Crisi migratòria, cinisme imperial

Espanya farà l'única cosa que sap fer un estat fràgil amb pretensions d'imperi: sobreactuar, militaritzar el llenguatge i reforçar el xantatge fronterer. 

Imatge de la sortida de Ceuta de grups de migrants, facilitades pel govern espanyol. 

Escrit per Pau Gener

El govern dels socialistes torna a fer aigües. Aquest és un titular que darrerament no ens hem cansat de donar. La premsa de Madrid i la seva sucursal barcelonina el repetiran amb l’eufòria dels qui descobreixen la sopa d’all: avui són els trens que es paren, ahir eren els incendis o les comissions de no-sé-què, i avui és una nova crisi migratòria… És la crítica fàcil, el pim-pam-pum i la gestió. Però reduir aquesta qüestió al talent d’un funambulista de la Moncloa és pecar d’ingenu. Aquesta crisi va de Sánchez, sí; però sobretot va de la naturalesa mateixa de l’Estat espanyol i del cinisme fundacional d’una Europa esmaperduda. Anem a pams.

Malgrat el que digui la literatura barata per a consum de la parròquia constitucionalista, Ceuta i Melilla no són dues «ciutats autònomes». Són dues colònies anacròniques encastades al nord d’Àfrica; i Espanya, no és pas cap misteri, és un estat que es va edificar sobre un atavisme colonial que mai no ha tingut el valor ni la dignitat de mirar a la cara. A la progressia espanyola, sempre tan delerosa de disfressar-se de mestra de la descolonització global i la justícia de moqueta, ja li va bé —mentre les tanques aguantin. El problema de Sánchez és que, després de fer el milhomes moralista pel món, la realitat i els qui li volen mal li han tornat el cop on més li dol, o sigui a les portes del seu propi pati del darrere.

Que què farà ara l’Estat? La resposta ràpida és segurament no gaire. Espanya farà l’única cosa que sap fer un estat fràgil amb pretensions d’imperi: sobreactuar, militaritzar el llenguatge i reforçar el xantatge fronterer. Retornaran els migrants i Europa, naturalment, mirarà de dissimular-ho tot una mica mentre paga la factura de la policia del Marroc. La raó és que aquesta Unió Europea de la qual tant ens vanagloriem té exactament les mateixes deficiències d’Espanya i de governs com el de Sánchez: és un gegant amb peus de fang sustentat sobre l’asímptota de la hipocresia i la seva feblesa estructural és el símptoma d’un projecte incapaç d’assumir quin és el seu lloc al món.

El Vell Continent viu instal·lat en una fantasia fàcil, un parc temàtic de drets humans que no sempre es respecten finançat amb el treball dels altres i protegit per tanques alienes. L’espanyol, el mateix: viu instal·lat en el seu petit regne de paraula caduca i voldria un país sense problemes, un Estat immens i centralista on catalans, bascos i gallecs fessin la feina calladament i no fessin soroll; on mantenir dues possessions colonials a l’Àfrica no tingués cap cost geopolític. Però la història té el mal costum de passar factura. I això, tot i la seva deixadesa, Trump, Musk, la corona del Marroc i Netanyahu ho saben.

Tanmateix, com passa sempre en els drames de la decadència imperial, el preu no el pagaran els qui s’asseuen als consells de ministres, ni tan sols Espanya. El pagaran, en primer lloc, els mateixos migrants, utilitzats com a carn de canó per una monarquia alauita sanguinària i posteriorment expulsats cap a la precarietat i la persecució judicial per un progressisme europeu que s’omple la boca de solidaritat mentre signa les deportacions. I, en segon lloc, el pagarem els de sempre. Colònies internes com Catalunya, que continuen essent el motor econòmic indispensable per pagar la festa, el control policial i la desídia d’un Estat tant hipòcrita com ineficient que juga amb tota aquesta gent, en realitat tan vulnerable—perquè, recordem-ho, hi estiguem d’acord o no, la de Ceuta continua sent encara la nostra frontera.

Si Europa vol plantar cara a l’onada dels discursos d’odi i no acabar convertida en un museu d’impotència, haurà de deixar de jugar a ser un imperi de paper. Caldrà que decideixi d’una vegada quins són els seus límits reals, quin model territorial interior pot sostenir —més articulat, més regional, menys jacobí— i, a partir d’aquí, tractar la immigració no com una emergència policíaca, sinó com el test de cotó de la seva pròpia legitimitat. Als partits catalans els beneficiaria fer exactament el mateix: entendre la magnitud d’allò que està en joc, deixar de fer de còmplices del paperot de l’extrema dreta i d’aquesta ficció anomenada Espanya i fer entendre d’una vegada a Brussel·les que si la Unió vol sobreviure unida, l’únic camí real demana fragmentar-se, mirar tot aquest desgavell als ulls. Tota la resta és continuar fent tocar l’orquestra mentre veiem el vaixell enfonsar-se.

 

[Foto: ACN - font: www.nuvol.com]