L’escriptor mediàtic

Mantenir amb vida la figura de l’escriptor mediàtic ens costa un preu a tots els catalans 

Escrit per Montserrat Dameson

Quatre dels últims cinc premis Ramon Llull tenen –o tenien quan van rebre el premi– alguna mena d’espai a la CCMA. Escrit això, és fàcil d’intuir per on anirà aquesta columna. N’he parlat en altres ocasions. Ara sembla que aquest debat, que a l’inici s’havia constret a les converses del món de la literatura, n’ha traspassat la frontera. Que el sistema de premis del país serveixi reiteradament per premiar aquells llibres que ja compten amb la seguretat d’una campanya de màrqueting als mitjans és escandalós per diversos motius. En primer lloc, perquè destapa un enxarxat d’amiguismes i de tractes de favor que no té res a veure –ni s’interessa per a tenir-ho– amb la qualitat literària de les obres que promou. I, en segon lloc, perquè posant el focus i l’atenció sobre unes obres i condemnant-ne unes altres a l’ostracisme, es condiciona l’estàndard i el criteri literari de l’audiència. Fent un exercici de confiança vers uns mitjans que, malgrat tot, encara considera els seus, oients i espectadors es decantaran per les lectures a què s’ha dedicat més temps –a la pantalla o a les ones– assumint-ho com a sinònim de qualitat. En aquest cas, l’ús que es fa d’allò que és públic és un abús als ciutadans que ho subvencionem.  

Mentrestant, la conversa sobre aquelles obres que no són distingides pel sistema de premis queda relegada als marges del món de la comunicació –pòdcasts, sobretot– com si les lectures en qüestió s’haguessin de reservar per als sectors més lletraferits del país. La manera de funcionar del sistema de premis no és ni anecdòtica, ni gratuïta. I no ho és en el sentit que, precisament perquè té el poder de designar quin és el mainstream literari, també té la competència d’afaiçonar allò que el català mitjà entén com a cultura. Un país en què el que és distingit no és el més distingible està negant als seus ciutadans la possibilitat de tenir accés al millor que s’està escrivint avui en la seva llengua. Limitant la conversa pública sobre literatura a allò que ha estat premiat, s’està donant a entendre que les obres premiades són tota la bona literatura a què podem aspirar nacionalment, que el temps dels bons escriptors catalans ja ha passat, que en català no es poden escriure obres a l’altura de les millors obres escrites en altres llengües europees. A part de ser un marc mental d’acomplexats, és fals, però l’aliança entre mitjans públics, sistema de premis i grans grups editorials l’alimenta interessadament. 

Tot plegat envia un missatge clar als escriptors catalans: si no disposeu d’un espai mediàtic de base, res del que escriviu, per molt extraordinari que sigui, per molt transversal que estigui cridat a esdevenir, us permetrà entrar a formar part del mainstream literari del país. Si “només” sou escriptors, els vostres llibres seran tractats pels mitjans com una anomalia per a intel·lectuals a què de tant en tant cal fer el favor de cedir temps i atenció perquè no sigui dit. Perquè, és clar: són obres que no són per a “la gent”. També envia un missatge prou clar a les editorials: si no us deixeu absorbir per un gran grup editorial, haureu de lluitar amb dents i ungles per aconseguir per als vostres autors tot allò que l’Agnès Marquès tindrà regalat. Com que el sistema està pensat perquè no ho aconseguiu, llenceu la tovallola o encareu la vostra desaparició. 

Mantenir amb vida la figura de l’escriptor mediàtic ens costa un preu a tots els catalans, perquè rebaixa encara més la imatge degradada que tenim dels mitjans públics que paguem. Perquè cisella la conversa sobre literatura als mitjans i, per tant, masega el criteri dels lectors, que amb menys informació són menys lliures per a escollir. Perquè defenestra la perspectiva de possibilitats que té la llengua catalana i, per tant, rebaixa la llengua catalana a ulls d’aquells qui s’empassen que el nivell del Ramon Llull és tot el nivell a què podem aspirar com a comunitat lingüística. Perquè embruta el llegat literari de tots els escriptors que, històricament, han estat guardonats amb els mateixos premis. Perquè, amb l’enxarxat corromput, els escriptors i les editorials que no en formen part –i que entenen que vendes i qualitat literària poden anar de bracet– s’han d’enfrontar a la impotència de procurar, permanentment, superar el seu desterrament. N’hi diem “escriptor mediàtic”, però en realitat són periodistes o col·laboradors als mitjans que escriuen, que no és el mateix. Si escriuen i són publicats i premiats sobre el pretext de les vendes, hi ha una cosa que –ara que sembla que l’evidència comença a travessar fronteres – els catalans podem fer per trencar la roda: no comprar-los. Que no ens facin pagar el preu de mantenir en vida l’escriptor mediàtic.  

[Font: www.nuvol.com]