Qui pot permetre’s escriure avui en català?

Tenim massa escriptors mediàtics o potser simplement hi ha periodistes amb vocació d’escriptor? Quina necessitat tindrien d’escriure si no fos per vocació?

Agnès Marquès el dia que es va anunciar que havia guanyat el XLVI Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull

Escrit per Montse Barderi  

He llegit amb interès l’article de la Montserrat Dameson L’escriptor mediàtic, publicat a Núvol, amb la voluntat de comprendre, de pensar amb ella per crear un debat constructiu. Per intentar pensar juntes des del respecte i la complexitat d’una realitat que, afortunadament, no es deixa reduir a blancs i negres. Faig aquest esforç, deliberat i conscient, tot i que l’article parteix d’un prejudici que el travessa de cap a cap, el de jutjar una obra abans de llegir-la. En aquest cas, a més, és especialment paradoxal, perquè la trama de La segona vida de Ginebra Vern comença amb els mecanismes de la viralitat quan el que es diu no es contrasta amb la realitat.  

Crec que tenim un país molt ric literàriament amb espai per a tots, i al final només hi ha una veritat: si un llibre és bo o no, i aquest us puc dir que ho és perquè l’he pogut llegir. És una obra molt solvent, amb una arquitectura narrativa molt ben resolta, i una llengua versàtil que sap adaptar-se a les exigències de cada moment del relat. Una trama que mai cau en el simplisme ni l’afectació, i evidentment tampoc en el messianisme, el gran mal del present. En paraules de Simone Weil renunciem a pensar només per la pressa de posar-nos a favor o en contra. Un bon llibre et fa reflexionar, gaudir de la llengua i compartir una història interessant. I això és el que ha aconseguit Agnès Marquès, a banda d’haver-hi treballat durant quatre anys i haver viatjat al lloc dels fets. 

La noció d’escriptor mediàtic cal ser matisada. Si amb aquesta expressió ens referim a un autor que, sense renunciar a l’exigència literària, ocupa un lloc visible en l’espai públic, la tradició és llarga i incontestable. Josep Pla, Susan Sontag, Teresa Pàmies, Quim Monzó o Truman Capote van escriure també amb una gran presència als mitjans. I si volem escriptors de vocació, formats i reconeguts, en primer lloc, com a periodistes i després com a escriptors, també en tenim: Montserrat Roig, Anna Murià o el mateix Josep Pla. Però també tindríem Maruja Torres, Joan Didion o Oriana Fallaci. Tots ells han exercit l’escriptura des de mitjans com ara Interviú, The New Yorker, Corriere della Sera o Tele/eXprés. No tots van ser anomenats «escriptors mediàtics» perquè el terme és relativament recent, però tots ells compleixen retrospectivament els criteris objectius perquè avui els anomenéssim com a tals.  

Sé que ens és més fàcil admirar els morts i els llunyans que els d’ara i d’aquí, Maria-Mercè Marçal va ser cruelment considerada per alguns sectors acadèmics, abans que la poguéssim fer Santa. O a la mateixa Teresa Pàmies, a qui van qualificar d’escriptora per a porteres. Els noms del passat tan referencials potser no ho van ser tant en el moment que eren vius. És molt vella la idea que qualsevol època passada va ser més bona que la nostra.

Qui pot permetre’s escriure avui en català? Pràcticament ningú viu només de la literatura.

Pressuposar que un escriptor per treballar en un mitjà tindrà la feina feta, no és així; passa més aviat al contrari, hi ha un cert decòrum –i indicacions clares de direcció– per no aprofitar les posicions. La campanya no la tenen feta. Només cal mirar les seccions culturals dels mitjans per veure la varietat d’autors, talents i editorials que s’esforcen a fer públics, exactament igual que Núvol. No ens carreguem els nostres mitjans si us plau, perquè contribuïm a carregar-nos la nostra democràcia. També és veritat que és més fàcil que et facin una entrevista quan ja tens un cert recorregut, ets identificable i tens una trajectòria.

Tenim massa escriptors mediàtics o potser simplement hi ha periodistes amb vocació d’escriptor? Quina necessitat tindrien d’escriure si no fos per vocació? La visibilitat i el sou ja el tenen. En tot cas i com en tots els temes, no els posaria tots al mateix sac. En els darrers anys, Maria Barbal o Gemma Ventura han guanyat el Josep Pla igual que ho ha fet Toni Cruanyes. I el Ramon Llull també l’han guanyat Empar Moliner i Estel Solé. No es tracta que sempre el guanyin periodistes mediàtics, sinó que no suportem que el puguin guanyar? De nou serà el llibre qui s’hagi de defensar.

Tothom té dret a ser llegit, escoltat i mirat sense hostilitat ni esperança, amb una simple i justa neutralitat.

Darrere el debat sobre l’escriptor mediàtic s’hi amaga una qüestió més profunda. Qui pot permetre’s escriure avui en català? Pràcticament ningú viu només de la literatura. Escriure en una llengua minoritzada és gairebé sempre una aposta que conviu amb altres feines. Periodisme, docència, traducció, comunicació. Un no pot escriure sent periodista? Hi ha feines que serien millor.

Un gran escriptor em va dir una vegada que no cal dir mai que un llibre és dolent, sinó que no és per a tu. Però potser no saps si és o no per tu sense haver-lo llegit abans. Tothom té dret a ser llegit, escoltat i mirat sense hostilitat ni esperança, amb una simple i justa neutralitat.

També persisteix una idealització del talent ocult, de l’autor silenciat pel sistema. La realitat és menys romàntica. El talent literari no és massiu. Llegeixo desenes de manuscrits cada any i puc assegurar que quan una veu és realment potent acaba trobant el seu lloc. No sempre ràpidament ni fàcilment, però el troba.

El sistema literari català no és perfecte, però és molt més obert del que sovint ens pensem, i ho afirmo per experiència pròpia. Premis, editorials, mitjans i llibreries formen un ecosistema millorable però imprescindible. Desacreditar-lo en bloc és fer-nos trampes al solitari i, en última instància, afeblir la llengua i la cultura que volem defensar.

Us recomano llegir La segona vida de Ginebra Vern, és una gran obra. La trobareu a les llibreries a partir del 25 de febrer. No us el perdeu, com m’ha passat a mi tindreu ganes de debatre, reflexionar i pensar sobre la realitat, la veritat i com necessitem construir-nos-la.

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

[ Foto: Pere Francesch/ACN - font: www.nuvol.com]