«Terra del foc», poemari d’Adam Zagajewski

Alegria enmig de la foscor 

Traducció de Xavier Farré

Escrit per Sandra Sàrrias

Adam Zagajewski (1945-2021) és considerat un dels poetes polonesos més rellevants i amb més projecció internacional, inclòs en la Generació del 68.  S’exilià l’any 1982, perseguit pel règim comunista, a París i als EUA, i el 2002 tornà i restà a la seva pàtria.

La nostàlgia de la pèrdua, pròpia d’un hom exiliat que ha tornat finalment a la seva terra, i que la sensació d’estranyesa i allunyament li retorna la memòria d’allò que no pogué ser, es reflecteix en cadascun dels poemes de Terra del foc (1994).

És com si l’autor es volgués despertar de la feixuga tristor de l’existència, de la seva pèrdua, dels seus morts, i per això, mentre crea poemes carregats d’analogies, imatges i descripcions desesperançadores, es fa visitar pels tres àngels o per un instant d’alegria.

Adam Zagajewski, Terra del foc, Quaderns Crema (2026)

Així doncs, després de gairebé més de la meitat del poemari, un cop has visualitzat: el pes del temps i la saviesa, la força descriptiva del poema, els soliloquis del poeta enamorat; el silenci després de la guerra i el florir en el silenci mentre un tren ja s’ha perdut; així com: la vellesa imprudent emmirallada en les fulles lleugeres de la tardor, el fet d’oblidar-se d’un mateix, la cerca de la veritable pàtria i la fugida amb un poema ràpid. A més a més, el fet d’haver deixat perdre l’oportunitat d’ajudar els altres i de retruc no haver conegut ni la seva música ni la seva crida. Altrament, després de somnis cansats o morts, banderes de nacions cansades, i una casa desolada com a metàfora de la vida perduda, finalment apareix “Instant” –el qual em recorda el poema “Instant” (2002) de la poeta polonesa Wislawa Szymborska–, moment desbordant d’alegria que l’autor o el poeta, semblava desconèixer, i que reverdeix la lectura amb un bri d’esperança.

Entremig, el poeta respira estèticament per mitjà de poemes com ara “Pintors holandesos” o “La noia de Vermeer”, fent-ne pintures verbals, en què l’autor descriu les seves imatges interiors a partir de les pintures, continuant, però, amb el fil de tristor del poemari: “La llum observa l’ombra altivament, indulgentment, amb tristesa potser”.

També trobem entre la foscor, anhels de l’autor de retrobar la vida, com en “Carta d’un lector”, en què el lector, el mateix poeta, demana que s’escrigui sobre la vida, cansat de tanta mort, com si l’autor s’ho reclamés a ell mateix. O en “Allò que va passar”, exclama la veu del poeta: “Però nosaltres hem de viure”, com una autoajuda per fugir del record de la mort.

Fins i tot inclou una elegia, poema que es dol de la pèrdua d’un ser estimat o d’alguna cosa valuosa, com ara la joventut i el temps. De fet, tot el poemari podria ser una elegia, una mena d’oració expiatòria per allò perdut. A més a més, introdueix el personatge de Persèfone dedicant-li un poema, amb la seva baixada a l’infern.

Hi ha elements que es repeteixen, com ara l’al·lusió al color blau, evocant-li diferents simbologies, de vegades és el misteri, altres és la llum, i a vegades també pot ser despietat. La referència constant a la sang, com la vida no viscuda: “amargor de sang no vessada”. I de vegades com a allò aliè: “la sang (la gran absent) entonava el seu cant gregorià”. I el foc, com a element del patiment o el no-res.

La sensació de desassossec hi és constant, i tampoc és d’estranyar que en un poema escrigui la referència Douleurs du monde de Shopenhauer.

En definitiva, és un llibre ple de melangia, experimentada probablement per l’autor a causa del seu context; tanmateix, el gust per la bellesa hi és sempre present: en l’art de la seva ploma i en el seu virtuosisme visual.

 

[Foto: Quaderns Crema - font: www.diarilaveu.cat]