El diumenge 26 de juliol de 2026 es va celebrar a la ciutat de Palma, capital de les Illes Balears, una protesta no contra els turistes, sinó contra un model econòmic que ha començat a tractar els seus habitants com un obstacle.
Professor titular de la Universitat de les Illes Balears
La manifestació, convocada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida, va reunir unes 25 000 persones segons la Policia, i 70 000, segons l'organització. Es poden discutir les xifres d'assistència a la protesta, però és més difícil posar en dubte l'escena: desenes de milers de persones van sortir al carrer reclamant el dret a continuar vivint en una de les destinacions més celebrades del planeta. No demanaven que Mallorca deixés de rebre visitants, no. Demanaven que no calgués expulsar la seva població per allotjar-los.
Hi van participar veïns, ecologistes, pagesos i nombrosos treballadors del mateix sector turístic. Les seves reivindicacions deixen poc marge per a la interpretació: limitar els habitatges d'ús turístic, reduir les places d'avió i els vols disponibles cap a les illes, i abandonar un monocultiu econòmic que consumeix territori, habitatge i vida quotidiana.
Hi va haver càrregues policials i ferits, però reduir la manifestació a aquests incidents seria una manera força eficaç de no escoltar-la. El conflicte de fons no és entre residents educats i turistes innocents. És entre dos drets que han deixat de tenir el mateix pes: el dret temporal a gaudir d'un lloc i el dret permanent a habitar-lo.
Una
destinació turística pot triomfar i desaparèixer
Durant
dècades, l'èxit de les destinacions turístiques s'ha mesurat en termes
d'arribades, pernoctacions, ocupació i despesa. Quan aquestes xifres augmenten
es parla d'una bona temporada. Però una economia pot créixer mentre desmantella
les condicions que permeten viure en ella.
Pot augmentar la rendibilitat de cada metre quadrat i reduir simultàniament la seva utilitat social. Pot generar més riquesa i fer que una infermera, un policia, un professor o un cambrer no trobin habitatge. Pot oferir al visitant una llibertat extraordinària de moviment mentre obliga el resident a marxar. Aquesta és la dada que poques vegades apareix a les estadístiques: una destinació pot prosperar com a producte i fracassar com a societat.
El lloguer
vacacional no explica per si sol la crisi de l'habitatge. També hi influeixen
la inversió internacional, l'escassetat de sòl, la compra especulativa, la
manca d'habitatge públic i unes polítiques que, durant molt de temps, han estat
insuficients. Però seria intel·lectualment trampós minimitzar el seu paper.
Agustín
Cócola-Gant ha descrit els habitatges d'ús turístic com un nou front de la
gentrificació. La seva recerca mostra que l'anomenada economia
col·laborativa sovint amaga una oportunitat d'acumulació per a inversors i
propietaris. En aquest procés, el resident de llarga durada deixa de ser el
destinatari de l'habitatge i passa a convertir-se en un impediment per
extreure'n una rendibilitat més gran.
L'expulsió, a
més, no sempre adopta la forma d'un desnonament. Pot produir-se pis a pis. Un
habitatge queda lliure i ja no torna al mercat residencial. Desapareix una
botiga de proximitat i n'apareix una altra orientada al consum efímer. Els
veïns marxen, canvia el llenguatge econòmic del barri i qui s'hi queda
descobreix que continua tenint domicili, però ja no un lloc.
Anomenar-ho
‘turismofòbia’ no afavoreix el debat
Mallorca forma
part d'una revolta territorial més àmplia.
A Venècia, el
moviment contra els grans creuers va convertir aquells vaixells
desproporcionats que travessaven la llacuna en la imatge d'una indústria
l'escala de la qual ja no guardava cap relació amb la ciutat.
A les
Canàries, desenes de milers de persones s'han manifestat sota un lema difícil
de superar: “Aquí hi viu gent”.
A Barcelona,
les pistoles d'aigua dirigides contra algunes terrasses turístiques van ocupar
més espai informatiu que els lloguers que motivaven la protesta.
La paraula
turismofòbia completa l'operació. Converteix un conflicte sobre habitatge,
salaris, mobilitat, aigua, sòl i democràcia en una reacció emocional contra els
estrangers. Despolititza el problema i, de passada, infantilitza qui protesta.
Els experts en
sobreturisme Claudio Milano, Marina Novelli i Joseph Cheer han mostrat
que la saturació no consisteix només en la presència de
massa visitants. Apareix quan el creixement altera de manera
permanent la vida dels residents, limita el seu accés als serveis i als espais,
i deteriora el seu benestar. Els seus treballs també relacionen les mobilitzacions
socials amb la impugnació d'economies basades en el monocultiu turístic i en
l'obligació, aparentment indiscutible, de continuar creixent.
Per tant, la
pregunta no és quantes persones caben físicament en una illa. La pregunta és
què ha de sacrificar la població perquè continuen cabent.
Del turisme
responsable al turista situat
L'acadèmia ha
construït conceptes útils per comprendre aquesta transformació.
El
decreixement turístic, defensat pels professors Robert Fletcher, Ivan Murray,
Asunción Blanco-Romero i Macià Blázquez-Salom, planteja que alguns
territoris no necessiten gestionar millor el creixement, sinó
reduir materialment la pressió: menys places, menys vols, menys
consum de sòl i una menor dependència econòmica del turisme.
No s'ha de
confondre amb la fórmula “menys turistes que gastin més”. Pot ser que aquesta
proposta redueixi certes aglomeracions, però també converteix el territori en
un club reservat a les rendes altes. Encara que arribi amb un equipatge
discret, el turisme de luxe ocupa espai, consumeix recursos i fa pujar els
preus.
La
investigadora Freya Higgins-Desbiolles ha desplaçat l'atenció des
de la quantitat de riquesa produïda cap a la seva distribució: qui
rep els beneficis, qui assumeix els costos i quins drets han de prevaldre quan
entren en conflicte el negoci turístic i la vida de les comunitats.
La justícia de
la mobilitat, formulada per Mimi Sheller, permet observar una altra
desigualtat: no tots els desplaçaments tenen el mateix poder.
El visitant travessa Europa durant un cap de setmana, però la cambrera de pisos
ha de recórrer cada dia desenes de quilòmetres perquè ja no pot viure a prop
del seu lloc de treball. La mobilitat fàcil d'uns pot produir la mobilitat
forçada d'altres.
I la sobirania
turística, vinculada per Carter Hunt, María José Barragán-Paladines, Juan
Carlos Izurieta i Andrés Ordóñez a les lluites comunitàries pel control dels
seus mitjans de vida, formula la pregunta decisiva: qui té autoritat per
determinar el futur d'una destinació?
A partir
d'aquestes aportacions proposo una figura addicional: el turista situat.
El turista
situat reconeix que no arriba a un decorat disponible, sinó a un territori ja
habitat, travessat per relacions de poder i conflictes concrets. Entén que la
seva llibertat de moviment té lloc dins la vida menys mòbil d'altres persones.
I accepta una cosa que el turisme responsable sol evitar: hi ha allotjaments,
activitats i fins i tot destinacions que poden deixar d'estar moralment
disponibles.
No es limita a
reduir la seva petjada. Està disposat a renunciar.
La
consciència comença amb un ‘no’
Un turista
situat deixaria d'escollir Mallorca per fer cicloturisme. No perquè pedalar
sigui immoral ni perquè cada ciclista constitueixi un problema. Ho faria perquè
una activitat deixa de ser innocent quan la seva concentració deteriora la
mobilitat quotidiana de les persones que utilitzen aquestes carreteres per
treballar, estudiar, tenir cura d'altres o tornar a casa. Escolliria un altre
territori menys saturat. Una altra època de l'any. Una altra activitat.
I no faria
servir Airbnb —ni cap altra plataforma equivalent— en zones gentrificades, on
l'habitatge d'ús turístic contribueix al fet que els joves nascuts allí hagin
de marxar perquè no es poden permetre una casa.
Podem discutir
la intensitat concreta de cada efecte, la regulació més eficaç o el pes relatiu
de les diferents causes. Però quan existeix un procés visible d'expulsió
residencial, utilitzar un habitatge com a allotjament vacacional deixa de ser
una elecció privada sense conseqüències.
La consciència
turística consisteix a viatjar sabent quan cal escollir una altra destinació.
El turista
situat es fa una pregunta prèvia a totes les recomanacions, certificacions i
llistes de bones pràctiques:
“He de ser
aquí, fent açò?”.
De vegades la
resposta serà sí. D'altres exigirà canviar de temporada, d'allotjament o
d'activitat. En determinats llocs i moment serà, senzillament, no.
El dret a
retirar un territori del mercat
La sobirania
turística significa que una comunitat pot decidir quant turisme vol, on, quan i
sota quines condicions.
Pot determinar
que determinats habitatges han de servir per viure-hi. Pot limitar els creuers,
els vehicles, les places turístiques o els vols. Pot tancar un espai saturat,
retirar llicències i anteposar la continuïtat d'una comunitat al rendiment
màxim dels seus actius.
No equival a
tancar fronteres. La sobirania turística no és puresa identitària, sinó
capacitat democràtica.
Venècia
pertany prioritàriament a la seva població, no a les navilieres. Barcelona, a
qui l'habita, no a les plataformes turístiques. Mallorca, a qui hi sosté una
vida, no a una indústria que comercialitza la seva disponibilitat.
El visitant
mereix hospitalitat, no sobirania. Una població ha de poder conservar el dret a
retirar parts del seu territori del mercat turístic, encara que hi hagi demanda
i encara que algú estigui disposat a pagar.
Turisme, un
poder no elegit
El turisme ja
no és únicament una activitat econòmica. Ha adquirit capacitat per organitzar
el territori, l'ocupació, l'habitatge, les infraestructures i el calendari
polític. Ha començat a actuar com un poder constituent sense haver estat
elegit.
La qüestió ja
no és si el turisme genera riquesa. La genera. La qüestió és quin tipus de
pobresa pot produir en fer-ho: pobresa d'habitatge, de temps, d'espai públic,
d'expectatives i de futur.
Comencen a aparèixer pintades i cartells als cotxes dels habitants locals. Fins i tot jo n'he fet servir un —una vegada—, que vaig escriure en alemany, ja fart de carreteres secundàries col·lapsades per cicloturistes.
 |
‘Mallorca està saturada de cicloturistes, molesteu als locals en la seva vida quotidiana. Si us plau, valoreu fer cicloturisme a Badajoz o Conca l'any vinent. Us ho preguem, de debó. Moltes gràcies.’
És patètic, sí. És barroer, també. I és delicat. Però els turistes, i fins i tot els residents estrangers dels llocs que s'han gentrificat, necessiten rebre urgentment determinats missatges, respectuosos però clars.
[Font: www.theconversation.com]
