Carlo Sechi (l'Alguer, Sardenya, 1946) va ser síndic de l’Alguer entre el 1994 i el 1998, va fundar Sardenya i Llibertat i ha estat impulsor de centenars d’iniciatives a favor de la llengua catalana a la seua ciutat. Dilluns passat va rebre el premi Especial del Jurat dels Premis Martí Gasull, que atorga Plataforma per la Llengua.
Carlo Sechi, a tocar del Palau de la Generalitat. Foto de l'autor
Escrit per Àlex Milian
—Parleu-nos de l’antic Alguer. Vostè naix el 1946. La seva infància devia ser de postguerra. A l’Alguer hi havia hagut un bombardeig?
—Jo soc nat el 6 de maig i a Itàlia encara hi era el rei, perquè la República és del 2 de juny. Jo visc l’època de la postguerra en una ciutat que estava destrossada pel bombardeig del 17 de maig del 1943, sí. Les tropes aliades havien bombardejat Càller i l’Alguer amb la justificació que eren ciutats amb aeroport militar, però van bombardejar les ciutats, no els aeroports!
—Intel·ligència militar.
—Però l’Alguer va ser una comunitat amb un desig enorme de reeixir, tot i que encara avui els més grans recorden «la fam del 43». No hi havia res de res, però hi va aparèixer la solidaritat. La gent testimonia que els propietaris de grans terres de conreu van ser generosos i van ajudar la gent que no tenia res. Això va ajudar una comunitat que tenia aquell desig de superar aquell moment tràgicament crític i posar-se en camí de la reconstrucció. Va haver-hi ajuts de l’Estat, però sobretot hi va haver una comunitat que es va saber autoorganitzar i, aprofitant les primeres aparicions del turisme, van reprendre les activitats tradicionals com la pesca, l’agricultura i l’horticultura.
 |
| Carlo Sechi, a l'acte de lliurament dels premis de Plataforma de la Llengua, abans de recollir l'Especial del Jurat. // Plataforma per la Llengua |
—Encara sort.
—L’Alguer, al voltant, tenia molts horts, sobretot del nucli antic cap a les platges del nord. I tenia molt èxit el tomàquet, que nosaltres diem pomata: gaudien d’un clima i una saó que li donava un gust extraordinari i es comença a vendre als mercats de Milà amb l’etiqueta Pomodoro d’Alghero.
—Un bon mercat.
—Això va significar un èxit per a un producte del territori d’altíssima qualitat. Els anys cinquanta són els anys de la represa, de la reconstrucció i el retorn a la normalitat. En aquell moment tota la gent parlava català.
—En aquell moment, sí?
—Sí, fins a començament dels anys seixanta, quan comença una pressió turística una mica més forta, no comença a canviar. Al principi dels anys seixanta, l’Alguer esdevé la capital turística de Sardenya. La Costa Esmeralda, que és la invenció de la destinació per un turisme de molt nivell econòmic, tot just es començava a teoritzar com a marca. L’Alguer ja estava renovant les seues infraestructures turístiques (hotels, restaurants, cafès, bars i sales de festes)...
—Fins a aquells seixanta, l’Alguer s’havia mantingut dins les murades?
—No. Entre els anys vint i trenta ja es comença a construir fora, perquè una part de les murades ja estaven destruïdes des de finals dels vuit-cents i començaments dels nou-cents. Fins a aquell moment, amb les murades, l’Alguer va créixer en vertical i amb diversos problemes. Al segle XVIII, la municipalitat disposa que si vols elevar una casa, no has de respectar l’estil anterior sinó al contrari: has de modernitzar la part vella d'acord amb la modernitat de la sobreelevació.
—Curiós.
—Llavors a principis del XX se surt de les murades i naix la ciutat moderna, que és la malla ortogonal de carrers perpendiculars...
—La zona del mercat?
—Sí, el mercat, els carrers Sàsser i Càller i XX de Setembre. L’Alguer moderna. Tot i això, després de la guerra la majoria de la població està dins del nucli antic en condicions que no són les òptimes. Hi havia molta gent vivint als baixos i hi vivien famílies de deu o dotze persones. En un ambient únic, la qual cosa causava problemes sanitaris. Això es resol en els anys cinquanta gràcies a un pla estatal d’habitatge social. I es donen cases a gent que no vivia en condicions. És llavors que naixen els nous barris, com el de Sant Agustí i el de la Pedrera. Això fa que la gran part de la població del nucli antic, que era la catalanoparlant, emigra a aquests dos barris que esdevenen nous enclavaments de la llengua, perquè és una comunitat que manté l’alguerès. Com que ara el nucli antic està tot comprat per inversions turístiques, bed & breakfasts, apartaments turístics que no són B&B, etc., els barris on avui encara es parla més català són Sant Agustí i la Pedrera.
—I el nucli antic és menys catalanoparlant.
—Els propietaris dels negocis ja no són algueresos, i per això no tenen gens d'interès a contractar gent que parli alguerès. Els algueresos sempre han mirat de protegir i tutelar la gent del lloc perquè parlessin alguerès, però molta gent ha venut les seves propietats del nucli antic i moltes cafeteries, restaurants i infraestructures turístiques són de no algueresos.
—Sardenya havia estat —i és— tradicionalment més terra de migració que d’immigració?
—A Sardenya, la migració sempre ha estat forta, sobretot cap al nord d’Itàlia.
—I de l’Alguer, també?
—També. Als anys seixanta comença una petita però significativa migració de joves que han estudiat cap al nord d’Europa. L’anglès els donava oportunitat de treball i han emigrat a Anglaterra, però també a Alemanya, Holanda, Bèlgica, etc. Això ha portat també un nombre significatiu de matrimonis mixtos, principalment d’homes algueresos i dones angleses i nord-europees.
—Han tornat?
—Molts són tornats a l’Alguer, han comprat casa i s’hi han instal·lat, però els fills no. Els fills es queden on hi ha oportunitat de treball. Aquest és el drama de l’Alguer i de gran part de Sardenya. Que l’ocupació és sobretot de sis mesos de turisme, però a l’hivern viuen dels ajuts de l’Estat, l’atur. Però què fan tot l’hivern? Estan asseguts al bar bevent-se el que han guanyat a l’estiu. Això és un desastre des del punt de vista social.
Al nucli antic han apujat molt els preus de les habitacions i els lloguers, de manera que amb allò que guanyen per treballar en el turisme, no tenen per molt més. No els compensa treballar amb els preus del lloguer.
—És el problema d’Eivissa, també. Tornem als anys seixanta. El Carlo Sechi petit vivia al nucli antic?
—Sí, a la plaça Cívica, la plaça central.
—I a què jugàveu?
—Hi havia una quantitat de minyons pels carrers enorme, perquè les famílies tenien molts fills. Nosaltres érem cinc germans, però no es considerava una família nombrosa. Les nombroses eren de set o vuit, i n’hi havia fins i tot de deu i onze. Però vivíem al carrer on hi havia la genialitat d’inventar jocs cada dia. També n’hi havia de tradicionals: els platerets, les bales, la baldufa... jocs que ja coneixien els grans...
—Com era el dels platerets?
—Els platerets els hi dèiem als taps de les ampolles...
—Ah, les xapes.
—Jugàvem amb la paret o fent un circuit i li dèiem Giro d’Itàlia.
—I les bales?
—Eren bales de vidre...
—Les boles o el gua...
—Jugàvem a diversos jocs amb les bales. Hi havia molta fantasia. Alguns jocs naixien una tarda i després s’oblidava.
—Ho deia per si mantenien jocs tradicionals comuns.
—Els noms eren totalment algueresos. Per exemple, el pirumbí es jugava amb un tros de llenya i se li feia punta als dos extrems, el feies saltar tocant-lo a una punta i el colpejaves. Després era un joc semblant al beisbol.
—Sí, al País Valencià li dèiem Boli Da-li i en llocs de Catalunya Bòlit...
—Aquest joc tenia una variant bosana, la forma de jugar a Bosa...
—La ciutat veïna del sud per la costa.
—En aquells anys arriben moltes famílies de Sardenya. El turisme comença a revifar i això crida gent de Sardenya: dels pobles dels voltants, gent que treballava al camp, artesans que feien fusteria o altres oficis, paletes, etc. Els seus fills eren al carrer, amb nosaltres, i van ser els primers que van aprendre la llengua i es van integrar.
—Per tant, als cinquanta els sards que arribaven aprenien català i s’integraven totalment.
—Sí, hi havia una comunitat molt solidària. I aprenien el català. Era una situació que s’havia repetit diverses vegades. Per exemple, del grup d’intel·lectuals de principis dels nou-cents (Palomba, Joan Pais, Josep Frank, Cipriani).
—El grup anomenat la Palmavera?
—Sí, d’aquell grup el més actiu va ser Ramon Clavellet (Antoni Ciuffo), que no era alguerès: era de família napolitana i vivia a Sàsser, però s’enamora de l’Alguer i d’aquesta llengua i esdevé l’heroi de la catalanitat, amb aquest viatge a Catalunya del que no tornarà mai més...
—Perquè desapareix a Catalunya sense deixar rastre.
—Sí. Ell intenta animar els algueresos a publicar La Sardenya Catalana. Fulla patriòtica dels catalans d’Itàlia, però els patriotes catalans de l’Alguer resten indiferents, no responen. La Palmavera i el catalanisme viuen aquell moment tancats en ells mateixos: Palomba va a Barcelona i torna; Pais publica la gramàtica i no va al Principat —i es lamenta que no l’han convidat. Si passem a la generació següent, la de després de la guerra, es repeteix la història: el més gran patriota sard és Antoni Simon Mosa, arquitecte, fill de farmacèutic, havia nascut a Pàdua i ve a Sardenya, i esdevé el gran patriota sard, però ho fa tot en català. Ell defensa les nacions sense Estat, la nació sarda però en català, perquè és defensor del catalanisme alguerès i promotor dels contactes amb la resta del territori catalanoparlant. Ell és el primer a participar en els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Sud-amèrica. Porta els Jocs Florals a l’Alguer per animar als algueresos a participar-hi. I Simon és la figura més moderna del catalanisme alguerès, mentre que els altres mantenen una relació més tancada, romàntica i sentimental.
—I la generació següent ja és la vostra.
—El 1971 mor l’Antoni Simon; el 1974, Rafael Catardi i la segona meitat dels setanta arriba la meva generació, que agafa el testimoni, però modernitza el discurs: no perquè parlem la mateixa llengua estem lligats al catalanisme; intensifiquem les relacions, però seleccionem el catalanisme. Nosaltres entrem en relació amb el món polític d’esquerra nacionalista i fem actes públics que involucrin tota la comunitat algueresa. Reivindiquem la llengua a l’Alguer en qualsevol àmbit i no només en la relació amb els catalans. Els catalans estan salvant la seva llengua; nosaltres hem de fer això a l’Alguer per als algueresos, perquè als seixanta sí que s’havia produït la gran pressió de la llengua italiana.
—Als seixanta comença la substitució lingüística en l’àmbit familiar?
—Els principals cops contra l’alguerès van arribar el 1962, quan l’Estat italià fa la reforma escolar i porta l’obligatorietat d’estar escolaritzat fins als 14 (fins aquell moment era als 10). Això fa que els minyons als 10 anys deixaven l’escola per començar a treballar amb paletes, barbers, sabaters, al camp o a la pesca, ingressaven en un món laboral on la llengua de treball era l’alguerès. El segon fenomen és l’entrada a totes les cases de la televisió, exclusivament en italià. I el tercer és la forta emigració, numèricament més important, sobretot per la indústria petroquímica de Porto Torres. Tota la franja alta de treballadors d’aquesta indústria, els que cobraven més, fan cap a l’Alguer. Es tracta d’una nova immigració de gent econòmicament benestant que sempre parla italià i condiciona el comerç, la restauració, etc. I l’últim aspecte és el turisme: el turisme no ha mai ajudat la llengua mare en localitats així. A l’Alguer el turisme era predominantment nord-europeu i anglès. Quan sabíem que arribaven els turistes, fossin alemanys o belgues, nosaltres dèiem «demà arriben els anglesos».
—Foren d’on foren.
—Fossin d’on fossin. Tots aquests condicionants han portat a identificar l’italià com una llengua d’emancipació i l’anglès com la llengua estrangera que s’havia de practicar per als turistes. Aleshores era mític que els joves anaren a seguir les minyones angleses.
—Vostè va fer música i política. Com va començar aquesta doble dedicació?
—Jo vaig estudiar música perquè el meu pare era mestre d’escola i la meva mare, una dona que no tenia estudis però tenia gran interès per l’òpera lírica i ens ha fet estudiar música a tots. Després cadascú hem fet una altra carrera. Jo després he fet el Liceu clàssic i soc Llicenciat en Ciències Polítiques. Però de jove, quan van decidir introduir l’ensenyament de la música a l’escola mitjana, no hi havia professors i s’anava buscant gent que tingués competència musical. Jo havia estudiat violí, però no havia acabat els estudis. Tot i això, m’han demanat si podia fer de professor i després m’han habilitat en l’ensenyament de l’educació musical.
—I ha fet de mestre de música i de polític.
—La política arribaria més tard. L’activitat que em va ocupar sobretot l’època juvenil va ser l’esportiva. Jo vaig ser nedador i waterpolista, i a finals dels seixanta em van demanar de fer d’entrenador de waterpolo (de la gran, la primera i les juvenils). Però nosaltres fèiem waterpolo al port de l’Alguer...
—En una piscina?
—No. Al port. No era tan estrany. A Ligúria totes les ciutats de la costa tenen una activitat de waterpolo que començava al port; després es tancava en una dàrsena en una instal·lació més semblant a una piscina. Però nosaltres ho fèiem exclusivament a l’estiu i no hi havia estructures cobertes. A l’Adriàtic, a la Ligúria i a la Campània, i a la Sardenya, es jugava així.
—D’acord.
—El club de Waterpolo, que es deia Rari Nantes, era molt algueresista.
—Rari Nantes?
—Sí, ve d’una frase en llatí de Virgili a l’Eneida, «Rari nantes in gurgite vasto» («n’apareixen alguns nadant dispersos pel vast abisme»), que descriu l’estat dels troians després del naufragi dels seus vaixells per una tempesta llançada per Juno. Doncs en el waterpolo la llengua ens era molt útil, també per despistar els adversaris, que no ens entenien gens. I a poc a poc ens hem acostat a la política i el 1976 ens adherim al comitè per aplicar l’article 6 de la Constitució italiana, que és l’article que demana respecte a les minories. Allà és on he fet la primera intervenció pública per presentar una proposta de llei al Parlament, en nom del club Rari Nantes. En aquell moment es comença a reivindicar una avantguarda militant a favor de la llengua sarda i d’independentisme sard. I el 1978 creem a l’Alguer el moviment independentista d’esquerres Sardenya i Llibertat, que vol significar una adhesió a la idea de Sardenya independent però reivindicada en català, perquè volem remarcar la comunitat identitària de l’Alguer. I obrim relacions amb els partits catalans d’esquerra. Jo recordo un míting de Nacionalistes d’Esquerra a Barcelona amb Jordi Carbonell.
—En Carod-Rovira també hi era?
—No, encara no. Després tindrem relacions amb les noves institucions democràtiques catalanes, la Generalitat. Mentrestant, a l’Alguer aconseguim entrar a l’assemblea municipal el 1980 i comencem a fer coses en català. La llengua és ja un element significatiu de la nostra reivindicació. Fem tots els cartells electorals en català i algú s’espanta, però molts s’animen. I a poc a poc això engresca molta gent que poc després picarà a la nostra porta per unir-s’hi. Fins i tot l’església comença a fer una missa en català cada diumenge.
—No s’havia fet mai?
—I vostè és síndic des del 94 fins al...
—Del 94 al 98. Soc el primer síndic elegit per sufragi directe. Fins al 92 els elegia l’Assemblea Municipal. Era la majoria qui elegia el síndic. La reforma de les autonomies locals de l’Estat italià fa que passi a ser per sufragi universal. La meva satisfacció va ser que, sense un partit al darrere, simplement com el representant d’un moviment defensor de la comunitat algueresa, vaig guanyar contra el síndic proposat per Forza Italia, tres mesos després que Berlusconi guanyés les eleccions a escala estatal. Amb un percentatge del 64%. Jo ja havia estat regidor de Cultura i Esports i han valorat el meu treball fent propostes per la recuperació de la llengua i la vinculació a l’esquerra nacionalista. Això havia provocat un gran transvasament de músics i grups esportius d’aquí i d’allà; el Pujol ve a Sardenya, fa un pacte amb la regió i l’ajuntament; fan una gran exposició sobre l’art i la cultura catalana a Sardenya, etc.
—I, com a síndic, què és allò que et va satisfer més?
—La cosa que em va donar més orgull és la primera Assemblea Municipal, quan el secretari general proclama els noms dels elegits i diu «la parola al Síndaco d’Alghero, professore Carlo Sechi» i jo m’aixeco [s’aixeca de la cadira, com fa 32 anys] i dic «Senyors consellers...». Això una mica espanta, perquè cap síndic s’havia atrevit a parlar en català. I ja havia presentat mocions en català quan era regidor, però una cosa és fer-ho de regidor i una altra cosa fer-ho d’alcalde. En aquell moment, hi havia bona relació entre els grups, perquè avui podies tenir un pacte amb un partit, demà el trencaves i l’havies de refer amb un altre partit. La reforma electoral va portar un enfrontament molt dur i la dreta, de vegades, va ser un poc agressiva. Però sempre ho he resolt amb molta determinació i correcció. Mai he donat opció que m’atacaren per accions o decisions egoistes o personals.
[Font: www.eltemps.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário