La paradoxa de l’Alguer amb el català

 

Una senyer a l'Alguer 

Escrit per Marc González

Des que tinc memòria, l’Alguer havia quedat en el meu imaginari com aquella ciutat situada a l’altre extrem del mapa dels Països Catalans on encara es parlava català gràcies a una espècie de miracle lingüístic. Una barreja d’ingenuïtat i esperança m’havia dut a creure que la realitat de la llengua en aquest vestigi del domini català del Mediterrani era, si fa no fa, similar a la de la Catalunya Nord. Les meves estades en els darrers dos anys a la Barceloneta sarda –Baltsarunéta en alguerès–  han suposat una gerra d’aigua freda, primer, i el sorgiment d’un sentiment d’admiració i il·lusió, després, per aquesta ciutat i la seva gent.

Emmurallada des del segle XIII i banyada per unes aigües cristal·lines extremadament netes –a l’Alguer històricament no hi ha hagut indústria i això ha permès que tingui unes platges més típiques del Carib que no pas del Mediterrani–, actualment la ciutat es troba “soterrada lingüísticament” sota l’italià i, fins i tot, l’anglès. Els turistes italians i europeus l’han convertit en un dels destins més concorreguts de tota l’illa de Sardenya, atrets per les seves platges, l’àmplia oferta gastronòmica (amb uns quants plats d’origen català), l’estètica medieval de les muralles i els baluards, i la comoditat de tenir un aeroport a tan sols deu quilòmetres.

Endinsar-se en els atapeïts carrers de l’Alguer vell, però, permet albirar quina és realment la seva essència. A lo cor de la suitat, l’empremta catalana hi és per tot arreu: les muralles i els baluards medievals, la majoria fortificats durant el regnat de Ferran II d’Aragó al segle XVI; els elements del gòtic català tardà a la Catedral de Santa Maria i l’església de Sant Francesc i els seus respectius campanars; el Palau de Ferrera, construït al segle XV per la família catalana que li dona nom; la senyera i les quatre barres a l’escut de la ciutat, la seva bandera i fins i tot a la primera equipació de l’equip de futbol; el nom de Catalunya a hotels, restaurants, negocis i plats; o la retolació en català dels carrers del centre històric.

Ara bé, aquesta essència no deixa de ser més simbòlica que pràctica pel que fa a la llengua. I aquí ve la gerra d’aigua freda. Si l’última Enquesta d’Usos Lingüístic a l’Alguer (EULA), feta el 2015, ja alertava del retrocés en l’ús del català, no només en el dia a dia dels algueresos, sinó també en la seva transmissió intergeneracional; més d’una dècada després, la situació no sembla haver canviat, malgrat l’esforç d’entitats i del mateix ajuntament, que volen tornar a prioritzar el seu ús.

Fins i tot en els barris perifèrics, allunyats de la voràgine del turisme, sentir una conversa quotidiana en alguerès pel carrer, en un bar o al mercat sembla una quimera. La raó és que, igual que a Catalunya durant el franquisme, els algueresos també van patir dècades de menyspreu i discriminació cap a la seva llengua. “Algueresos: per millorar, cal abandonar l’alguerès” era el lema que circulava entre els pares i mares dels nens algueresos a la dècada dels 60. Ho va patir en primera persona el gerent d’un restaurant al port amb qui vaig poder conversar una estona i que encara recorda el que els professors li deien quan anava a escola: “Ens deien que si parlàvem català no entendríem l’italià. Han destruït tota una cultura, la nostra cultura”. Aleshores ja feia trenta anys que la llengua havia estat prohibida a les escoles de la ciutat, però l’Estat (italià, en aquest cas) encara no havia aconseguit eradicar-la. Per a bé o per a mal, les polítiques lingüístiques (siguin a favor o en contra) triguen el seu temps a donar resultats.

Ho vaig anar veient a mesura que parlava amb més algueresos. Perquè encara que sigui difícil sentir parlar català de manera espontània, la llengua es veu i se sent com a part indestriable de la identitat de la ciutat. Molts algueresos la coneixen i l’entenen i alguns la saben parlar, encara que no ho facin en el seu dia a dia. I el més significatiu és que quan els ho preguntes, la majoria estan entusiasmats de practicar-la perquè l’associen als seus avis i pares, i això els desperta un sentiment genuí de reconnexió cap als seus orígens que em va omplir de tendresa.

Ho vaig viure al Mercat Cívic, a tocar de l’Alguer Vell, on presidint la fruiteria no només hi havia una senyera, sinó també una estelada, fet que atreia turistes catalans que no dubtaven a anar a parlar amb la responsable de la parada. “La setmana passada van venir unes colles geganteres. Va estar molt bé. Jo parlo alguerès amb els meus amics. Si voleu trobar gent que el parla haureu d’anar a buscar la gent de més edat que sol viure en els barris perifèrics”, m’explicava. “La gent jove no sol parlar-lo ja”, afegia.

El cert, però, és que sí que vaig trobar persones que l’entenien i fins i tot parlants d’alguerès entre els més joves. “No parlo català, però l’entenc una mica”, m’explicava en italià una jove dependenta d’una botiga de souvenirs en ple centre de la ciutat. “Recordo que la meva àvia el solia parlar amb les seves amigues quan jo era petita, però amb mi no”, afegia somrient. En canvi, la propietària d’un restaurant al Lido de l’Alguer, de mitjana edat, sí que el parlava una mica i l’entenia perfectament. “La meva àvia era qui el parlava”, m’explicava una mica sorpresa però il·lusionada en ser preguntada. En saber que venia de Catalunya, em va preguntar si m’agradava la ciutat i em va desitjar una bona estada, explicant que fa uns anys havia visitat Barcelona i que li havia encantat. Una experiència similar em vaig trobar al bistrot ‘Deliciós’, situat al barri perifèric de La Pietraia, on una treballadora, també de mitjana edat, em va assegurar en un accent marcadament italià que “molta gent el parla”. “Al centre o al mercat trobaràs molta gent”. El parlant més jove que vaig trobar va ser un treballador de l’Alghero Calcio, l’equip de futbol de la ciutat. Tot i estar enfeinat després d’un partit, em va atendre breument per reivindicar que al club sí que parlaven la llengua: “Sí, i tant que parlem l’alguerès!”.

Com a barceloní catalanoparlant no puc evitar veure similituds entre el retrocés del català a Catalunya i a l’Alguer. Salvant les diferències, que obeeixen a la geografia i al transcurs de la història, l’Alguer no deixa de ser el reflex d’un mirall exagerat, una versió especialment visible d’un problema compartit amb la resta de territoris de parla catalana: la manca d’un estat propi que protegeixi la llengua i la doti de poder. Si bé és cert que en aquesta ciutat el retrocés de la llengua s’ha produït en unes condicions encara més adverses, veient com avança de ràpid el desús del català a Barcelona i altres parts dels Països Catalans, no és forassenyat preguntar-se si l’Alguer no serà el futur que li espera en els segles entrants a alguns indrets del nostre país ja de per si més aïllats lingüísticament.

La solució a tot això no és senzilla ni respon a una única causa, però, paradoxalment, l’Alguer pot ser part de la solució. La mateixa existència d’aquesta ciutat sarda de parla catalana ens recorda el poder econòmic, polític, social i militar que durant segles ha representat el català, malgrat que darrerament només el veiem i tractem com una víctima. Alhora, l’estat de la llengua a la ciutat també ens ensenya la importància de mantenir els vincles entre territoris, de recuperar la transmissió familiar de la llengua i de convertir el prestigi simbòlic en ús real.

Potser pel fet de no ser dins de les fronteres de l’Estat espanyol, els habitants de l’Alguer ens demostren, a més, que la resiliència lingüística no ha de ser motiu de desgast o frustració, sinó d’orgull i d’admiració cap a la pròpia cultura i identitat. En són exemple també la voluntat de l’ajuntament i les entitats de reconnectar i potenciar la llengua que compartim. “La meva besàvia només parlava català, ni sard ni italià. Els meus pares i avis també parlaven el català. Ells me’l van ensenyar. Els algueresos no som sards, som una particularitat”, reivindicava orgullosament el mateix gerent del restaurant al port.

Els catalans som els algueresos de l’Estat espanyol i francès. Aprofitem els recursos que els habitants d’aquesta ciutat mai han tingut i dotem la nostra llengua de poder. Fem-la respectar emprant totes les eines que tenim a la mà. I fem-ho com molt sovint ho fan els catalanoparlants que no tenen passaport espanyol: sense por i sense complexos. Només així podrem tornar a situar la llengua allà on els nostres avantpassats la van fer arribar. L’Alguer, “lo tresor” del poeta Maurici Pugioni, és un record viu que des d’un racó de la Mediterrània, als confins dels Països Catalans, ens ajuda a recordar quin és el camí de retorn.

[Foto de l'autor - font: www.diaridelallengua.cat]