Elena Ferrante: «Dos anys abans de marxar de casa, el meu pare va dir a la meva mare que jo era molt lletja…»

Així ens ho “engalta” Elena Ferrante a una novel.la, que va aparéixer en català el 2020, amb una magnífica traducció de Pau Vidal, desprès d’haver escombrat el panorama editorial, des de 2011 en italià, en català el 2016, amb 30.000.000 d’exemplars venuts de la tetralogia de L’amiga Genial El penúltim llibre d’Elena Ferrante, del 2019 […] 

Escrit per Mercè Bausili

El penúltim llibre d’Elena Ferrante, del 2019 (El 2022 va publicar En los márgenes un llibre sobre teoria literària), retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. És el que se’n diu una novel·la de maduració: la història de la protagonista, en primera persona, en els seus anys d’adolescència.

Els secrets de família no són massa rellevants, ni argumentalment exagerats, no va per aquí, el que sí que ho serà és que en aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa a tantes adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la, les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat als infants, i que sovint no són com diuen ser, ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.

Una protagonista punyent, que parla en primera persona, que ens recorda que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat, però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. El napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. I insisteix que la idealització dels homes: valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones, pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla.

Un cop més l’autora ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable. 

 

[Font: www.gaudirlacultura.com]