Les contradiccions de l’AfD en el seu intent d’arribar al poder

La ultradreta alemanya vol projectar una imatge de partit de govern, però manté un programa que continua generant rebuig 

Escrit per Anna Solé Sans

L’AfD vol fer a Berlín —i a Mecklenburg-Pomerània— un pas més: deixar de ser només el partit que protesta contra els altres i demostrar que també pot governar. La seva candidata, Kristin Brinker, ha presentat un programa centrat en la immigració, la seguretat i l’habitatge. Però quan les seves promeses es confronten amb les competències d’un govern regional, amb les seves pròpies posicions i amb la realitat parlamentària, apareixen algunes contradiccions. 

La immigració és probablement el millor exemple. L’AfD defensa una política molt més dura que la dels partits tradicionals i parla de "remigració", però moltes de les decisions sobre asil i deportacions depenen del govern federal. Berlín pot actuar en àmbits com l’administració d’estrangeria o la policia, però no pot aplicar per si sola tot el programa migratori que la formació planteja durant la campanya. El seu discurs, per tant, promet més del que un govern regional pot executar. 

L’habitatge presenta una altra tensió. La formació d'extrema dreta diu que vol donar prioritat als "berlinesos" en l’accés als habitatges públics, amb un sistema que tindria en compte factors com els anys de residència, tenir fills o haver nascut a la ciutat. La proposta respon a una preocupació molt concreta —la dificultat de trobar un habitatge assequible—, però hi afegeix un criteri identitari: qui és prou "berlinès" per tenir prioritat? El partit converteix així un problema social en una política de preferència als residents.

En seguretat, l’AfD tindria més marge d’actuació. La policia de Berlín depèn del govern del Land i la formació proposa més presència policial i més videovigilància en determinades zones. Però també aquí apareix una paradoxa: el partit denuncia sovint l’excés d’intervenció de l’Estat i, alhora, reclama més capacitat de control i vigilància quan parla de seguretat i immigració.

Alice Weidel, la líder que viu a Suïssa

Les contradiccions també apareixen en la mateixa cúpula de la formació. Alice Weidel, copresidenta federal de l’AfD, viu a Suïssa amb la seva parella i els seus dos fills. La seva situació personal contrasta amb el model de família tradicional que defensa el partit. Segons ha explicat la premsa alemanya, la mateixa Weidel ha admès que la seva vida familiar no encaixa amb el model de "pare, mare i fills" que reivindica la mateixa AfD. La dirigent, però, constata que això no entra en contradicció amb la seva posició política.

I després hi ha el problema més difícil de resoldre: arribar al poder. L’AfD vol presentar-se com una força preparada per governar, però continua sense tenir aliats entre els grans partits. La CDU, l’SPD, els Verds i Die Linke mantenen el cordó sanitari i rebutgen cooperar amb la ultradreta. Això significa que créixer electoralment no garanteix poder aplicar el programa.

L'esquerra donant suport a un partit d'extrema dreta?

Saxònia-Anhalt n’és un exemple. L’AfD hi va obtenir un 43,8% dels vots, però no va aconseguir la majoria absoluta. La resta de forces tradicionals han descartat formar-hi govern amb ella. El BSW, el partit d’esquerres populista de Sahra Wagenknecht, ha introduït un matís en aquest bloqueig: està disposat a parlar amb l’AfD i donar-li suport en qüestions concretes, tot i que de moment descarta una coalició. Segons destaca el diari Die Zeit, el resultat ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre fins on pot arribar el cordó sanitari.

A Berlín, però, el candidat del BSW, Alexander King, ha marcat distàncies i ha qualificat de limitades les coincidències amb l’AfD. La CDU també ha reiterat que no cooperarà amb la formació. Brinker, en canvi, interpreta el creixement de l’AfD com la prova que una part de l’electorat vol trencar amb els partits tradicionals.

El dilema de l’AfD és, per tant, més complex que aconseguir un bon resultat. Com més vol demostrar que està preparada per governar, més ha de demostrar que les seves consignes es poden convertir en polítiques aplicables i que existeixen majories disposades a sostenir-les.

[Foto: EFE - font: www.elnacional.cat]