segunda-feira, 12 de janeiro de 2026

Proves forenses del genocidi israelià a Gaza

L’enginyera i investigadora Júlia Nueno Guitart, de l’equip de Forensic Architecture, edita i coordina el llibre ‘Genocidios’ (Galaxia Gutenberg)

Escrit per Xavier Montanyà

L’agència Forensic Architecture, a la qual pertany la investigadora, enginyera, autora i editora de Genocidios, Júlia Nueno Guitart, ha documentat la conducta militar d’Israel a Gaza. El seu treball es va integrar com a material probatori de l’equip legal que representa Sud-àfrica davant el Tribunal Internacional de Justícia en el cas “Aplicació de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi a la Franja de Gaza (Sud-àfrica contra Israel)”.

Forensic Architecture, amb seu a Goldsmiths, Universitat de Londres, es dedica a investigar actes de violència perpetrats per estats, corporacions i forces reaccionàries. L’arquitectura forense és una metodologia interdisciplinària que combina eines del disseny arquitectònic, l’anàlisi espacial i la tecnologia per reconstruir el que passa en els llocs on el poder actua amb impunitat. Mitjançant l’ús d’imatges satèl·lit, models 3D, testimonis, contingut de les xarxes socials i metodologies experimentals, un equip format per arquitectes, periodistes, enginyers i advocats llegeix el territori com a testimoni per estudiar com la violència impacta en la vida de les persones i les ciutats.  

Coberta de ‘Genocidios’

A la vegada, aquest treball omple el buit amb què la censura i la desinformació imposada pel govern israelià camuflen i tergiversen la veritable realitat dels fets, les intencions, els plans ocults i les massacres que hi ha a Gaza de fa dos anys.

Un dels temes importants és una investigació que exposa l’atac sistemàtic contra la infrastructura mèdica a Gaza. A partir d’imatges satèl·lit i materials disponibles a internet, van reconstruir el model 3D dels hospitals de la franja, i amb l’encreuament sincrònic de centenars de fotografies publicades a les xarxes o capturades per les càmeres dels recintes van cartografiar com s’havien comès els atacs. 

D’aquesta manera, van reunir proves per demostrar que la seqüència d’atacs del 2023 era sempre la mateixa: primer, ambulàncies i generadors elèctrics; després, ordres d’evacuació, atacs al voltant dels centres mèdics, setge i, finalment, invasió. El patró va ser el mateix per a deixar disset centres fora de servei. Les mateixes tàctiques es van repetir durant la invasió de Khan Yunis i a Rafah l’any 2024. 

Forensic Architecture recull les seves investigacions a l’assaig visual “Cartografia del genocidi”, inclòs en el llibre, en què una sèrie de mapes exposen el disseny estratègic de l’espai a Gaza per al desplaçament i control de la població, a més dels patrons de destrucció de l’agricultura, els recursos hídrics, la infrastructura mèdica, civil i d’ajuda humanitària. 

La investigació, acceptada com a prova al Tribunal Internacional de Justícia, demostra que els atacs responien a un disseny estructurat, en cap cas aleatori ni com a suma de fets aïllats. Les descobertes d’aquesta investigació coincideixen amb la definició de genocidi que el jurista jueu-polonès Raphael Lemkin va elaborar com a base de la Convenció del Genocidi del 1948. Genocidi “és un pla coordinat de diferents accions dirigides a la destrucció dels fonaments essencials de la vida dels grups nacionals, amb l’objectiu d’anihilar aquests mateixos grups”. 

Lemkin definí el genocidi de manera més àmplia a la de l’extermini físic d’un grup humà, i establí que era “la desintegració sistemàtica de les institucions polítiques i socials, de la cultura, l’idioma, els sentiments nacionals, la religió i l’existència econòmica d’un grup determinat”. Per ell, en el procés hi havia dues fases: la destrucció del patró nacional del grup oprimit i la imposició del patró nacional de l’opressor. 

Els patrons militars d’Israel a Gaza, explica Júlia Nueno Guitart, encaixen amb aquesta definició, atès que no tan sols destrueixen vides, sinó que també estan dissenyats per desmantellar les estructures que permeten de sostenir la vida de la població palestina.   

Primer de novembre de 2023. Atacs a hospitals 

Una col·lecció d’assaigs innovadors  

El llibre reuneix una col·lecció interessant i innovadora d’assaigs d’especialistes internacionals de primera línia que reflexionen sobre qüestions molt diverses i complementàries entorn del terme “genocidi” i les seves pràctiques, tècniques d’aplicació i normatives legals i jurídiques. Entre els autors, hi ha arquitectes, estudiosos de les religions, filòsofs, juristes, investigadors en drets digitals i polítiques públiques, experts en genocidis, enginyers i artistes visuals.  

L’arquitecte Eyal Weizman, fundador i director de Forensic Architecture, i més juristes comparen en els seus treballs uns quants aspectes dels genocidis de Namíbia, l’extermini de milers d’indígenes ovaherero i nama, el primer genocidi del segle XX, i l’Holocaust, ambdós causats per Alemanya,  amb el dels palestins avui, causat per Israel. El fet que avui les terres agrícoles de Namíbia encara siguin en un 70% controlades per blancs, que representen un 0,5% de la població, el fa pensar que les tècniques es perllonguen en el temps, cosa similar al que succeeix a Palestina avui d’ençà de la Nakba del 1948.  

L’any 1948, després de la creació de l’estat d’Israel, 750.000 palestins van ser expulsats de les seves terres i 530 pobles van ser destruïts. El fet històric s’anomena Nakba, que vol dir catàstrofe. Si el genocidi a Namíbia s’ha prolongat en el temps, passa igual a Palestina. La violència colonial s’aplica durant anys i anys, es construeix sobre l’apropiació de terres i el desplaçament forçat de persones, i culmina en el seu extermini, parcial o total.   

“Igual que el nazisme és constitutiu del crim de l’Holocaust, el sionisme ho és de la Nakba”, declara Júlia Nueno Guitart.  

Primer de juliol de 2024. Nou sistema de control territorial

Uns altres treballs del llibre estudien el reflex dels processos de colonització en l’arqueologia clàssica, o en les fotografies de satèl·lit actuals que permeten d’explorar el territori com un arxiu viu, i revelen els plans previs de destrucció. Tal com assenyalen i mostren al llibre, per exemple, el juliol del 2024, el 70% de les terres agrícoles de Gaza havien estat destruïdes. Un any després, la xifra s’elevava al 94%. A més a més, Uber o Google Maps poden descriure detalladament els desplaçaments de població i la lògica interna que tenen en el pla militar. I també els nous sistemes de vigilància i control digital, com els reconeixements facials, connectats a les bases de dades del cens i policials, entre més mecanismes. 

L’antologia clou amb “La fàbrica d’objectius”, un text de Júlia Nueno Guitart en què analitza com l’exèrcit israelià ha utilitzat intel·ligència artificial per marcar persones, amb noms i cognoms, com a blancs d’atacs aeris a Gaza. Durant la campanya de bombardaments entre el 7 d’octubre i el 7 de novembre de 2023, van morir 10.328 persones, el 70% de les quals van ser dones i nens.  

Els militars van fer referència aleshores a un sistema que generava “objectius precisos mitjançant vigilància en massa”. En el seu treball, Nueno investiga com els atacs repetits a forns de pa i zones residencials durant la nit, en moments d’alta presència civil, qüestionen la veritable funció del sistema d’IA: no pas com una eina de precisió, sinó com una eina de justificació legal de les massacres.   

En definitiva, aquests assaigs reconstrueixen històries que han estat desplaçades, i qüestionen les lògiques que justificaven el genocidi en el passat per comprendre’l segons el que veiem i vivim en el present. I, al mateix temps, ens ajuda a mantenir una actitud crítica respecte de la transmissió de coneixement en els mitjans digitals i uns possibles usos que puguin agreujar les dinàmiques bèl·liques del passat.  

És una obra per a aprendre i reflexionar en profunditat sobre els fets del present, sobre una complexa realitat que el flux dels fets i les notícies diàries no deixa de posar constantment en evidència, sobretot d’ençà que es va acordar l’últim alto-el-foc fa tres mesos, sense que els atacs i els morts, la repressió i les penalitats hagin desaparegut de la vida quotidiana dels palestins. Repassem alguns dels fets principals.   

Júlia Nueno Guitart

Un fals alto-el-foc, les proves del genocidi s’acumulen 

El mes de setembre passat, la Comissió Internacional Independent d’Investigació establerta pel Consell de Drets Humans de l’ONU, per si algú encara tenia dubtes, va publicar un estudi que no deixava cap escletxa als negacionistes del genocidi. La conclusió era contundent: “Israel ha comès genocidi contra els palestins a Gaza d’ençà del 7 d’octubre de 2023”, segons els principis establerts en la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi de 1948.  

D’ençà que l’octubre passat es va signar un alto-el-foc a Gaza, sota la tutela de Donald Trump, i amb el beneplàcit de la comunitat internacional, les massacres israelianes a Gaza, la repressió i l’apartheid han continuat. La mesura, àmpliament difosa pels mitjans internacionals i aplaudida pels dirigents polítics internacionals, no ha aturat la maquinària genocida israeliana.  

Molts cadàvers de palestins morts lliurats per Israel a les autoritats de Gaza després de l’alto-el-foc mostraven signes de tortura, pallisses, estaven emmanillats o amb els ulls embenats, segons metges de l’Hospital Nasser de Khan Yunis. Els forenses de Gaza també van denunciar que a molts cossos els havien robat òrgans. L’Observatori Euromediterrani de Drets Humans que va documentar el procés de lliurament dels cossos va trobar proves de tortura i tracte cruel i va demanar una investigació internacional urgent.  

Un mes després de la signatura de l’alto-el-foc, Francesca Albanese, relatora especial de les Nacions Unides sobre Palestina, en l’informe “Genocidi a Gaza: un crim col·lectiu”, denunciava el paper de 63 nacions en el manteniment del genocidi israelià. A causa de les sancions imposades per l’administració Trump, Albanese va haver de dirigir-se a l’Assemblea General de l’ONU des de la Desmond i Leah Tutu Legacy Foundation a Ciutat del Cap, Sud-àfrica, per criticar “dècades de fracàs moral i polític”.    

5 de maig de 2024. Ordres d’evacuació de nord a sud cap a Egipte

“Amb accions legals i omissions deliberades, massa estats han fundat i protegit l’apartheid militaritzat d’Israel, cosa que ha permès que la seva empresa colonial es convertís en genocidi, el crim definitiu contra el poble indígena de Palestina”, va declarar davant l’ONU.  

L’informe “Genocidi a Gaza: un crim col·lectiu” detalla com tercers estats faciliten “l’atrocitat transmesa en directe”. Critica durament els EUA per haver proporcionat “cobertura diplomàtica” a Israel i haver utilitzat el seu dret de vet al Consell de Seguretat de l’ONU set vegades, i controlar les negociacions per a l’alto-el-foc. Segons aquest informe, hi ha nacions occidentals que hi col·laboren amb abstencions, endarreriments i projectes de resolució diluïts, i proporcionen armes a Israel, “fins i tot quan les proves del genocidi s’acumulen”. 

A banda de l’informe contundent de Francesca Albanese, són molts els fets que han tingut lloc en aquests tres mesos d’ençà de la signatura del deficient alto-el-foc.  

Al desembre, la Franja de Gaza va ser devastada per pluges torrencials que van causar la inundació de milers de tendes de campanya, refugis improvisats i l’enderrocament d’edificis. El desastre va deixar uns catorze morts, tres d’ells, nens, i va forçar el desplaçament de 800.000 persones. I es va agreujar per les restriccions que continuava aplicant Israel, dos mesos després de l’alto-el-foc, a l’entrada de subministraments fonamentals per a la reparació d’infrastructures vitals, segons Amnistia Internacional.  

Poc abans de Nadal, es publicà la notícia de la demolició més gran d’habitatges a Jerusalem Est, quan feia poc que el govern israelià havia aprovat dinou assentaments nous a Cisjordània. Les excavadores van destruir un edifici amb tretze pisos habitats per palestins al barri de Wadi Qaddun, al sud de la ciutat vella. Com d’habitud, l’argument oficial va ser que s’havien construït sense permís en un terreny destinat a ús no residencial. 

A mitjan desembre, Amnistia Internacional informà que, d’ençà de l’inici de l’alto-el-foc, Israel havia blocat l’entrada a Gaza d’ajuda i altres subministraments essencials per valor de quasi 50 milions de dòlars i s’havien rebutjat almenys 124 sol·licituds d’ONG per portar ajuda a la zona.  

Seguint aquesta línia d’actuació, a final d’any, contravenint el dret internacional humanitari, Israel anuncià l’expulsió de Gaza de Metges Sense Fronteres (MSF) i 36 ONG internacionals d’ajuda humanitària més, entre les quals, Oxfam i ActionAid.  

Tres mesos després de l’alto-el-foc, la fam continua assetjant Gaza. El darrer informe de l’organisme Classificació Integrada de la Seguretat Alimentària, l’autoritat mundial en matèria de fam, denuncia que més d’1,5 milions d’habitants encara sofreixen inseguretat alimentària greu.  

Avui, les autoritats de Gaza xifren en 425 els morts en mans d’Israel en els tres mesos d’alto-el-foc, i en 71.400 els morts d’ençà de l’inici de l’ofensiva, l’octubre del 2023. 

Atacs a l’ajuda humanitària 

[Mapes: Forensic Architecture - font: www.vilaweb.cat]




El Quebec exigirà el francès als treballadors que faci tres anys que són al país

 

El govern aprova la norma per fer front a la pèrdua de pes de la llengua davant l’anglès


El govern del Quebec ha publicat una nova norma que estableix que els treballadors que sol·licitin un certificat d’acceptació del Quebec (CAQ) després d’haver treballat tres anys en aquest territori hauran de demostrar una competència de nivell 4 de francès parlat (semblant a un B1 oral), un requisit que s’aplicarà a les sol·licituds presentades a partir del 17 de desembre de 2028 per deixar un marge de temps als treballadors perquè es preparin.

Segons el govern quebequès, amb aquest marge de temps, els treballadors tindran temps d’inscriure’s als cursos de francès, millorar la seva comunicació en aquesta llengua a la seva empresa i respondre les exigències de renovació futures.

Amb aquesta mesura es pretén fer compatible la integració de la població estrangera a la llengua francesa sense perjudicar la necessitat de treballadors d’aquest territori sota sobirania canadenca. De fet, els Conservadors van demanar, durant la campanya electoral de les eleccions generals al Canadà de l’any passat, que s’abolís definitivament el Programa de Treballadors Estrangers Temporals (PTET). El partit va perdre els comicis, però es van adoptar algunes de les mesures proposades com la d’exigir el coneixement del francès.

Els darrers anys s’ha estès la preocupació per la pèrdua de pes del francès davant el francès en el món del treball, especialment a Mont-real. El legislatiu ha reformat la Llei de la llengua oficial i comuna del Quebec, coneguda com a Llei 96, per exigir l’ús del francès a les empreses de 25 a 49 empleats i per garantir-ne la presència als contractes de treball i les comunicacions internes. El govern ha invertit, a més, centenars de milions de dòlars en un pla d’acció destinat a reforçar l’aprenentatge del francès en l’ensenyament, entre els treballadors temporals i entre els sol·licitants d’asil. També s’han dut a terme polítiques per augmentar la proporció d’immigrants econòmics francòfons.

[Foto: un carrer del Quebec / CC-BY-SA-4.0 - font: www.diaridelallengua.cat]

domingo, 11 de janeiro de 2026

Un antiracisme qui « infantilise les Noirs »

Le linguiste afro-américain John McWhorter voit dans l’antiracisme contemporain une trahison de l’idéal universaliste de Martin Luther King et une idéologie qui désigne les Blancs comme oppresseurs et réduit les Noirs à des êtres incapables.

Le linguiste et essayiste américain John McWhorter, auteur de «Woke racism»

É 

Qu’il semble loin, le discours « I have a dream » de Martin Luther King :  je rêve qu’un jour sur les collines rouges de Géorgie les fils des anciens esclaves et ceux des anciens propriétaires d’esclaves pourront s’asseoir ensemble à la table de la fraternité (…). Je rêve qu’un jour mes quatre enfants vivront dans un pays où ils ne seront pas jugés selon la couleur de leur peau, mais selon la valeur de leur caractère. » C’est à l’aune de cet idéal universaliste que John McWhorter analyse l’antiracisme contemporain. À ses yeux, ce dernier a renié l’héritage de King pour lui substituer une nouvelle idéologie raciale, trahissant l’esprit émancipateur qui animait jadis la lutte pour l’égalité.

Dans ce contexte, McWhorter publie en 2021 Woke Racism, un essai brillant, très documenté et résolument à charge. En préambule, le linguiste afro-américain déclare: « J’ai écrit ce livre avec mes tripes, poussé par le fait que des personnes blanches qui se croient nos sauveurs font du peuple noir les êtres humains les plus stupides, les plus faibles et les plus autocomplaisants de l’histoire de notre espèce, et enseignent au peuple noir de se réjouir de ce statut. » Sa critique vise tout particulièrement la sociologue américaine Robin DiAngelo, auteure de La Fragilité blanche (2018), qu’il considère comme l’incarnation même des dérives de l’antiracisme contemporain. McWhorter n’épargne ni le fond ni la forme de son ouvrage, le qualifiant de « désastre intellectuel, tout juste bon à caler une étagère ».

Selon McWhorter, cette idéologie, en s’acharnant sur des oppressions largement phantasmées, finit par en produire de bien réelles. Voici six thèses qui résument sa critique.

1. Depuis 2010, un antiracisme de troisième vague[1] s’est imposé aux États-Unis. Dépourvu de fondement empirique et de nuance, il promeut l’idée d’un racisme systémique[2], censé être invisible et enraciné partout: dans les institutions, les mentalités et les normes sociales. Cette vision manichéenne, qui emprunte au complotisme, divise le monde en deux camps opposés : les oppresseurs, nécessairement blancs, et les opprimés, essentiellement noirs – tandis que d’autres minorités, comme les Juifs ou les Asiatiques, sont souvent reléguées au rang de complices du pouvoir blanc.

2. Cet antiracisme radical fonctionne comme une nouvelle religion puritaine et exclusive. Il en reproduit les codes : des figures intouchables, telles que Robin DiAngelo, Ibram X. Kendi ou Ta-Nehisi Coates sont érigées en prophètes. Leurs écrits font office de textes sacrés, et toute critique à leur égard est un blasphème. Dans ce cadre, tout doute devient suspect et poser certaines questions, pourtant légitimes, mène à l’excommunication. Ainsi, questionner la focalisation exclusive sur les violences policières contre les Noirs – alors que les violences intracommunautaires, pourtant plus fréquentes et dévastatrices, restent taboues – revient à signer sa mort sociale. De même, affirmer que les Noirs ne sont pas fragiles ni dépendants d’aides extérieures devient suspect, y compris dans la bouche d’une personne noire. Nombreux sont ceux qui préfèrent se taire ou tenir un double discours, de peur d’être lynchés socialement. Ce climat empoisonne tout débat public, rendant impossible un échange respectueux et rigoureux.

3. Cette idéologie puritaine réintroduit la notion de péché originel, désormais inscrit dans la biologie : être blanc devient une tare héréditaire, une culpabilité indélébile dont nul ne peut se racheter : « Les antiracistes brandissent la notion de péché originel en tant qu’attribut de l’homme blanc, dont il doit se repentir éternellement, sans espoir de rédemption », écrit McWhorter. De son côté, DiAngelo va jusqu’à affirmer que « les Blancs doivent se souvenir 24h sur 24 et 7 jours sur 7 qu’ils sont des oppresseurs (…) Seuls les Blancs sont racistes ». Le rêve de Martin Luther King semble alors définitivement enterré : l’individu n’est plus jugé sur ses actes, mais condamné d’avance pour ce qu’il est.

4. Cette idéologie contient une série de contradictions. Ainsi, on impose des quotas pour favoriser l’accès des Noirs à l’université, tout en jugeant raciste quiconque suggère qu’ils en ont profité. De même, les Blancs sont sommés de se taire, puis blâmés pour leur silence : « damned if you do, damned if you don’t ». L’objectif n’est pas de trouver des solutions concrètes pour les communautés afro-américaines, mais de faire régner un ordre moral punitif, à la manière d’un tribunal inquisitorial.

5. Cette forme de secte obéit à une vision apocalyptique du monde : nous serions proches de la fin des temps. Aucun progrès des droits civiques n’est reconnu, aucune amélioration des conditions socio-économiques n’est saluée. Le seul horizon qui subsiste est celui d’une utopie constamment repoussée. Sous cet angle, le racisme contemporain serait d’autant plus pernicieux qu’il est invisible, agissant à l’insu même de ceux qui le perpétuent – ou le subissent.

6. Cet antiracisme de façade se pare de vertu bien plus que de véritable efficacité. Le sous-titre de son livre est éloquent : selon lui, cet antiracisme « trahit les Noirs américains ». McWhorter y voit la résurgence d’un racisme ancien: « Cette idéologie sectaire est une forme de racisme qui infantilise le peuple noir, encourageant ses adhérents à considérer le peuple noir comme moins capable et à exiger des institutions un traitement spécial. » Dans les écoles, les exigences sont abaissées pour les élèves noirs, au nom de leur fragilité supposée. On bannit toute évaluation négative, on force les notes vers le haut – car tout écart de résultat est attribué à de la discrimination – et on fait preuve d’une plus grande tolérance envers leur indiscipline. Ce paternalisme, que McWhorter qualifie de « condescendance déguisée en respect », ancre l’idée que les Noirs seraient à jamais incapables de réussir par eux-mêmes et qu’il faudrait donc les ménager.

Face à cet antiracisme devenu irrationnel, McWhorter propose des solutions concrètes pour recentrer le débat sur les véritables enjeux rencontrés par les communautés noires. L’auteur souligne notamment la forte proportion de familles monoparentales, l’absence de figures paternelles – souvent incarcérées – et le décrochage scolaire dans les quartiers défavorisés. Il avance trois pistes d’action :

1. Mettre fin à « la guerre contre la drogue ». McWhorter considère la politique américaine de répression massive comme un échec retentissant : elle a ravagé les quartiers noirs, alimenté la criminalité, conduit des milliers de jeunes en prison et brisé des familles entières. Il plaide pour une approche plus modérée – inspirée, par exemple, du modèle suisse des quatre piliers et qui combinerait donc prévention, traitement, réduction des risques et répression. Une telle stratégie permettrait de renforcer les liens sociaux et de réduire durablement la criminalité.

2. Réformer l’enseignement de la lecture. En tant que linguiste, McWhorter milite pour un retour à l’enseignement phonétique de la langue, une méthode qu’il juge bien plus efficace pour lutter contre l’illettrisme. Appliquée dès le plus jeune âge, elle permettrait d’améliorer les compétences en lecture et écriture des enfants afro-américains – des atouts essentiels pour réussir à l’école et dans la vie.

3. Valoriser les filières professionnelles. McWhorter déplore le fait que la réussite sociale soit mesurée uniquement au prisme de la réussite universitaire. De nombreux jeunes issus de milieux modestes tireraient davantage profit d’une formation technique ou artisanale, valorisée et bien rémunérée, que d’un parcours académique coûteux, qui les conduit parfois au surendettement ou au chômage. Promouvoir les filières d’apprentissage leur offrirait dignité et perspectives d’avenir.

Enfin, McWhorter invite tous les intellectuels à s’opposer avec courage à cette forme d’antiracisme qu’il juge dévoyé, mâtiné de bons sentiments mais aux effets profondément délétères. De nombreux intellectuels afro-américains partagent ses critiques : Glen Loury, Thomas Chatterton Williams, Thomas Sowell ou encore Shelby Steele. Ensemble, ils suggèrent que le rêve de Martin Luther King n’est pas définitivement oublié.

Yan Greppin est enseignant de philosophie au Lycée Denis-de-Rougemont, à Neuchâtel.


[Photo : Wikimédia, sous CC BY-NC 3.0 - source : leregardlibre.com]


Diccionario de una invasión: diferencia entre « capturar» y «secuestrar» a un mandatario en funciones

 


Escrito por Fernando Buen Abad

 

Visto lo ocurrido en Venezuela, se hace necesario incidir en la diferencia semiótica entre “capturar” y “secuestrar” a un mandatario en funciones porque es la diferencia entre hablar desde el poder imperial que invade o hablar desde la dignidad de los pueblos invadidos. Es la diferencia entre un lenguaje colonizado y un lenguaje emancipado. Desmontar esa trampa semántica es una tarea urgente de la crítica semiótica, porque mientras aceptemos el diccionario del invasor, seguiremos pensando atrapados por sus categorías, justificando sus crímenes y llamando orden a lo que no es más que violencia organizada. La lucha por el sentido es inseparable de la lucha por la soberanía, y toda invasión comienza, antes que con las armas, con una palabra impuesta.

Importa mucho la diferencia semiótica entre “capturar” y “secuestrar” a un mandatario en funciones porque no es un simple matiz léxico ni una disputa de estilo periodístico, es un campo de batalla ideológico donde se dirime la legitimidad del poder, la violencia que lo disputa y el relato que pretende naturalizarla. En el diccionario de una invasión, las palabras no describen hechos, los fabrican. “Capturar” y “secuestrar” son signos cargados de historia, de relaciones de fuerza y de intereses materiales concretos; su uso no es inocente, es una operación política que organiza el sentido de lo ocurrido y, por tanto, la conciencia social que se construye en torno a ello. “Capturar” pertenece al léxico de la cacería, del combate, del procedimiento policial o militar que se arroga autoridad legítima. Presupone un marco normativo que avala al captor, lo reviste de legalidad, lo sitúa del lado del orden y del derecho, incluso cuando ese derecho ha sido impuesto por la fuerza. “Secuestrar”, en cambio, remite al delito, a la usurpación, a la violencia sin legitimidad, a la interrupción criminal de la libertad de otro. La diferencia no reside en el acto material —privar de la libertad a una persona mediante coerción— sino en el dispositivo simbólico que lo nombra y lo justifica.

Cuando el sujeto privado de la libertad es un mandatario en funciones, la carga semiótica se multiplica. No se trata solo de un individuo, sino de una condensación institucional, el cuerpo del gobernante funciona como metonimia del Estado, de la soberanía popular —real o simulada— y del orden político vigente. Decir que un mandatario fue “capturado” implica negar su condición de representante legítimo y reconfigurarlo como enemigo, criminal, objetivo militar o pieza de una narrativa de “restauración del orden”. Es una palabra que presupone que el captor actúa en nombre de una legalidad superior, aun cuando esa legalidad sea una ficción colonial, una imposición imperial o una construcción ex post para justificar la violencia. “Secuestrar”, por el contrario, reconoce implícitamente la ilegitimidad del acto, la ruptura del orden jurídico existente y la agresión contra la soberanía que el mandatario encarna. Por eso los invasores no secuestran, capturan. Y los pueblos agredidos no son invadidos, son “liberados”, “intervenidos” o “pacificados”.

Desde la semiótica crítica, esta diferencia revela el funcionamiento del signo como instrumento de dominación. El significante “captura” se articula con una cadena de significados positivos, justicia, seguridad, control, eficacia, necesidad histórica. El significante “secuestro” se enlaza con caos, criminalidad, terrorismo, barbarie. Elegir uno u otro no describe el hecho, sino que lo inscribe en una matriz ideológica que orienta la interpretación social. No es casual que los grandes aparatos mediáticos del capital global utilicen sistemáticamente “captura” cuando se trata de líderes enemigos del orden imperial, y “secuestro” cuando la víctima pertenece al campo aliado o funcional a ese orden. La semiosis del imperio no es neutral, es una tecnología de guerra narrativa.

En el contexto de una invasión, esta operación lingüística cumple una función central, despolitizar la agresión y naturalizar la violencia. “Capturar” a un mandatario sugiere una acción técnica, casi administrativa, necesaria para restablecer una normalidad previamente definida por el invasor. Se borra así el hecho fundamental, la violación del territorio, del derecho internacional y de la autodeterminación de los pueblos. El lenguaje actúa como anestesia moral. “Secuestrar”, en cambio, hace visible la asimetría de fuerzas, el carácter criminal del acto y la responsabilidad política de quienes lo ejecutan. Y de quienes lo aplauden y repiten. Por eso debe ser interpelado a fondo el relato dominante.

Hay aquí una pedagogía del sometimiento. El diccionario de la invasión enseña a las audiencias a pensar desde el punto de vista del agresor, a internalizar su legalidad ficticia y a aceptar sus crímenes como hechos consumados, inevitables o incluso deseables. No se trata solo de manipulación mediática, sino de una producción sistemática de sentido que convierte la violencia estructural en sentido común. La captura es “limpia”, “quirúrgica”, “necesaria”. El secuestro es “sucio”, “irracional”, “criminal”. Pero cuando un ejército extranjero irrumpe en un país y priva de la libertad a su jefe de Estado, lo que ocurre, en términos materiales y jurídicos, es un secuestro agravado por la condición política de la víctima y por el contexto de guerra de agresión. Llamarlo “captura” es un acto de encubrimiento semiótico.

Esta distinción también revela una lucha por el control del tiempo histórico. “Capturar” inscribe el hecho en una narrativa de progreso forzado, antes había desorden, ahora hay control; antes había un “dictador” o “enemigo”, ahora hay “estabilidad”. “Secuestrar” interrumpe esa narrativa y expone la violencia como ruptura traumática, como retroceso civilizatorio, como crimen. La palabra correcta no es solo una cuestión lingüística, es una toma de posición frente a la historia.

Todas las fábricas de sentido imperiales operan desfigurando el lenguaje para moldear la percepción pública, insistamos, no es lo mismo “capturar” que “secuestrar” a un presidente en funciones. “Capturar” sugiere legalidad, control institucional y una acción legítima enmarcada en el orden jurídico; “secuestrar”, en cambio, transparenta un registro criminal, violento y antidemocrático. Esa elección léxica no describe solo un hecho, sino que produce una interpretación previa que orienta emociones, juicios morales y alineamientos políticos, normalizando o condenando el acontecimiento antes de que el debate ocurra. Y, frecuentemente, desfigurar el concepto conlleva la deformación de la acción política.



[Fuente: www.telesurtv.net] 

«Una dona a qui estimar», de Theodor Kallifatides

Sobreviure a ella

Theodor Kallifatides

Escrit per Vicent Flor
Traducció de Carolina Moreno 

Theodor Kallifatides ha fet de la seua vida art, literatura, de gran qualitat. Hi ha autors amb una imaginació desbordant, però a un fill de mestre comunista, amb un germà condemnat a mort, que hagué d’establir-se a Suècia, perquè no el deixaren matricular en la universitat a Atenes, i acabà per romandre-hi i casar-se amb una sueca, potser no li calia. Comptava amb material de sobra, molta vida viscuda, on poder tornar i de la qual estirar històries commovedores com ara Una dona a qui estimar.

Amb aquesta disposem ja de deu novel·les de Kallifatides traduïdes al valencià, cinc del suec, com n’és el cas, gràcies a Carolina Moreno, i unes altres cinc del grec, via Montserrat Camps. I totes deu ben publicades, en un període de tan sols cinc anys, per Galaxia Gutenberg, que s’ha dedicat a fer de pont entre l’escriptor grecosuec i el món catalanòfon. Gràcies, doncs, per connectar-nos amb aquesta narrativa neta, incisiva, corprenedora! Tot i l’obra traduïda, comptem tan sols amb una petita part de la seua producció. Com més llibres d’ell comprem i llegim, més finestres s’obriran en el futur.

Una dona a qui estimar s’edità originàriament el 2003, amb seixanta-cinc anys de l’autor i una llarga trajectòria, de més de vint-i-cinc llibres. El títol podria fer pensar en una història d’amor. I ho és. Però no respon a un amor romàntic sinó a un altre tipus, amical, entre el narrador i Olga. Que no és amor l’amistat com ho és, tot i que no sempre, la relació entre un pare i un fill? Que no és l’amistat —parle de la profunda, l’íntima, no la del Facebook— una de les millors crosses per a transitar per la vida?

De vegades, l’amistat entre un home i una dona heterosexuals és producte d’un arranjament, explícit o no. Respon a una atracció a què s’ha posat fre, que ha romàs sense sexe per a salvar el llaç. És el cas de Theodor –li diuen així al narrador?– amb Olga. Al cap i a la fi, “un llit en comú sovint pot ser viscut com un riu intransitable que separa dues persones”.

Tots dos només feren l’amor una vegada. Ella eixia d’una altra relació amb un home gran que li havia fet mal i fent-ho aflorà el dolor i plorà. L’autor ho recorda com aigua rajada, “més com un quadre que com una vivència”. Perquè el fet important, en aquest cas, no fou el sexe. I, “com que no podíem ser amants, ens vam fer amics”.

L’amistat és compartir i fer-se costat i també comprendre. Sense comprensió de l’altre és possible una amistat profunda, duradora? Sentir-se entés té molta importància. Ells dos foren migrants a una Suècia que edificava un estat del benestar lloat a Europa, però amb complicacions per als qui aspiraven a construir una nova vida. No tots se’n sortiren, de fet: “a uns quants els havia marcat la malaltia, a d’altres l’enyorança; alguns havien quedat atrapats en el passat com mosques a la mel vessada”.

Theodor Kallifatides, Una dona a qui estimar, Galàxia Gutenberg (2025)

Els migrants, al capdavall, estan maleïts: “com que has perdut un món, has d’obtenir un altre món a canvi. I no va així. Ni tan sols en els mites”. Canviar de país suposa un esquinç permanent. I compartir aquest esvoranc alleuja les ferides.

Després de dècades d’amistat a Olga li arriba la malaltia, una de ben dura que l’esventra i que acaba amb ella. L’amic li sobreviu. I hi reflexiona:

“No som gens originals davant la mort. D’altra banda, però, la mort tampoc no és que sigui gaire original. Pot ser ens arribi per sorpresa, però sabem que arriba”.

I, sobretot, conta i canta, narra i elogia l’amiga perduda. Perquè “hi ha éssers que són una carícia prolongada”. I la pèrdua és difícil de pair. Cadascú hauríem de tenir, si més no, una Olga que ens acaronara. Però Kallifatides perd la seua Olga i resta esmaperdut, absent de les seues carícies, només amb el record i la nostàlgia.

Per això Kallifatides en parla, per trencar el silenci. Perquè el silenci es fa insuportable als humans, éssers que venerem els nostres morts i que freturem d’històries. I en fer-ho se sincera, com si quedara nu:

“no m’acontento mai amb la veritat despullada. Vull vestir-la, recarregar-la, engrandir-la o empetitir-la, maquillar-la. Segurament és per això que em vaig fer escriptor i no filòsof. Jo escric per a un lector. Un bon filòsof està disposat a perdre tots els seus lectors en favor de la veritat, mentre que, per a mi, la veritat més elevada és el meu lector”.

Vet ací les raons del novel·lista.

Ja vaig escriure en la ressenya d’Una pau cruel que es podria fer un llibre d’aforismes a còpia d’extraure píndoles precioses de les novel·les de Kallifatides. Si me l’encarregaren n’inclouria, entre d’altres, aquestes tres d’Una dona a qui estimar: “nosaltres vivim cada vegada més temps, però les nostres vides són cada cop més i més curtes”, “ara ja ningú escriu per a l’eternitat senzillament perquè l’eternitat ja no existeix!” i “si tens grans somnis de jove, ploraràs molt quan et facis gran”.

Sembla que la prosa d’aquest centaure grecosuec està tan nua d’artifici com el seu cor. Llegir-lo és com si el conegueres de temps, com si t’haguera obert la casa i t’haguera dit: estableix-t’hi una temporada lliurement. És el joc de la literatura, un joc tan potent que qualsevol lector podria dir-li: disculpe, Theodor, vosté no sap qui soc, però jo sí que el conec. Va patir molt la mort d’Olga, veritat? “Olga... Olga... on ets?”. Ens calen paraules. Ens guareixen. Les de Kallifatides són particularment reconfortants.



[Font: www.laveudelsllibres.cat]

La suau dolçor de la gosadia de viure: «El passat no és un somni» de Theodor Kallifatides

Memòries

 

Theodor Kallifatides

Traducció de Montserrat Camps

Escrit per Elvira Cambrils

Quan s’ha idealitzat una terra és bo que un dels seus fills ens recorde que les idees no existeixen enlloc, que ens faça tastar el sofriment de la condició humana i, també, la glòria d’un «d’aquells matins benaurats» quan «el sol escalfava, els llentiscles feien bona olor, l’orenga i la farigola tapaven els vessants de la muntanya», com si trepitjàrem el paradís. Si, a més, aquesta terra es diu Grècia, sentirem a flor de pell la presència de les nimfes i dels déus en cada aventura del protagonista que s’evoca a si mateix com el personatge d’un drama que no ho és, perquè «més tard o més d’hora, totes les tragèdies acaben bé».

El juny de 1963, Theodor Kallifatides s’acomiada dels pares a l’estació de Larissa, anant cap a Estocolm, amb una maleta de cartó mig buida que conté una camisa rosa i dos llibres: un de Kavafis i l’altre de Seferis. El passat no és un somni, unes memòries que es lligen com una novel·la, relata els fets que condueixen l’autor a una nova llengua i una nova pàtria des que abandona Molai, el poble on ha nascut. Veiem el xiquet de vuit anys i l’avi a dalt de la somera pels camins del Peloponès per arribar a Monemvassia i embarcar-se en un caïc que fendeix les ones en direcció al Pireu. La primera fugida de l’emigrant per raons polítiques, el 1946, acaba en retrobar-se a Atenes amb la mare que «portava un vestit lleuger de flors, que arrossegava darrere seu la dolça llum del capvespre. Tenia trenta-dos anys i semblava immortal». 

Els espais que habitaren les deesses i les heroïnes esdevenen casernes militars on s’exalça la violència més baixa, la que humilia l’ésser humà per robar-li l’ànima. O, pitjor encara, presons on es tortura els vençuts de la guerra civil de 1946-49, com a son pare; o se’ls executa, com a Nikos Belogiannis, «l’home del clavell», a qui assassinaren «a les 4.30 del diumenge 30 de marc de 1952» tot i la petició de gràcia d’intel·lectuals europeus, com ara Sartre. Una guerra infernal que malgrat tot no s’endú els principis ètics del pare, un mestre comunista, que impediran al germà major participar en una violació col·lectiva, perquè «qui tria salvar la pell abans que la seva humanitat no és un home». Aquella llei moral que havia colpit el jove Kallifatides, tot i no entendre res de la Crítica de la raó pràctica de Kant: «Hi ha dues coses que m’omplen de perplexitat, el cel estelat damunt meu i la llei moral en el meu interior».

Galàxia Gutenberg (2021)

Les passions dolces de joventut, més enllà del temps i l’espai concrets, viuen en els escenaris que freqüentà Sòcrates –«un altre que s’havia suïcidat, quan la vida ja no tenia lloc per a ell»– i donen sentit a «les paraules alades d’Homer» que l’havien deixat «indiferent» fins aleshores. L’autor rememora les lectures i les hesitacions de la seua formació intel·lectual: «Dostoievski havia fet que l’estudiant Raskòlnikov matés la vella usurera perquè necessitava diners, però també perquè la seua existència no podia representar un obstacle per als grans plans que tenia ell. Era repulsiu però comprensible. Camus anava encara més enllà. Mates algú per la senzilla raó que ho pots fer». La narració, clafida d’uns noms –Delfos, Ismini, Eleusis, Leto, Helena...–– que ressonen a través dels segles, brilla amb els personatges, plens d’humanitat, d’un barri popular d’Atenes que ens recorden Kostas Takhtsís en Terceres núpcies

Després d’escriure durant quatre dècades en suec –la llengua d’adopció–, Kallifatides sent la necessitat de recuperar les paraules amb què va descobrir el món, les de la infantesa i la joventut. Aleshores enceta en grec la literatura testimonial d’Una altra vida, encara i Mares i fills que du a El passat no és un somni, Premi Nacional grec de Literatura Testimonial en 2013, publicades les tres per Galaxia Gutemberg.

La llengua es converteix en la vertadera pàtria de l’emigrant que va descobrir de jove que «adorava la gramàtica que no ordena només la llengua sinó també el temps». Kallifatides ens diu en un moment d’intensa emoció que escrivim –com ens posem l'anell de la mare morta tot i no haver-ne dut mai cap– per no oblidar d'on venim, per mantenir viva la memòria sobre què i qui ens ha fet ser com som. La identitat múltiple bastida amb l’amor esdevé la gran protagonista del relat.

El mestissatge de Theodor Kallifatides, fill dels grecs expulsats de Turquia després de la «Catàstrofe de 1922», expulsat al seu temps del poble i del país d’origen, ens recorda que el passat no és un somni, ni tampoc el present, «va caure un estel fugaç al cel, tan de pressa que no vaig ser a temps de demanar un desig. No sé si el meu germà hi havia arribat a temps, però els dos sabíem el que desitjaríem: que el passat fos un somni». Una lectura d’estiu que s’arrapa a l’ànima i ens deixa la suau dolçor de la gosadia de viure, encara que siga hivern. 

 

[Font: www.laveudelsllibres.cat]