Aliot accelera l’ofensiva contra el català a Perpinyà: proposa d’abandonar l’Oficina Pública de la Llengua Catalana

Segons els estatuts, perquè un membre surti de l’ens, ha de tenir el vot del conjunt dels altres membres, un element que podria dificultar la sortida de Perpinyà 

Escrit per Lluís Dagues

Després d’anunciar el seu projecte d’Institut del Rosselló, el Louis Aliot, batlle de Perpinyà,  i el seu equip municipal volen sotmetre a votació, durant el consell municipal de demà, de retirar-se de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC).

Era previsible. Després de set anys justos d’existència, l’Oficina Pública de la Llengua Catalana és a punt de perdre un dels seus membres fundadors. Louis Aliot va convocar un consell municipal extraordinari aquest mes d’agost amb el pretext de fer votar un pla de prevenció de riscs d’inundació. Però una setmana abans del consell, el batlle va afegir a l’ordre del dia la retirada de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana amb aquesta informació: “Des de la seva creació, la Vila dóna 25.000 euros per al funcionament de l’estructura i el seu programa d’activitat”.

Cinc mesos després de la seva reelecció, mesos en què ha suprimit la Regidoria de la Catalanitat de l’ajuntament i ha anunciat la creació d’un Institut del Rosselló, el batlle de la capital nord-catalana vol eliminar l’últim rastre de política en favor del català. L’anunci segueix el que va fer, fa vuit mesos, la Regió Occitània, també membre fundador de l’oficina i presidida per Carole Delga (socialista), de retirar 50.000 euros dels 100.000 anuals que donava a l’OPLC. Entre el secessionisme lingüístic i la baixada de les subvencions, l’estructura sofreix una hemorràgia interna. Diagnòstic general d’un malestar de la llengua.

Una oficina catalana per a una regió occitana

Per entendre l’OPLC, s’ha de tornar enrere. El 2015, el govern socialista va imposar la constitució de megaregions administratives, amb el pretext de facilitar la gestió dels territoris i economitzar mitjans i recursos. Si bé a Tolosa la notícia fou ben acollida, a Perpinyà la reforma va fer sortir milers de nord-catalans al carrer. El 2016, per tal de rasurar el món militant nord-català, Carole Delga va proposar la creació d’una Oficina de la Llengua, estructura que ja existia a l’estat francès per a les llengües basca, occitana i bretona, i que porta les polítiques lingüístiques per a incentivar l’ensenyament, l’ús i la presència pública de les llengües pròpies a cada territori.

El projecte d’Oficina Pública de la Llengua Catalana era un vell tema recurrent, segons Pere Manzares, activista. “Va sortir d’uns quants àmbits al voltant de l’any 2010: un candidat a les eleccions regionals, de la Federació d’Entitats en Defensa de la Llengua Catalana, i també  s’havia creat el Sindicat Intercomunal per la Promoció de la Llengua Catalana i Occitana (SIOCCAT)”.

El 2016, la nova Regió Occitània, el Departament dels Pirineus Orientals, la Vila de Perpinyà i l’estat francès, per mitjà de la seva delegació regional i dels representants de l’Education Nationale, anunciaren per fi l’impuls de l’OPLC. Els estatuts foren signats passats vint-i-dos mesos d’espera, i referendats per l’estat, que mai no complí el seu compromís financer, fins al punt que avui deu desenes de milers d’euros no atorgats a l’OPLC.

Pere Manzanares, que va seguir la constitució de l’OPLC, explica: “En Pujol [predecessor d’Aliot] era pas un gran defensor de la llengua, però hi havia elegits que sí que eren convençuts pel projecte.” Entre ells, Annabelle Brunet, que fins el 2019 fou elegida a la Vila de Perpinyà, sota el mandat de Jean-Marc Pujol, i que va representar l’ajuntament durant el procés de creació de l’OPLC. Pujol, després de perdre l’ajuntament contra Aliot, féu costat al batlle de RN. Brunet, per la seva banda, va continuar plantant cara a Aliot fins a guanyar, en les darreres eleccions municipals, una plaça entre els escons –reduïts– de l’oposició. Brunet recorda: “Amb la Regió era molt complicat, hi havia una guerra d’influència. Volien triar la direcció des de Tolosa, i no volien compartir la governança amb la Vila de Perpinyà. Veient la situació ara, no era tampoc una mala idea, i si vam veure de seguida que Perpinyà no seria un motor per a l’OPLC, volíem que almenys en fos un actor financer. Llavors, allò que ens preocupava més, a banda de la voluntat que la Vila de Perpinyà tingués més pes en l’estructura, era que l’OPLC tingués un pressupost propi per al seu funcionament. Un pressupost nou per a una nova política lingüística.”

Amb un pressupost total de 365.000 euros anual, és a dir, 1,36 euros de diners públics invertits per a la llengua catalana per cada habitant de Catalunya Nord, l’OPLC va néixer deu mesos abans del confinament sanitari per la pandèmia i de la primera elecció de Louis Aliot. De llavors ençà, l’Ajuntament de Perpinyà s’ha presentat únicament dues vegades a l’assemblea general de l’oficina, representat pel seu antic delegat de Cultura, André Bonet, que deixà finalment un seient buit durant sis anys. “Tot mantenint l’adhesió financera, van desertar completament. Cap notícia”, resumeix Manzanares. Per Annabelle Brunet, “és l’OPLC que va prendre el relleu de la política lingüística, atès que l’Ajuntament de Perpinyà ho va deixar completament”.

La Nova Enquesta d’Usos Lingüístics

Contactat pel diari local L’Indépendant, l’ajuntament avança que “el manteniment d’aquesta ajuda financera no es justificava en un moment de rigor i seguiment de diners públics”. Recordem, irònicament, que Aliot acaba de ser condemnat per malversació de diners públics europeus. A més, l’ajuntament reprotxa a l’OPLC unes despeses majoritàriament centrades en el manteniment de l’estructura o injustificades, i posa d’exemple de la realització d’una enquesta lingüística que costà 50.000 euros. És, de fet, de la Nova Enquesta d’Usos Lingüístics a Catalunya Nord, basada en les enquestes sociolingüístiques que es fan a la resta dels Països Catalans. 

Deu anys després de la darrera, amb una aportació financera compartida entre el departament (una aportació de 20.000 euros), la Generalitat de Catalunya (25.000 euros) i l’OPLC (35.000 euros), l’enquesta, de 1.800 respostes, havia estat votada en assemblea general per unanimitat. Recordem, novament, que tres anys després de la seva primera elecció, Louis Aliot havia encarregat una enquesta de satisfacció a un gabinet de sondatge privat que va costar 33.000 euros per 600 respostes, és a dir, 55 euros la resposta; contra 44 euros per l’enquesta lingüística.

“Els ciutadans sempre s’han de malfiar de les institucions”

Els estatuts de l’OPLC declaren que, perquè un membre deixi de participar-hi, ha de tenir el vot del conjunt dels altres membres. Un element que podria dificultar la sortida de Perpinyà. Pere Manzanares és més aviat crític, i diu que l’anunci de l’Ajuntament de Perpinyà no és pas una sorpresa. “Em pensava que ho farien abans. Teòricament, la seva retirada ha de ser acceptada per tothom. A la pràctica, és molt difícil de fer-ho.” Per Annabelle Brunet, la retirada de l’ajuntament “no és una qüestió d’oportunitat financera, sinó que és, primer, l’afirmació d’una política anticatalanista, de cara també al debat actual sobre el canvi de nom del departament”. I afegeix: “Després, és l’ocasió que té per a atacar-me, desacreditar-me personalment, perquè sóc l’elegida de Perpinyà que va participar en la creació de l’OPLC.” Diagnòstic compartit per l’advocat i vice-president del partit polític Unitat Catalana, Mateu Pons: “És la continuïtat de tota la política d’Aliot. És la primera vegada que la llengua catalana és completament absent d’un programa polític a Perpinyà.”

I com s’interpreta que el batlle de Perpinyà presenti, alhora, el projecte de l’Institut del Rosselló? “És una pensada ideològica d’extrema dreta regionalista”, diu Manzanares. “De Mauràs a Petain, tots valoraven la petita pàtria per enfortir la gran, és a dir, del campanar fins a la nació. És una manera de singularitzar i de no ser pas acusat d’antiregionalisme, reemplaçant ‘català’ per ‘Rosselló’. Aquest institut voldrà substituir l’OPLC, i va lligat amb les relacions que va teixir el RN amb el PP-Vox de Mallorca i el conveni signat entre Palma i Perpinyà l’any passat. Aquest rossellonisme ja hi era fa cinquanta anys, però sense clau política, amb un aspecte merament cultural, lingüístic o intel·lectual, i que no ha qüestionat mai els lligams amb la resta dels Països Catalans.”

Blaverisme a la francesa

Per Manzanares, el discurs al voltant d’una identitat rossellonesa “és un perill, perquè Aliot, agafant el protagonisme, pot difondre molt fàcilment aquestes idees entre gent que no fa la diferència entre ser català i ser rossellonès. D’altra banda, confii que tot el sector intel·lectual, cultural i universitari no seguirà pas la ideologia d’Aliot.” Annabelle Brunet pensa que “és més patètic”: “No són prou intel·ligents ni s’interessen prou pels altres per mirar què passa a l’altra banda de la frontera. Ens agradaria creure que hi ha un gran complot blaver, de Perpinyà a Palma, perquè ens donaria més impacte, a nosaltres els catalans. Però ni tan sols és això. És únicament un acte mediàtic, un contrafoc. És bestiesa i ignorància. El que costa és treballar i lluitar contra tota aquesta política, que no té cap sentit, però que justament ens desorganitza i ens deixa perplexos.” Però afegeix: “Aquest rossellonisme pot ser molt perillós si els habitants no coneixen les intencions que hi ha al darrere. És a dir, que la gent que se sent molt vinculada al sentiment de catalanitat pot acabar essent enganyada per un home que els ven la protecció del Rosselló”. Per Mateu Pons es tractaria “d’un doble joc, en què defensa la seva pròpia política lingüística, però sense cap política definida per la llengua, cap pressupost dedicat a la llengua, i amb la supressió dels serveis dedicats a la llengua”. I continua: “El seu primer mandat va ser un esborrament progressiu. Aquests sis últims mesos han estat menys insidiosos: es tracta d’una anihilació completa”. 

El fenomen de la rosquilla  

Fins ara, no hi ha hagut gaires reaccions públiques del món polític o ciutadà. Pere Manzanares, més aviat cínic, diu: “Crec pas que hi hagi una acció jurídica del departament o de la regió per a obligar l’Ajuntament de Perpinyà a pagar, i crec pas tampoc que hi hagi una resposta ciutadana, perquè les manifestacions espontànies han desaparegut. D’altra banda, lamento les complicacions de subvencions, sobretot que el departament i la regió retallin, any rere any, el pressupost dedicat a les associacions. En paraules diuen que sostenen, però en actes és diferent.” Annabelle Brunet és més pragmàtica: “Quan Aliot va canviar el lema de la Vila, hi va haver una reacció popular. Ara cal transformar aquesta reacció popular en reacció política. Aquest episodi ens mostra que els ciutadans sempre s’han de malfiar de les institucions. A Catalunya Nord sabem que no podem pas comptar amb l’estat. Ara hem d’entendre que el nostre benestar no vindrà del funcionariat ni de les institucions.” Mateu Pons analitza: “Hi ha una reacció feble del món polític del territori, és el mínim que podem dir. Però ara, per a la majoria de la ciutadania, el posicionament d’Aliot contra el català és molt clar. Molts dels seus votants no podran continuar votant-lo i, alhora, declarar-se catalans.” 

I continua: “Constatem que molts municipis al voltant de Perpinyà fan com més va més per la llengua, cosa que abans no passava. Hi ha potser un efecte mirall, on tothom fa més, tret de Perpinyà, que fa menys. És el fenomen de la rosquilla [pastisset nord-català amb forma rodona i un forat al centre]: Perpinyà ha deixat el seu paper de motor que tenia històricament. Hi ha una fugida cap als afores, que fins ara tan sols era un fenomen econòmic i social, però que actualment és cultural i lingüístic. La catalanitat surt de la capital i va cap a la perifèria. La natura detesta el buit i el no-res, i com que Aliot ha triat el buit, els altres municipis han agafat el relleu, no pas per militància, sinó per contestar a una necessitat social i ciutadana. Pensi també que el món associatiu agafarà el relleu a la carència institucional, sóc molt optimista. Hi va haver reaccions disperses, és clar que falta de coordinació. La Federació pot ajudar amb això.”

[Font: www.vilaweb.cat]

Pour éviter une nouvelle crise de Ceuta, il est impératif de revoir les règles de Schengen

Le rapprochement récent de l’Espagne avec l’Algérie et l’afflux massif de Marocains dans l’enclave espagnole qui a suivi prouvent que l’immigration peut être une arme, analyse l’avocat*. Or, avec l’espace Schengen, si chaque membre reste maître de ses relations avec les États tiers et de sa politique d’attribution des visas, la politique migratoire, elle, est communautarisée, déplore-t-il. 

Des migrants font la queue pour recevoir de la nourriture et des boissons distribuées par la Croix-Rouge, à Ceuta, en Espagne, le 3 août 2026.

Écrit par Philippe Fontana

À lui seul, l’épisode de Ceuta illustre les difficultés de la régulation migratoire dans une construction européenne imparfaite. Il montre également que l’immigration peut être utilisée comme une arme par les États tiers. En l’espèce, le royaume chérifien. Le 30 juillet 2026, jour de la fête du trône marocain, 60.000 sujets du roi Mohamed VI ont déferlé, sans violence il est vrai, sur l’une des deux possessions espagnoles en Afrique du Nord. Quelques jours après, la grande majorité d’entre eux, à l’exception de certains mineurs non accompagnés, est déjà repartie au Maroc. En pleine torpeur estivale, le choc est immense, car cette soudaine poussée fait mesurer l’envie migratoire dont font l’objet l’Union européenne en général et la France en particulier.

Chacun y va de son commentaire, responsables politiques français, mais aussi européens et américains, dans une grande confusion juridique, notamment sur l’application du code des frontières de Schengen. Comprendre de telles crises appelle une rétrospective historique, pour appréhender leurs enjeux, mettre en évidence les obstacles à lever pour les résoudre et conduire une politique efficace à cet effet.

Nous sommes en novembre 1975. Franco se meurt en Espagne, qui exerce sa souveraineté sur l’actuel Sahara occidental, dénommé alors espagnol. Un conflit naît entre l’Espagne et le Maroc sur la possession de ce territoire. Sollicitée par l’assemblée générale des Nations Unies, la Cour internationale de Justice rend le 16 octobre de la même année un avis qui constate l’absence de lien de souveraineté territorial entre le territoire du Sahara occidental et le Royaume du Maroc. Son roi, Hassan II, va alors masser 350.000 de ses sujets à la frontière entre le Sahara espagnol et son pays. Après des négociations entre le futur roi Juan Carlos et le souverain marocain, l’Espagne plie et le Royaume marocain prend possession du Sahara occidental. L’Espagne, qui est au début de sa transition démocratique, va délaisser cette question, absorbée par bien d’autres problèmes, notamment ceux posés par le terrorisme basque et par son adhésion aux communautés européennes. En revanche, l’Algérie se montre très active sur le sujet. Ayant soutenu le Front Polisario, qui lutte pour l’indépendance du Sahara occidental, elle considère le sort de ce dernier comme un enjeu majeur de sa diplomatie.

Sur cette toile de fond, trois évènements récents conjuguent leurs effets explosifs à Ceuta : la volonté du président du gouvernement espagnol Sanchez de régulariser massivement les étrangers en situation irrégulière (un demi-million devaient l’être, un million le seront), un arrêt du Tribunal suprême espagnol de juin dernier très favorable aux étrangers en situation irrégulière et un rapprochement entre le gouvernement socialiste espagnol et le régime algérien. Les autorités marocaines ne se sont pas opposées cette fois-ci aux entrées illégales, contrairement aux accords bilatéraux signés dans les années 1990, leur accordant l’autorité du contrôle sur la frontière et l’Union européenne. Elles ont reproduit la même utilisation cynique de l’arme migratoire qu’en mai 2021, date à laquelle, à la suite de gestes espagnols favorables au Polisario, 8000 marocains avaient pénétré, en quelques jours, dans l’enclave de Ceuta.

Nous sommes devant une contradiction à ce jour inexpiable : d’un côté, chacun des États membres de l’Union européenne reste maître de ses relations avec les États tiers et de sa politique d’attribution des visas ; de l’autre, la politique migratoire est communautarisée. La France reconnaît la souveraineté du Maroc sur le territoire du Sahara occidental, tout comme les États-Unis et Israël (dont plusieurs centaines de milliers de citoyens sont d’origine marocaine). L’Espagne, elle aussi finalement, mais son rapprochement récent avec l’Algérie déstabilise cet équilibre. Un afflux massif de migrants dans un seul État membre peut entraîner des conséquences dans toute l’Union, en raison de la liberté de circulation inscrite dans le droit européen, et notamment dans l’accord de Schengen.

Historiquement, l’accord de Schengen (ultérieurement transformé en convention) remonte à l’alliance du Benelux dans les années soixante. Signé en 1985 et voulu par la France et l’Allemagne, il a d’abord un objectif économique. Celui de faciliter, après la libre circulation des marchandises, celle des « citoyens européens ». Ce texte a été négocié entre États, et non pas dans le cadre des communautés européennes. L’Espagne n’a adhéré aux dispositions de Schengen qu’en 1991, avec une déclaration excluant Ceuta de ce bénéfice. Ces dispositions ont été ensuite fondues dans un protocole, dans le cadre communautaire du Traité d’Amsterdam. Enfin, dans le cadre du traité de Lisbonne, l’« espace Schengen de liberté, de sécurité et de justice » a intégré le cadre juridique et institutionnel de l’Union Européenne.

Problème : ce système, qui participe d’une logique d’intégration entre peuples européens, ignore superbement la question migratoire. En effet, toute personne extérieure à l’Union européenne, dès lors qu’elle obtient un visa d’entrée dans un État membre, a vocation à circuler librement dans tout l’espace Schengen, à l’égal des citoyens européens. Elle peut donc séjourner dans l’État de son choix, sans que celui-ci l’ait autorisé. Certes, des mécanismes de sauvegarde, notamment son article 25 (qui permet un retour du contrôle frontalier étatique), sont prévus. Ils ne sont cependant que temporaires et ne permettent pas l’exclusion d’un État de son espace. En outre, le mécanisme de Schengen, composante des traités, est protégé par la Cour de justice de l’Union européenne.

A certes été adoptée, le 24 mai 2024, une réforme renforçant le code des frontières de Schengen. D’abord, par la réintroduction et la prolongation des contrôles aux frontières intérieures en cas de menace grave pour l’ordre public ou la sécurité intérieure. Ensuite, par une nouvelle procédure qui autorise un État membre à renvoyer les ressortissants de pays tiers arrêtés dans sa zone frontalière et séjournant illégalement sur son territoire vers l’État membre depuis lequel ils sont entrés dans l’Union. Mais, la logique de libre circulation des ressortissants des États tiers n’étant pas remise en cause, c’est très insuffisant pour éviter des afflux migratoires dus à la défaillance d’un État membre.

La crise de Ceuta, si on ne veut pas qu’elle se renouvelle, devrait conduire l’Union à revoir beaucoup plus fermement les règles de Schengen, notamment en limitant la libre circulation aux citoyens de l’Union, ce qui implique la rematérialisation des frontières. Elle devrait également conduire les candidats à l’élection présidentielle à prendre position, non seulement sur la question migratoire en général, mais encore sur le devenir de l’espace Schengen. Cette modification impose de mettre en œuvre la procédure complexe de révision prévue par l’article 48 du Traité de l’Union européenne. Nous verrons quels programmes présidentiels prendront ce dossier à bras-le-corps.

Philippe Fontana est avocat

[Image: Pedro Nunes - Reuters - source : www.lefigaro.fr]

El Picabia més català

El Museu d’Art Modern de Ceret revisa en una exposició la intensa connexió de l’artista dadaista amb Catalunya  

Francis Picabia, Diana (1922). Foto: Jordi Puig © Ajuntament de Girona 

Escrit per Montse Frisach

Periodista i crítica d'art

Francis Picabia (1879-1953) va ser un dels artistes de l’avantguarda internacional que més va treballar amb el galerista Josep Dalmau a la seva galeria de Barcelona. Gairebé es pot dir que Picabia va ser un protegit de Dalmau i un artista fonamental per entendre el lligam de la galeria amb l’art modern. Curiosament, l’única obra de l’avantguarda internacional exposada per Dalmau que es va quedar a Catalunya va ser Diana, una obra de Picabia que era una maqueta per al cartell de l’exposició de l’artista a la galeria el 1922. Aquesta obra va acabar formant part de la col·lecció de Rafael i Maria Teresa Santos Torroella, avui en dia propietat de l’Ajuntament de Girona.

Ara aquesta peça ha viatjat al Museu d’Art Modern de Ceret (Vallespir) per formar part de l’exposició Picabia, Mediterrani, una mostra que reflecteix, entre altres facetes, la intensa connexió de l’artista francès amb Catalunya, en un moment fonamental de la seva evolució artística, entre 1913 i 1924. L’exposició és, de fet, un estudi sobre com es va conformar el llenguatge de Picabia, molt sui generis en el context de les avantguardes històriques, i quin va ser el caldo de cultiu que va portar al naixement del dadaisme cap aproximadament el 1917. 

Però més enllà d’intencions més historiogràfiques, la mostra és un passeig per un moment crucial per a un col·lectiu d’artistes que van trencar fronteres estètiques en una època convulsa, marcada per la Primera Guerra Mundial, des de Duchamp a Robert i Sonia Delaunay, passant per Picasso, Albert Gleizes, Olga Sacharoff, Natalia Gontxarova, Man Ray, Albert Stieglitz o Marie Laurencin. No es tracta, doncs, d’una exposició exclusivament de Francis Picabia, sinó que a través de gairebé un centenar d’obres, entre pintures, dibuixos, escultures, fotografies, revistes i material d’arxiu, és possible copsar l’esperit agosarat i modern de la colla d’artistes que van envoltar Picabia en aquest període. L’exposició, oberta fins al 29 de novembre, és una de la quinzena de mostres que França distingeix anualment com a “exposició d’interès nacional”.

Dona amb mantellina de Picasso. Foto Gasull. © Successió Picasso 2026. Foto: Jordi Puig - Ajuntament de Girona

El recorregut de la mostra, però, no comença a Catalunya sinó a Nova York, ja que Picabia va exposar el 1913 a l’exposició de l’Armory Show. El cocomissari de la mostra i director del museu de Ceret, Jean-Roch Dumont Saint Priest, remarca que Picabia és el primer artista europeu que porta l’esperit de l’avantguarda artística als Estats Units. És a la ciutat nord-americana que l’artista deixa definitivament les seves recerques impressionistes i fauvistes, fascinat pel món de la velocitat i les màquines, un univers que estarà lligat per sempre a Picabia. Allà entra en contacte amb Man Ray, Duchamp i Gleizes i esdevé “un lligam artístic entre França i els Estats Units”. 

D’aquest moment, ha viatjat des del Museu Thyssen de Madrid una obra crucial del 1914 que il·lustra aquesta transició titulada, en francès, Embarras, en el sentit d’alguna cosa que és un tràngol, un desgavell. És una escena aparentment abstracta i geomètrica que reflecteix “el sentiment d’estar sobrepassat pels avenços tècnics i la mecanització”. Picabia estava tan fascinat per la velocitat que va arribar a posseir 127 cotxes, explica Gwendoline Corthier-Hardolhn, cocomissària de l’exposició. També es pot veure un paisatge de Nova York, de Gleizes, o una composició de Juliette Roche, la seva parella, que evoca els gratacels de la ciutat, així com un estudi preparatori de Duchamp per a la seva obra mestra, Le Gran Verre.

Francis Picabia, Embarras (1914). Foto: Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid

A Nova York, Picabia va participar en la revista 291, promoguda per la galeria 291 d’Alfred Stieglitz, en la qual l’artista ja publica alguns dels seus cèlebres retrats mecanomorfs, els quals les formes mecàniques semblen humanitzar-se. Aquesta serà la llavor de la revista 391 que Picabia crearà a Barcelona, promoguda per Dalmau el 1917, i que a l’exposició es pot admirar totalment en els seus 19 números.

L’estada de Picabia a Catalunya constitueix el gruix de l’exposició. Hi va arribar fugint de la guerra a França i a Barcelona lloga un pis al carrer de la República Argentina. De seguida es va integrar al grup d’artistes i intel·lectuals europeus exiliats entre els quals hi havia Marie Laurencin, Serge Charchoune, Helène Grünhof, Olga Sacharoff i Otto Lloyd (que passen per Ceret abans de creuar la frontera) o Robert i Sonia Delaunay, que es mouen entre Barcelona i Tossa de Mar. Són artistes d’una gran diversitat estètica, cosa que es pot veure a la mostra amb les obres cubistes del paisatge de Tossa d’Otho Lloyd, o la fantàstica dona pensativa que retrata Sacharoff. Hi ha descobriments curiosos a la mostra, gràcies a la importància que l’exposició dona a les artistes del grup. Juliette Roche, parella d’Albert Gleizes, retrata el 1915 una sèrie de dones passejant per les Rambles barcelonines, amb els seus grans ventalls, amb un estil pròxim a Modigliani, però que presagia l’estètica canalla de l’Ocaña de la dècada dels anys setanta. Tot un descobriment.

Juliette Roche, Estudi per a les Rambles, 1916. Foto: Nicolas Giganto © Adagp, París, 2026

La mostra també recorda un dels esdeveniments més performatius d’aquell moment a Barcelona. El poeta i boxador, Arthur Cravan, cosí d’Otho Lloyd i nebot d’Oscar Wilde, es va enfrontar al nord-americà Jack Johnson, primer campió del món negre dels pesos pesants, a la plaça de toros Monumental. Johnson també s’havia refugiat a Barcelona perquè als Estats Units l’acusaven de tracta de blanques per haver-se casat amb una dona blanca. Cravan va guanyar alguns dinerets amb el combat, però al cap de vint segons ja havia perdut contra Johnson. El pintor Kees Van Dongen va retratar al campió com si fos un déu africà. 

A la mostra es dedica un apartat a explicar la importància de Josep Dalmau en la difusió de l’avantguarda a Catalunya, cosa que segons apunta el director del museu, és el primer cop que es fa a l’Estat francès. S’hi mostren obres relacionades amb el galerista com dibuixos de Miró del 1917, l’any que fa la seva primera exposició individual a les galeries Dalmau. S’hi mostren també interessants documents, provinents de l’arxiu Santos Torroella de l’Ajuntament de Girona, com una carta de Laurencin a Dalmau en què li diu que Barcelona és una ciutat “massa masculina per al meu gust”, o una altra de Sonia Delaunay al galerista amb lletres de colors. Aquest apartat de l’exposició connecta perfectament amb la mostra Reconstruint les Dalmau, comissariada per Joan M. Minguet, que es pot veure al Museu Abelló de Mollet del Vallès.

Josep Dalmau va impulsar la revista 391 i en aquesta publicació és on Picabia desenvolupa les seves idees antipictòriques i les formes híbrides entre el món mecànic i l’orgànic que prefiguren l’univers dadaista. A l’exposició es poden veure, a més dels números publicats, maquetes i dibuixos originals d’artistes que, a més de Picabia, van col·laborar a la revista com Jean Arp, Man Ray, Duchamp o Alice Bailly. La Santa Verge II (1920) és una de les obres de Picabia, incloses en la revista, que constitueix tot un manifest irònic sobre l’estètica de l’atzar, ja que posa el centre en les taques i esquitxades de pintura negra esteses sobre el paper, en una mena de preludi de la pintura abstracte de postguerra. La revista es va publicar del 1917 al 1924, amb quatre números publicats a Barcelona, i més endavant a Nova York, París i Zúric.

Francis Picabia, La Santa Verge II (1920). Foto: Suzanne Nagy

L’interès d’aquests artistes per la representació del folklore espanyol i el flamenc i sobretot per les dones amb mantellines i ventalls clou l’exposició. És una secció curiosa  sobre una mena de “moda” entre molts dels artistes d’avantguarda al voltant d’aquestes figures femenines. Picasso va retratar la dona del pintor Rafael Martínez Padilla amb un estil postpuntillista quan va venir a Barcelona amb motiu de l’estada dels Ballets Russos a la ciutat el 1917. Aquesta obra és una de les estrelles de l’exposició, prestada pel Museu Picasso de Barcelona. En aquesta secció també es poden veure “espanyoles” i ballarines pintades per Marie Laurencin, Sonia Delaunay o Juliette Roche.

I evidentment no hi falten les “espanyoles” molt fines i amb pocs colors de Picabia, un artista que s’havia sentit atret per la cultura ibèrica des de la seva pròpia condició multicultural. “Soc nascut a París, de família cubana, espanyola, francesa i italiana, americana, i el més sorprenent és que tinc la impressió molt clara de ser de totes aquestes nacionalitats a la vegada”, havia dit.

 

[Font: www.nuvol.com]

Morre o guitarrista flamenco Pepe Habichuela aos 82 anos

O músico granadino faleceu en Madrid tras unha enfermidade que o tiña apartado dos escenarios desde o verán do 2024 

José Antonio Carmona Carmona, coñecido artisticamente como Pepe Habichuela, unha das grandes figuras da guitarra flamenca e un dos nomes imprescindibles da  música nacional faleceu este martes aos 82 anos en Madrid, onde residía, tras unha enfermidade que o tiña apartado dos escenarios desde o verán de 2024, cando acumulou os seus últimos recoñecementos. 

Nado en Granada en 1944, Pepe Habichuela pertencía a unha das grandes familias do flamenco. Era neto de Habichuela o Vello e continuou unha tradición familiar que tamén seguiron o seu pai e os seus irmáns Juan, Luis e Carlos. O seu legado quedou especialmente ligado a Ketama, grupo no que militaron o seu fillo, Josemi Carmona, e os seus sobriños Juan e Antonio, e que levou a música flamenca cara a novos sons e públicos. 

A súa forma de entender a guitarra rompeu fronteiras e abriu novos camiños para as seis cordas, converténdose nunha figura crave para a evolución do xénero durante a segunda metade do século XX e as primeiras décadas do XXI. A súa traxectoria, de máis de medio século, estivo marcada pola procura de novas fórmulas sen renunciar ás raíces da música flamenca.

En 1964, Pepe Habichuela deu o salto a Madrid, onde se instalou por invitación do seu irmán Juan Habichuela. Alí, comezou a derramar o seu talento polos taboados do foro e, progresivamente, pasou a participar en gravacións xunto a ningúns dos grandes nomes do flamenco da época como Juanito Valderrama, entre outros moitos. Na lista non podía faltar Enrique Morente, con quen asinou dúas obras innovadoras que revolucionaron o flamenco.

Así mesmo, debido á súa inquietude musical ao longo da súa carreira compartiu escenario e proxectos con grandes nomes da música, explorando a unión entre o flamenco, o jazz e outras correntes musicais, pero sen perder a esencia do toque tradicional.

Recoñecementos e distincións

A importancia da súa carreira foi recoñecida con numerosos recoñecementos e distincións. Pero, no 2024 unha enfermidade afastoulle dos escenarios, despois de recibir homenaxes nas Noites do botánico de Madrid ou o Castillete de Oro do Festival A Unión, entre outros. En 2018, recibiu a Medalla de Oro ao Mérito nas Belas Artes, ao que engadiu a Gran Cruz da Orde Civil de Alfonso X o Sabio neste mesmo ano.

O mundo flamenco despide a un dos nomes que o levaron ao seu máximo expoñente. Coa súa morte, o mundo da música perde a un dos guitarristas máis influentes, pero permanece unha obra que marcou o camiño de moitos artistas e que converteu a Pepe Habichuela nun referente eterno das seis cordas.

 

[Fonte: www.lavozdegalicia.es]

Mamdani tiene razón: Netanyahu debe estar preso

El alcalde Zohran Mamdani acusó a Benjamin Netanyahu de genocidio, dijo que no es bienvenido en la ciudad de Nueva York y pidió su arresto. Hace dos años, eso habría sido inimaginable. De ahora en más, debería ser una prueba de fuego.

Escrito por Ben Burgis

Traducción: Pedro Perucca

En un video publicado hace algunos días, el alcalde de la ciudad de Nueva York, Zohran Mamdani, se sienta detrás de su escritorio y mira directamente a la cámara. Comienza con una declaración contundente: «Benjamin Netanyahu es un criminal de guerra, el arquitecto de un genocidio horroroso contra el pueblo palestino».

A medida que avanza, detalla con sobriedad los horrores que el primer ministro Netanyahu ha infligido a la población civil de Gaza desde 2023. Los más de 73.000 muertos confirmados. Las decenas de miles de niños mutilados, cuyos miembros a menudo debieron ser amputados sin anestesia debido a la destrucción sistemática por parte de Israel de la infraestructura médica de Gaza. La hambruna. Los asesinatos de periodistas y trabajadores humanitarios. El «ataque deliberado contra hospitales neonatales y centros de atención de maternidad», con el objetivo de «negarles a los recién nacidos incluso la posibilidad de vivir».

No sorprende que la Corte Penal Internacional (CPI) haya emitido una orden de arresto contra el primer ministro. Cuando Mamdani era candidato a alcalde, sostuvo que la próxima vez que Netanyahu viniera a Nueva York, el Departamento de Policía de Nueva York (NYPD) debería esposarlo. Muchos argumentaron que esto excedería la autoridad de Nueva York o de cualquier otro municipio, especialmente dado que, aunque una gran mayoría de los países del mundo reconoce la autoridad de la CPI, Estados Unidos no lo hace. En el nuevo video, admite esto a regañadientes, al decir:

Mi administración ha revisado todas las vías disponibles bajo la legislación aplicable para determinar si la ciudad de Nueva York podría ejecutar la orden de arresto de la Corte Penal Internacional en caso de que Benjamin Netanyahu viniera aquí. Está claro que no contamos con la autoridad legal independiente para hacer cumplir esta orden. El gobierno federal, sin embargo, sí la tiene, y le pido que se sume a la CPI y ejecute esta orden. Y quiero ser igualmente claro: Benjamin Netanyahu no es bienvenido en la ciudad de Nueva York.

El video fue un terremoto político. Ha recibido decenas de millones de visualizaciones en las distintas plataformas de redes sociales. Los defensores de Israel se mostraron, previsiblemente, furiosos.

Los argumentos extraños y perezosos de los defensores de Netanyahu

El Centro Simon Wiesenthal emitió un comunicado en el que afirmó que «el alcalde Mamdani no expresó simplemente una opinión política personal», sino que «utilizó la autoridad, el simbolismo y la credibilidad del cargo de alcalde para emitir lo que equivalió a un discurso público oficial en el que declaró que el líder democráticamente electo del único Estado judío del mundo es un “criminal de guerra” que “no es bienvenido en la ciudad de Nueva York”». Esto, señalaron, fue un «uso profundamente indebido del cargo que todos los neoyorquinos le confiaron [a Mamdani]».

Por qué el hecho de que Israel sea el «único» Estado judío se supone relevante es un misterio. (¿Acaso las condenas al presidente sudafricano P. W. Botha en la década de 1980 eran objetables porque Sudáfrica era el único país dominado por el grupo étnico afrikáner?) Y la afirmación de que las elecciones israelíes son «democráticas» resulta risible. Desde 1967, Israel no solo ha controlado Cisjordania, sino que ha construido allí numerosas ciudades pobladas por sus propios ciudadanos, y trata a esos colonos como si «vivieran en Israel» y no «en el extranjero» a todos los efectos legales. Pero a los millones de residentes palestinos que viven allí nunca se les ha otorgado la ciudadanía israelí, ya que hacerlo implicaría que hubiera «demasiados» ciudadanos de la etnia equivocada. Eso, sencillamente, no es una democracia.

Sin embargo, y más importante aún, no hace falta oponerse ideológicamente al sionismo, ni tener una opinión particular sobre la geopolítica de Israel/Palestina, para coincidir con el llamado de Zohran a que el gobierno federal se sume a la CPI y haga cumplir la orden contra Netanyahu. Simplemente hay que creer que el derecho internacional debe aplicarse por igual a todas las naciones del planeta.

Las afirmaciones generalizadas de que los neoyorquinos judíos (una gran cantidad de los cuales votó por Mamdani y estuvo de acuerdo con cada palabra del video) se ven de algún modo «en peligro» por su llamado a arrestar a un líder genocida sencillamente no resisten el menor análisis. El problema con Netanyahu no es que sea judío, del mismo modo en que la razón por la que la CPI emitió una orden de arresto contra Vladimir Putin no es que Putin sea miembro de la Iglesia Ortodoxa Rusa. Más bien, la convicción del alcalde Mamdani, de la CPI y de las múltiples investigaciones de las Naciones Unidas que han determinado que Netanyahu cometió genocidio en Gaza es que las leyes se aplican por igual a todos, y que ningún cargo político en ningún Estado debería proteger a los criminales de guerra de la posibilidad de ser llevados ante la Justicia.

Han pasado casi tres años desde el comienzo de la campaña de Netanyahu para eliminar sistemáticamente cualquier posibilidad de que se reanude una vida palestina normal en Gaza. En ese tiempo, se estima que el 90 por ciento de la población civil fue desplazada de sus hogares por el ejército israelí. Pocos meses después de que comenzara la operación, la presentación legal de Sudáfrica ante la CPI incluyó doce páginas de citas de funcionarios israelíes que expresaban intención genocida. Sobre el terreno, constituye uno de los genocidios mejor documentados de la historia de la humanidad. Cualquier persona en el mundo con acceso a las redes sociales pudo ver un flujo continuo de fotos y videos de hombres, mujeres, niños y bebés asesinados y mutilados; de destrucción masiva descargada sobre objetivos civiles; y de crímenes de guerra cometidos cara a cara por soldados israelíes. Algunos de esos soldados, aparentemente del todo indiferentes a la reacción del mundo, se filmaron a sí mismos posando con la ropa interior de mujeres palestinas que habían sido asesinadas o habían huido para salvar sus vidas, o jugando con los juguetes de niños muertos o mutilados. Y durante todo este tiempo, como señaló el alcalde en su alocución, «nosotros, como estadounidenses», seguimos «pagando por las bombas que hacen la matanza».

Después de tres años de firme apoyo estadounidense al genocidio, la reacción de la abrumadora mayoría de las personas que dejaron comentarios en el video de Mamdani pareció ser un alivio conmocionado ante el hecho de que un funcionario electo de tanta relevancia estuviera dispuesto a plantear el caso con tanta claridad y contundencia. Si bien los críticos del alcalde puedan burlarse diciendo que los abogados de la ciudad no avalarían que él mismo le ordenara al Departamento de Policía llevar a cabo el arresto («¡miren, prometió de más!»), es más probable que la reacción de la gente común ante la revelación de que alguien que mutiló a decenas de miles de niños puede pavonearse por Nueva York sin temor a ser arrestado sea de conmoción y repulsión.

Como subrayó Mamdani, el gobierno federal sí tiene la facultad de llevar a Netanyahu ante la Justicia si el primer ministro pisa suelo estadounidense. Donald Trump, por supuesto, no tiene ningún interés en ejercer esa facultad. Pero a todo demócrata que se postule a la presidencia en 2028 se le debería preguntar si tiene previsto atender el llamado del alcalde para hacer cumplir el derecho internacional.

La cuestión de fondo

Buena parte de los comentarios de los analistas mediáticos se centró en loas consecuencias políticas del video. ¿Sumará puntos el alcalde ante los votantes por plantear el caso con tanta contundencia, o los perderá por no poder ordenar él mismo el arresto, como esperaba inicialmente? ¿Cómo cambiará esto la relación del municipio con la Casa Blanca? ¿Distrae todo esto de otros aspectos de la agenda de Mamdani?

Sin embargo, para quien le importen los derechos humanos y el derecho internacional, todo esto es apenas secundario. Durante décadas, cada nuevo alcalde de Nueva York visitaba Israel para demostrar su gran amor por ese país. (Hasta donde puedo ver, prácticamente ninguna de las personas que hoy se quejan de que Mamdani opine sobre Israel/Palestina en lugar de limitarse a los asuntos locales se quejó jamás de esta práctica.) Incluso el bastante progresista Bill de Blasio hizo la peregrinación. Al predecesor inmediato de Mamdani, el alcalde Eric Adams, le gustaba hablar del «vínculo irrompible» entre su ciudad y el Estado étnico de Medio Oriente. Hace dos años, la idea de que un alcalde de Nueva York se sentara detrás de su escritorio y afirmara sin rodeos que el líder de Israel es un criminal de guerra que debería estar tras las rejas habría sido del todo impensable.

Es evidente que el mundo ha cambiado. Ya era hora. 

 

[Foto: Oficina del Alcalde de Nueva York / YouTube - fuente: www. jacobinlat.com]

« Amrum », de Hark Bohm et Philip Winkler : la chute de Hitler à travers les yeux d’un enfant

L’acteur et réalisateur allemand Hark Bohm s’est inspiré de son enfance passée sur l’île d’Amrum pour composer un roman d’apprentissage porté par la beauté sauvage des lieux alors même que le IIIème Reich vit ses dernières heures. Fatih Akin l’a porté à l’écran sous le nom d’Une enfance allemande, sorti en France le 7 janvier dernier.

Écrit par Marie-Laure Kirzy

Printemps 1945. Sur l’île d’Amrum, en Frise Orientale au bord de la mer du Nord, la guerre semble lointaine pour Nanning. Âgé de dix ans, il vit avec sa tante, sa mère et ses petits frère et soeur. Le regard porté par Hark Bohm sur Nanning est d’une grande tendresse. Même si lui est né quelques années plus tôt que son jeune héros, on devine la patte autobiographique derrière chaque ligne, on sent la pudique émotion d’un vieil homme qui se souvient, lui qui a aussi été enfant durant la Deuxième Guerre mondiale, a connu l’exil (de Hambourg vers l’île d’Amrum) d’où est originaire sa famille maternelle, l’absence d’un père Obersturmbannführer combattant au front russe, puis la chute du Reich sans en saisir immédiatement les enjeux.

Tout est raconté à hauteur de cet enfant qui veut faire plaisir à sa maman, alitée dans l’attente de son accouchement, et cherche à tout prix pour elle du pain blanc, du beurre et du miel, espérant que cela va redonner goût à la vie à cette fan de Hitler qui se déprime des nouvelles du front. Dans une île privée de ravitaillement, il chasse des lapins ou les phoques, pêche les carrelets, glane des œufs de vanneau sur les dunes, les prés-salés et les étendues de bruyères, puis cherche à troquer les mets recherchés.

Le récit n’a rien de spectaculaire ou grandiloquent. L’écriture simple et modeste, accompagne Nanning sans le quitter, captant sa lutte quotidienne pour la survie de sa famille, comme ces moments où il redevient un enfant en compagnie de son meilleur ami, dans un cadre naturel décrit magnifiquement à la présence très sensorielle qui résonne comme un hymne aux paradis perdus dans une Allemagne en ruine.

« Et puis il fut de nouveau seul. Rien que le sable fin des Kniepsand à des kilomètres à la ronde. Au-dessus de lui, d’immenses nuages s’étiraient dans le ciel infini – avec leurs montagnes, leurs vallées, leurs plaines et leurs gorges, on aurait dit des continents volants. Nanning se tenait là, émerveillé. Pour la première fois de sa vie, il lui sembla saisir véritablement à quel point le monde était vaste et lui minuscule. Cela ne lui fit pas peur, c’était plutôt un vertige, une excitation qui l’envahissait. Il parcourut à grandes enjambées le chemin du retour, pressé de retrouver l’intimité de la famille. »

Ce n’est pas souvent que des romans donnent le point de vue des vaincus, qui plus est dans des contrées reculées de l’épicentre de l’action. La guerre est bien là, avec les tensions qu’elle génère. Hark Bohm distille avec élégance sa présences sans jamais perdre le regard de Nanning : des bombardiers qui sillonnent le ciel ; l’afflux de réfugiés allemands venus de la Silésie, Poméranie et  Prusse-Orientale qui fuient l’armée rouge ; une communauté insulaire désunie sur la question du nazisme entre convaincus crispés par la tournure des événements, repentis et anciens silencieux qui osent se réjouir de la défaite nazie inévitable, y compris au sein même de la famille de Nanning.

Subtil roman d’apprentissage narré sur un ton nostalgique légèrement amer mais toujours calme, Amrum raconte la perte d’innocence d’une enfant élevé par des Nazis convaincus et ouvre un oeil nouveau sur le monde qui l’entoure. Sa jeunesse s’efface à mesure qu’il perce les secrets de sa famille, sur son père, sur un oncle maternel dont il ne faut surtout pas parler. Tiraillé entre son amour pour ses parents et ce qu’il découvre, Nanning doit se frayer son propre chemin à travers l’épaisse toile de la propagande nazie, les silences collectifs et les dissimulations familiales. Sans que jamais le récit ne vienne racoler les émotions du lecteur, on est profondément touché par ce personnage d’enfant.

Amrum

Roman de Hark Bohm

Editeur : Paulsen

Traduit de l’allemand par Brice Germain

288 pages – 23€

Date e parution : 8 janvier 2026

 

[Source : www.benzinemag.net]

«De aquí o xerme saíu» lembra o vínculo de Camões con Galicia no seu quinto centenario

 

Foto de familia dos intervenientes na inauguración da exposición coa que deu comezo a xornada.

Cinco séculos despois do seu nacemento Camões “transborda contemporaneidade” e celebrámolo porque precisamos del “porque nos interpela, en cada un dos seus textos, a discutir cuestións que están hoxe no centro da orde do día”, destaca Joaquim Coelho Ramos.

O comisario xeral adxunto da Estrutura de Missão para as Comemorações do V Centenário do Nascimento de Luís de Camões participou na inauguración da exposición De aquí o xerme saíu. Presenzas galegas de Camões, coa que arrincou hoxe na Casa Galega da Cultura de Vigo a xornada homónima da homenaxe que se lle rendeu en Galicia ao gran clásico das letras portuguesas.

A Fundación Penzol, a Real Academia Galega e o Consello da Cultura Galega, da man da Estrutura de Missão, organizaron este encontro sobre o autor, cuxas raíces familiares están a esta beira do Miño.

A cita continuou coa presentación do volume Camões en Galicia, de Xosé Manuel Dasilva; unha quenda de relatorios na que o presidente da RAG afondou no tópico do galego e do seu falar na literatura lusa dos tempos do homenaxeado; un recital organizado pola Sección de Literatura da RAG e mais unha ofrenda floral ante o busto de Camões. 

O académico correspondente Ramón Nicolás recitando un dos poemas de Camões. 

O programa púxolle o ramo desde Galicia aos dous anos de conmemoracións que concluíron no país veciño oficialmente o pasado 10 de xuño, Día de Portugal, e implicou tamén, en calidade de colaboradores, o Concello de Vigo, o Consulado-Xeral de Portugal en Vigo, a Editorial Galaxia e o  Camões - Centro Cultural Portugués en Vigo.

“Temos, aquí e agora, unha oportunidade de ouro para reposicionar a centralidade da obra deste Luís pleno de contradicións, non como unha herdanza estática do pasado, mais como unha ferramenta vital de navegación para o presente”, reivindica Joaquim Coelho Ramos, quen sinala a diversidade cultural, o choque e o diálogo entre pobos, a valorización da diferenza, o pracer do coñecemento e a exploración da inesgotable temática da viaxe como algúns dos temas que Camões nos convida a discutir hoxe desde o seu legado literario.

O representante da organización lusa encargada do quinto centenario do autor refírese así mesmo as raíces galegas do autor. “Ollar para o home por detrás do mito, sen esquecer o mito que alimenta o home, esixe, aquí en Vigo, recordar que o apelido que hoxe resoa universalmente como sinónimo de Portugal terá unha matriz xenética en Galicia, na vella liñaxe das terras de ‘Camos’. Recordar a orixe galega do nome de Camões non é un mero detalle biográfico; é asumir a xénese dunha visión do mundo que naceu dese abrazo primordial co norte para, máis tarde, facerse universal”, reflexiona.

O presidente da RAG, Henrique Monteagudo, agradece a ampla participación portuguesa nesta celebración galega dun autor sempre recoñecido pola Academia, que xa celebrara con solemnidade en 1924 os catrocentos anos do seu nacemento. Daquela contara entre os seus convidados co poeta Eugénio de Castro, membro correspondente da institución, lembra. Cen anos despois, “a xornada de hoxe enmárcase nesa liña de continuidade que une a Real Academia Galega coa cultura portuguesa desde os seus comezos, unha tradición na que Camões sempre foi atendido en recoñecemento da grande influencia que deixou nas nosas letras”, comparte o presidente da RAG.

Manuel Puga Pereira, presidente da Penzol, convida a cidadanía galega a se achegar a Camões a través da mostra e subliña tamén a irmandade da fundación con Portugal desde as súas orixes. “Este quinto centenario de Camões non podía quedar fóra da nosa programación anual tanto polas raíces do autor coma pola intensa relación da Penzol coa cultura portuguesa desde sempre. A lección inaugural das nosas primeiras instalacións na rúa Policarpo Sanz impartiuna o filólogo portugués Manuel Rodrigues Lapa”, recorda. 

De aquí o xerme saíu. Presenzas galegas de Camões dálle continuidade á participación galega no quinto centenario de Camões en Portugal. O pasado mes de novembro a RAG e o CCG participaron en Lisboa no Colóquio Internacional Sob o signo de Camões. Cânones e heterodoxias, con conferencias e unha exposición bibliográfica coorganizada por ambas as institucións.  A vicepresidenta do Consello, Dolores Vilavedra, enmarca tamén ambas as dúas citas no compromiso firme da súa institución “con todas aquelas iniciativas que supoñan alicerzar e alimentar o diálogo coa cultura portuguesa”, que inclúe outros proxectos como Dramaturxias itinerantes. “Esperamos que esta conmemoración camoniana sexa un punto de inflexión, no coñecemento do escritor e a súa obra na nosa terra, mais tamén un decidido paso adiante nese diálogo imprescindible entre Galicia e Portugal”, conclúe.

Exposición e ‘Camões en Galicia’

A exposición que pode verse xa na Casa Galega da Cultura inclúe valiosa documentación, entre a que figura o privilexio do século XIV en que Henrique III priva do seu señorío na vila de Baiona a Vasco Pérez de Camões, tataravó do poeta. A parte bibliográfica, pertencente aos fondos da Penzol, dá ademais conta da recepción da obra e da figura do escritor en Galicia.

O comisario da mostra é o subdirector da Penzol e catedrático da Universidade de Vigo Xosé Manuel Dasilva, quen abriu o programa da tarde coa presentación de Camões en Galicia (Galaxia, 2026). Neste volume Dasilva, destacado camonista, reúne unha serie de estudos que afondan nas pegadas galegas do mestre e que revelan o alento camoniano de figuras senlleiras da cultura galega, dende o padre Sarmiento a Rosalía de Castro, Curros Enríquez ou Eduardo Pondal, autor d'Os Eoas, a “proposta de meirande ambición” das letras galegas —apunta— que tratou de conseguir os mesmos logros ca o portugués coa epopea Os Lusíadas.

A recepción galega de Camões no ámbito peninsular é singular, explica Dasilva. “No eido español tendeuse máis ben á apropiación da súa figura, ao ser un autor de aceptabilidade complicada fundamentalmente pola envergadura patriótica d’Os Lusíadas. En Galicia distínguese, emporiso, unha constante propensión á adopción máis que á apropiación en si. Noutras palabras, non se adquire pola forza como propio o que é alleo, e utilízase, en cambio, para encher ante todo un baleiro inducido polo noso devir histórico. Por unha banda, Camões foi tomado en calidade de referencia, a través dunha serie de liñas de forza. Por outra, constituíu unha influencia, a cal se plasmou de dous modos: por imitación, como poeta lírico; e por emulación, como poeta épico”, detalla no limiar.

A visión tópica dos galegos e da súa lingua

O presidente da RAG interviu tras a presentación do libro de Xosé Manuel Dasilva cun relatorio sobre a visión da lingua galega e dos galegos no Portugal do século de Camões, certamente pouco positiva, como lamentara o padre Sarmiento en referencia ao verso d’Os Lusíadas que di “Ó sórdidos galegos, duro bando!”. “Nos textos portugueses da súa época xa existe unha imaxe construída do falar galego e do tipo humano asociado a ese falar. E Os Lusíadas consagra eses tópicos da cultura portuguesa, que polo menos xa estaban asentados na mentalidade lisboeta, sostén Henrique Monteagudo, quen rastrexou o tópico denigrante do galego ata a literatura portuguesa e propón que dito estereotipo xurdiría en Portugal para logo se estender a Castela.

Da banda portuguesa,  a xornada contou tamén con Micaela Ramon, profesora da Universidade do Minho, co relatorio “Um dia Camões nasceu e nunca mais morreu: mecanismos de preservação da memória literária no século XXI”; e mais José Carlos Seabra Pereira, profesor da Universidade de Coimbra, coa contribución titulada “Inquietação e conhecimento na poesia de Camões (materia perigosa?)”.

O programa continuou co recital poético-musical coordinado pola directora da Sección de Literatura da RAG, Marilar Aleixandre, no que lle puxeron voz a versos de Camões as académicas Chus Pato e Fina Casalderrey, o académico correspondente Ramón Nicolás, a xornalista Cláudia Morán, a escritora e investigadora Rexina Vega, Henrique Monteagudo e a propia Aleixandre. César Morán pechará este apartado coa interpretación de “Verdes são os campos”. 

Ofrenda do Consulado-Geral de Portugal em Vigo

O Consulado-Geral de Portugal em Vigo rematou a xornada coa ofrenda floral diante do busto de Camões na praza de Portugal. Nela participaron canda o cónsul xeral de Portugal en Vigo, João Bezerra da Silva, os representantes das demais institucións implicadas.

 

[Fonte: www.academia.gal]