Una utopia en bicicleta

No em sembla casualitat que la meva reconnexió amb la bicicleta fos en una nova pausa del mercat laboral i la ciutat capital 

Escrit per Laia Mauri Baraza

Fa tretze anys, els meus pares em van regalar una bicicleta de segona o tercera mà: elegant i rovellada, àgil, divertida, d’una bellesa imperfectament inigualable. Amb el temps, i entre engreixar cadenes, inflar rodes i ajustar frens, aquella bicicleta s’ha convertit en una de les poques pertinences que m’han acompanyat durant tant de temps, i m’agrada pensar que no només m’ha sostingut a mi, sinó que també ha anat acumulant alguna cosa semblant a una memòria pròpia. Les rodes han anat retenint gestos i paraules, i cada vegada que hi torno a pujar sento que no avanço sola, sinó amb les capes del que he estat.  

Pedalar va ser, primer, una forma d’expandir el món. Quan anava a l’institut, sempre amb el temps just, en aquell trajecte esgarrapant minuts al llit, hi havia una pausa. Un parèntesi que no responia a cap altra lògica que no fos la del cos en moviment, el vent a la cara, la velocitat una mica inconscient. Un moment de presència absoluta en què només existia el camí. Dalt de la bicicleta, el pensament s’afluixa i alhora s’eixampla, i la ciutat deixa de ser un decorat fix per convertir-se en superfície travessable. No ho sabia aleshores, però aquell primer pedaleig era una forma d’autonomia fundacional, una manera d’escapar-se sense fugir, d’aprendre un temps que no era ni el de l’horari escolar ni el de la família, sinó un temps propi que s’inscrivia directament al cos.   

Amb els anys, però, la ciutat es va tornar menys hospitalària. Vaig començar la universitat i vaig deixar la bicicleta, no perquè hagués perdut el desig de pedalar, sinó perquè el simple fet de fer-ho s’havia tornat una exposició constant al perill, una negociació sempre desigual, amb un trànsit accelerat que sembla pensat per recordar-nos que el cos és un problema. Hi ha ciutats que no permeten certs tipus de moviment sense exigir-los una dosi excessiva de valentia o inconsciència. Alhora, hi ha cossos obligats a pedalar en condicions de perill, inseguretat i risc. Continuava veient gent pedalant cada dia, sobretot repartidors amb motxilles enormes, mirades cansades, trajectes dictats per una urgència que no admet aturades. Quina sensació de llibertat pot tenir un rider que sota la pluja esprinta per portar un sushi a temps? Quina idea d’autonomia o de reconciliació amb el cos

«Aquells passejos lents, sense objectiu productiu ni necessitat d’optimitzar res, em van permetre recuperar una sensació mínima d’autonomia i, amb ella, una possibilitat de ser».

No em sembla casualitat, doncs, que la meva reconnexió amb la bicicleta fos en una nova pausa del mercat laboral i la ciutat capital. Estant de baixa, amb la necessitat imperiosa de moure’m, de despertar un cos inert, de descobrir si el meu entorn encara existia o era un decorat oníric. Una amiga salvadora em venia a buscar a casa, m’ajudava a baixar la bicicleta per les escales i em deia “va, com si tornéssim a ser adolescents”. Aquells passejos lents, sense objectiu productiu ni necessitat d’optimitzar res, em van permetre recuperar una sensació mínima d’autonomia i, amb ella, una possibilitat de ser.   

Tretze anys després, he hagut de dir adeu a la meva bicicleta. Mai no havia plorat tant un objecte. Em feia pànic que, deixant-la a ella, també abandonés la possibilitat de fugida i refugi, l’autonomia i el moviment, l’expansió i la pausa. Feia mesos, si no anys, que no tocava una bicicleta, més enllà d’alguna de lloguer en un viatge. Però la possibilitat de pèrdua, aquest dol sobtat d’una vida sobre rodes, m’ha empès de nou.

Ara fa unes setmanes que torno de la feina amb una bicicleta elèctrica pública. Res a veure amb la meva Gazelle: pesada, compartida, ràpida però gens àgil, estranya. En aquest nou camí que ara agafo, hi ha un tram del recorregut que insisteix a fer-me creure en la possibilitat d’una altra ciutat. Al costat del mar, en un carril bici mal resolt però obert a la llum, la llevantada desordena els cabells i l’olor de salnitre sembla suspendre momentàniament les desigualtats, com si durant uns minuts els cossos poguessin avançar en llibertat. La romantització s’acaba de pressa. Puc veure qui pedala amb casc i bicicleta novíssima i qui se la juga amb una pantalleta que demana una nova entrega. Conec la meva ciutat i les del voltant, i sé perfectament que el carril bici a prop del mar que ara em fa feliç era fins no fa gaire un descampat oblidat. Tampoc se m’escapa que el que em permet a mi tornar de la feina en el meu parèntesi particular és, en part, fruit d’una gentrificació que vol embellir (per a vendre) espais que abans havien estat expulsats del relat urbà. Cada carrer pacificat ens mostra, alhora, la ciutat que podríem ser i la que no ens deixen habitar del tot.  

Malgrat tot, insisteixo a transitar aquests espais i fer-me’ls meus. No vull renunciar a la bellesa, no vull que altra vegada els avenços siguin d’ús exclusiu del turista o l’expat desorientat. Pedalo amb un gest obstinat de memòria. No vull renunciar a aquesta utopia de moure’ns i d’estar al món. Ha de ser de totes. I si és pública, millor.

[Font: www.nuvol.com]