Escrit per Antoni Torras Estruch i Elvira del Pozo Torres
El sis d’abril d’enguany, la Delegació del Govern de la Generalitat davant la UE va organitzar, juntament amb la Xarxa Europea d’Igualtat Lingüística, un acte per presentar dues trajectòries incompletes d’oficialització plena a les institucions europees, al voltant dels casos, no del tot paral·lels, del gaèlic irlandès i del català. Hi varen ser convidats, entre d’altres, dos membres del Conrádh na Gaeilge, un fòrum de la comunitat de parla irlandesa que ha estat al darrere de múltiples campanyes que s’han menat al llarg dels anys. Peadar Mac Fhlannchadha i Dáithí Mac Cárthaigh van compartir amb els assistents i espectadors la mirada llarga que serven i uns quants consells per als catalanoparlants, tot admetent que el topall d’asimetria en la relació de poders centre-perifèria a Espanya ho posa objectivament més complicat.
El gaèlic irlandès és la primera llengua oficial de la República d’Irlanda. Irlanda va passar a formar part de les comunitats europees el 1973, però el gaèlic no va adquirir un estatut ple i operatiu a la Unió Europea fins fa molt poc, i la mobilització permanent ha estat clau per explicar l’avenç cap a aquesta situació. L’acte va comptar amb la participació de les aleshores consellera de Justícia i consellera d’Exteriors, a més de l’anàlisi experta d’Eva Pons Parera, però sobretot va orbitar al voltant de les valuoses contribucions dels dos activistes del Conrádh, que van insistir, substancialment, en dues dimensions: d’una banda, la perseverança i la implacabilitat com a actituds indefugibles de base, en una cursa de llarga durada; d’altra banda, la importància de prendre consciència de les oportunitats materials concretes i dels incentius que es deriven de la plena oficialitat europea.
L’acte el va retransmetre la Delegació del Govern davant la UE a través del canal de YouTube del Departament d’Exteriors. Tot seguit destaquem algunes idees-força dels ponents irlandesos.
Segons Mac Fhlannchadha, la diferència clau respecte de la situació del català rau en el fet que la República d’Irlanda té l’irlandès com a llengua nacional, però, en canvi, s’ha hagut de lluitar contra la indiferència del seu Govern nacional per aconseguir les diverses fites. Mirat des de fora, la situació del català sembla molt més forta, però evidentment, sense Estat propi. Sorprenentment, doncs, el repte més gran que van tenir inicialment va ser convèncer, fiscalitzar i mobilitzar el mateix Govern irlandès.
L’1 de gener de 2007, l’irlandès es va convertir en una llengua de treball plena de la UE. Arran de la manca de personal qualificat (per a tasques de traducció i interpretació, principalment), es va aplicar una moratòria de 5 anys que tenia sentit en aquell moment si el treball no es podia dur a terme i calia desenvolupar les plantilles. Això no es va fer, tanmateix, i va caldre ampliar la moratòria. Això va donar lloc a una segona campanya per garantir que l’irlandès tingués la condició de llengua de treball a tots els efectes.
El Govern va demanar una altra pròrroga de cinc anys sobre la base que al final d’aquest termini, el 31 de desembre de 2021, l’irlandès tindria un reconeixement total. Aquest període s’utilitzà, ara sí, per desenvolupar els recursos humans. Finalment, hi hagué una tercera campanya on es va treballar per acompanyar i fiscalitzar aquest darrer pas.
El segon ponent, Mac Cárthaigh, va voler destacar tres aspectes de la campanya pel reconeixement de l’irlandès, dels quals no eren conscients quan es van activar, cap a l’any 2003.
El primer que no van tenir en compte és que tindrien èxit. Va ser una gran sorpresa per a ells i ara ho poden dir perquè acaben d’atènyer els objectius, però el fet és que els va agafar desprevinguts que guanyessin.
En segon lloc, els va sorprendre quant de temps va trigar realment: prop de 20 anys. En aquest sentit, va dir que el català no trigarà 20 anys més.
En tercer lloc, no es van adonar dels beneficis que sortirien de l’estructura d’incentius. Partien d’una idea vaga que tenien un Govern que, des de la fundació de l’Estat, veia la llengua irlandesa com un ornament, en lloc d’una llengua com a instrument efectiu de treball (per qüestions històriques, pel poder de la llengua anglesa).
Com que cal conèixer dues llengües oficials de la Unió Europea per accedir a posicions de poder o, simplement, per aconseguir-hi un lloc de feina, el fet que l’irlandès hagi assolit l’estatus de llengua oficial de la UE s’ha convertit de retruc en una via per incrementar el nombre d’irlandesos que poden accedir a aquestes posicions i això s’ha traduït en una major influència irlandesa a les institucions europees. En aquest sentit, hi ha un mínim de 200 llocs de treball directes derivats de l’oficialització de l’irlandès, feines que són ben pagades i sense impostos. Un jurista-lingüista pot començar amb 6.500 euros al mes, i ho pot aconseguir abans dels trenta anys. Són molts diners i això sí que dona un estatus a la llengua. Mac Cárthaigh va afirmar en to irònic: “A Irlanda la gent et deia: per què parles irlandès amb aquest nen? Bé, ara hi ha una resposta completa: sis mil cinc-cents bons motius cada mes”.
També van exposar la modificació de la llei irlandesa de llengües oficials que, per al 2030, estableix que el 20 % de les persones contractades a la funció pública siguin de parla irlandesa. Això, en una població de 5 milions i amb un nombre diari de parlants de menys de 100.000. Hi ha més gent que sap parlar l’idioma amb fluïdesa, potser 100.000 més, però no l’utilitzen perquè no compta amb prou ús social; és un peix que es mossega la cua.
Mac Cárthaigh va alertar, tanmateix, de la feblesa intergeneracional no percebuda immediatament. El fet que tots els seus parlants siguin bilingües significa que estan a 30 anys d’un hipotètic col·lapse total per molt gran que sigui una llengua, com fou el cas de l’occità a França. Cal pensar que l’irlandès a la dècada de 1840 era una llengua més gran que el català, que el noruec o el gal·lès.
Petit balanç del (no) paral·lelisme
La Unió Europea és una realitat sociolingüística i institucional altament articulada, amb moltes dimensions de complicació. Fit a fit amb el cas irlandès, hem hagut de constatar com durant 40 anys no ha canviat gairebé res de substancial a favor de la llengua catalana a la UE. Convé calibrar les dinàmiques que es conjuren perquè això hagi estat i continuï essent així en el futur, en absència de discontinuïtats positives. Cal anar de la comptabilitat dels fracassos a l’anàlisi de les seves causes mediates, estructurals.
Ha quedat clar, d’una banda, l’excessiva confiança en una mobilització predominantment social (més que no pas autènticament política) com, d’altra banda, la irreductibilitat de la voluntat d’una plètora d’agents que impliqui acabar consolidant una certa noció de plenitud lingüística, per la qual s’està disposat a batallar, sense la qual cap modalitat de projecte europeu comptarà amb llur plàcet.
L’oficialitat és derivada de l’existència i de la persistència d’una llengua, de la seva vigència futura. El dret de la UE, el component transformacional del qual és altament polític, a mesura que es vagi desenvolupant en un sentit o en un altre, ens donarà pistes de quin és el lloc que reserva a les llengües amb dèficit de reconeixement; per ara i fins ara, aquest front no és gaire afalagador, ni des d’un punt institucional, ni legislatiu ni jurisprudencial.
Enunciat un primer diagnòstic, el pronòstic el determinarà, en un futur històricament proper, que Espanya demani la declaració de plena oficialitat de la llengua catalana, a Espanya i a la UE (reclamada des de diverses institucions catalanes des dels anys 80). Per arribar a aquest fet que entendríem crític, el Principat de Catalunya i/o el País Valencià i/o les Illes Balears haurien d’exercir una pressió política, inaudita fins a la data, a favor d’un nou model lingüístic que reflectís i celebrés la pròpia diversitat des d’instàncies estatals. També Andorra hi podria contribuir, en el context d’una hipotètica adhesió o del mateix acord d’associació amb la UE (en negociació des de 2015, encara inconclús): podria posar la llengua damunt la taula, encara que fos segons el model de l’Espai Econòmic Europeu (que beneficia les llengües islandesa i noruega, que veuen com la integritat del cabal comunitari és traduït oficialment).
Podem concloure, finalment, que si no es fa res per avançar significativament i forçar una nova relació de poders, des de les instàncies europees identificades amb una certa correspondència entre el model clàssic d’estat-nació i la mera juxtaposició europea dels estats establerts (com a alfa i omega hegemònics de la “diversitat europea”), continuarà prevalent el relat que hi dictin els estats membres interessats. La llengua catalana continuarà essent percebuda pels detentors de l’statu quo com una anomalia o una mera curiositat i és i serà tractada, consegüentment (i segons les actituds dels administradors de torn) com una pressió a administrar, com una categoria a extingir o com una molèstia a esporgar i, en canvi, en raríssimes ocasions com el que realment és: una llengua europea a respectar i a dignificar, molts parlants de la qual mai no han renunciat a bastir-hi llur espai públic de referència.
Antoni Torras Estruch
Assessor de polítiques UE a la Delegació del Govern davant la Unió Europea
Elvira del Pozo Torres
Traductora
[Font: eapc-rld.blog.gencat.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário