«Les belles promeses», de Pierre Lemaitre: el final perfecte d’una saga

La novel·la va des de setembre de 1963 fins a març de 1968, a les portes del maig del 1968, que va representar tot un canvi de paradigma en els àmbits polític, econòmic, cultural, intel·lectual… 

Pierre Lemaitre

Traducció de Núria Busquet Molist 

Escrit per Daniel P. Grau 

Llegida de manera independent o com a culminació de la tetralogia Els anys gloriosos, aquesta novel·la ofereix una lectura absorbent, intel·ligent i plena de matisos, en una obra que combina intriga, reconstrucció històrica i una arquitectura narrativa d’una precisió admirable.

Amb Les belles promeses, Pierre Lemaitre tanca la tetralogia iniciada amb El gran món i continuada amb El silenci i la ràbia i Un futur radiant. La qualitat de totes quatre novel·les és tan alta que fa fins i tot una mica de pena que no n’hi hagi més. 

Estic convençut que la família Pelletier podria haver servit com a rerefons per a moltes altres històries, però també és cert que una retirada a temps sempre és una gran victòria, també en l’àmbit literari, i estirar massa el xiclet pot arribar a fer que es trenqui. És millor que el lector es quedi amb ganes que no que se n’afarti.

La gran virtut d’aquesta saga és, sobretot, la capacitat que Lemaitre demostra per a lligar realitat i ficció. Sobre la plataforma d’una vida familiar complexa, la de la família Pelletier, va incorporant fets històrics que abasten les dues dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, des de 1948 fins a 1968.

En particular, Les belles promeses va des de setembre de 1963 fins a març de 1968, a les portes del maig del 1968, que va representar tot un canvi de paradigma en els àmbits polític, econòmic, cultural, intel·lectual…

Tret d’una derivada a la guerra d’Algèria, la narració se centra en la França contemporània, principalment en el París que s’està transformant físicament, amb la construcció de la ronda de circumval·lació, una de les obres titàniques de la capital francesa, envoltada de suborns i corrupció política i administrativa, que constitueix una de les trames de la novel·la.

Pierre Lemaitre, Les belles promeses, Bromera (2026)

Perquè, com sempre, Lemaitre construeix les seves obres a partir de trames que semblen independents però que, finalment, conflueixen, de manera sobtada i magistral, en una de sola.

D’una banda, dins la família Pelletier, Lemaitre decanta la narració cap a determinats personatges i d’altres que havien estat capitals en les novel·les anteriors tenen ara una incidència molt més secundària. D’altra banda, en la mateixa línia que les germanes grans, Les belles promeses es pot llegir com una novel·la independent, però també és cert que potser és, de les quatre, la que s’entén molt millor si hem llegit les prèvies. Podríem dir que Els anys gloriosos és una obra unitària que no renuncia a l’autonomia de cadascun dels volums.

La investigació periodística, quasi policial, que emprèn François Pelletier a partir de les sospites que el seu germà Jean pot estar involucrat en una sèrie d’assassinats de dones joves resulta cabdal en la novel·la i el lector que conegui les altres tres sap com ha actuat Jean. 

Així mateix, l’esposa de Jean, Geneviève, sens dubte el personatge més odiós de la saga, hi té un pes fonamental, especialment a partir de l’acció heroica de Jean en salvar un nadó en un incendi, que constitueix l’inici de la novel·la —totes dues trames permeten la incorporació, amb tota naturalitat, de fingits articles periodístics, que aporten encara més tonalitats a la narració. Hi representen un contrapunt tendre les figures de la germana de Geneviève, Thérèse, i dels fills del matrimoni, Colette i Philippe, que entren en l’adolescència, amb tot el que aquest despertar representa.

Com fa habitualment, Lemaitre incorpora personatges i trames que inicialment sembla que no tenen res a veure amb la família Pelletier, amb un ritme narratiu impecable i una gran capacitat per a crear tensió, que converteixen la lectura en una experiència addictiva. En aquest cas, es tracta d’una família d’immigrants espanyols, els Ramos, que viuen en una granja llogada, on tenen cura del bestiar, i es veuen afectats per la concentració parcel·lària que s’hi porta a terme. 

La resposta de Manuel Ramos, el fill, és crear una cooperativa amb la voluntat de vendre directament els seus productes. Després de grans esforços per posar-la en marxa, ha de lluitar contra la Federació Lletera, una entitat que controla el mercat, no sempre de manera ètica, per dir-ho suau.

Permeteu-me tancar aquest text amb uns mots de reconeixement a la tasca que fa Bromera amb l’obra de Pierre Lemaitre. No sols ha publicat diferents obres de l’autor, sinó que, pel que fa a Els anys gloriosos, ho ha fet de manera gairebé simultània a l’aparició de l’original en francès. 

És una aposta per un dels narradors europeus més reconeguts, tant pel públic com per la crítica, que no deu ser gaire fàcil de gestionar. Sembla, per la visita que l’autor francès ens va fer la primavera passada, en què va mantenir, amb motiu de la presentació d’aquesta darrera novel·la, una trobada amb el seu públic, que hi està ben agraït. 

 

 

[Font: www.diarilaveu.cat]