Khomeini, Sartre, Oriana Fallaci

Escrit per Agustí Pons Mir

A França acaba de sortir publicat el llibre París - Teheran, le gran devoilement que constitueix l’últim capítol de la polèmica que fa anys que dura sobre el paper dels intel·lectuals francesos de gauche en els esdeveniments que van fer possible que l’aiatol·là Khomeini arribés al poder. Recordem els fets: aquest clergue xiïta, líder de l’oposició més radical al Xa de Pèrsia, vivia exiliat a França en un poblet prop de París. Conspirava, rebia visites i apareixia, quan li demanaven, als mitjans de comunicació. Segons alguns testimonis, la imatge que donava per televisió no era la d’un polític d’idees radicals, la d’un futur dictador, sinó la d’un home pietós, auster, amb un missatge essencialment religiós. La seva oposició al Xa encaixava perfectament amb l’anti-americanisme de Sartre i companyia. Això passava a finals dels anys setanta quan Sartre ja estava malalt. Moriria el febrer del 1980. Però encara va tenir temps d’acceptar la presidència honorífica de l’associació d’exiliats que combatia per l’enderrocament del Xa que era, sí, un megalòman i un repressor però que a la seva manera intentava modernitzar el seu país. I ho estava aconseguint si ens fixem, per exemple, en l’evolució econòmica. Governava a la manera d’un dèspota il·lustrat; va promoure campanyes d’alfabetització i es va mostrar enemic acèrrim dels clergues xiïtes als quals havia desposseït de molts dels seus privilegis, inclosos els econòmics.

Sembla que no es coneix cap declaració pública de Sartre en favor de Khomeini però això no treu que no fos partícip dels punts de vista de Simone de Beauvoir, Foucault i en general l’esquerra intel·lectual francesa delerosos de defensar --que no practicar-- alguna revolució, la que fos. El cert és que Khomeini va tornar a l’Iran en un avió especial amb plena aquiescència de les autoritats polítiques franceses. Immediatament després de la seva arribada a Teheran, Khomeini va dirigir-se al cementiri on estaven enterrats els màrtirs de la Revolució i davant una gernació enfervorida va proclamar la seva voluntat d’ocupar el poder i proclamar la llei islàmica en la seva versió més restrictiva.

L’entrevista que Oriana Fallaci va fer a Khomeini poc temps després de la Revolució que el va portar al poder va fer caure la bena dels ulls a bona part de l’opinió pública interessada per aquesta mena de coses. Khomeini no tenia defensa possible per cap banda. Era un dictador cruel, un fanàtic que matava en nom de la Idea --en aquest cas, la Religió-- de la mateixa manera que ho havien fet Robespierre i Lenin amb els qui Fallaci el compara molt encertadament. L’entrevista t’atrapa des de la primera ratlla: com la Fallaci arriba fins a la residència de l’aiatol·là; com l’obliguen a vestir-se d’acord amb els preceptes de la xaria; com no pot estar a soles amb al xofer que li fa de guia si no estan casats perquè si els enxampen poden anar a la presó... I, sobretot, el diàleg --diguem-ho així-- amb Khomeini quan la periodista comença a retreure-li l’afusellament d’una noia de 18 anys perquè havia quedat en estat sense estar casada; l’obligació de vestir-se d’aquella manera. “És el vestit per a dones, joves, bones i decoroses”, li diu Khomeni i aleshores la Fallaci se’l treu i Khomeni, irat, s’aixeca de la cadira i marxa...

Amb les seves entrevistes, Oriana Fallaci va fer tronar i ploure. Kissinger, per exemple, recordava la conversa que hi va mantenir com un autèntic malson. Jo guardo a la meva petita biblioteca el volum Entrevista con la història publicat per Noguer l’any 1976 on queden retratats --a més de Kissinger-- Golda Meier, Iàssir Arafat, Indira Gandhi, Willy Brandt, Hèlder Camara i el mateix Xa de Pèrsia, entre d’altres. Des d’una posició laica i radicalment democràtica, Oriana Fallaci va ser de les primeres en denunciar els perills del fonamentalisme islàmic i la passivitat de les democràcies europees. Després dels atemptats del 2011 contra les Torres Bessones es va mig exiliar als Estats Units i va publicar dos llibres que continuen essent plenament vigents: La rabia y el orgullo i Oriana Fallaci se entrevista a sí misma. El Apocalipsis. Va anar a contra-corrent i se’n va sortir. Això només ho poden fer els grans periodistes.

[Font: agustiponsmir.substack.com]