El Picabia més català

El Museu d’Art Modern de Ceret revisa en una exposició la intensa connexió de l’artista dadaista amb Catalunya  

Francis Picabia, Diana (1922). Foto: Jordi Puig © Ajuntament de Girona 

Escrit per Montse Frisach

Periodista i crítica d'art

Francis Picabia (1879-1953) va ser un dels artistes de l’avantguarda internacional que més va treballar amb el galerista Josep Dalmau a la seva galeria de Barcelona. Gairebé es pot dir que Picabia va ser un protegit de Dalmau i un artista fonamental per entendre el lligam de la galeria amb l’art modern. Curiosament, l’única obra de l’avantguarda internacional exposada per Dalmau que es va quedar a Catalunya va ser Diana, una obra de Picabia que era una maqueta per al cartell de l’exposició de l’artista a la galeria el 1922. Aquesta obra va acabar formant part de la col·lecció de Rafael i Maria Teresa Santos Torroella, avui en dia propietat de l’Ajuntament de Girona.

Ara aquesta peça ha viatjat al Museu d’Art Modern de Ceret (Vallespir) per formar part de l’exposició Picabia, Mediterrani, una mostra que reflecteix, entre altres facetes, la intensa connexió de l’artista francès amb Catalunya, en un moment fonamental de la seva evolució artística, entre 1913 i 1924. L’exposició és, de fet, un estudi sobre com es va conformar el llenguatge de Picabia, molt sui generis en el context de les avantguardes històriques, i quin va ser el caldo de cultiu que va portar al naixement del dadaisme cap aproximadament el 1917. 

Però més enllà d’intencions més historiogràfiques, la mostra és un passeig per un moment crucial per a un col·lectiu d’artistes que van trencar fronteres estètiques en una època convulsa, marcada per la Primera Guerra Mundial, des de Duchamp a Robert i Sonia Delaunay, passant per Picasso, Albert Gleizes, Olga Sacharoff, Natalia Gontxarova, Man Ray, Albert Stieglitz o Marie Laurencin. No es tracta, doncs, d’una exposició exclusivament de Francis Picabia, sinó que a través de gairebé un centenar d’obres, entre pintures, dibuixos, escultures, fotografies, revistes i material d’arxiu, és possible copsar l’esperit agosarat i modern de la colla d’artistes que van envoltar Picabia en aquest període. L’exposició, oberta fins al 29 de novembre, és una de la quinzena de mostres que França distingeix anualment com a “exposició d’interès nacional”.

Dona amb mantellina de Picasso. Foto Gasull. © Successió Picasso 2026. Foto: Jordi Puig - Ajuntament de Girona

El recorregut de la mostra, però, no comença a Catalunya sinó a Nova York, ja que Picabia va exposar el 1913 a l’exposició de l’Armory Show. El cocomissari de la mostra i director del museu de Ceret, Jean-Roch Dumont Saint Priest, remarca que Picabia és el primer artista europeu que porta l’esperit de l’avantguarda artística als Estats Units. És a la ciutat nord-americana que l’artista deixa definitivament les seves recerques impressionistes i fauvistes, fascinat pel món de la velocitat i les màquines, un univers que estarà lligat per sempre a Picabia. Allà entra en contacte amb Man Ray, Duchamp i Gleizes i esdevé “un lligam artístic entre França i els Estats Units”. 

D’aquest moment, ha viatjat des del Museu Thyssen de Madrid una obra crucial del 1914 que il·lustra aquesta transició titulada, en francès, Embarras, en el sentit d’alguna cosa que és un tràngol, un desgavell. És una escena aparentment abstracta i geomètrica que reflecteix “el sentiment d’estar sobrepassat pels avenços tècnics i la mecanització”. Picabia estava tan fascinat per la velocitat que va arribar a posseir 127 cotxes, explica Gwendoline Corthier-Hardolhn, cocomissària de l’exposició. També es pot veure un paisatge de Nova York, de Gleizes, o una composició de Juliette Roche, la seva parella, que evoca els gratacels de la ciutat, així com un estudi preparatori de Duchamp per a la seva obra mestra, Le Gran Verre.

Francis Picabia, Embarras (1914). Foto: Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid

A Nova York, Picabia va participar en la revista 291, promoguda per la galeria 291 d’Alfred Stieglitz, en la qual l’artista ja publica alguns dels seus cèlebres retrats mecanomorfs, els quals les formes mecàniques semblen humanitzar-se. Aquesta serà la llavor de la revista 391 que Picabia crearà a Barcelona, promoguda per Dalmau el 1917, i que a l’exposició es pot admirar totalment en els seus 19 números.

L’estada de Picabia a Catalunya constitueix el gruix de l’exposició. Hi va arribar fugint de la guerra a França i a Barcelona lloga un pis al carrer de la República Argentina. De seguida es va integrar al grup d’artistes i intel·lectuals europeus exiliats entre els quals hi havia Marie Laurencin, Serge Charchoune, Helène Grünhof, Olga Sacharoff i Otto Lloyd (que passen per Ceret abans de creuar la frontera) o Robert i Sonia Delaunay, que es mouen entre Barcelona i Tossa de Mar. Són artistes d’una gran diversitat estètica, cosa que es pot veure a la mostra amb les obres cubistes del paisatge de Tossa d’Otho Lloyd, o la fantàstica dona pensativa que retrata Sacharoff. Hi ha descobriments curiosos a la mostra, gràcies a la importància que l’exposició dona a les artistes del grup. Juliette Roche, parella d’Albert Gleizes, retrata el 1915 una sèrie de dones passejant per les Rambles barcelonines, amb els seus grans ventalls, amb un estil pròxim a Modigliani, però que presagia l’estètica canalla de l’Ocaña de la dècada dels anys setanta. Tot un descobriment.

Juliette Roche, Estudi per a les Rambles, 1916. Foto: Nicolas Giganto © Adagp, París, 2026

La mostra també recorda un dels esdeveniments més performatius d’aquell moment a Barcelona. El poeta i boxador, Arthur Cravan, cosí d’Otho Lloyd i nebot d’Oscar Wilde, es va enfrontar al nord-americà Jack Johnson, primer campió del món negre dels pesos pesants, a la plaça de toros Monumental. Johnson també s’havia refugiat a Barcelona perquè als Estats Units l’acusaven de tracta de blanques per haver-se casat amb una dona blanca. Cravan va guanyar alguns dinerets amb el combat, però al cap de vint segons ja havia perdut contra Johnson. El pintor Kees Van Dongen va retratar al campió com si fos un déu africà. 

A la mostra es dedica un apartat a explicar la importància de Josep Dalmau en la difusió de l’avantguarda a Catalunya, cosa que segons apunta el director del museu, és el primer cop que es fa a l’Estat francès. S’hi mostren obres relacionades amb el galerista com dibuixos de Miró del 1917, l’any que fa la seva primera exposició individual a les galeries Dalmau. S’hi mostren també interessants documents, provinents de l’arxiu Santos Torroella de l’Ajuntament de Girona, com una carta de Laurencin a Dalmau en què li diu que Barcelona és una ciutat “massa masculina per al meu gust”, o una altra de Sonia Delaunay al galerista amb lletres de colors. Aquest apartat de l’exposició connecta perfectament amb la mostra Reconstruint les Dalmau, comissariada per Joan M. Minguet, que es pot veure al Museu Abelló de Mollet del Vallès.

Josep Dalmau va impulsar la revista 391 i en aquesta publicació és on Picabia desenvolupa les seves idees antipictòriques i les formes híbrides entre el món mecànic i l’orgànic que prefiguren l’univers dadaista. A l’exposició es poden veure, a més dels números publicats, maquetes i dibuixos originals d’artistes que, a més de Picabia, van col·laborar a la revista com Jean Arp, Man Ray, Duchamp o Alice Bailly. La Santa Verge II (1920) és una de les obres de Picabia, incloses en la revista, que constitueix tot un manifest irònic sobre l’estètica de l’atzar, ja que posa el centre en les taques i esquitxades de pintura negra esteses sobre el paper, en una mena de preludi de la pintura abstracte de postguerra. La revista es va publicar del 1917 al 1924, amb quatre números publicats a Barcelona, i més endavant a Nova York, París i Zúric.

Francis Picabia, La Santa Verge II (1920). Foto: Suzanne Nagy

L’interès d’aquests artistes per la representació del folklore espanyol i el flamenc i sobretot per les dones amb mantellines i ventalls clou l’exposició. És una secció curiosa  sobre una mena de “moda” entre molts dels artistes d’avantguarda al voltant d’aquestes figures femenines. Picasso va retratar la dona del pintor Rafael Martínez Padilla amb un estil postpuntillista quan va venir a Barcelona amb motiu de l’estada dels Ballets Russos a la ciutat el 1917. Aquesta obra és una de les estrelles de l’exposició, prestada pel Museu Picasso de Barcelona. En aquesta secció també es poden veure “espanyoles” i ballarines pintades per Marie Laurencin, Sonia Delaunay o Juliette Roche.

I evidentment no hi falten les “espanyoles” molt fines i amb pocs colors de Picabia, un artista que s’havia sentit atret per la cultura ibèrica des de la seva pròpia condició multicultural. “Soc nascut a París, de família cubana, espanyola, francesa i italiana, americana, i el més sorprenent és que tinc la impressió molt clara de ser de totes aquestes nacionalitats a la vegada”, havia dit.

 

[Font: www.nuvol.com]