Paul Bowles que Mohammed Chukri. Iso sábeo Blanca Riestra, que non está comigo, pero mo conta todo co seu libro, Últimas noites do edificio San Francisco, a mellor guía da cidade, que é máis que as tumbas fenicias e as covas de Cabo Espartel, é a memoria doutros que a converteron en lenda afogándose nos seus talentos, as súas miserias e unha boa dose de inmoralidade e xenebra

[Imaxe: Jalal Morchidi | EFE - fonte: www.lavozdegalicia.es]

 

 

 

Palavrinhas

 

Escrito por Maria do Rosário Pedreira

Estava eu a escrever a palavra «velado» quando pensei logo que ela implica algo que está escondido, coberto por um véu (uma mulher velada, uma história abordada veladamente...). Porém, todos sabemos que o prefixo «re-» implica repetição (reler é ler mais de uma vez, por exemplo); e, assim, fez-me uma certa espécie que «revelar» não quisesse dizer que uma coisa está ainda mais velada e escondida do que é normal (que tem mais de um véu), mas justamente o contrário, ou seja, a mesmíssima coisa que «desvelar», que usa o elucidativo prefixo «des-» (que, como toda a gente sabe, é de negação, como em «desfazer» ou «desatar»). 

A nossa língua está cheia destas singularidades; e, consultando o querido Dicionário Houaiss, apareceu-me então «velar» com o sentido de «estar alerta», de «vigiar», atitude absolutamente necessária quando «velamos» um doente, por exemplo; e, efectivamente, precisamos muito de estar alerta para podermos «descobrir» alguma coisa (e «descobrir» é também tirar aquilo que cobre, tirar o véu), que é o que significa o verbo latino que está de facto na origem da palavra «revelar». 

Se pensarmos bem, a revelação da fotografia é, no fundo, o que se descobre no papel quando este é mergulhado no líquido, a imagem que estava velada e que de repente se deixa ver. 

Que giro!   

[Fonte: horasextraordinarias.blogs.sapo.pt] 

 

Andorra engegarà una prova pilot per contractar immigrants colombians directament en origen

L’objectiu principal és evitar les irregularitats i els impagaments

Vista d 'Andorra la Vella 

  

El Govern d’Andorra ha anunciat els detalls d’una iniciativa pionera per regular la immigració laboral des de l’Amèrica Llatina, centrant-se en una prova pilot que permetrà la contractació directa de treballadors colombians en el seu país d’origen. L’objectiu principal és evitar les irregularitats i els impagaments que van marcar la contractació de peruans fa dos anys, quan intermediaris sud-americans van generar controvèrsies i problemes legals per a molts immigrants. Per aquesta raó, tot el procés es gestionarà a través d’empreses amb seu a Europa, garantint més transparència i control.

Lorenzo Castillo, president de l’Associació de Residents Peruans al Principat d’Andorra, va explicar a Andorra Televisió (ATV) els detalls d’aquesta mesura, que encara es troba en fase de disseny. “Són empreses especials, que haurien de tenir la seva residència a Europa, perquè puguin evitar el que ha passat amb el col·lectiu peruà fa un any, fa dos anys. Encara és un projecte, no està definit, hi haurà una prova pilot que serà amb Colòmbia per veure si això acaba sent correcte o no”, va afirmar Castillo. Aquesta declaració arriba després d’una reunió clau entre representants de les associacions de residents peruans, argentins i colombians amb altes autoritats governamentals, incloent-hi el secretari d’Estat d’Interior, el director d’Immigració, una delegació d’Afers Exteriors i l’ambaixadora en missió especial a l’Amèrica Llatina.

Aquesta prova pilot s’emmarca en el nou Projecte de Llei d’Immigració que el Govern va presentar la setmana passada, amb l’objectiu de garantir un “creixement demogràfic sostenible” en un país que ha vist un augment exponencial de la població immigrant en els últims anys. Segons dades d’Estadística d’Andorra, els colombians i peruans han superat els argentins com a principals fonts d’arribades noves des del 2023, amb més de 3.000 residents colombians registrats al març d’aquest any. El text legislatiu introdueix una nova autorització temporal de contractació en origen, que substitueix els permisos de sis mesos actuals per períodes més llargs i regulats, i permetrà als treballadors estrangers arribar amb un precontracte garantit.“De moment és una prova pilot, que després eventualment ampliaríem”, va matisar la ministra d’Economia i Presidència, Conxita Marsol. Aquesta figura legal, que per primera vegada tindrà cobertura normativa explícita, respon a les demandes del sector empresarial, especialment en àrees com la construcció, el turisme i els serveis, on la manca de mà d’obra local ha estat un fre constant. Tanmateix, el Govern ha endurit requisits per evitar abusos: ara es demanen sis anys d’experiència laboral en lloc de quatre, i el reagrupament familiar requereix ingressos mínims de 3.500 euros mensuals per parella i fill. 

 

[Imatge:  Visit Andorra - font: www.racocatala.cat]