Tots els camins de la llengua a l’exili

Llegim 'La traductora dels haikus' (Galàxia Gutenberg), una novel·la de Monika Zgustová que parla d’una exiliada als Estats Units que tradueix versos de poesia japonesa per trobar el seu forat al món.

Monika Zgustová

Escrit per Alba Mallada

El segle passat, entre moltes altres coses, fou el segle dels exilis. Milions de persones al voltant del món es van veure desplaçades —expulsades— de les seves terres natals i obligades a tornar a començar. Empesos a construir una nova vida en un lloc diferent, amb persones diferents i, molt habitualment, en una llengua diferent. El seu imaginari s’omple d’una barreja i contradicció d’estils de vida, realitats i vivències: identificació i reconeixement, descobriment i nostàlgia i la sensació d’anhelar un retorn que és impossible. Perquè on o a quina vida se suposa que han de tornar?  

Aquesta és la història que narra Monika Zgustová —ella mateixa nascuda a Praga i exiliada a Barcelona— a La traductora dels haikus (Galàxia Gutenberg) a través de la història de la Jana i el Tomáš, narrada per una Jana ja anciana que repassa la seva trajectòria marcada per l’exili de Praga als Estats Units.  

La narració parteix d’una estratègia clàssica: la de repassar una vida a través d’una conversa casual. Així, de la conversa entre la Jana i el Danny al present, es van fent grans flashbacks que repassen la història de la protagonista i la novel·la ens va situant entre la Praga comunista de després de la guerra i els Estats Units de fa una dècada. 

De fet, l’inici d’aquest repàs vital va també carregat de recursos tradicionals, de llocs comuns en la literatura. La mare moderna i jove per qui la filla és un ressentiment, una amenaça. La història d’amor entre un aristòcrata altiu i una adolescent corrent. El rerefons històric. El relat fragmentat, fet de converses, d’imatges que formen el collage d’una vida.   

Però el relat comença a teixir-se i trenar-se de forma interessant obrint camins insospitats. El relat es converteix en una història d’amor i d’absències, de cerca personal i construcció d’identitats, també una història de país i de pors i de dubtes. I una història d’un exili. De nous començaments, de nous dubtes, nous reptes. Una història de família.    

El relat sempre en primera persona té una veu molt particular, honesta fins al punt que es torna incòmode. El lector es troba sovint jutjant la narradora, una veu que pren un to egocèntric i que, a vegades, juga el paper de la víctima. Però és precisament aquesta entrada intrusiva en el monòleg interior i profundament íntim de la narradora que aporta un valor afegit a la història. En realitat, el relat conté totes les contradiccions de l’ésser humà exiliat. Sense filtres. És una veu que incomoda perquè esdevé profundament valenta: perquè diu en veu alta inclús allò que la protagonista no s’atreveix a sentir.

Tot i que no es tracta d’una autobiografia, és inevitable pensar que moltes de les reflexions de la Jana estan construïdes a través de la història de Monika Zgustová. Una autora fascinant perquè, en exiliar-se a Barcelona, va adoptar la llengua catalana com a veu literària. El seu nou món -el de l’exili- es construeix i articula a través del català, de forma que la llengua es converteix en indissociable de l’experiència de l’exili. Potser per això necessita expressar-ho en català. És, en aquest sentit, més admirable encara aquesta veu narrativa tan transparent.  

Així, l’autora parla d’un exili sense parlar d’ella mateixa i de la llengua com una irònica metàfora d’aquesta incapacitat de pertànyer. Diu en la novel·la: “El Tomáš i els fills se sentien com si s’haguessin perdut en un món que no entenien. Això era l’exili. De sobte et converties per als altres en un idiota, incapaç de fer-te entendre, d’embastar quatre paraules seguides amb sentit. La teva llengua materna, aquella amb què sempre vas parlar als teus pares, amb els teus avis, amb els teus fills i amics, aquella amb què et vas enamorar i vas expressar el més íntim de tu, tot d’una aquella llengua no servia per a res, era una deixalla que els altres menyspreaven. Això és també l’exili”.   

Alhora, la llengua és també la via per què la protagonista aconsegueix generar-se un forat propi en un món d’intrusivitats. La Jana comença a estudiar japonès pel plaer de començar una cosa que fos només seva. I comença a traduir haikus. I a escriure versos ella mateixa. La seva ploma va adoptant els colors dels diferents idiomes que conformen ara la seva existència perquè la seva ànima té ara diferents formes d’expressar les seves realitats. El txec, l’anglès, el japonès. Diu: “I continuaria escrivint la meva pròpia poesia. En l’idioma que fluís de la meva ploma. Per a un exiliat, la llengua materna és un aliment de l’ànima. I la llengua apresa és un regal”.   

És inevitable pensar en Milan Kundera quan llegim aquesta novel·la. I el lector es creua amb l’agradable sorpresa de veure la seva obra mestra, La insuportable lleugeresa de l’ésser, mencionada directament a la novel·la de Zgustova. Kundera, també nascut a Praga i exiliat a França, escriví en francès des de la seva partida. Són molts els escriptors i escriptores que, sigui per un exili polític o per desplaçaments d’altres tipus, per qüestions estètiques o personals, han jugat amb els idiomes i les seves possibilitats literàries. Joseph Conrad —del polonès a l’anglès—, Nabokov —del rus a l’anglès—, Kafka —del txec a l’alemany—, Jorge Semprún —de l’espanyol al francès—, i un llarguíssim etcètera. Mendoza que transitava del castellà a les novel·les al català pel teatre. Najat El Hachmi com a exemple deliciós de la nostra literatura contemporània. 

Tot això revela que la llengua és una manera de reconfigurar la identitat. En cada elecció lingüística hi ha una nova forma de relacionar-se amb el món. La llengua articula, ordena i dibuixa la realitat i en un context d’exili, en què la realitat és descobriment i adaptació, nostàlgia i reconeixement, la llengua és identitat i arrelament. Tant Zgustova com Kundera (al seu gran llibre de l’exili, La ignorància) tornen a la gran epopeia del retorn: L’Odissea. Una història d’absències i esperes, d’anhels i esperances, de viatge i transformació i de la necessitat profundament humana d’arrelar i retornar, de retrobar-se amb Penèlope i de despertar un dia, qualsevol, a la platja d’Ítaca i sentir la música del Gran Retorn.

[Foto: Antoni Sella - font: www.nuvol.com]