La Filmoteca de Catalunya dedica una àmplia retrospectiva al director romanès, que també presenta “Dracula” al +Rain Film Festival
Radu Jude
Escrit per Agus Izquierdo
Veig més a Radu Jude que als meus pares. Permeteu-me que presumeixi, que de motius no és que en vagi sobrat precisament. És la segona vegada en mesos que tinc el privilegi de citar-me amb el cineasta romanès, amb motiu, en aquest cas, d’una retrospectiva (l’estiu passat, va ser en el marc del Festival de Cinema Jove de València, on va ser condecorat amb la Lluna, el guardó honorífic del certamen, entregat a tota una trajectòria). Gairebé un any després, la Filmoteca de Catalunya (amb la col·laboració de l’Instituto Cultural Rumano) li dedica una extensa retrospectiva que s’allargarà fins al 12 de juliol, seleccionant alguns dels títols imprescindibles de l’autoria cinematogràfica actual, radicalment lliure i genuïna. Jude presenta tres de les sessions i imparteix una classe magistral. A més, Dracula, una reflexió política que utilitza irònicament IA generativa, estrenada a Catalunya en la passada edició de Sitges, inaugurarà +RAIN Film Festival de la Universitat Pompeu Fabra.
Ens vam trobar a València l’any passat. Estaràs cansat de mi.
No, gens, no pateixis.
No sé si recordes, però vam parlar del sentiment patriòtic vers la teva Romania. Ara que un compatriota teu ha guanyat la Palma d’Or…
La segona Palma d’Or!
Cert, la segona de Cristian Mungiu. Què sents respecte del cinema nacional?
No em correspon a mi atribuir-me la fama de Cristian, perquè crec que és un gran cineasta per dret propi. Probablement estem parlant del cineasta romanès més important del país. Però sí, amb aquesta última Palma sento que hi ha molt potencial per al cinema a Romania, i per a les arts en general. Crec que hi ha una efervescència que pot repercutir en quelcom positiu. Alhora, tinc la sensació, i espero de tot cor equivocar-me, que crec que són els últims moments d’una onada de grans cineastes.
Com és que penses això?
El cas és que el nivell d’educació a Romania és tan baix, la inversió en cultura és tan baixa, el finançament de cinema especialment, però en general el de totes les arts és tan terrible, que crec que la situació serà força problemàtica per a les pròximes generacions. Hi ha talent, hi ha grans projectes culturals al país, i crec que té potència per estar entre els punters artístics, però necessita confiança. Si penses en el cinema txec a la dècada dels seixanta, setanta o vuitanta, o el gran cinema clàssic polonès, mira què els hi va passar.
No creus en una contrareforma cultural que ens salvi?
Sí. Potser són cinemes que acabaran renaixent. Però una renaixença implica una mort. Em fa por que, en uns anys, ens quedem sense cinema contemporani.
Vaig veure a la Quinzena de Canes Le Journal d’une femme de chambre, la teva adaptació de Mirbeau. Allà, la resposta dels espectadors va ser molt entusiasta, ho és sempre amb el teu cinema. Despertes una excitació molt unànime entre públic i crítica.
Gràcies, és cert que no em puc queixar pel que fa a l’estima que rebo, però en termes generals no puc ser tan optimista com tu. Veient el conjunt i l’estat de la qüestió de la cultura al món, no puc ser-ho.
Però, no creus que encarnes la veu d’una nova generació de cineastes respectats?
No crec que sigui tan jove per a formar part d’una nova fornada. Però, gràcies.
Què sents que la Filmoteca et dediqui ara una retrospectiva a tota una trajectòria?
Provoca un sentiment sobrepassant, molt afalagador i, alhora, vertigen. És un gran honor i un gran plaer. Mantinc una relació molt especial a la Filmoteca de Catalunya. Per mi és un espai oníric, que conec prou bé.
Què dius. Com és, això?
Consulto sovint la seva programació, m’agrada fer això de molts llocs del món i la vostra Filmoteca n’és un. Trobo que té una línia programàtica molt especial i cuidada. També segueixo molt la de la Cinemateca Portuguesa o la Cinémathèque française. Soc molt curiós amb aquestes coses. Sempre he dit que m’agradaria viure a Barcelona només per anar cada dia a la Filmoteca de Catalunya.
Aquí tens casa i entre tots podem pagar-te un apartament, si vols. Hi ha molta gent que espera que facis una pel·lícula sobre el Raval, un barri que radujudeja bastant i que encaixa amb la teva mirada.
[Riu]. Gràcies. M’agrada la idea, seria molt interessant.
Per tant, no cal que et pregunti si et sents joiós de ser aquí.
Quan vaig rebre aquesta invitació em vaig emocionar molt. I al mateix temps, com bé ja et deus imaginar, sempre sento que no mereixo aquest tipus d’honors. Afortunadament, o per desgràcia, estic treballant tant en els últims anys que, encara que aquests moments em facin vergonya, no tinc temps per pensar-hi massa. Simplement, deixo que les coses passin, i visc al dia.
Ets un zen pencaire.
En la pròxima setmana començo a rodar una nova pel·lícula. He premut molt per acabar de tancar coses abans de venir aquí. Tot i això, mai s’acaba, a les nits em toca currar.
T’has plantejat parar i descansar? Agafar-te una merescuda etapa vacacional?
Potser no aquest any, però sí que m’ho he plantejat de cara al que ve. Val a dir que gaudeixo moltíssim amb el que faig, i les pel·lícules em donen energia. Jo entenc el cinema purament com una feina. El meu ofici és fer pel·lícules. El que mantinc amb el cinema és un intercanvi honest. És com estar enamorat, compensa: cansa i alhora et fa feliç.
Treballes una mica diferent de com l’escola o la indústria diu que has de fer.
És que si vols fer les coses diferents del que fan els companys, aleshores has de plantejar-ho diferent d’entrada. El principal problema que tinc amb el cinema europeu, especialment amb la ficció narrativa però també amb el documental, és que el veig tot igual.
I quina creus que en pot ser la causa?
Que es financen de la mateixa forma: els pressupostos sempre són més o menys els mateixos, els criteris per triar projectes que es desenvolupin, també. La velocitat de treball dels cineastes és sempre més o menys la mateixa. No hi ha variacions. De manera que, quan canvies això, t’adones que pots fer les coses diferents, més bé o més malament, però diferents. I per a mi, la diferència és interessant. I no tothom veu la diferència com un fort, però aquesta ja és una altra discussió.
Si per una cosa destaca el cinema és per aquesta condició de singularitat.
Vaig descobrir que, com més treballo, més pel·lícules puc fer. I com més pel·lícules diferents, més varietat. M’autoexploto a mi mateix per provar coses noves, per experimentar amb el meu cinema i el meu llenguatge.
Una mica workaholic, potser?
No considero que sigui un addicte al treball, perquè no entenc aquest com una activitat compulsiva. És a dir, no treballo automàtica ni compulsivament, sinó que més aviat faig el contrari, ho faig d’una forma molt autoconscient i en certa manera lúcida.
Té a veure amb una velocitat metodològica que trenca el ritme imposat i s’allunya de l’industrial.
Exacte. En aquesta retrospectiva passaran Kontinental ’25, que és una pel·lícula que vaig rodar en deu dies amb un iPhone i molt pocs diners, gairebé res més enllà d’una mica de pressupost a la postproducció i el suport inestimable dels membres de l’equip, dels actors i els productors. Si hagués volgut complir el procés industrial o el camí de finançament “correcte”, aquest film no hauria existit. Bàsicament perquè hauria implicat rodar d’una altra manera, amb unes condicions concretes. Hauria tingut el pressupost, però ho hauria d’haver fet “bé” i si no puc fer-ho a la meva manera, aleshores ja no té sentit fer cinema. Les meves pel·lícules només existeixen per aquesta metodologia de treball.
La retrospectiva s’iniciava amb una sessió de curtmetratges, un format amb el qual estàs no només molt avesat sinó també molt còmode. Hi ha cineastes que els veuen com una mera eina d’aprenentatge o d’iniciació.
Trobo que els curtmetratges són una altra manera d’expressar que no està necessàriament relacionada amb el període d’aprenentatge d’un cineasta. Els directors que opinen això potser ho fan perquè els curts demanen molta feina per un resultat més aviat irrisori: no en treus diners, ni reconeixement, ni una gran distribució. No van a televisió ni al cinema, tenen un circuit bastant limitat. La satisfacció que aporten és petita. I justament això és el que m’agrada de fer curtmetratges. Precisament per aquesta raó, un curt es podria traduir en un desig incondicional real d’expressar, experimentar o explorar. Moltes de les coses que he fet als llargs ho vaig transportar des dels curts. Històries o elements que de cop tenen una segona existència.
Els curtmetratges estan sovint molt marginats.
Igual que no jutjaríem qualitativament una pintura per si és petita o gran, o a literatura, per exemple, no direm que el Quixot és necessàriament millor que un relat breu de Borges senzillament perquè és més llarg, els curts no haurien de ser mai infravalorats. No té sentit. Intento pensar en els curts com pel·lícules, i com a parts no complementàries del cinema. Per això m’agraden tant els tiktoks.
L’última vegada em vas ensenyar algun creador de contingut que seguies.
Et recomano molt que llegeixis Andrei Rus, un historiador i professor de cinema amb el qual he treballat. Hem fet una pel·lícula, Little Poems in Prose, a partir de material de TikTok, que es va estrenar al Festival de Nova York i que aquest estiu es projectarà també al FID Marseille. És un muntatge d’uns quaranta minuts, una compilació d’imatges genials i molt divertides.
Ja vas fer compilacions d’anuncis a Eight postcards from utopia o Uppercase Print.
Serà una idea similar, però amb vídeos de TikTok de creadors romanesos.
 |
| Radu Jude |
La masterclass que ofereixes als estudiants de cinema en aquesta visita es titula: “Com fer pel·lícules sense talent”.
Vaig ser jo qui va proposar aquest títol. Penso que, encara que no sigui un bon cineasta, tothom pot fer una bona pel·lícula si hi ha una curiositat real pel que fa, si hi ha una autèntica modèstia en el plantejament i si hi ha certa despreocupació pel resultat. Jo, que vaig començar com a auxiliar de direcció, conec cineastes amb un gran talent que puc reconèixer fàcilment. Amb els anys m’he adonat que els directors amb talent no fan necessàriament millors pel·lícules que la gent que no en té. A més és un tema delicat, molt subjectiu, que depèn de les modes, les convencions i el públic. Un pot veure un quadre de Picasso i enunciar legítimament que no té talent.
Ets molt cinèfil.
Sí, tot i que cada vegada veig menys pel·lícules pel volum de feina i per les obligacions de la vida adulta.
Ens podries esmentar algun títol o cineasta d’aquí que t’hagi inspirat?
Et diria Buñuel, sens dubte. Crec que és un dels grans. Era un director únic, amb un gran esperit, que sempre ha sabut ser molt profund i seriós i alhora irònic i anàrquic, tot i que la seva era una anarquia soft.
I algun català?
M’han marcat molt les pel·lícules de Pere Portabella, sobretot Vampir, Cuadecuc. I Albert Serra, per descomptat, trobo que és un cineasta enorme, amb grans idees, i sobretot un molt bon pensador, que revisa i replanteja les fórmules cinematogràfiques. M’agrada tot el que fa, i m’interessa molt, em sento atret i fascinat per les seves pel·lícules. És un artista honest i real.
El coneixes personalment?
Sí, és clar, hem coincidit en unes quantes ocasions. Recordo que vam conversar al Pompidou farà ara uns tres anys. Podeu trobar la conversa a Internet, juraria, però és en francès.
[Font: www.nuvol.com]
