quinta-feira, 12 de novembro de 2026

Derrière les polémiques autour du terme « racisé », une opposition sur le poids du racisme dans notre société


Quelle place joue la couleur de peau dans nos trajectoires de vie ?

Écrit par Vincent Aubert

Maître de conférences, Institut catholique de Lille (ICL)

 

La controverse sur le terme « racisé » resurgit régulièrement dans les médias, avec son lot de confusions et de malentendus. Mais s’agit-il véritablement d’une querelle terminologique ? 

Nous voudrions montrer que le terme « racisé » est aujourd’hui l’otage d’une controverse qui ne le concerne pas, qui porte sur la place à donner au racisme et aux autres phénomènes raciaux dans notre compréhension de la société et dans laquelle chaque camp tend à caricaturer la position adverse. 

« Racisé » enferme-t-il ceux qu’il désigne ? 

Commençons par nous intéresser à la critique du terme « racisé » qui s’est à nouveau fait entendre récemment dans la presse sous la plume du sociologue Stéphane Beaud et de l’historien Gérard Noiriel : ce terme « enfermerait » les personnes auxquelles il est appliqué. 

Cette critique nous semble manquer sa cible car, à lui seul, le terme « racisé » n’enferme pas plus qu’un autre terme pouvant servir à qualifier des personnes comme « cardiaque » ou « député ». En effet, ces termes ne font que nommer certaines caractéristiques que des personnes possèdent bel et bien, par exemple, être malade du cœur ou, en reprenant ici un des sens possibles du terme « racisé », être victime de racisme.

 

En revanche, ce qui peut enfermer ces personnes, c’est, non pas ces termes ou le simple fait qu’ils soient utilisés pour les qualifier, mais l’importance trop grande que l’on donne aux caractéristiques auxquelles ils renvoient. 

Si vous étiez cardiaque, vous pourriez par exemple vous sentir enfermé par quelqu’un qui ramènerait tout votre comportement, votre expérience ou votre condition, à votre maladie du cœur ou bien qui ne vous consulterait qu’en tant que personne atteinte de cette maladie. Indépendamment de votre éventuel sentiment d’enfermement, on pourrait également lui reprocher de vous enfermer dans un sens qui vous considère de manière réductrice, en négligeant certaines de vos autres caractéristiques pertinentes. 

Il en est de même si cette personne se focalisait, non pas sur votre maladie du cœur, mais sur l’une des caractéristiques qui feraient de vous une personne racisée, et le problème ne serait donc pas qu’elle vous qualifie de « personne racisée », mais qu’elle donne trop d’importance à cette caractéristique. Telle nous semble être la véritable cible de cette critique, qui reproche au terme « racisé » de contribuer, lorsqu’il qualifie des personnes, « à l’écrasement des autres éléments structurant leur personnalité ». 

Idem lorsque cette critique déplore le fait que des citoyens soient « regardés d’abord à travers » les caractéristiques qui font d’eux des personnes racisées et, de manière plus caricaturale, qu’on en fasse « la clé unique de lecture de leur action » ou bien « une grille de lecture unique de la société ». 

Pour nous, cette critique du terme « racisé » gagne à être comprise comme une critique de l’importance excessive que certains accorderaient à ces caractéristiques et, à travers elles, aux phénomènes raciaux qui existent dans nos sociétés. Il s’agit du moins d’une formulation charitable, car la critique à tendance à mettre en scène un adversaire qui ne retiendrait que cette grille de lecture, un « homme de paille », une représentation caricaturale et déraisonnable de la position adverse. 

Penser les phénomènes raciaux ne requiert pas d’utiliser le terme « racisé » 

Intéressons-nous à présent aux défenses du terme « racisé » qui se sont exprimées en réponse à cette critique. Prennent-elles en otage ce terme d’une manière similaire, en se préoccupant ultimement de l’importance accordée aux phénomènes raciaux et en mettant en scène un adversaire tout aussi caricatural ? 

Ce serait le cas si elles accusaient les critiques du terme « racisé » de faire complètement l’impasse sur les phénomènes raciaux dont le racisme, voire d’interdire de les penser. Et, en effet, ces défenses les accusent « d’éviter précisément de nommer ce qui continue de se jouer », d’« appauvrir l’analyse » et de « s’aveugler sur la réalité » et même « d’interdire de penser la race ». En somme, l’homme de paille symétrique alors qu’il est tout à fait possible de penser les phénomènes raciaux sans avoir recours au terme « racisé ». Après tout, comment faisait-on avant que ce terme ne connaisse un certain engouement et comment fait-on dans les langues dans lesquelles il ne possède pas d’équivalent ? 

Au lieu d’utiliser « racisé », on peut en effet penser les phénomènes raciaux en faisant intervenir directement les expressions qui correspondent aux trois principaux sens de ce terme : « victime de racisme », « non-blanc » et « considéré par certains comme appartenant à une prétendue race ». Procéder de la sorte ou bien utiliser le terme « racisé » dans un de ces sens constitue autant de possibilités concurrentes. 

Mais qu’on adopte le terme « racisé » ou qu’on lui préfère une autre expression, la polémique resurgirait sans doute à l’identique. Car la question du mot à choisir est distincte de celle de l’importance à accorder aux phénomènes raciaux dans l’explication du monde social, même si les polémiques les confondent en permanence. On pourrait abandonner « racisé » sans faire disparaître pour autant le désaccord qu’il cristallise : la querelle de vocabulaire ne fait que masquer une controverse de fond. 

Sortir le mot de la polémique 

Ainsi, le terme « racisé » nous semble pris en otage par une controverse qui ne le concerne pas. Cette situation est regrettable à plus d’un titre. 

D’abord, parce que le terme « racisé » est chargé d’enjeux qu’il ne possède pas et qui expliquent largement les passions qu’il suscite. C’est en général le cas lorsque les débats terminologiques ou définitionnels s’enflamment, comme on le voit, par exemple aujourd’hui, concernant la définition du racisme et de l’islamophobie, celle du handicap ou bien encore celle du terme « femme ». À chaque fois, des affirmations sur l’existence de certaines choses, sur leurs liens de causalité ou bien sur leur valeur morale sont considérées à tort comme étant indissociables de tel terme ou de telle définition. 

Ensuite, parce que le débat que mérite véritablement le terme « racisé » n’a pas suffisamment lieu. En ce qui concerne la recherche, il nous faut des mots pour parler des choses et, si certains peuvent utilement remplacer des périphrases, ils peuvent aussi être source de confusion. Par exemple, et c’est le cas avec « racisé », lorsqu’ils ressemblent à d’autres mots (« race ») ou qu’ils sont utilisés dans plusieurs sens. L’enjeu est de disposer des ressources linguistiques qui favorisent au mieux la réflexion sur les questions empiriques et morales soulevées par les phénomènes raciaux. 

Enfin, et c’est sans doute la raison la plus importante, parce que la question de savoir quelle importance accorder aux phénomènes raciaux dans l’explication du monde social est une question académique et publique majeure. Elle mérite d’être discutée sans caricatures, sans procès d’intention et sans que l’usage ou le rejet du terme « racisé » ne fasse obstacle à la discussion ou ne serve de motif d’anathème.

 

[Photo : Khamkéo/Unsplash, CC BY - source : www.theconversation.com]


quarta-feira, 11 de novembro de 2026

Wild Horse Nine

Martin McDonagh fa ancora centro. Con una dark comedy che prende a pretesto la CIA e il golpe cileno per ragionare sul senso dell’amicizia, sull’imminenza della fine e sulla bellezza tragica di chi prova, anche solo per un istante, a deviare dal corso della storia. Coppa Volpi per John Malkovich a Venezia 83 

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

Di Valerio Sammarco 

In fondo, come in Gli spiriti dell’isola, anche stavolta Martin McDonagh costruisce un film sul senso dell’amicizia. Un’amicizia qui plasmata da decenni di segreti, lealtà e compromessi morali. 

Chris (John Malkovich) e Lee (Sam Rockwell) sono due agenti veterani della CIA la cui carriera si è svolta all’ombra della politica della Guerra Fredda. Di stanza in Cile sotto la supervisione di MJ (Steve Buscemi) nei mesi che precedono il golpe dell’11 settembre 1973, vengono mandati sull’Isola di Pasqua portandosi dietro il peso di un passato lungamente condiviso e, sebbene fuori servizio, con secondi fini che non rivelano nemmeno l’uno all’altro. 

Wild Horse Nine – che segna la terza partecipazione consecutiva in concorso a Venezia per McDonagh – è anche, e soprattutto, un film sulla fine. L’ambientazione temporale, come detto, ci riporta ai giorni oscuri che precedono la caduta di Salvador Allende, presidente cileno democraticamente eletto. La CIA muove le sue pedine nell’ombra, ma il regista britannico-irlandese declina il dramma geopolitico secondo il suo inconfondibile registro: non thriller d'azione muscolare, bensì una surreale commedia da camera a cielo aperto.

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

I protagonisti di questa trasferta ai confini della Terra sono due uomini consumati dal cinismo e dalle proprie colpe: Chris riflette sulle sue scelte di vita e sulla sua carriera attraverso un dittafono a cui affida le sue “memorie” (che partono dai dinosauri…), mentre Lee cerca di conciliare le direttive di MJ che lo pongono proprio al centro del destino del suo amico/collega. Come sempre, nel cinema di McDonagh, i dialoghi sono affilati come lame e il senso del tragico sgorga irresistibile dalla commedia nera più spietata: i buchi di memoria, la malattia terminale, i ragionamenti (promesse) sul fine vita, il senso di colpa (strisciante) per quello che è stato e manifesto per quello che sarà, i cavalli selvatici e il luogo abitato più isolato del pianeta sono gli ingredienti con cui amalgamare dark humour e intelligente riflessione sui destini del mondo. 

La sottile malinconia e l’ironia distaccata di John Malkovich si incastrano perfettamente con la consueta imprevedibilità viscerale e i tempi comici del collega-amico-custode Sam Rockwell (diretto per la terza volta da McDonagh, dopo 7 psicopatici e Tre manifesti a Ebbing, Missouri). 

E sul background di una storia già scritta (oltre all’imminente tragedia cilena c’è più di qualche accenno all’omicidio Kennedy di un decennio prima…) l'Isola di Pasqua – Rapa Nui come la chiamano “gli indigeni”… – smette presto di essere semplice sfondo esotico per farsi personaggio a tutti gli effetti: i monumentali moai, che stagliano le loro sagome mute contro la vastità dei cieli e praterie sconfinate, osservano imperturbabili le miserie di questi uomini minuscoli, accentuando così il contrasto grottesco tra la grandiosità di quel luogo e la meschinità delle trame imperialiste. 

La cospirazione della CIA è dunque lo sfondo ingombrante, ma ciò che interessa al regista è più che altro l'impatto morale che il male esercita sulle singole coscienze. E lo specchio etico in cui soprattutto Chris si ritrova costretto a guardare la propria deformità professionale ed esistenziale è incarnato dalla studentessa cilena, anche lei in vacanza sull’isola, interpretata da Mariana Di Girolamo (già protagonista in Ema di Pablo Larraín).

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

Wild Horse Nine (nelle sale italiane dal 5 novembre e sicuro protagonista della prossima Awards Season) conferma, qualora ce ne fosse bisogno, le doti drammaturgiche di McDonagh: ancora una volta la scrittura è scintillante, caratterizzata da battute folgoranti, ritmi sincopati e repentini scarti di tono in grado di tramutare il riso amaro in groppo in gola nell’arco di una singola scena. 

Un saggio brillante sulla stoltezza del potere, sull'impossibilità di sfuggire a se stessi, sull’imminenza della fine e sulla bellezza tragica di chi prova, anche solo per un istante, a deviare dal corso della storia: “Avrei preferito uccidere qualche persona in meno e passare più tempo con i cavalli”. Chissà se Tom Waits (che appare in un cammeo all’alba dalla Monument Valley…) la scriverà poi quella canzone sui cavalli.  

[Foto: Searchlight Pictures/Diego Araya Corvalán - Searchlight Pictures - fonte: www.cinematografo.it]

 


Andorra endega una campanya per estendre el català a la salut davant la contractació de metges forans

El Govern manté certes flexibilitzacions i exempcions respecte a l'acreditació del nivell B2 de català 

Hospital Nostra Senyora de Meritxell

Escrit per Jordi Riba

El Govern d'Andorra ha presentat una nova campanya institucional per promoure i reforçar l'ús de la llengua catalana en l'àmbit sanitari. La iniciativa, encapçalada per la ministra de Salut, Helena Mas, busca sensibilitzar tant els professionals de la medicina com els pacients per garantir que el català sigui la llengua vehicular habitual dins de les consultes i els centres hospitalaris del país.

L'eix central de la campanya consisteix en la distribució de xapes identificatives per al personal sanitari. L'ús d'aquests distintius serà completament voluntari i tenen com a objectiu convidar els pacients a expressar-se fluidament en català. A les xapes s'hi podran llegir fórmules de salutació i atenció inicial senzilles i quotidianes com ara "Com et puc ajudar?", "Com et trobes?" o "On et fa mal?". Amb aquest gest, l'executiu vol que els professionals facin el primer pas i "obrin la porta" a l'ús de l'idioma oficial des de l'inici de la consulta.

La presentació de la campanya arriba en un moment de debat sobre els requisits lingüístics en l'administració i el sector públic andorrà. Des del ministeri de Salut s'ha defensat la necessitat de compaginar de manera equilibrada la protecció i el foment de la llengua pròpia amb la capacitat del país per atreure i retenir talent mèdic estranger, en un context global de manca de professionals de la salut.

En aquest sentit, l'executiu ha recordat que es mantenen certes flexibilitzacions i exempcions respecte a l'acreditació del nivell B2 de català. Per exemple, en resten exempts aquells professionals que puguin acreditar deu anys d'escolarització en un sistema educatiu on el català sigui llengua vehicular, i es preveuen pròrrogues en l'acreditació per a especialitats mèdiques on hi hagi una necessitat urgent o crítica de personal per al país.

En paral·lel a les mesures de sensibilització, el departament de Política Lingüística ofereix formació contínua i classes de català adaptades específicament a les necessitats i als terminis del personal del Servei Andorrà d'Atenció Sanitària (SAAS), facilitant així que els metges i infermers nouvinguts puguin assolir les competències lingüístiques necessàries.

 

[Foto: La Veu Lliure - font: www.racocatala.cat]

Los comunistas israelíes advierten que las demoras le dan a Netanyahu la oportunidad de aferrarse al cargo

 

Los candidatos de la Lista Conjunta aparecen en la fotografía tras una reunión en la que decidieron respaldar al líder de la oposición sionista, Gadi Eisenkot, como próximo primer ministro de Israel, el 5 de noviembre de 2026. La Lista Conjunta, una coalición de partidos de mayoría árabe, incluido el Partido Comunista de Israel, tiene un papel decisivo en la formación del próximo parlamento. 

El presidente Isaac Herzog ha encomendado a Gadi Eisenkot la tarea de intentar formar el próximo gobierno israelí.

Herzog pidió al líder de la oposición que iniciara conversaciones el sábado por la noche, después de que este recibiera más apoyos de los diputados que el primer ministro en funciones, Benjamin Netanyahu.

Eisenkot tiene 28 días para conseguir el apoyo suficiente para obtener la mayoría en la Knesset, pero no será fácil. Su bloque cuenta con 48 escaños frente a los 53 de Netanyahu. El equilibrio de poder lo ostentan la Lista Conjunta, liderada por árabes —que incluye a Hadash, entre cuyos miembros se encuentra el Partido Comunista de Israel— y Ra’am.

“Para formar gobierno, los partidos de oposición sionistas tendrán que incumplir al menos una o más de las tres promesas contradictorias que hicieron a sus votantes”, declaró el Partido Comunista este fin de semana.

Entre esas promesas se incluyen la destitución de Netanyahu, el fin de las exenciones del servicio militar para los judíos ultraortodoxos (el incumplimiento de esta promesa podría alejar a algunos del bando de Netanyahu) y la no cooperación con los partidos árabes. Eisenkot, exjefe del Ejército, afirma que jamás tolerará el establecimiento de un Estado palestino.

El Partido Comunista pidió un acuerdo entre los partidos árabes y la oposición sionista para destituir a Netanyahu, advirtiendo que el primer ministro en funciones aprovecharía las dilaciones para continuar con su intento de deslegitimar el voto árabe, y que podría utilizar una emergencia inventada (como una escalada de la guerra con Irán) para establecer un gobierno de unidad nacional encabezado por él mismo. 

 

[Foto: cortesía de la Lista Conjunta - fuente: People’s world y Morning Star - reproducido en www.gerardodelval.com]

terça-feira, 10 de novembro de 2026

«Wild Horse Nine», película de Martin McDonagh

 

Escrito por Diego Gil 

El director Martin McDonagh conforma, con tan solo seis películas, una filmografía hipersólida que ya ha dado el salto al frente hollywoodense y, por ende, al submundo de los premios y reconocimientos por parte de la industria más poderosa del mundo. Ahora, después de cuatro años desde el estreno de su última película, Almas en pena de Inisherin (The Banshees of Inisherin, 2022), trae Wild Horse Nine, una cinta que reúne elementos y concepciones que fue construyendo en películas anteriores, donde el valor de la comedia negra y la relación entre un grupo de sujetos inadaptados florecen hasta completar obras que evocan la importancia de los nuestros, incluso en las circunstancias más cuestionables. 

En Wild Horse Nine seguimos a dos irreverentes agentes de la CIA que se dan un viaje por la Isla de Pascua en plena toma de poder del demócrata Salvador Allende. Con esto, McDonagh desarrolla un ingenioso y complejo método en el momento de presentar a sus protagonistas. Ambos son parte de una organización extranjera capaz de entrometerse en la situación política de un país diferente al suyo solo por el simple gesto de demostrar superioridad. El poder, por más que se luche para que caiga en las manos correctas, no es ajeno a que las circunstancias y la catástrofe terminen por ahogarlo todo de una bocanada. 

La particularidad de Wild Horse Nine, y parte del ingenio que habita en su guion, es lo bien medidos que están los dos protagonistas, interpretados por Sam Rockwell y John Malkovich. McDonagh es un experto en la construcción de personajes en lo más bajo de su ser, pero con un brillo tan encantador como irónico. Y es precisamente en Malkovich donde el actor se moldea al mismo tiempo que el personaje. La elocuencia y la forma con la que recita cada línea son de un calibre al que solo unos pocos pueden llegar. Es ahí donde la película se convierte en una carta de agonía, con deslices auténticamente horripilantes, pero que al mismo tiempo se envuelve en un discurso de empatía y hermandad, llegando a ser realmente conmovedora en ciertos instantes. 

Y así resulta brillante cómo, desde el fondo de la sala de cine, podemos conectar con unos personajes a veces desagradables, que chocan con muchos de nuestros ideales o creencias. Pero es que el  medio va más allá de la política de la que se burla. Es la unión que McDonagh transforma lo que hace tan valioso su cine. Esos seres que observan y algunos otros que escupen alguna que otra palabra pero que aún existen y son parte de nosotros, aunque no lo digan directamente. Para McDonagh las coincidencias y los espejos de nuestra vida son el pan de cada día y, a la vez, un repositorio para cuestionarse el verdadero sentido de la propia existencia. 

Wild Horse Nine es un inteligente juego de identidades que cautiva por una dirección de actores en su punto, un reparto entregado, una cadencia en los diálogos de auténtica maestría a ratos y un histórico personaje como el de John Malkovich que, diciendo alguna que otra barbaridad, hace imposible no entrar en el escenario lúdico y carismático que su director ha compuesto para el.

 

[Fuente: www.cinemaldito.com]

Girona convida els turistes a descobrir el català

L’Ajuntament engega una campanya per acostar la llengua als visitants i fer reflexionar els gironins 

Les lones de la campanya de l'Ajuntament de Girona 

L’Ajuntament de Girona ha engegat una nova campanya de difusió de la llengua catalana adreçada als estrangers que visiten la ciutat per donar a conèixer el català com a llengua pròpia de Girona i dels Països Catalans. El consistori ha instal·lat dues lones de grans dimensions, en català i en anglès, a la façana de la Casa Pastors, situada davant mateix de la Catedral de Girona, un dels punts amb més afluència turística de la ciutat, amb el missatge: 

“Girona és una ciutat dels Països Catalans i el català n’és la seva llengua pròpia. Descobreix-lo”. 

Amb aquesta acció es convida els visitants a conèixer i acostar-se a la llengua durant la seva estada a la ciutat. L’Ajuntament preveu ampliar aquesta acció amb la instal·lació de noves lones en altres punts de la ciutat que també tinguin una alta visibilitat turística, com la seu d’Òmnium Gironès a la plaça del Vi. 

L’alcalde de Girona, Lluc Salellas, ha reivindicat la ciutat com “un pal de paller per a la defensa de l’ús social de la llengua catalana” i ha remarcat que la campanya té com a objectiu “sensibilitzar” els visitants “sobretot de fora de Girona, al voltant de la llengua catalana”. Amb la campanya també esperen que els habitants de la ciutat “reflexionin al voltant del català”. “La nostra feina és promoure la llengua i que la gent que ens vingui a visitar sàpiga que el català és la llengua pròpia de la nostra ciutat”, ha manifestat l’alcalde. “El català és una part essencial de la identitat, la història i la vida quotidiana de la nostra ciutat, i volem que els milers de persones que ens visiten cada any també en puguin conèixer una mica més”, ha afegit el regidor d’Esports, Joventut i Ciutat Universitària i de Llengua Catalana, Àdam Bertran Martínez. 

Oferta de recursos 

L’Ajuntament també ha editat un díptic informatiu bilingüe (català-anglès) que es distribuirà des de l’Oficina de Turisme de Girona que recull expressions bàsiques en català per facilitar la comunicació dels visitants durant la seva estada –salutacions, fórmules de cortesia o frases útils per anar a restaurants o preguntar per un lloc–, així com informació sobre els orígens i la història de la llengua, el territori i la comunitat lingüística dels Països Catalans, i la presència del català en la vida quotidiana de la ciutat. 

El díptic proposa, a més, als visitants aprofundir en el coneixement de la llengua i la cultura catalanes a través de diferents recursos: la plataforma d’autoaprenentatge Parla.cat per a qui vulgui iniciar-se en l’aprenentatge de l’idioma; les rutes literàries de Girona, que recorren els indrets de la ciutat que han inspirat autors com Josep Pla, Prudenci Bertrana o Aurora Bertrana; i una selecció d’autors, pel·lícules, sèries i música en català d’abast internacional, amb noms com Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Carla Simón o Agustí Villaronga, entre d’altres. 

Amb aquesta campanya, l’Ajuntament de Girona vol posar en valor el català com a llengua pròpia de la ciutat i de Catalunya i fer-ne partícips els visitants que arriben d’arreu del món, tot convidant-los a descobrir-la com una part més de l’experiència i el patrimoni cultural de Girona

 

[Foto: Ajuntament de Girona - font: www.diaridelallengua.cat]

 

«Ens han matat»: Nóvaia Gazeta, el darrer gran diari independent de Rússia, tanca per sempre

El diari opositor rus, de més de tres dècades d'història, abaixarà la persiana avui, després d'anys de repressió inclement per part de les autoritats russes 

Exemplars del diari Nóvaia Gazeta al llarg dels anys

Escrit per Mary Ilyushina 

Nóvaia Gazeta, el diari independent més important de Rússia, tancarà definitivament avui, 9 de novembre, després d’anys de repressió –com més va més intensa– per part del Kremlin. 

“Ens han matat”, diu a la carta de comiat del diari, publicada divendres passat. “Les autoritats russes i els serveis de seguretat russos han obligat la nostra redacció a aturar l’activitat.” 

Al llarg de les darreres tres dècades, Nóvaia Gazeta –fundat el 1993 per periodistes inspirats per l’era de liberalització que va desencadenar la caiguda de la Unió Soviètica– ha esdevingut el diari independent més conegut de Rússia, especialment pel que fa als articles d’investigació i l’oposició als abusos de l’estat. Tot i la pressió de les autoritats, el rotatiu ha continuat publicant a Rússia al llarg de la guerra d’Ucraïna. 

A començaments d’aquest mes, les autoritats russes van notificar als responsables de Nóvaia Gazeta que el diari havia estat designat oficialment com a agent estranger, i que es procediria a desallotjar-lo de la redacció de Moscou i es blocarien les vies de finançament immediatament. El director del diari, Serguei Sokolov, va ser detingut i interrogat per les autoritats pocs dies després. 

Dmitri Muràtov, cofundador i editor del diari, va compartir el premi Nobel de la pau del 2021 amb la periodista filipina Maria Ressa. Muràtov va dedicar el guardó a la memòria de sis periodistes que, segons que va explicar, havien estat assassinats per haver fet la seva feina. Entre els noms que Muràtov va esmentar, hi havia el d’Anna Politkóvskaia, assassinada a trets el 2006 després d’anys d’informar sobre violacions de drets humans en territori rus i sobre crims comesos per l’exèrcit del país durant la guerra del Kremlin a Txetxènia. 

Cinc homes van ser condemnats el 2014 en relació amb el crim, perpetrat a la porta de la casa de Politkóvskaia, però la justícia no ha determinat mai qui en va encarregar l’assassinat. 

En el comunicat de comiat, l’equip de Nóvaia Gazeta ha explicat que, avui, els periodistes que encara són a la redacció apagaran els llums de la casa on el diari ha viscut aquestes darreres tres dècades i, una volta desconnectats els servidors, en marxaran per sempre més. El tancament del diari implicarà, també, el tancament del petit museu dedicat a la memòria d’Anna Politkóvskaia que hi havia a la redacció, situada al carreró de Potàpovski de Moscou. Els editors han promès de publicar un darrer número. 

El setembre, les autoritats van afegir Nóvaia Gazeta –i més de cent periodistes i col·laboradors– al registre d’agents estrangers, la designació oficial en què Moscou s’escuda per a perseguir la dissidència. El mes següent, les autoritats van escorcollar el domicili de Sokolov i el van interrogar. 

Les dificultats del diari es van multiplicar arran de la invasió d’Ucraïna, el 2022, quan Moscou va aprovar un seguit de lleis que castigaven la desinformació sobre les forces armades russes i el desprestigi de l’exèrcit. El març d’aquell any, el diari va suspendre l’activitat arran de les advertències de Roskomnadzor, el regulador dels mitjans a Rússia; poc després, les autoritats en van blocar la pàgina web i en van revocar la llicència. Tot i això, la redacció va continuar treballant com va poder: esquivava les restriccions, emprava el llenguatge aprovat pel Kremlin, repartia a mà una revista de tiratge reduït –a l’estil més pur d’un samizdat soviètic– o publicava continguts directament a Telegram i YouTube. 

El 2023, dos anys després d’haver rebut el Nobel, Muràtov va haver de renunciar formalment a dirigir Nóvaia Gazeta, perquè va ser declarat agent estranger per les autoritats. El diari, de fet, va néixer gràcies a un altre Nobel de la pau rus: l’ex-dirigent soviètic Mikhaïl Gorbatxov, que va donar al projecte una part dels diners del guardó que va rebre el 1990. 

El 2022, un grup de periodistes del diari que va fugir de Rússia el 2022, arran de la invasió d’Ucraïna, va fundar a Riga, la capital de Letònia, Novaya Gazeta Europe, una publicació separada de la russa. Moscou la va declarar organització indesitjable el 2023, cosa que en prohibeix de facto l’activitat a Rússia, però Novaya Gazeta Europa continua publicant de l’estranger estant. 

El tancament de Nóvaia Gazeta ha suscitat una onada de rebuig internacional. El Comitè del Nobel noruec ha demanat a les autoritats russes que aturin la repressió dels mitjans independents. El president del comitè, Jørgen Watne Frydnes, ha descrit el tancament del diari com “un cop dur a la llibertat d’expressió”. En canvi, Amnistia Internacional l’ha qualificat de “pèrdua devastadora” per a la ciutadania russa. El director de Reporters sense Fronteres, Thibaut Bruttin, ha dit que el diari es mantindrà com a símbol del periodisme lliure i rigorós per a tota la professió. 

 

 

[Foto: Ignacio Ortega / Efe - font: The Washington Post - reproduït dins www.vilaweb.cat]

segunda-feira, 9 de novembro de 2026

« Wild Horse Nine » : critique d’un coup d’État d’âme

On attend chaque nouveau film de Martin McDonagh avec impatience. Le réalisateur de Bons baisers de Bruges a atteint un état de grâce depuis 3 Billboards et Les Banshees d’Inisherin, qui en fait l’un des rares auteurs passionnants à suivre dans le système des majors hollywoodiennes. Wild Horse Nine fait d’ailleurs figure de joyeux best-of thématique, en interrogeant l’amitié de deux hommes au pessimisme patenté (John Malkovich et Sam Rockwell) partis sur l’île de Pâques, qu’ils vont transformer malgré eux en microcosme de leurs tourments personnels et politiques. 

Écrit par Antoine Desrues 

L’île pas si mystérieuse

On aime Martin McDonagh pour son humour mordant, pour ses dialogues méchants et ses personnages dont la noirceur est toujours teintée de drôlerie. Wild Horse Nine ne manque pas de ces éléments, mais ajoute à cette grammaire une nouvelle donnée : une ironie dramatique qui nous casse les pattes d’entrée de jeu, et nous hantera pendant toute la séance. Le réalisateur entretient volontiers un faux suspense à deux niveaux au travers de Chris (John Malkovich), agent vieillissant de la CIA qui part avec son collègue Lee (Sam Rockwell) sur Rapa Nui – l’île de Pâques – pour des « vacances ».

Nous sommes en 1973, et il suffit d’une salle d’attente à l’aéroport pour que Chris balance à deux étudiantes qu’ils ont contribué à organiser un coup d’État au Chili contre le président Salvador Allende, qui mènera à la dictature de Pinochet. Bien que le film ne nous montrera jamais cet aboutissement, les livres d’histoire ont déjà comblé le hors-champ et la tragédie larvée d’un récit aux airs de compte à rebours. La fin de la démocratie chilienne s’accorde avec l’autre fatalité du scénario : le cancer de Chris, qui lui promet une mort certaine et la perte d’une mémoire précieuse, qu’il aimerait coucher sur papier.

Quand les acteurs silencieux des bouleversements mondiaux commencent à parler, c’est le début des ennuis. Pourtant, le témoignage de Chris ne laisse, là encore, aucune place au doute. Bien qu’il reste évasif quant à sa responsabilité dans l’assassinat de JFK, McDonagh s’amuse d’un maillage d’indices qui donnera lieu à certaines des meilleures blagues du film. Le complotisme suppose que la vérité est cachée, mais dans Wild Horse Nine, les paysages dégagés (et somptueux) de Rapa Nui portent en eux cette absence d’ambiguïté. Tout est là, sous nos yeux, dénué de tout mystère civilisationnel, contrairement aux statues mythiques de l’île.

C’est, ironiquement, la maladie de Chris qui complexifie son rapport au réel, entre mensonges, fantasmes et oubli, le tout avec la prétention et le paternalisme ignorant typique d’une Amérique fière de ses ingérences et de son approche coloniale du monde (« J’ai tué dans des pays que tu ne sais pas épeler »). John Malkovich, qu’on n’avait pas vu aussi habité depuis longtemps, touche par cet équilibre précaire, quasi bipolaire, entre ses réflexions géopolitiques triviales et ses moments de lucidité d’une noirceur d’encre.

Chili avec viande mais sans éthique

Pour autant, il ne faudrait pas sous-estimer Sam Rockwell dans l’opération. Généreux comme à son habitude, l’acteur sait être le partenaire de jeu idéal pour son camarade plus grandiloquent, dont il s’adapte à la répartie dans un va-et-vient tonal jouissif. On pourrait s’attendre à la dynamique clownesque et complémentaire de l’auguste contre le clown blanc, mais Wild Horse Nine n’est qu’un film de clowns blancs, cyniques et désabusés.

C’est à la fois tout le dispositif du long-métrage et sa légère limite, qui incite Martin McDonagh à recycler les meilleurs motifs de Bons baisers de Bruges et des Banshees d’Inisherin. Il y a moins l’effet de surprise du premier ou la vertigineuse absurdité du second, bien qu’il transforme à nouveau une île en enclave, en lieu de stagnation et d’introspection. Les Moaï sont toujours là, immobiles et hors du temps, signes agaçants pour les personnages d’une spiritualité qui les confronte à leur culpabilité et leurs regrets.  

C’est là que Wild Horse Nine est le plus beau : quand ses héros bons petits soldats font face à la vacuité de leur vie, vouée à être effacée, contrairement aux événements qu’ils auront contribués à provoquer. La photographie faussement solaire de Ben Davis donne à voir, derrière la reconstitution des années 70 et la mise en valeur de ses panoramas, des contrastes d’échelle qui appuient la force presque cosmique de cette crise existentielle. Alors même que Chris évoque les dinosaures au début de ses brouillons de mémoires, il n’est lui-même qu’un brin de poussière, un clin d’œil au sein d’une frise chronologique qui lui survivra. Son héritage n’a pas de paternité, à moins qu’il ne soit similaire à celui de son cancer : il grandit et se développe jusqu’à tuer son hôte.  

Dans cet élan autodestructeur, McDonagh a le mérite de ne pas se montrer totalement désespéré, et voit la violence comme une échappatoire, comme un geste de résistance possible. L’amoralité qui se dégage de son écriture ciselée ne peut être combattue qu’au travers d’une croyance sincère en une cause. Chris sera le premier à présenter, dans un passage glaçant, que les manifestations pacifiques ne pourront jamais changer le monde. Même dans la permanence apaisée de l’île de Pâques, il faut provoquer un peu de casse. 

 

S’il étonne moins que Les Banshees d’Inisherin, Wild Horse Nine rappelle une nouvelle fois tout le talent d’écriture de Martin McDonagh, et sa manière de transformer un microcosme en métaphore géopolitique grinçante. 

[Photo : Searchlight - source : www.ecranlarge.com]