Patrick Modiano guanya el premi Nobel 2014

L’acadèmia sueca ha concedit el premi Nobel 2014 a l’autor francès Patrick Modiano. Novel·lista prolífic, l’any 1978 va obtenir el Premi Goncourt amb ‘Rue des boutiques obscures’, que l’editorial Proa va publicar el 2009 amb el títol ‘Carrer de les Botigues Fosques’. Una part de les seves obres s’han publicat en català, la darrera aquest mes de maig, ‘L’herba de les nits‘, també a Proa. Després de l’èxit de ‘En el cafè de la joventut perduda’ (premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007, a laButxaca des del 2010), també trobem una altra traducció recent, ‘L’horitzó’ (Proa, 2010). Xavier Serrahima ha llegit, ‘L’herba de les nits’, l’última novel·la de Modiano traduïda al català. 

Patrick Modiano

Per Xavier Serrahima

En aquest món literari nostre, on (massa) sovint fa la impressió que les grans obres hagin de mesurar-se a pes, segons el nombre de les seves pàgines —la qual cosa comporta que esdevingui més habitual l’excés que a pas la mancança—, s’agraeix força que hi hagi qui sap mesurar les seves forces i ofereixi, justament, allò que convé i res més; si més no, que tingui clar que la llargària de cada obra depèn només d’ella mateixa; que, en general, la feina de l’escriptor consisteix més en polir que no pas en afegir.

Si tenim prejudicis d’aquesta mena, doncs, és possible que en caure’ns a les mans el petit volum deL’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano, Proa Edicions, maig del 2014, traduïda per Mercè Ubach, ens pugi saber a poc, que temem que les seves cent setanta pàgines i escaig no siguin suficients per emocionar-nos prou profundament. Tanmateix, per poca sensibilitat que tinguem, si som capaços de superar una tan absurda com injustificada prevenció —que, entre tantes d’altres, ens hauria privat d’una joia tan esclatant com El jugador de Fiodor Dostoievski—, no triarem a restar captivats per l’embolcalladora màgia narrativa de l’autor francès.

Segurament, n’estarem ja a partir de la primera —i intrigant— frase (“I, malgrat tot, no ho he somniat”), que ens submergeix, de bursada, en l’atmosfera boirosa i embromada d’aquesta sorprenent novel·la, que, sota el delicat i discret vel d’una trama detectivesca, s’interroga sobre els efectes del pas del pas del temps; i, sobretot, sobre les pèrdues, les renúncies i les nostàlgies insuperables que suposen anar deixant enrere els efluvis, els contorns i, per damunt de tot, els llocs i les persones que van conformar el paisatge i el paisanatge de les nostres indeturables vides: “No hi quedava res de nosaltres, allà. El temps havia fet taula rasa”; “En aquella època era tan sensible com ara a la gent i a les coses que estan a punt de desaparèixer”.

L’obra s’allunya dels romans policiers convencionals, i més destacadament de les séries noires sembrades de violència, i s’agermana amb els relats del gran George Simenon, on l’encert i l’aprofundiment en la descripció del caràcter dels seus personatges (i, més encara, dels escenaris on transcorren: convertits, de facto, en un rellevant protagonista més de les novel·les —fins i tot, potser en els protagonistes) esdevenen crucials. I, alhora, amb la recerca proustiana —en aquest cas impossible— del temps perdut.

En el “viatge invers en el temps” que duu a terme el novel·lista a través dels carrers i els edificis de París, les nits (i els dies) són, per damunt de tot, melangioses; un cant o lament als jorns fuits sense tornada: “si podia rellegir [les notes de la llibreta], a través seu ressuscitarien els colors exactes i l’olor de les nits i els dies durant els quals les vaig escriure”; “Necessitava punts de referència, […] com si tingués por que d’un moment a l’altre les persones i les coses poguessin amagar-se o desaparèixer i que calgués si més no conservar una prova de la seva existència”.

Si Jean, el narrador, busseja en l’ahir a partir de les notes, incompletes i plenes de llacunes, que conserva en una “llibreta negra” és perquè, cinquanta anys enrere, en fos o no conscient, el que havia volgut era “deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho”. Ambiciosa pretensió que, com més va, més i més inassolible esdevé. Perquè, de la mateixa que la Dennie, la jove protagonista, “mai no contestava cap pregunta”, el passat tampoc no té l’hàbit de fer-ho.

Com d’altres grans escriptors analistes de l’existència humana —i, Modiano, n’és, almenys, un bon deixeble: “un sempre se sent culpable, quan uns pares nobles i honestos no ens han persuadit, quan érem petits, del nostre dret inqüestionable i fins i tot de la nostra clara superioritat en qualsevol circumstància de la vida”— sap perfectament que l’aventura de la vida, per més intensa que sigui —de fet, menys com mes intensa sigui—, no acostuma a respondre a les preguntes; més aviat, en planteja de noves.

Per tot plegat si som d’aquells que no cerquem respostes en la literatura, sinó un eixamplament dels nostres horitzons i de la nostra visió, dels que creiem que un dels major valors de la vida és, precisament, la seva efímera intranscendència —“Ja no em feia il·lusions. Tot plegat, un dia o altre cauria en l’oblit”—, farem bé d’abocar-nos en aquesta novel·la que afirma, amb honesta clarividència, que “[si] evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida [és] per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos”. 

[Font: www.nuvol.com]