Francesco Carril i Alba Rohrwacher a ‘Tres adioses’, d’Isabel Coixet
Escrit per Bernat Salvà
No s’equivocaven
els que deduïen pel seu nom de pila que Francesco Carril (Madrid, 1986),
l’actor fetitxe de Jonás Trueba (Los ilusos, Los exiliados
románticos, La reconquista...) i protagonista de la sèrie
de Rodrigo Sorogoyen Los años nuevos, tenia alguna connexió italiana.
Ho explica ell mateix en una visita a Barcelona per promocionar Tres adioses , la nova
pel·lícula d’Isabel Coixet, que arriba avui als cinemes: “La meva mare és de
Pisa. Vaig estudiar al Liceu Italià de Madrid i la meva connexió amb Itàlia
ha estat molt forta. Hi he passat tots els estius de la meva infància i part
de l’adolescència i hi continuo tenint família.”
Isabel Coixet adapta
el llibre de l’escriptora sarda Michela Mugia Tres cuencos: rituales
para un año de crisis (Altamarea), que va escriure abans de morir de
càncer, als 51 anys. Ha rodat la pel·lícula a Roma, amb Alba Rohrwacher, Elio
Germano i Francesco Carril com a protagonistes. “Mai havia treballat en italià
i m’ha encantat –diu Francesco Carril–, sobretot perquè és un idioma que no
tenia associat a la feina i que m’ha posat en un lloc molt fràgil. Tot i ser la
meva llengua materna, no sabia fins a quin punt funcionaria en el meu cos per
treballar. Curiosament, m’ha donat molta llibertat perquè m’ha resultat
sorprenent treballar en aquesta llengua.” I encara hi veu més avantatges: “El
ritme i la musicalitat m’han permès fer coses que en castellà potser no em
sortien tan fàcilment. Quan m’escolto parlant italià a la pel·lícula, sento que
em canvia fins i tot la veu. És un idioma que forma part de mi, lligat als meus
records i a una part molt emocional que segurament m’ha despertat coses.”
Nous camins a Itàlia
L’estrena amb
èxit a Itàlia de la sèrie Los años nuevos va coincidir amb el
rodatge de Tres adioses, i l’actor té ara agent en aquest
país, on sembla que té molt camp per córrer. Potser, com Jonás Trueba,
Sorogoyen o Coixet, també li veuen un punt romàntic. “Segurament deu ser una
imatge que dono de manera natural –comenta–. També m’ha passat sovint que m’han
atribuït el paper d’àlter ego d’altres persones. Crec que veuen en mi una
persona molt curiosa, amb moltes ganes d’aprendre i de mirar. Això pot fer que
sembli una qüestió més romàntica, no ho sé, però em sembla bé.”
El seu
personatge, Agostini, no sap res de la malaltia de la protagonista, que té un
càncer molt greu. “En part és una cosa molt alliberadora, perquè no ho saps.
Llavors, en no saber-ho, hi ha una mirada molt lliure, molt ingènua i molt
lluminosa del personatge, que crec que és bonica. Precisament aquesta
ingenuïtat i aquesta llum és el que connecta amb el personatge de la Marta i el
que fa que ella es fixi en ell. Penso que no saber, a vegades, és molt
alliberador i et fa afrontar les coses d’una manera més intuïtiva i lliure.” És
per això que Agostini “aporta llum i també humor; l’humor sempre destensa i fa
que empatitzis amb la gent; penso que a la pel·lícula li va bé, i fins i tot li
va bé al personatge de la Marta”.
La pel·lícula
relata el canvi que provoca a la vida de la protagonista la proximitat de la
mort. “Quan la vaig veure –diu Francesco Carril–, i també quan la vaig rodar,
en vaig sortir molt ple de vida, molt obert a rebre estímuls i amb moltes ganes
de ser a fora, de ser encara més curiós, de saber més coses i d’estar més en
connexió amb la bellesa, amb la vida i amb el temps que ens queda. És molt
curiós perquè, parlant del que parla, em sembla molt lluminosa.”Li comentem a
l’actor que les pel·lícules com Tres adioses o com Les
invasions bàrbares s’agafen a la bellesa per retratar situacions que
en el fons no ho són gens. “Crec que hi estic d’acord, però també penso que
aquesta pel·lícula, justament, no busca una bellesa excessiva. Per exemple,
penso en com retrata la ciutat de Roma: de manera molt poc museística i gens
òbvia. S’hauria pogut rodar d’una manera on sortissin coses tremendament
belles, però la bellesa que traspua la pel·lícula ve d’altres detalls, com
fixar-se en una font o menjar-se un gelat, i no tant d’una qüestió estilística
o formal”.
El públic català
coneix poc la llarga trajectòria en el teatre independent de Madrid de
Francesco Carril, abans de fer-se cada vegada més conegut en cinema i
televisió. No el vol deixar de banda: “És una cosa que no m’agradaria
abandonar, perquè la raó per la qual em vaig començar a dedicar a això va ser
pel teatre. El meu avi i el meu pare em portaven al teatre i em sento molt bé
quan hi soc; em centra i em recorda per què vaig triar aquest ofici. Em recorda
que l’important és el procés i no tant el resultat. No em sento tan diferent
com a actor si faig teatre o si faig cinema. Des de fa un temps he començat a
rodar més, però per a mi, el lloc des d’on parteixo per crear és el mateix.”
Acostumat a fer
personatges lluminosos, algun dia li agradaria canviar de registre. “No sé quin
personatge voldria fer exactament, però sí que m’agradaria explorar l’ombra
–reconeix–. Vull continuar fent personatges lluminosos, però m’agradaria
provar-me en rols més ombrívols o foscos. Soc conscient que tinc una part molt
fosca que potser no és la que més mostro, però la gent que em coneix bé sap que
hi és, així que crec que podria fer-ho bé.”
[Foto: GRETA DE LAZZARIS - font: www.elpuntavui.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário