Tecnofeixisme

 

Escrit per Alfons Duran-Pich

En aquest cas la semàntica ens ho posa fàcil: “tecno” de tecnologia; “feixisme” de feixisme. El problema el tenim amb l’últim vocable, ja que en la seva descripció pesa més el connotatiu que el denotatiu, al que podríem afegir la ignorància dominant no sols en la massa poblacional sinó també en els oficiants de la comunicació.

Aquests vociferants necis deixen anar “ets un feixista” i es queden tan amples. Quan una cosa serveix per a tot és que no serveix per a res.

El feixisme, nascut a Itàlia de la mà de Mussolini, fou una ideologia, un règim i una forma de govern. Benito Mussolini era un polític socialista més llest que intel·ligent que, a principis del segle XX, va trobar un espai polític en una Itàlia confusa i ho va aprofitar. S’inventà una ideologia i un partit de masses, acudint a les capes més baixes de la població; va arrossegar els temorosos petitburgesos (sempre presents en qualsevol nació) i va dominar les classes altes. Va apostar per un nacionalisme reaccionari, va defensar el format de partit únic, va escombrar les restes del parlamentarisme i va muntar un espectacle (la marxa sobre Roma del 1922) per donar un cop d’Estat. D’això Walter Benjamin en deia “l’espectacle” i més tard Guy Debord ho va ratificar.

Un cop controlada la societat per les seves bandes pseudomafioses de “camises negres”, va copiar dels nazis alemanys el concepte “d’espai vital” (Der Lebensraum), que suposava estendre el territori nacional. Com que no ho podia fer a Europa, va traslladar el seu exèrcit a Àfrica i va crear un cert imperi colonial. Aquest concepte, que es recolza sobre un suposat “temor existencial”, és el que també defensen els sionistes del “gran Israel”.

La ideologia feixista és un còctel difícil de pair. Hi ha empremtes diverses que neixen de les lectures malprocessades per un jove i exaltat Mussolini. Trobem referències a Charles Maurras i Maurice Barrès (a l’extrema dreta de l’espectre), però també a Marx i Engels, passant per Schopenhauer i Nietzsche.

El model feixista italià va tenir les seves rèpliques en altres països, amb un èmfasi especial a l’Espanya de Franco, a la qual a més va ajudar durant la guerra, destacant entre altres de les seves gestes el bombardeig de diferents poblacions i la matança de civils.

El feixisme és teatral, demagògic, violent, instintiu. Quan mata ho fa per divertir-se. No té la fredor del nazisme, que persegueix l’eficiència i transforma la raó en racionalitat (s’organitza per matar i ho fa de manera macabra).

Al feixisme dominen les desfilades, els tambors, els símbols, els uniformes, les multituds, les cançons. Hi ha un cert espai per al lirisme. Tot és coreografia. En paral·lel s’endureixen: “Qui no s’adhereixi a nosaltres ha de ser combatut fins a la mort”. No posa un èmfasi especial en la raça, un dels punts centrals de la ideologia nazi, en el que aquesta última coincideix amb l’imperi japonès.

Les afinitats entre feixisme, nazisme i nacionalisme japonès conformen “l’Eix” (pacte tripartit de 1940), que té una obsessió comuna per derrotar el comunisme i enderrocar l’ordre internacional per crear “un nou ordre”.

Hi ha encara residus de feixisme, sobretot a l’Occident europeu. A l’Est, per contra, els residus més declarats són nazis, no feixistes, com és el cas d’Ucraïna.

Curiosament, a l’altra banda de l’Atlàntic tenim un representant polític que en molts aspectes té un perfil feixista. És un mentider, un manifest demagog, un histriònic, un enredaire. Aposta per la teatralitat. Li dominen els seus instints. Quan el president Trump (i a ell ens referim) va perdre les eleccions davant del mediocre Biden (novembre del 2020), va replicar l’acció de Mussolini i va animar els seus partidaris perquè executessin un cop d’Estat (assalt al Capitoli), liquidant el poder legislatiu, reunit precisament per certificar la victòria del candidat demòcrata. Hi va haver morts i ferits, encara que el cop d’Estat no va prosperar. Amb el temps sembla com si no hagués passat res, que és una mostra més de l’aborrallonament de les masses.

En el seu segon mandat, el senyor Trump manté els seus serrells feixistes (no tecnofeixistes) i en això podria ser considerat el darrer representant d’aquesta casta. Encara mana i molt, però no trigarà a ser reemplaçat per la nova generació de tecnòlegs.

El canvi de testimoni va quedar simbolitzat en una fotografia (que els historiadors més aguts consideren històrica) en què un grup de líders tecnològics assisteixen a la presa de poder del segon mandat de Trump (gener/2025). Allà hi ha Mark Zuckerberg (Meta/Facebook), Tim Cook (Apple), Elon Mask (Tesla/X), Jeff Bezos (Amazon) i Sundar Pichai (Google/Alphabet). Els va ser impossible assistir-hi i es van excusar, però formaven part d’aquest entorn Sam Altman (OpenAI), Bill Gates i Satya Nadella (Microsoft). Més tard el mateix Trump va ampliar aquest elenc nomenant Jensen Huang (Nvidia), Larry Ellison (Oracle) i Michael Dell (Dell) com a membres d’un consell presidencial.

Què tenen en comú tots aquests personatges? Que poden controlar el món a través de les noves tecnologies. No cal anar a les armes, a la violència, al discurs incendiari (model Goebbels). Només cal posar en marxa de forma plàcida el seu aparell de seducció. Tenen les masses al seu abast.

És el capitalisme de vigilància que Zuboff va denunciar però que ha anat més enllà. No només et vigilen, també et condicionen i determinen. I ho fan amb “afecte”, en un diàleg personal, en la intimitat. En el fons et substitueixen. Sense adonar-te’n, delegues la teva decisió en ells.

Extreuen les dades dels grans bancs d’informació, les ordenen, les classifiquen, les ajusten. Monopolitzen les plataformes i les xarxes socials. És el món del govern algorítmic al servei del poder, del poder dels diners.

Les grans corporacions tecnològiques, associades als oligarques camuflats i comptant amb el complex militar industrial com a aliat fix, manegen i controlen tots els aspectes de la vida dels ciutadans gràcies a la digitalització de la societat. Saben amb detall el que fas, com empres els teus diners, on vas i vens. Això els permet fer prediccions. Acaben gestionant la teva vida.

La societat, vulnerable i ansiosa, es plega als interessos dels tecnofeixistes. Li venen suposades amenaces i la distreuen amb formats actualitzats del “pa i circ”  romà: els grans esdeveniments esportius, els multitudinaris concerts d’estrelles, els relats esbiaixats de conflictes fabricats amb un toc emocional.

Les noves elits només necessiten les masses perquè “comprin i votin” (“buying and voting” ), sempre que ho facin com ells indiquen.

Es pot argumentar que això és més a prop del “totalitarisme”  (ideologia que controla tots els aspectes de la vida del ciutadà, com ho fan l’islamisme i el judaisme ultraortodox) que del “feixisme”, però hi ha alguna cosa en aquest últim que no hem d’oblidar: el seu flanc rupturista i innovador. I és que en el 1908 un poeta, escriptor i editor italià (Filippo Tommaso Marinetti), amant dels automòbils i la velocitat, va tenir un accident de cotxe i això el va portar a redactar posteriorment el “Manifiesto del Futurismo”, que és un cant a un suposat futur de glòria davant d’un present decadent i amoral. Aquesta línia de pensament va connectar més endavant amb el “Manifiesto de los intelectuales fascistas”, redactat per Giovanni Gentile (1925), al qual es van adherir notables personatges com Gabriele D’Annunzio, Luigi Pirandello, Curzio Malaparte i el mateix Marinetti.

I és que qualsevol corrent ideològic tracta de legitimar-se i per complir aquesta tasca hi ha els intel·lectuals. El tecnofeixisme modern també en té, encara que molts d’ells no ho facin per diners (l’habitual a la subvencionada Europa occidental), sinó per ambició personal.

Alguns anomenen aquest corrent “la Contrarevolució de Silicon Valley”. Ells consideren que la modernitat política és decadent (en això els donem la raó). Creuen que el liberalisme (no el neoliberalisme) és un projecte fracassat. Pensen que la civilització occidental està amenaçada i cal “purificar-la” (no ens expliquen com). Per acabar, estan obsessionats pel valor del coeficient intel·lectual, el geni i la intel·ligència, fins a extrems eugenistes.

Tenen antecedents al mateix Estats Units que pertanyen al corrent “llibertari” (un anarquisme de dretes), corrent minoritari però ben proveït econòmicament. Pensadors com ara Murray Rothbard, Curtis Yarvin o Hans Hermann Hoppe, que connecten la llibertat de mercat amb l’exercici autoritari del poder. Veuen la democràcia com un model decadent que cal substituir per un de tipus “monàrquic” (ells ja diran qui serà el rei). En aquest model no hi cap tothom i cal excloure els dissidents; així tindrem una societat homogènia i tranquil·la. Afegeixen una dimensió religiosa (una altra picada d’ullet a Mussolini, que va reconèixer a la Santa Seu com a Estat independent en els pactes de Letrán) i reclamen una transformació antropològica, a la recerca d’un “home nou” (el futurisme de Marinetti). La figura central del tecnofeixisme és Peter Thiel i els seus col·laboradors, dels quals ja vam parlar amb detall a la nostra columna sobre “The Paypal Mafia” (22.03.2026 https://www.alfdurancorner.com/articulos/the-paypal-mafia.html) .

Ara ens preocupa el que fa Donald Trump, però per als tecnofeixistes Trump ja és el passat.

Cal estar preparats pel que ve. I el que ve (amb paraules de Thiel) és que “democràcia i llibertat són incompatibles” i que “només el poder absolut pot salvar la civilització”.

Anem bé.

[Font: www.parlemclar.cat]