El Marroc és avui també un territori on conflueixen identitats procedents
de l'Àfrica occidental i central. Nombrosos migrants s'instal·len temporalment
en territoris saharians o amazics a l'espera d'una oportunitat laboral o de
reunir les condicions que els permetin continuar cap al nord del país i,
eventualment, intentar arribar a Europa. Perquè això passi, han de coincidir
moltes circumstàncies, gairebé totes difícils. Abans de pensar en la següent
etapa del viatge, cal sobreviure al dia a dia. I, a més, suportar el pes social
de la negritud.
Músics gnawa a Khamlia, a
Drâa-Tafilalet (sud-est del Marroc), una tradició musical i espiritual
vinculada a la memòria de l'esclavitud transsahariana al sud del país. Autora: Airy Domínguez
Escrit per Airy
Domínguez Teruel i Beatriz Mesa
Al Marroc,
els migrants negres sovint són identificats com a ifriqi, “africans”, una
denominació aparentment geogràfica que, tanmateix, adquireix un significat
racial: qui rep el nom d'africà és la persona negra procedent del sud del
Sàhara, i no necessàriament el ciutadà d'un país situat geogràficament a
l'Àfrica, com el Marroc. Així, aquesta categoria acaba establint una frontera
simbòlica dins del mateix continent. “I, com assenyala també Gross-Wyrtzen, els
nord-africans de pell fosca són agrupats cada vegada més amb els migrants
negres en les interaccions quotidianes. Això demostra que la presència de
migrants contribueix tant a difuminar com a reforçar distincions més antigues”,
indica la investigadora doctoral en antropologia Maha Bouhnin.
La negritud abans dels processos migratoris contemporanis: de les rutes
transsaharianes a la colonització
La negritud no arriba al Marroc amb les migracions contemporànies. Forma part
de la seva pròpia història i també de les identitats amazigues i saharianes.
Com assenyala Bouhnin, el vocabulari conserva la memòria d'antigues jerarquies:
ʿabid,
Haratin, Iqablin o Ismkhan són algunes de les
denominacions que, segons el territori i el període històric, han fet
referència a situacions diverses d'esclavitud, descendència d'esclaus,
dependència, treball agrícola o condició social subalterna, fins i tot quan les
persones prefereixen no parlar obertament d'aquesta història. No totes volen
dir el mateix ni es poden fer servir com a equivalents, però mostren fins a
quin punt el color de la pell va arribar a funcionar com a marcador social.
La jerarquia
social no es pot explicar únicament per la seva dimensió colonial, tot i que es
va institucionalitzar i accentuar durant l'ocupació colonial francesa. És cert
que a les rutes transsaharianes precolonials hi havia formes d'esclavitud
vinculades a les relacions de poder, però es tenia cura de les persones
sotmeses, que no patien l'explotació moderna de la mà d'obra tal com es va
conèixer durant el període colonial. De fet, l'administració colonial europea
va trobar en les divisions de la societat una oportunitat per establir
jerarquies de subordinació que es van estendre fins a una fragmentació
etnoracial, amb diferències d'estatus entre àrabs, imazighen (plural d'amazig)
i negres. D'aquesta jerarquització neix el racisme contemporani, hereu del
colonialisme espanyol a l'Amèrica Llatina i sustentat en el discurs de la
missió civilitzadora. Aquestes categories racials i ètniques han perdurat al
llarg del temps en el territori africà.
Una font pertanyent als Rguibat1 recorda, tanmateix, que les relacions històriques eren
més complexes que una divisió rígida entre dominadors i dominats. Les persones
negres que treballaven per a famílies amazigues o saharianes podien acabar
integrant-s'hi i establint vincles matrimonials. Segons la seva interpretació,
aquestes relacions no es concebien necessàriament com a esclavitud, sinó també
com a formes de dependència, protecció i demostració de poder.
Aquesta memòria exigeix, però, distingir entre integració i desigualtat. La
incorporació a una família o a un llinatge no feia desaparèixer necessàriament
la relació de subordinació. Tampoc totes les formes de dependència eren
esclavitud. Hi havia parcers, clients, servents, lliberts, persones
esclavitzades i poblacions negres lliures, i les fronteres entre aquestes
categories variaven segons les regions i les èpoques. “Sí, perquè també hi va
haver tribus blanques que van subordinar altres tribus blanques. Era una forma
de captivitat relacionada amb el poder”, insisteix la mateixa font sahrauí.
Aquí rau una qüestió fonamental: la racialització s'entrecreua amb altres
formes de jerarquia. El color de la pell no ho explica tot, però tampoc no es
pot esborrar de l'explicació.
En aquest context, la negritud amaziga
convida a reflexionar sobre com determinades comunitats han pogut ocupar
posicions de subordinació al llarg de la història, fins i tot quan compartien
llengua, territori i pertinença comunitària. També convé considerar-la en
relació amb la trajectòria històrica de les mobilitats i els seus processos de
transformació durant els períodes precolonial, colonial i postcolonial.
La
negritud a les comunitats amazigues i l'evolució d'una paradoxa: quan
pertànyer-hi no és suficient
El professor d'estudis àrabs i literatura comparada Brahim El Guabli explica
com el color de la pell condiciona la primera mirada, fins i tot abans que hi
hagi temps d'explicar qui és una persona o d'on ve: “Els imazighen habiten
l'extensa àrea geogràfica que comprèn Tamazgha (nord d'Àfrica), i seria del tot
erroni suposar que tenen un fenotip que els distingeix dels no imazighen. Són
blancs, verds, negres, blaus i vermells, entre d'altres, segons com es
descrigui el color de la pell als diferents indrets de Tamazgha. Si ens centrem
únicament en el Marroc, el color de la pell dels imazighen varia des d'un to
predominantment blanc al nord fins al negre al sud”. Ser amazig, insisteix, no
depèn del color de la pell ni respon a un únic aspecte físic. Per tant,
associar la identitat amaziga exclusivament a un fenotip determinat significa
ignorar una part de la seva pròpia diversitat històrica i geogràfica.
Aquesta realitat conviu amb una història
social més complexa. Per explicar la relació entre negritud i pertinença
amaziga, El Guabli recorre al significat que històricament va adquirir la
paraula
amazig en determinats contextos. En la variant del tamazight
parlada a la seva regió d'origen, Ouarzazate, el terme s'utilitzava per
designar una persona lliure i de pell clara, en contraposició a asuqi,
associat a les persones negres i, històricament, al mercat i a l'esclavitud.
D'aquí sorgeix una aparent contradicció:
parlar d'un “amazig negre” podia resultar, segons aquells antics codis socials,
gairebé una identitat oximorònica. Una persona podia compartir la llengua, el
territori i la cultura amazigues i, tanmateix, quedar situada en una categoria
social diferenciada pel color de la pell i per la memòria de l'esclavitud.
Precisament per això, El Guabli atribueix al
Moviment Cultural Amazic un paper transformador. En adoptar amazig
com a denominació comuna per a totes les persones pertanyents a aquesta cultura
i parlants de tamazight, el moviment hauria contribuït a desvincular el terme
de les antigues jerarquies racials i socials. Una persona negra pot
reivindicar-se plenament com a amaziga, i així desplaçar el significat de la
paraula des d'una condició històricament associada a l'estatus social cap a una
identitat compartida basada en la llengua, la cultura i la pertinença.
Això no esborra, però, les jerarquies que travessen les poblacions negres
amazigues. En determinats contextos amazigòfons, la racialització de les
poblacions negres ha anat més enllà del color de la pell i s'ha traduït en
fronteres espacials i socials: barris diferenciats, cementiris separats,
restriccions matrimonials o categories pejoratives històricament vinculades a
l'esclavitud i la servitud. La raça, a més, s'entrecreua amb marcadors com el
llinatge, la posició econòmica o el prestigi religiós, i reforça desigualtats
que la reapropiació identitària no elimina per si sola.
El Guabli insisteix en la necessitat d'”un estudi exhaustiu per comprendre com
s'entrellacen la riquesa, els orígens socials i el poder” en aquesta manifestació
de la racialització. “La riquesa desracialitza les persones. En el passat,
alguns imazighen blancs no permetien que les seves filles es casessin amb homes
negres, però quan aquests van acumular riquesa i estatus social, van superar
aquesta barrera. De la mateixa manera, els homes i les dones negres amb estudis
tenen ara més oportunitats que abans, quan la riquesa i el poder estaven
completament en mans dels seus homòlegs blancs”, assenyala.
A partir de la seva pròpia experiència, El Guabli relata: “Quan treballava en
un poble de l'Alt Atles, on la majoria de les noies d'ascendència xerifiana2 no estaven casades, vaig preguntar als joves del poble i
em van dir que no es casaven entre ells per respecte al llinatge d'aquelles
persones”. Amb aquest exemple convida a reflexionar sobre aquesta segregació,
malgrat que la relació entre les persones fos “absolutament cordial” en el dia
a dia. Matisa, això sí, que “d'això ja fa gairebé trenta anys”.
El Guabli parteix precisament d'un buit en la literatura: els estudis sobre
raça, racisme i racialització al Marroc gairebé no han prestat atenció al lloc
que ocupen els imazighen i, en particular, a l'experiència dels imazighen
negres. Posar el focus en la producció cultural en tamazight permet, tanmateix,
trobar-hi rastres de crítica i confrontació, com els que va deixar el poeta
amazig negre Mbark Ben Zayda. Descendent de persones esclavitzades i situat
socialment pels seus contemporanis en una posició subordinada, Ben Zayda va
recórrer a la poesia com a espai de disputa sobre el lloc que se li assignava.
Si tornem al sud-est marroquí de les caravanes transsaharianes, a
Drâa-Tafilalet, però aquesta vegada en l'època contemporània, veiem com aquesta
tensió entre pertinença amaziga i racialització es manifesta en formes
concretes d'organització social, memòria i jerarquia. La tribu dels Aït
Khebbash mostra com la pertinença a un espai amazigòfon ha coexistit amb
diferències socials entre grups de diferent estatus i genealogia: les
poblacions negres o ismkhan fan insostenible una oposició entre
“amazig” i “negre”, perquè existeix una base territorial, lingüística i
cultural compartida que no s'ha traduït en una posició equivalent dins
l'estructura social. El treball etnogràfic que la investigadora Cynthia Becker
va dur a terme en aquesta comunitat durant els anys noranta posa de manifest
com el color de la pell, la genealogia i la memòria de l'esclavitud poden
coexistir amb formes profundes de pertinença.
Així doncs, la negritud no és una identitat aliena a la identitat amaziga: en
forma part, entreteixida al llarg de generacions amb les seves pròpies
jerarquies, memòries i formes de pertinença.
Migració
subsahariana i altres formes de racialització
L'arribada i l'assentament de migrants procedents de l'Àfrica subsahariana han
fet visible d'una altra manera una frontera que ja existia dins de la societat
marroquina. El migrant negre pot passar a ser considerat “africà” precisament a
través d'un llenguatge que, alhora, pot situar el marroquí negre en una posició
d'alteritat dins del seu propi país. Les antigues classificacions i les noves
fronteres migratòries acaben confluint en un mateix cos: el cos negre.
Les mobilitats entre els territoris situats al sud del Sàhara i el Marroc no
són, com hem vist, un fenomen recent. El que canvia des de finals del segle XX
és la manera com aquestes mobilitats són governades, classificades i
racialitzades. En un Marroc que adquireix un paper creixent com a país de
trànsit, destinació i contenció de les migracions africanes, vinculat, entre
altres factors, a les transformacions econòmiques i polítiques regionals i a
l'enduriment de les fronteres europees, a les categories històriques associades
al color de la pell i a la pertinença se n'hi superposen ara d'altres, com la
nacionalitat, l'estatus jurídic i la condició de migrant.
L'Estat marroquí va intentar modificar aquest
paradigma a partir del 2013. Sota l'impuls de Mohammed VI, es va posar en marxa
una nova política migratòria presentada com a humanista, seguida d'operacions
extraordinàries de regularització. El discurs oficial va insistir cada vegada
més en la pertinença africana del Marroc i en la protecció dels drets i la
dignitat dels migrants.
El canvi va ser important, però no va
eliminar les contradiccions. La legislació marroquina sanciona la discriminació
per motius relacionats, entre d'altres, amb el color de la pell, la pertinença
ètnica o la raça, i penalitza determinades formes d'incitació pública a la
discriminació i a l'odi. Tanmateix, les pràctiques socials no canvien
necessàriament al mateix ritme que les lleis o els discursos oficials.
I és precisament aquí on apareix la qüestió
del racisme estructural: en l'accés a la feina o a l'habitatge, en la
construcció de la figura del migrant negre com a sospitós, en els controls
associats al color de la pell, però també en un vocabulari social heretat que
continua situant determinades comunitats marroquines negres, com els imazighen
negres, en una posició històrica d'inferioritat.
La novetat no rau, per tant, en l'aparició de
la negritud al Marroc, sinó en la creació de noves associacions entre negritud,
estrangeria i migració. El cos negre pot passar a ser percebut de manera
gairebé immediata com un cos procedent de fora, fins i tot en un país on hi ha
poblacions negres marroquines i on, com hem vist, la negritud forma part de la
mateixa història amaziga, sahariana i nacional.
Potser per això la qüestió de la negritud
obliga finalment el Marroc a mirar en dues direccions alhora: cap als migrants
que avui arriben del sud i cap a una part de la seva pròpia història que mai no
va estar completament separada de l'Àfrica situada a l'altra banda del Sàhara.
Notes de peu
1 Els erguibat (o reguibat) constitueixen una confederació tribal sahariana
de llengua hassania que reivindica una ascendència xerifiana (chorfa,
plural de xerif),
és a dir, una filiació amb el profeta Mahoma a través del seu avantpassat
epònim, Sidi Ahmed al-Reguibi. Aquesta genealogia constitueix una font de
legitimitat religiosa i social.
2 Xerifià (de l’àrab sharīf, “noble” o
“honorable”) fa referència a les persones o famílies que reivindiquen una
ascendència genealògica vinculada al profeta Mahoma, tradicionalment a través
de la seva filla Fàtima i d’Alí. Al Marroc, els llinatges xerifians (chorfa)
han gaudit històricament d’un reconeixement religiós i social particular, associat al
prestigi genealògic i, en determinats contextos, a la baraka (benedicció o poder
espiritual). Aquest reconeixement s’ha pogut traduir en formes específiques
d’autoritat, prestigi i diferenciació social, i ha contribuït a configurar
jerarquies d’estatus i relacions de poder dins de determinades comunitats
locals.
[Font: www.nationalia.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário