Brassens

Per Manuel Foraster

Fa pocs dies vaig anar a la presentació d’un llibre d’editorial Navona, Els camins que no duen a Roma, Reflexions i màximes d’un llibertari. A la coberta diu que es un llibre de Georges Brassens, tot i que s’ha dir d’entrada que no és exactament així encara que el que s’hi recull siguin això que diu el subtítol, reflexions i màximes, que Jean-Paul Liégeois ha triat i endreçat i ha explicat com i per què en un pròleg. La traducció catalana és d’Emili Manzano, que ha fet una bona feina i que va assistir a la presentació acompanyat de la dona i les criatures. Ara, sorprèn que a la coberta del llibre hi surti el nom del traductor al català i en canvi no hi figuri el de l’estudiós que ha tingut cura de la tria dels textos i del pròleg. Coses del màrqueting, suposo.

La reunió va tenir lloc a la seu del carrer de València de l’editorial Jaimes i insisteixo amb el carrer València perquè un dels presentadors, el meu veí David Carabén, el noi del grup Mishima que és una mica com l’Esperit Sant perquè és a tot arreu, encara creia que Jaimes era al passeig de Gràcia. No fou l’únic. Assegut al meu costat el multidisciplinari artista Juan Bufill –ha conreat la poesia, la fotografia i el cinema eperimental, la crítica d’art, de cinema i de música, el periodisme i la gestió cultural, és un tintinòfil de pro i, naturalment devot de Brassens- em va dir que no sabia res del trasllat de la llibreria. Al final, al moment de les confidències tots dos ens vam declarar partidaris de la “Chanson pour l’Auvergnat” i vam confessar-nos que encara ara cada vegada que l’escoltem ens cauen unes llagrimetes.

El públic era –érem- incondicional i entregat. La majoria teniem allò que se’n diu una edat provecta, però, naturalment, un esperit anarquitzant i un punt melancònic. Tots, segurament, agnòstics o ateus, teníem el “nostre” Brassens i el  teníem al capdamunt d’un altar. Mal fet, perquè Brassens està contra els altars, ça va de soit. Tothom se sabia cançons de memòria i segurament tothom havia peregrinat a Seta a l’Espace Brassens i, a París, s’havia apropat al número 7 de l’Impasse Florimont al 14ème arrondissement, chez Jeanne, i després a la Rue Santos-Dumont, on Brassens va viure amb els seus gats i rebia els seus amics (sobretot a l’escriptor René Fallet, autor de divertides novel·les que contenen el mateix esprit de Brassens, com ara Le beaujolais nouveau est arrivé) i composava a altes hores de la matinada les seves cançons a costa de provatures i de canvis. Va ser emocionant i divertit quan una senyora del públic va explicar que de petita havia jugat a voleibol a la platja de Seta amb aquell brave garçon. 

Jean Paul Liégeois, editor de les Oeuvres Complètes de Brassens –poemes, novel·les, prefacis, escrits llibertaris, correspondència, etc- va realitzar aquesta tria per demostrar que -el cito- “hi ha un fil vermell que travessa la seva vida i sosté la seva obra: una forma de pensar, que ell s’estimà més anomenar una ètica”. No va ser una forma de pensar fonamentada damunt certeses, ni un manual d’axiomes i grans principis; més aviat una meditació per episodis … un qüestionament efervescent… un seguit d’interrogacions successives que desemboquen en respostes fràgils i provisionals”.

I així Liégeois ens fa parlar a Brassens. Ja en el pròleg perquè no en quedi cap dubte extreu una citació ben explícita: “Allò que m’agrada de l’anarquia és que no hi ha un vertader dogma. És una moral, una manera de concebre la vida… El meu individualisme anarquista és un combat per conservar lliure el meu pensament”.

I aquesta llibertat té, naturalment, un preu. De vegades es paga amb la marginació, l’oblit o el menyspreu, d’altres amb una unanimitat que –i torno a citar a Liegéois- “… adobat pels carronyaires de guàrdia és a partir d’ara un “”ídol adulat””, un “”referent major””, una “”icona santificada””…” D’ací doncs aquesta mena de breviari que serveixi per resituar a Brassens en el seu lloc.

Llegir doncs aquestes reflexions i màximes no només pot servir per resituar a aquest genial personatge difícil d’encotillar. Ens pot servir també a nosaltres mateixos per reflexionar sobre algunes bestieses que, sense voler, de vegades ens atrapen, ara més que mai, amb tantes escoles de negocis, tants llibres d’autoajuda, tantes falses creences, tanta gent que fot mà a la caixa…

Ja se sap que la millor manera de recordar a un poeta és llegir-lo i a un cantant escoltar-lo. A Brassens escoltant les seves cançons i llegint les seves lletres.

I acabo amb quatre sentències de mostra gairebé triades a l’atzar:

“Em retreuen de no escriure res sobre la guerra del Vietnam. I el mateix per a la d’Indoxina, per a la d’Algèria, per a la de Corea… No, no escric res sobre guerres locals. Escric sobre la guerra en general.”

“Considero absolutament nocives totes les religions, siguin quines siguin, i tots els dogmes, siguin quins siguin.”

“No puc sofrir els uniformes, excepte l’uniforme de carter.”

“Tinc la impressió d’assemblar-me a les meves cançons.”

I ara, amb el vostre permís, us convido a escoltar “Chanson pour l’Auvergnat”

Elle est à toi cette chanson

Toi l’Auvergnat qui sans façon

M’as donné quatre bouts de bois

Quand dans ma vie il faisait froid

Toi qui m’as donné du feu quand

Les croquantes et les croquants

Tous les gens bien intentionnés

M’avaient fermé la porte au nez

Ce n’était rien qu’un feu de bois

Mais il m’avait chauffé le corps

Et dans mon âme il brûle encore

A la manièr’ d’un feu de joie

Toi l’Auvergnat quand tu mourras

Quand le croqu’mort t’emportera

Qu’il te conduise à travers ciel

Au père éternel

…

[Font: www.nuvol.com]

__________________________________________________________________________________