«Ha anat així», de Natalia Ginzburg

Una novel·la breu per a una frustració infinita

Natalia Ginzburg

Escrit per Mar Camps Erill

Traducció d’Alba Dedeu 

Com una bala. Com una bala que travessa l’espai que s’empetiteix entre el lector i el llibre, i l’impacta. I amb l’embranzida del tàvec que es precipita ansiós sobre el plat ple d’engrunes que ha quedat sobre la taula. Amb la mateixa força obre Natalia Ginzburg la seva segona obra, ara emmarcada en el projecte de recuperació de les cinc novel·les breus de l’autora que Edicions de la Ela Geminada va emprendre el 2016. El segell gironí oferia, per primera vegada, l’edició en català d’aquesta selecció. 

Ha anat així traça la història entrebancada d’una obsessió amorosa. Publicada en plena postguerra, tot just dos anys després de la Segona Guerra Mundial, la narració ressegueix la impotència que inunda la protagonista fins a arribar a disparar contra el seu marit. 

Escrita a través d’una veu en primera persona que ens argolla al text i que prové de la jove que mata el marit, ens ofereix el testimoni gairebé confessional del desesper que assota els seus dies des de fa massa temps. Detalla fil per randa els fets i els sentiments que l’han fet prémer el gallet. Ho fa sense pressa, serenament, com qui ens fa seure per explicar-nos els motius d’una decisió aparentment precipitada. 

Per via d’una prosa senzilla i sense ornaments, però d’una gran fondària, descriu a pinzellades la decadència i la hipocresia d’una Itàlia que tot just es refà del tràngol del feixisme. Desenvolupa amb lucidesa i precisió els arguments d’una noia de poble i d’orígens humils que es muda a la gran ciutat empesa per les fantasies de modernitat i progrés de l’època. Amb les vies del tramvia brodant les places i els carrers de les ciutats que procuraven tornar a florir després de la Segona Guerra Mundial, amb les seves cafeteries i els seus abrics de pell, se’ns desplega tot un univers de possibilitats que no fan sinó alimentar el desconsol de la protagonista. 

L’Alberto, el marit que ja és mort a la primera pàgina, se’ns presenta misteriós d’entrada. Aquest halo que recobreix el personatge ens l’allunya així com ens el mostra entotsolat, solitari, egoista i mentider. Per contrast amb ella, ell prové d’un entorn acomodat i la fortuna familiar li permet de viure alimentant les seves excentricitats i els seus aires d’intel·lectual.  

Natalia Ginzburg, Ha anat així, Ela Geminada (2017)     

L’acompanya un altre personatge cabdal en la trama: l’Augusto. La relació entre ell i l’Alberto serveix per accentuar l’altivesa d’aquest darrer, que impregna el vincle entre el marit i la jove, que no tindrà mai la sensibilitat per apreciar Rilke. Ella, empetitida no només pel distanciament que l’amic i el marit li imposen, sinó també per les infidelitats constants que engreixaran fora mesura les seves inseguretats, narra amb deteniment, fins a ínfims detalls, la relació amorosa amb l’Alberto, per qui, malgrat l’amor foll, sent una profunda aversió.  

De mica en mica anem coneixent el buit de la protagonista, un buit que es va fent ample a puntades i que augmenta amb el menyspreu del marit pel seu caràcter dèbil i sentimental. La raó és que  

“quan una noia passa molt de temps sola i fa una vida monòtona i laboriosa, amb pocs calerons al moneder i els guants gastats, persegueix un munt de coses amb la fantasia, i està indefensa davant els errors i els perills que la fantasia prepara cada dia a totes les noies”. 

La protagonista enveja la lleugeresa amb què transiten les dones del seu entorn —com la seva amiga Francesca. Escriu: “Em semblava que havien trobat una manera de viure que era justa i natural, que no era trista”.  

A moments, el relat pren el to d’un dietari on s’acumulen les vivències tintades d’angoixes sovint soterrades; les pròpies d’una noia sota els mandats patriarcals d’un món que, malauradament, no és aigua passada. La mirada de la Christina de Modigliani la representa perquè n’entreveiem les ombres i les ferides, la insatisfacció crònica davant del verd del paisatge que sembla a tocar, però que mai no arribarà a palpar.  

Aquesta exposició directa dels malestars provocats pels mites de l’amor romàntic farà dialogar la narrativa de Ginzburg amb la segona onada del feminisme, amb els reclams per l’assoliment de drets i llibertats de les dones. Alguns fragments traspuen amb claredat la crítica a les exigències constrenyedores d’una societat pregonament masclista:

“Li vaig explicar com em sentia quan fèiem l’amor i li vaig preguntar si era així per a totes les dones. Em va dir que no sabia com dimonis era, per a les dones, i que jo havia de tenir una criatura, que aquesta era la cosa més important [...] I em va dir que havia de desfer-me d’aquell vici de mirar sempre fixament el que tenia a dins”.

Ha anat així conté la potència de qui decideix escriure després d’un acte brutal per processar-lo. Per amuntegar-ne les raons. Per explicar-se. Redimir-se? No, no sembla que la seva escriptura persegueixi aquest objectiu. Més aviat es perfila des del desig de construir un relat per fer comprendre l’estranyesa, les nits en vetlla, els ulls inflats.

A la vegada, recull la força de qui entoma el timó, un gest que sempre li ha estat negat. Ella, sempre dòcil, mal·leable, ingènua i poca traça, decideix resoldre el camí fressat prenent un altre revolt.

[Font: www.laveudelsllibres.cat]